La Renaixença

 

1.   El Romanticisme.

2.   La Renaixença:

a.    Característiques generals

b.    Moments emblemàtics

c.    Principals autors:

1.   Poesia: Jacint Verdaguer

2.   Teatre: Àngel Guimerà

3.   Novel·la: Nasrcís Oller

 

1.   El ROMANTICISME

Es desenvolupa a Europa entre finals del segle XVIII i principis del XIX. L’artista romàntic viu en un estat d’incertesa i insatisfacció que l’aboca a la malenconia, a l’apatia, a un sentiment de buidor que reflecteix en les seves obres (paisatges feréstecs, tempestes…). Vol fugir d’aquesta realitat i ambienta sovint les seves obres en èpoques passades com l’Edat Mitjana. Intenta recuperar el passat recopilant contes i llegendes del passat de cada un dels pobles.

2.           LA RENAIXENÇA
a.            Característiques generals

Sorgeix a terres catalanes a la segona meitat del XIX gràcies a la gran transformació social i econòmica de Catalunya amb la industrialització (la burgesia vol adaptar-se culturalment als nous corrents europeus com el romanticisme) i suposa la recuperació de la literatura i la cultura catalanes després de tres segles de Decadència.  Els gran objectius que persegueix són:

  • Recuperar l’ús de la llengua catalana com a llengua de cultura.
  • Crear una literatura pròpia i acostar-la als nous corrents europeus.
  • Fomentar el coneixement de la història pròpia i recuperar el passat medieval amb la seva gran tradició cultural.
  • Crear institucions catalanistes favorables a la recuperació cultural i política de la nació catalana.
b.  Moments emblemàtics
  • Publicació del poema La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau (1833), que exalta la pàtria, el passat històric, la llengua i el seu ús literari.
  • Instauració dels Jocs Florals (1859), un certamen de poesia en català que, partint del lema Patria, Fe, Amor, premiava els poemes que parlaven d’un d’aquests tres grans temes amb tres premis: l’englantina d’or, la viola d’or i argent i flor natural. El poeta que guanyava els tres premis era proclamat Mestre en Gai Saber.
  • Publicació de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, poema èpic que parla del passat d’una terra i una llengua (la pròpia), que han de recuperar la seva esplendor.
c.    Principals autors
1.   Poesia. Jacint Verdaguer (1845-1902)

Sacerdot des dels 25 anys, s’embarcà com a capellà de vaixell en un transatlàntic del marquès de Comillas per recomanació del metge. La seva vida va estar des d’aquest moment molt lligada a la del marquès, al qual acabaria recriminant que es dedicàs  al comerç d’esclaus. Als 40 anys va patir una profunda crisi espiritual que el duria, entre altres coses, a començar a fer obres de caritat de manera desmesurada (que el durien pràcticament a la ruïna) i fins i tot, després d’intimar amb un grup de vidents i exorcistes, a practicar ell mateix exorcismes, fet que li va suposar que l’apartassin temporalment del ministeri sacerdotal.

La seva poesia està molt marcada pel moviment romàntic: interpreta la natura de manera mítica, ambienta les obres en èpoques passades, expressa sentiments nostàlgics i mostra interès per la cultura popular.

Podem classificar la seva obra en dos gran blocs:

  1. Poesia lírica: De temàtica patriòtica i religiosa: Idil·lis i cants místics, Pàtria, Flors del Calvari, Montserrat.
  2. Poesia èpica: L’Atlàntida (narra l’enfonsament d’un continent llegendari a l’Atlàntic) i Canigó (on parla dels orígens llegendaris de Catalunya amb personatges històrics mesclats amb d’altres de caràcter llegendari  i , fins i tot, fantàstics). 
2.   Teatre: Àngel Guimerà (1845-1924)

Nascut a les Illes Canàries i fill de pare català i mare canària. Ja a Catalunya, es convertí en un incansable defensor de la recuperació de la nació catalana. Alguns dels seus personatges són, com ell, mestissos i en ells reflecteix la seva problemàtica.

Com a dramaturg, participa dels dos models del teatre romàntic:

  • Tragèdia romàntica: L’escriu en vers i amb to solemne. D’ambientació històrica i amb l’acció situada en un passat llunyà, mostra uns personatges apassionats i idealitzats que han de lluitar contra forces superiors, fet que els aboca a un final tràgic. És el cas de Mar i cel.
  • Drama romàntics de caire realista: L’escriu en prosa i amb un llenguatge més col·loquial. Hi tracta fets quotidians i més realistes : el món dels obrers (Maria Rosa), el caciquisme rural (Terra Baixa), els mariners i les desigualtats rics/pobres (La filla del mar). Els personatges són més realistes, es veuen dominats per grans passions i acaben tràgicament.
3.   Novel·la: Narcís Oller (1846-1930)

Tot i que començà escrivint narracions en castellà, ben prest va veure que havia de fer-ho en català si volia retratar de manera fidel la societat de la seva època. Encara que en les seves obres manté elements propis del romanticisme (situacions emotives, personatges marcadament bons o dolents…), s’inscriuen dins el corrent del Realisme, que havia sorgit a Europa a mitjan segle XIX com a reacció al Romanticisme. Aquest corrent intenta reproduir la realitat social de manera fidel: l’artista ha d’actuar com un científic que analitza la societat i la mostra amb exactitud i objectivitat.

Entre les seves obres, on Oller reflecteix la manera de viure dels burgesos catalans, el progrés tecnològic, els enfrontaments polítics, la vida problemàtica dels individus marginats…, cal destacar: La papallona (una noia òrfena de classe obrera queda embarassada d’un estudiant de classe alta que se’n desentén i això abocarà la protagonista a un desequilibri nervios i a la mort), L’escanyapobres (protagonitzada per una persona molt avara que no sap adaptar-se  a la nova situació social), La bogeria (on la història d’un pobre boig és el punt de partida d’un debat sobre determinisme social i biològic) i La febre d’or (on reflecteix la cara més negativa del capitalisme: el protagonista és un nou ric que, amb la seva conducta poc assenyada acaba perdent tot el que tenia i tornant a la vida social modesta dels seus inicis).

  TEXTOS
  Pròleg a Lo Gaiter del Llobregat,  J. Rubió i Ors .

L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodios i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, son las úniques causes que han mogut a l’autor d’estes poesies a dar-les a la llum pública.(…)

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell precios, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda (…) ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d’aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història. (…)

Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres de los demés pobles; ¿perquè puix no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble o imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? ¿Perquè no pot restablir sos jocs florals i sa acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre al món amb sa tensons, sos cants de amor, sos sirventeses i ses aubadas? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de que gosà en altres èpoques, i si Déu permetés que esta idea se realitzés algun dia, i que los genis catalans despengessin las arpes dels trobadors que han estat per tant temps oblidades, lo Gaiter del Llobregat, per escasses que sia ses forces, se compromet des de ara per llavors a guerrejar en lo lloc que se li senyale, encara que sia a última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.

 

  Bonaventura Carles Aribau.”La Pàtria”.

Adeu-siau, turons, per sempre adeu-siau,

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adeu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant, cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents,

coneixia també lo so de tos torrents

com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així, com arbre migrat a terres apartades,

son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m’haja atret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant dels trobadors no sent la mia orella,

ni desperta en mon pit un generos record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,

e veig del Llobregat la platja serpentina,

que, fora de cantar en llengua llemosina,

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis

que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent natiu, no plora,

que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia,

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

e ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat

que puga d’home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria

e passe per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat. 

  Canigó, Jacint Verdaguