Ausiàs March

 

1.    Antecedents: el Dolce Stil Novo.

2.    Ausiàs March:

1.1.      Vida

1.2.      Obra:

a.  Diferències i semblances amb els trobadors i els stilnovisti.

b.   Cicles de la seva obra.

c.   Tractament de la temàtica amorosa.

d.  Llengua i estil

 

  

1.   ANTECEDENTS: EL DOLCE STIL NOVO I L’HUMANISME

 El Dolce stil novo és un moviment renovador de la lírica italiana (finals del segle XIII i  principis del XIV)  que suposa la superació de la poesia trobadoresca. El seu iniciador és Dante Alighieri amb la seva obra Divina Comèdia.. És una recerca de l’autenticitat, de la sinceritat i del pensament íntim a l’hora de reflectir els sentiments amorosos en la poesia.

Les principals característiques d’aquesta lírica són:

  1. Lloança de la dona estimada: el vincle vassallàtic de l’amor cortès és superat per la contemplació meravellada de la dama, un ésser virtuos superior als homes, com un àngel (dona angelicata). La seva contemplació purifica moralment l’enamorat i li provoca un sentiment amoros espiritual, místic.
  2. Introspecció psicològica dels sentiments.
  3. Llenguatge que harmonitza estil i contingut, amb una musicalitat elaborada de les paraules, lluny d’ornamentacions supèrflues i retòriques.
  4. A diferència dels trobadors (a qui respecten) separen el text poètic i la música.
2.   AUSIÀS MARCH
1.1. Vida

Cavaller valencià ennoblit per la participació en les campanyes militars d’Alfons e l Magnànim. Aquest rei li donà privilegis sobre terres i la possibilitat de prosperar a la cort reial. Durant un temps  ocupà el càrrec de falconer major del rei, però prest se’n cansà i es retirà a les seves terres on es dedicà a fer de senyor feudal preocupat per mantenir els seus privilegis en una època de crisi de la petita noblesa. És en aquesta època quan començà a escriure poemes.

Es casà dues vegades: una amb Isabel Martorell i l’altra amb Joana Escorna, però cap de les dues no li donà cap fill. Es té constància (gràcies al seu testament), però, que en tingué almenys cinc de naturals, alguns d’ells fills d’esclaves.

1.2. Obra
a. Diferències i semblances amb els trobadors i els stilnovisti:

Diferències amb els trobadors:

  1. Fa servir la llengua catalana (només inclou vint provençalismes en deu mil versos).
  2. Tractament diferent de l’amor: aspira a una intensa passió espiritualitzada (influència del dolce stil novo). Presenta la tensió entre l’amor físic i l’amor espiritual en un terreny humà (no espiritualitzat com Dante).
  3. Punt de vista analític i reflexiu.

Semblances amb els trobadors:

  1. Aprofita els referents de l’amor cortès i del món feudal (fin’amors, vassallatge…).
  2. Fa servir senyals: Plena de seny, Llir entre cards…

En conjunt, hem de dir que Ausiàs March es distancia conscientment dels trobadors (Lleixant a part l’estil dels trobadors…): aprofita la seva tradició per construir un món poètic propi.

Diferència amb els stilnovisti:

         Les dones de què parla són humanes, amb qualitats i defectes. Arrosseguen el poeta al pecat i li provoquen sentiments contradictoris. L’antifeminisme d’Ausiàs March queda ben manifest en considerar que la dama és indigna del seu amor perquè és incapaç d’estimar de veres per la seva escassetat d’enteniment. Aquest fet el durà al desengany.

Semblança amb els stilnovisti:

Intel·lectualitza la passió amorosa.

b. Característiques generals de la seva obra.

Es conserven 128 poemes seus, alguns d’ells molt llargs: en total són més de deu mil versos. La majoria d’aquests poemes són de temàtica amorosa: hi fa una reflexió plena de passió i d’angoixa sobre el sentiment amoros.

Cal destacar en la seva obra l’individualisme: es despulla psicològicament i sotmet els seus dubtes, les seves inquietuds, vacil·lacions i angoixes a una implacable anàlisi racional. Fa servir la poesia com un instrument per conèixer-se.

Podem classificar la seva obra en quatre grans blocs:

  1. Cants d’amor: Els cicles principals venen marcats per aquests senyals: Plena de seny; Llir entre cards; Amor, amor; Mon darrer bé…
  2. Cants morals: Anàlisi dels sentiments i de les contradiccions del poeta. Clara influència d’Aristòtil i de Sant Tomàs.
  3. Cants de mort: Dedicats, sembla, a la seva segona dona (Joana Escorna). Hi tracta la mort com a alliberament del dolor per no gaudir de l’amor com ell voldria.
  4. Cant espiritual: 224 versos estramps (sense rima). Hi invoca Déu perquè l’ajudi a vèncer la seva manca de religiositat i li doni la gràcia.
c. Tractament de la temàtica amorosa.

Fa una exploració de la vida moral de l’enamorat (té una gran capacitat d’anàlisi de la condició humana). Ell se sent ple d’autoritat en la matèria (és el pus extrem amador) i tendeix a l’alliçonament i a la moralització. Com que ell és el millor estimador, les seves relacions amoroses sempre són desiguals; per aquest motiu s’arriba a desenganar i lluita per alliberar-se del jou amoros. Aquest fet li provoca una profunda tristor que li fa desitjar la mort.

El seu amor és tan gran que la seva eloqüència no és suficient per manifestar-lo. Expressa de manera tan extrema el seu dolor perquè les seves recerques amoroses no assoleixen cap resultat positiu (exageració literària, probablement). Els Cants de mort, a la mort de Joana Escorna, no pretenen explicar les qualitats d’ella (com els planys trobadorescos) sinó la seva tristor per l’allunyament.

La dualitat entre l’amor bestial (carnal) i l’amor angèlic (espiritual) és també molt present al llarg de tota la seva obra. Ell voldria harmonitzar-los però no acaba de sortir-se’n.

d. Llengua i estil

Ausiàs March és el primer escriptor que fa servir el català per a la poesia. El lèxic que fa servir als seus poemes és molt treballat i precís.

Defuig les grans elaboracions mètriques i de rima. Conserva la tradició dels trobadors: estrofes de vuit versos decasíl·làbics amb cesura (4+6) amb tornada final de quatre versos que, en el cas de la poesia amorosa, inclouen el senyal de la dama. La rima que hi fa servir és sempre consonant.

No cerca la musicalitat en el poema perquè no vol que el lector es distregui del seu sentit.

La sintaxi dels seus versos és complicada per expressar la profunditat del seu pensament.

Els principals recursos estilístics que fa servir són:

  1. 1. Antítesi: espiritualitat / carnalitat, amor / mort, satisfacció / repressió…
  2. Personificació: l’enyorança, el dolor, el passat… són personatges que torturen el poeta.
  3. 3. Comparació i metàfora: Unes i altres són molt brillants. Sovint hi repeteix els mateixos temes, molts d’ells populars: la mar, el vent, la medicina, els nins, els ermitans, els lladres….

 

TEXTOS

  

Lleixant a part l’estil dels trobadors
qui, per escalf, traspassen veritat
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trop en vos.
Tot mon parlar als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vos no veuran
en creure a mi llur arma serà trista.

L’ull de l’hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc, la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l’esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.

Tots som grossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l’han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s’adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.

Sol per a vos basta la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones.
Fetes n’assats molt sàvies e bones,
mas compliment dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l’hom devot sa bellesa encega,
past d’entenents és son enteniment.

Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l’entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vos entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.

Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vos. Car la qui es visible
no es deu posar lla on miracle està.

*****************************

(Versió del mateix poema actualitzada per

Joan Fuster)

Deixant a part l’estil dels trobadors

els quals, per passió, ultrapassen la veritat,

i, reprimint el meu voler afectat

perquè no em torb, diré el que trob en vos.

Tot el que jo digui, als qui no us hauran vist,

res no els valdrà, perquè no hi donaran fe;

i els que us veuran, si dins vos no veuen

sentiran l’ànima trista en creure’m a mi.

 

L’ull de l’home neci no és tan ofuscat

que no jutgi per gentil el vostre cos;

no el coneix tal com l’home subtil:

el color, sí, però no sap res de la textura.

Tot el que pertany al cos, sense participar

amb l’esperit, prou ho coneix el grosser:

pot bé saber el vostre color i el port,

però ja no podrà parlar bé del vostre gest.

 

Tots som grossers a poder explicar

el que mereix un bell cos i honest;

joves gentils, ben experts, l’han requerit

i, famolencs, els cal abstenir-se’n.

El vostre seny fa allò que cap altre no abasta,

puix que sap regir la molta subtilesa;

a fer tota mena de bé, la peresa s’adorm en vos;

no sou verge perquè Déu volgué que deixàssiu fills.

 

Només per a vos bastà la bona pasta

que Déu va retenir per fer dones singulars;

bastants n’ha fetes, molt sàvies i bones,

però la perfecció Dona Teresa la tasta;

posseint en si tan gran coneixement

que res no li falta perquè tota no es conegui:

la seua bellesa encega l’home devot;

past d’entenents és el seu enteniment.

 

Els venecians no tenen un règim

tan ordenat com el vostre seny governa

subtilitats (que l’enteniment us nodreix)

i el moviment impecable del cos bell.

Tan gran delit sent tot bon entenedor

i tan ocupat es troba a entendre-us,

que el desig del cos no es pot estendre

a baix voler, ans està com a mort.

 

Llir entre cards: el meu poder no arriba

a tant, que pogués fer-vos una corona invisible;

vos la mereixeu, perquè una corona visible

no s’ha de posar allà on hi ha el miracle.

***************************************************

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no crec que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelos de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nos vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vos no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vos, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vos sap lo qui sens vos està.
A joc de daus vos acompararé.

*******************************************************

Fantasiant, amor a mi descobre
los grans secrets que als pus subtils amaga
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca
e visc de ço que persones no tasten.
******************************************************

Ma carn no sent aquell desig sensible
e l’esperit obres d’amor cobeja:
d’aquell cec foc qui els amadors s’escalfen,
paor no em trob que jo me’n pogués ardre.
Un altre esguard lo meu voler pratica,
quan en amar vos, dona, se contenta,
que no han cells qui amadors se mostren
passionats e contra amor no dignes.

Si fos amor substança raonable
e que es trobàs de senyoria ceptre,
béns guardonant e punint los demèrits,
entre els mellors sols me trobara fènix,
car jo tot sols desempare la mescla
de lleigs desigs qui ab los bons s’embolquen.

Llir entre cards, lo meu voler se tempra
en ço que null amador sap lo tempre.
Ço fai amor, a qui plau que jo senta
sos grans tresors: sols a mi els manifesta.

*************************************************

Sens lo desig de cosa deshonesta,
d’on ve dolor a tot enamorat,
visc dolorit desitjant ser amat,
e par-ho bé que no us vull deshonesta.
Ço que jo am de vos és vostre seny
e los estats de vostra vida casta:
molt no deman, car mon desig no basta
sinó en ço que honestat ateny.

L’enteniment a vos amar m’empeny
e no lo cos ab voler deshonest:
tira’m a vos un amigable gest,
ab sentir prim, qui desperta desdeny.

*************************************************

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em davallen avall

**********************************************

Cant espiritual (fragment)

Puix que sens tu algú a tu no abasta,
dona’m la mà o pels cabells me lleva;
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira.
Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo són cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m’empatxa.

Llevar mi vull e prou no m’hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia’t, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.
Fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira em denuncia;
ta pietat no trob en mi que obre.

Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda’m, Déu! Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen
no els pots fallir, e mostren-ho tos braços.
Què faré jo, que no meresc m’ajudes,
car tant com puc conec que no m’esforce?

Perdona mi si follament te parle!
De passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull e no hi disponc mos passos.
Mas jo em record que meritist lo lladre
tant quant hom veu no hi bastaven ses obres.
Ton espirit lla on li plau espira:
com ne per què no sap qui en carn visca.

Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t’encolpe;
jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença,
d’on tinc per foll qui vers tu es vol iréixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen.

 

A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que el voler ab ta voluntat lligue;
e puix que sé que lo món no em profita,
dona’m esforç que del tot l’abandone;
e lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le,
haja afalac, que del tot no em contraste.

Ajuda’m, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m’és amarga.
Oh Déu, mercè! Revolta’m ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença. 

 

Exercicis

“Lleixant a part l’estil dels trobadors…”

1.   A què fa referència Ausiàs March als dos primers versos d’aquest poema? Quina relació te´la seva obra amb la dels trobadors? S’hi identifica? Per què?

2.   En els versos següents, March parla de la seva estimada i la defineix d’una manera peculiar. Quina imatge creu que se’n faran els lectors del seu poema? S’ajustarà a la realitat? Per què?

3.   Creus que Ausiàs March usa el senyal (“Llir entre cards”, en aquest cas) en el mateix sentit que ho feien els trobadors? En aquest poema trobam un element que posa en evidència la resposta. Has sabut detectar-lo?

“Veles e vents”

 4.   Compara el contingut d’aquest poema (especialment els versos 25-28 i 37-48) amb el tractament de la temàtica amorosa per part de l’autor que has vist a la part teòrica.

“Ma carn no sent…”/ “Sens lo desig de cosa deshonesta…” / “Plena de seny, lleigs desigs de mi tall…”

 5.   March reflecteix clarament als seus poemes la visió de l’amor com a contradicció, tot i que en aquests versos es decanta clarament per un dels dos tipus d’amor. Es tracta de l’amor físic o de l’amor espiritual? Explica-ho amb detall i posa’n exemples.

“Cant espiritual”

6.   En un text de set o vuit línies explica a grans trets en quins termes d’adreça March a Déu i què és allò que li demana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *