Dictats per practicar

DICTATS  PER PRACTICAR

 

  1. En el palau hi havia hagut un sala on les parets no resistien a la mentida. Quan el rei dubtava de la fidelitat d’algun dels seus súbdits, el feia comparèixer en aquesta sala i allà li feia dir allò que ell creia que no era cert. Si mentia, les pedres del sostre es bellugaven, i, si tan grossa era la falsedat, fins i tot perillaven de caure damunt el mentider com a càstig o acusació de la seva mentida.
  1. La noia bruna es va aixecar i va tornar a carregar-se la motxilla a l’esquena tot pensant que, com més aviat arribaria a la seva destinació, millor seria per als seus projectes. Va començar a caminar amb pas ferm, decidit, malgrat que havia fet molt de camí i que no havia dormit gaires hores. La muntanya s’alçava al seu davant com una promesa, com un miratge d’esperança. Tanmateix, sabia que li quedava molt de camí per fer, que potser encara un dia la separava del seu objectiu. Naturalment, hi havia dreceres que la hi podrien dur en un parell d’hores, però la prudència era important quan s’arribava a un punt com aquell.
  1. L’amo d’aquell club de mala mort era esquerp i tenia cara de ca rabiós. Era un local fosc . A mi, poruc com som, em produïa una certa inquietud el sol fet de passar-hi per davant. Un capvespre que feia una volta tot capficat vaig retrobar en Pere. De petits havíem jugat a ser bandits i també a d’altres jocs més clàssics. Esvelt com sempre, duia un estrambòtic abric llarg de color groc. Jo el feia advocat o metge, però va resultar que era escriptor. En Pere em va fer entrar en aquell bar, malgrat la meva cara de fàstic, al·legant que era un lloc fantàstic per passar la nit de dissabte.
  1. Aquella primavera, malgrat tot, vaig fugir. Un matí que anava a comprar pa per al te vaig presenciar una sorollosa baralla en la qual el botiguer clavà un cop de balança al cap de la seva muller. La dona sortí corrents al carrer i va caure estesa a terra. De seguda s’hi amuntegà una gran gentada. Col·locaren la ferida dins un carro i la dugueren cap a l’hospital. Jo me n’hi vaig anar al darrere i, sense adonar-me’n, vaig trobar-me de cop i volta a la vora del riu, amb els doblers del pa a la mà. Era un bonic dia de primavera; el riu s’estenia a la dreta i a l’esquerra amb generosa amplitud. La terra bullia, lliure, inacabable.
  1. Varen passar uns dies feixucs, lents, interminables. Ni la mare ni la filla no tenien cor de reprendre la conversa que les havia trasbalsades tan horriblement. D’una manera maquinal seguien la seva vida ordinària però no sortien de casa, com si estiguessin fermades per un vincle secret. Maria Teresa les mirava de cua d’ull, tot mossegant-se el llavi. Algun moment tenia ganes d’interrogar-ne una o l’altra, però se n’estava. Una peresa egoista la retenia al caire del precipici. Sense endevinar la realitat del conflicte ni la violència dels sentiments en joc, comprenia que podia acabar amb un moment de felicitat d’una enamorada confiada i corresposta.
  1. L’endemà em vaig aixecar tard. Vaig obrir una mica el portelló perquè entràs aire i llum i, posant-me davant aquell mirall que multiplicava les fesomies, vaig començar a pentinar-me. L’aire humit m’havia descargolat els rínxols. Els cabells se m’havien tornat flonjos i pastosos, Vaig lligar-me’ls en dues castanyes a cada cantó del cap i de la mata més grossa en vaig fer una trunyella que em penjava per darrere, ornamentada al capdavall amb un llacet. Em vaig posar un mocador de seda llampant i em va quedat un pentinat ben original, dels que agraden. Vaig estar contenta: poca feina i una cosa elegant.
  1. Vaig tocar suaument una mata: estava seca, i encara conservava l’escalfor del sol d’aquell dia d’estiu. Vaig contemplar el cel: estava ras, i un estel es reflectia a sobre mateix del penyal. Queia la rosada tendrament; no bufava ni un alè d’aire. La Natura em semblava benigna i bondadosa, i vaig pensar que m’estimava a pesar que jo no era gaire cosa; si dels homes no en podia esperar més que insults, rebuig i recels, podia confiar almenys en la Natura. Aquella nit, si més no, seria el seu hoste: com a mare meva que era, em brindaria allotjament sense cobrar-me res. Jo encara tenia una mossegada de pa, el crostó d’un panet que havia comprat en una vila on havíem fet parada el migdia, amb una moneda oblidada; l’última moneda que em quedava. Entre les mates, vaig veure gerds silvestres madurs, que brillaven com a granets de vidre.
  1. Les nostres mans es trobaven sense voler mentre caminàvem cap al cotxe, respiràvem fondo l’aire afruitat de la mitjanit, mostràvem el nostre afecte entre els pocs transeünts que s’encreuaven; un indigent que remenava un contenidor es va aturar per observar-nos i ens va saludar amb els pètals d’una cançó. Ens sentíem satisfets i transportats, amb el gust de capgirar allò que semblava inamovible. N’Aina va conduir cap a Barcelona tota l’estona callada. Sentíem la banda sonora d’una pel·lícula que hauria estat més pròpia d’una ruptura que de la passió que ens inundava. I jo pensava – perquè en el cor de l’èxtasi es continua pensant- si hi ha alguna música adequada per a l’enamorament o si només la invocam quan estam dominats per la pèrdua, quan retornam a través d’una melodia a un passat que ens semblava absolut, gairebé tan sublim com el moment de córrer a cent seixanta quilòmetres per hora, tocant la cuixa a n’Aina, mentre deixàvem enrere els rastres dels llums dels túnels.
  1. S’acostava el mes de juny i s’havia de preparar el festival anual . -No ens podem presentar- opinava na Glòria-. Feim llàstima, autèntica llàstima. Però na Joana estava tan il·lusionada que vàrem continuar assajant fins al dia que en Pep va escollir per veure totes les taules i decidir quines es farien el dia del festival. Si normalment ens sortia malament, aquell dia, davant la classe, ens va sortir pitjor. No Joana es va posar a plorar d’impotència asseguda a terra mentre nosaltres, que representava que érem els gimnastes russos que guanyen totes les medalles, ens  esfondràvem com a fitxes d’un dòmino, els uns sobre els altres, perquè en Marc va ensopegar amb el matalàs i vàrem perdre l’equilibri. La classe es moria de riure, i en Marc també. A en Jordi li va saber greu, però va reconèixer que ho havíem fet fatal. Vàrem anar a consolar na Glòria, que estava desfeta.

 

  1. Un dia, quan més felices ens les prometíem, ens van comunicar que estava a punt d’acabar-se el món. Fou un gran trasbals, perquè, a desgrat de les advertències de diverses doctrines i del to categòric d’algunes profecies, ens va agafar de sorpresa. Les reaccions foren de tota mena. A la tia Esperança, per exemple, va pegar-li per acaparar arròs i llegums i el senyor Andreu (veí del segon tercera) va matar el moix d’un cop al clatell, tot dient que volia estalviar-li el sofriment moral. A mi em va venir un neguit terrible. M’havia de casar en el termini de dues setmanes ( a comptar des del primer avís de la catàstrofe) i m’adonava que no tindria temps de res. Són els inconvenients de voler casar-se gran amb una al·lota també gran i educada a l’antiga.
  1. L’home tornà a l’hotel. Va trobar la sala il·luminada, però buida. Quan despenjà la clau del ganxo, caigué una papereta plegada del prestatget; la desplegà: era la factura. Únicament davant una de les portes del llarguíssim corredor va veure un parell de sabates; dins la seva cambra es tragué les sabates sense descordar-les i les deixà també davant la porta. Es ficà el llit s’adormí a l’acte. A mitjanit el despertà una baralla a la cambra veïna; però potser fou només que, amb l’oïda sobreexcitada per aquella despertada sobtada, va prendre les veus veïnes per veus de baralla. Pegà un cop de puny a la paret. Després se sentí remorejar l’aigua per la canonada. Varen tanca l’aixeta; tot restà silenciós i es tornà a adormir.
  1. L’hotel de mala mort que havíem triat per exigències d’estalvi forçat tenia més estadants del compte. A mitjanit, cansat de gratar, vaig obrir el llum i vaig comprovar literalment que les xinxes em corrien per damunt tot el cos. La picor de les xinxes és infinitament més agra, persistent i ofensiva que la de les puces. La puça és més local i la seva fiblada, quan succiona la sang, et dóna temps per caçar-la i prémer-la amb els dits i, si hi tenies habilitat, podies esclafar-la després amb les ungles. Vaig desistir, des d’aquell moment, d’ aclucar els ulls en tota la nit. M’esperaven moltes hores abans de la matinada i tindria temps de programar tot allò que faria durant el matí de l’endemà.
  1. L’emigrant que s’instal·la en una societat diferent d’aquella en la qual va néixer es troba sotmès a una doble pressió. Per una banda, pretén integrar-se en la societat en la qual s’ha establert i ho pretén amb tanta o més força com més depèn d’ella per poder subsistir. I al mateix temps, en la mesura en què se sent diferent, tendeix a cercar la companyia i la solidaritat dels que tenen la mateixa procedència i es troben en la mateixa situació. Tot immigrant acaba per trobar un cert equilibri entre aquestes dues tendències, perquè si no el troba acaba desapareixent.
  1. Havia dormit com una pedra en una vall molt bonica d’herba barrejada amb flors blanques i grogues que encara que no ho fossin semblaven margalides nanes. Una brisa lleugera les decantava. Darrere una estesa de canyes, que vaig travessar amb penes i treballs de tan espessa, em vaig quedar plantat en sec davant un bosc ombriu com una catedral. A cada arbre, que no sé si eren roures o alzines, hi havia un penjat, vestit amb una camisa blanca, uns pantalons i una armilla de pell de vaca rossa clapada d’un ros més clar.
  1. De sobte l’aigua ha començat a sortir bullent de les dutxes, cinc minuts de felicitat; però immediatament després irrompen quatre tipus que, xops i fumejant, ens empenyen amb crits i cops a l’habitació del costat, que està glaçada. Aquí una altra gent que també xiscla ens tira a damunt no sé quins parracs i un parell de sabates amb una sola de fusta. No tenim temps d’entendre res i ja ens trobam a l’aire lliure, damunt la neu glaçada de l’alba i, descalços i despullats, amb tot l’equip a les mans, hem de córrer fins a l’altre barracó, a un centenar de metres. Aquí se’ns permet de vestir-nos. Aleshores, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d’un home.
  1. La plaça és buida en aquesta hora del capvespre, les engronsadores es mouen lleument, el vent juga moure-les. Ha estat plovent tot el dia i el cel encara assenyala pluja, com si el ventre dels núvols no s’hagués buidat del tot. Davall les engronsadores l’aigua s’ha estancat formant una bassa, però no més grossa que les que hi ha pels carrers que duen a la plaça. Un nin s’hi acosta per la banda de la mar. Ve botant, amb els braços estesos, imitant el vol d’un avió o d’un ocell. Juga a salvar els clots sense preocupar-se gens ni mica si perd l’equilibri o si els peus se li omplen de fang. Del tros de carreró que hi ha entre les dues cases de finestres trencades, el llot se n’ha fet amo i senyor.
  1. I tanmateix m’havia d’arribar l’hora del càstig, molt de temps després que ens haguéssim separat i quan jo ja havia arribat a l’edat madura. Per a la meva desgràcia, un bon dia que fullejava un llibre estranger sobre psicologia infantil em vaig assabentar que el joc constituïx la millor activitat per al nin, i que per a ell les juguetes són com a àngels de la guarda. Immediatament em va tornar a la memòria aquell episodi de tirania infantil que havia oblidat des de feia més de vint anys, i de sobte vaig tenir la sensació que el cor se’m tornava de plom i em pesava cada vegada més dins el pit.
  1. Tres dies abans del casament, la nostra casa era plena de familiars que havien vingut de molt lluny. Com que amb tanta gentada hi havia massa enrenou per fer la migdiada després de dinar, en Pere va sortir a passejar i jo vaig començar a fer l’equipatge plegant els vestits i embolicant les meves joies en draps fins. Uns dies abans m’havien regalat moltes coses en un gran dinar familiar: un anell ovalat de corall de part de la mare del meu pare, un collaret d’or del meu pare, dues polseres d’or de les meves ties i una altra cosa també que la tia vella em donà quan no mirava ningú: les arracades de corall que havien estat de la mare, les que ella havia dit que un dia serien meves.

  19  Caminant molt de pressa van travessar el poble, que ara ja començava a mostrar senyals de vida: gats que tornaven mandrosament a casa després de passar la nit fora, porticons que s’obrien, una alenada càlida de l’aire perfumat que sortia a bafarades del forn, el so de la ràdio i alguna tos virtuosa  al cafè, l’enrenou llunyà d’un vell tractor que algú intentava convèncer perquè s’engegàs, el brunzit del rellotge de l’església, que tocava les hores sis vegades… Ell estava content d’haver aparcat en un racó fosc de la plaça del poble, mig amagat per la cabina rabassuda de formigó on hi havia els lavabos públics.

20 . Quan jo era jove, gairebé totes les cuines dels restaurants que vaig veure eren infectes. Eren brutes, algunes escandalosament brutes, plenes de deixalles i de residus de peixos i d’animals domèstics. Els cuiners i ajudants eren impresentables. De vegades, en els establiments amb pretensions, els cuiners portaven unes robes que havien estat blanques i uns cilindres de roba al cap altíssims. Els seus ajudants semblaven escapats de la presó. Seria totalment absurd que jo afirmàs ara que, d’una cuina deixada de la mà de Déu, no en pot sortir un plat ben cuinat; com també ho seria afirmar que d’una cuina netíssima tots els plats que en puguin sortir són de primera qualitat. El que vull dir, simplement, és que les cuines han de ser netes. Res més.

  1. La distància que separava l’oasi de la ciutat era de centenars de quilòmetres. Calia remuntar, de nou, la serralada. Els motoritzats tardarien uns dies a recórrer el llarg i arenós camí. Amb les rodes canviades, la furgoneta podria circular molt millor. S’adheria més a l’asfalt, a l’arena i a la grava pedregosa. La ciutat, capital de l’artesania, es manté com a l’Edat Mitjana. A l’interior, la vida és complexa, dominada pels gremis artesans. Absolutament tot aquí es decora. Pels sorollosos, acolorits i calorosos carrers, carregats d’història, l’ase és l’únic mitjà de transport. Bella ciutat que conserva encara l’encant de la muralla.
  1. El ser humà i la societat en la qual viu no és una cosa estàtica, que sempre ha estat com és ara, ni ha sorgit de la nit al matí. Ha hagut de fer-se al llarg de molts anys. La humanitat, igual que el ser humà, ha de construir-se a poc a poc. La nostra vida es va fent, com una narració que escrivim cada dia, com una obra que elaboram a poc a poc; com un camí que hem de recórrer sense aturar, obrint-nos pas en una direcció o una altra. Per això, com en un llibre els capítols finals no s’entenen bé si no es coneixen els anteriors, com un camí, és indecís, serpenteja, retrocedeix o avança cercant una meta, un final que mai no arriba, però que es desitja millor que el que deixam enrere.
  1. Víctor tenia intuïció i era un home perseverant. Però, com que no tenia una ment cultivada, s’equivocava contínuament per la mateixa intensitat de les investigacions. Quan mirava l’objecte de massa prop, debilitava la visió. Podia veure un o dos punts amb una claredat extraordinària, però quan feia això, per necessitat, perdia la visió global de les coses. Per tant, no pot donar-se el cas de ser massa profund. La veritat no sempre es troba dins un pou. De fet, pel que fa al coneixement de més importància, estic convençut que la veritat és sempre superficial. La profunditat està a les valls on la cercam, no als cims de les muntanyes on se la troba. Les maneres i l’origen d’aquesta classe d’error estan ben tipificats en la contemplació dels cossos celestes.
  1. Es va haver d’aturar al rebedor i mentre penjava l’abric una necessitat imperiosa el va obligar a girar-se. Davant tenia el mirall, amb un marc de caoba rematat per una garlanda de flors i de fulles. Confessava que no havia sentit mai la necessitat d’encantar-se davant d’un mirall. Fora del temps d’afaitar-se o bé quan anava a casa del sastre. Però aquella nit es va mirar i es va quedar encantat un moment; no amb la seva imatge sinó amb alguna cosa que hi havia dins. La seva cara, deia, no era harmoniosa; el front massa alt, les galtes massa begudes, els ulls massa petits. En el mirall, una miqueta cap a la dreta, varen aparèixer uns ulls d’una fixesa inquietant com aquells del moix de la placeta. Més grans que els d’ell, menys separats, amb el blanc més generós. Sentia, i és el que més l’angoixava, que eren els seus ulls sense que ho fossin.
  1. La història és una ciència que s’ha de basar en l’objectivitat i la fidelitat a la realitat, passada o present. Solem donar més importància als fets passats perquè són ja inesborrables, incommovibles i immutables. Almenys, en teoria. Moltes vegades ens hem de creure allò que hem trobat en els manuals d’història sense posar en dubte els fets que s’hi descriuen o s’hi narren. A la història present no li prestam tanta atenció perquè formam part de la realitat canviant i no arribam a veure-la com una cosa feta, sinó sempre susceptible de moviment, de dubte, de crítica, d’escepticisme, de convenciment, de passió… Cal, això sí, recordar que la història la feim els col·lectius de persones i els nostres actes.
  1. Una claror malaltissa il·luminà l’interior de l’armari on Martí guardava les seves escasses pertinences. La vida nòmada a la qual s’havia habituat des de la seva arribada a la ciutat li havia ensenyat que l’afició cap a qualsevol cosa o qualsevol persona es traduïa en pèrdua quan els capritxos de l’atzar l’obligaren a un nou canvi de destí. Per això, de la mateixa manera com va renunciar a fer amics, s’habituà també a utilitzar un equipatge minúscul. Tampoc no s’havia emportat molt més del que cabia en una maleta, encara que aquell matí d’agost cregués que eren moltes més les coses que havia duit, tenint en compte el temps que, segons un escorcoll minuciós, li costava localitzar allò que cercava. Ho va trobar finalment en un racó, entre el títol de propietat d’una mina d’or i un amulet. La mina en qüestió devia haver estat el camí més curt per enriquir-se, però no va donar mai un gram de mineral.
  1. Amb les monedes robades i la carta escrita, no veia l’hora d’anar-se’n de l’escena d’aquestes faltes, i recordant que el seu pare havia tornat una vegada de l’església a causa d’alguna malaltia de poca importància, enmig del salm segon, ni tan sols va gosar fer-se una bossa amb roba per canviar-se. Vestit tal com anava, va fugir de les portes paternes, i es va trobar amb l’aire fresc, el sol apagat de primavera i el gran silenci sabàtic de la ciutat, que era només interromput pel cant dels ocells. No hi havia una ànima a la ciutat. Amb aquesta intimitat a l’aire lliure i amb la sensació de fugida, en Joan es va animar de nou i amb una patètica sensació de comiat, fins i tot es va aventurar camí amunt i va romandre dret una estona, com una rara au a les portes d’un paradís estrany.
  1. En Ferran va sortir del poble per darrere l’església. El camí seguia el traçat de la sèquia . De tant en tant, els marges de la sèquia estaven tallats. Damunt la superfície tranquil·la de les seves aigües adormides suraven els caps espantadissos d’algunes granotes que, amb un cant agut, se submergien al seu pas. La fresca del matí era agradable; no obstant, pertot arreu, s’endevinava el mandrós despertar de la naturalesa als primers raigs de sol. Ja alguns passerells matiners refilaven tímidament i, per damunt de les últimes flors, grogues i blaves, començava a sentir-se el fosc brunzir de les abelles. En Ferran n’estava meravellat. Com en un èxtasi, li va parèixer que la seva imaginació el transportava a una altra època.
  1. Encara no em notava tranquil del tot. No volia mirar-la de cap manera i vaig baixar la vista cap als taulells de terra, uns taulells lluents de ceràmica de color d’os, amb dibuixos de colors cridaners. De reüll, en un excés de curiositat, vaig observar les dues germanes i, en creuar-me amb la seva mirada de burla, em vaig tornar a posar com una tomàtiga. Estava segur que alguna cosa del meu cos descobria el meu secret, alguna cosa indefinida i abstracta que em denunciava com si el dugués escrit al front. Ho sabien, no sé com advertien que ella m’agradava moltíssim. A pesar dels meus intents per dissimular-la, sentia molta vergonya. Per trencar el silenci, de nou la seva mare elogià la meva camisa. Aquella camisa, certament, cridava l’atenció de tan bonica com era.
  1. L’obertura del port de la ciutat ha estat un dels motius principals pels quals aquesta població s’ha convertit en una ciutat de turisme selectiu, lluny de la massificació asfixiant d’altres punts de la costa valenciana. Si som capaços de treure’ns de damunt la visió condicionada pel costum de viure aquí tota la vida, comprendrem l’alegria infantil dels forasters que berenen o prenen el vermut en una terrassa qualsevol d’aquest poble quan encara no han ni brotat els seus esplèndids plàtans. És una terra desitjada i admirada. I hi ha bones raons. Venint del fons de la nit i del fred, el viatger s’enlluerna davant el dolç tast de la primavera a la vora d’una mar somrient i tranquil•la.
  1. Si bé és cert que durant el període anomenat Decadència es produeix un debilitament de la consciència lingüística col·lectiva i que la producció d’obres literàries cultes escasseja d’una manera alarmant, la literatura popular manté una vitalitat excel·lent, com també l’ús quotidià de la llengua entre la població. No obstant això, cal reconèixer que assistim a una sèrie de fenòmens que permeten parlar d’una verdadera decadència cultural. Així, és ben simptomàtica l’actitud dels nostres humanistes més il·lustres que comencen a elaborar les seves obres filosòfiques i religioses en llatí; també són constatables l’oblit progressiu dels nostres clàssics i el prestigi creixent de la literatura castellana.

DICTATS S/SS/C/C/Z

 

  1. El primer mes de rebaixes d’estiu no ha millorat gens les vendes, tal com assenyala l’estudi fet per l’Agrupació de Botiguers i Comerciants de Catalunya. Tot i que un terç dels botiguers asseguren que ja es comença a notar una certa reanimació en la demanda de productes, més de la meitat dels comerciants es queixa que encara queda molt lluny la reactivació econòmica tan esperada i que els descomptes importants no han estat un incentiu suficient perquè la gent es decidís a comprar. Les rebaixes s’allargaran fins a finals d’agost o potser fins a la primera quinzena de setembre. Els articles que han experimentat una major sortida són els més barats, sobretot la roba de temporada, com ara samarretes i vestits.
  1. Sovint, quan es produeix una ferida s’hi introdueixen petits elements que potser han estat els mateixos causants de la ferida. Hi ha la possibilitat que s’hi introdueixi sorra, per exemple, que acostuma a sortir fàcilment quan es renta la ferida. Igualment, s’hi poden introduir estelles de fusta, trossos de metall o qualsevol altra cosa. També són relativament freqüents les ferides penetrants produïdes per un ham, que queda clavat a la lesió. Tots aquests elements són el que anomenem cossos estranys, és a dir, elements aliens a l’organisme que hi penetren més o menys profundament. No hem d’intentar treure els cossos estranys clavats a les ferides. Si no surten quan es renta la lesió és millor tapar-la i adreçar-se a un centre mèdic per tal que els extreguin en les condicions adequades. L’experiència ha demostrat que, tot i que l’extracció sembla fàcil, sovint l’únic que s’aconsegueix és trossejar l’objecte o endinsar-lo encara més en la ferida.
  1. Quan aparegueren les primeres cases i edificis de pisos em va semblar que recuperava la imatge exacta d’un somni, si bé de seguida vaig comprendre que no, que era la imatge del record obstinat del poble. Havia viscut tant allà que el canvi més petit, una porta canviada o la nova pintura d’una façana, el detectava, el comparava amb l’antiga memòria gràfica que en tenir. Era el meu poble. I aquell poble, tot i no haver-hi viscut els darrers vuit anys, no l’havia abandonat mai, ara només n’actualitzava les modificacions.

 DICTATS g/j/tx/ig/ix/x

 

  1. Poques plantes presenten una varietat tan rica de tonalitats i formes com la dàlia. Alegre i molt vistosa, l’únic inconvenient és la manca de perfum. Pertanyent a la família de les compostes, es presenta en tots els colors excepte el blau. Les dàlies floreixen des de juliol fins a ben entrada la tardor i converteixen la zona del jardí o de la terrassa que haguem escollit en una gran taca multicolor. És una planta moderadament resistent, agraeix els llocs assolellats i arrela bé en terres fèrtils i humides. Són sensibles a les gelades, de manera que en arribar l’hivern, s’han de treure els tubercles de la terra i posar-los a recer en un lloc ni massa sec ni massa humit sobre una capa de torba o sorra seca. Maig  és el mes adequat per plantar els tubercles al jardí. Han de quedar coberts per uns tres centímetres de terra i s’ha de deixar una separació mínima entre ells de cinquanta centímetres.
  1. Me’n vaig adonar l’altre dia. Estava aprofitant un dia de platja. Preferia, però, estar a l’ombra. Comprovava el meu estat de forma física aixecant una copa de cervesa. Davant meu, un grup de joves es dedicava a un exercici molt més cansat. El voleibol de platja és la moda de l’estiu. Era un grup mixt. En tots dos equips hi havia nois i noies. Això ja era un canvi important. Fa uns anys, era impensable que les nenes participessin en cap equip de nens per jugar al que fos. Això ja és un avenç important, però encara hi ha una cosa més significativa. Observant el desenvolupament del partit de voleibol de platja, vaig constatar que les noies dominaven millor la tècnica d’aquest esport que no pas els nois. Els moviments femenins eren més precisos, elàstics i també contundents. En canvi, ells es movien de manera més feixuga. És a dir, que la participació de les joves no era una concessió dels xicots, tal com passava abans, sinó tot el contrari. I això no és casualitat, sinó que és el reflex del canvi de papers que s’està produint des de fa un temps. Les dones joves han començat a tenir la iniciativa en tots els terrenys.

Dictats oclusives

  1. No entenc per què ell no se’n fa càrrec. Potser ja és massa tard i la meva actitud l’ha desconcertat. Jo aprenc amb lentitud, però tenc set de coses noves i per això prenc tot allò que la vida m’ofereix. Ell no sap que rep de mi tanta admiració perquè la hi don amb quietud, sense fer gaires escarafalls. Tanmateix reconec que el nostre amor ja no és sòlid sinó àcid. Ell és cada vegada més calb i més esquerp. La seva absència absurda, obscura, m’omple de solitud i em fa difícil subsistir. Ja no tenc salut i el fred s’apodera del meu ànim covard.
  1. Prop de les platges de la costa del Cap de la Serp hi havia un edifici gran que presentava aspectes molt misteriosos i despertava la curiositat dels habitants del poble proper. Es preguntaven, els uns als altres, quin objectiu devia tenir aquell club estrany, si amagava algun assumpte poc clar, alguna cosa relacionada amb la delinqüència. La població estava dividida pràcticament en dos bàndols: uns optaven per dir que no hi havia res de dolent, que senzillament el cabdill àrab volia tranquil·litat i com que tenia diners… Altres, en canvi, optaven per pensar que tot allò estava destinat a obtenir algun benefici poc clar. No s’explicaven les entrades i les sortides a altes hores de la nit. Ningú del poble, però, no sabia res del cert. Tot eren opinions que no tenien altre objecte que entretenir la curiositat. En Joan i en Pere eren molt amics de les aventures. Pensaven que, sense dir res a ningú, podien investigar el misteri de l’edifici misteriós.
  1. Era un home que tenia un geni més fort que una patata crua. Per menys de cinc cèntims li pujava la sang al cap i s’enfurismava de mala manera. I això que en temps de calma semblava un home com qualsevol altre: ni alt ni baix, ni gras ni sec, ni savi ni ruc. Però quan li pujava la mosca al nas era una tempesta de llamps i trons amb cames. Llavors tot ho feia anar malament. Mentrestant tots els qui eren per allà al voltant desapareixien en el temps just de fer un badall. I era ben normal perquè ningú no s’hi volia enfrontar.
  1. Vaig trucar un o dos cops i ningú no vingué, i com que no hi havia moros a la costa vaig passar amunt i avall diverses vegades per davant la finestra per tal de veure si hi havia algú a l’estança o no, i no hi vaig saber veure ningú, però encara no n’estava del tot segura. De seguida em va passar pel cap la idea de trucar al vidre com si volgués parlar amb algú, i així si hi havia algú vindria sens dubte a la finestra, i llavors li diria que tragués d’allà els anells perquè havia vist un parell de bergants sospitosos que hi havien posat l’ull a sobre. Tan aviat va ser pensat com fet, vaig picar fort contra el vidre i el vaig trencar amb ben poc renou, vaig agafar els dos anells i vaig marxar sana i estàlvia.
  1. El dia en el qual la seva vida sofrí el canvi no havia estat anunciat en cap aspecte. Va aixecar-se amb el mal humor de sempre i passejava pel pis, del bany al menjador i del menjador a la cuina, per veure si el caminar l’ajudava a despertar-se. Tenia un dolor al costat dret i un ofec lleuger, dues molèsties que sentia juntes per primera vegada i que creixien tan de pressa que l’alarma el despertà del tot. Arrossegant els peus i recolzant-se en els mobles que trobava, retornà a l’habitació i s’assegué a la vora del llit per començar l’agonia. Una hora després el metge de la família escolta el relat amb una atenció freda. Està cansat, cansat de tantes històries de malalts i va fent que sí amb el cap, formulant a intervals preguntes i preguntes perquè sí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *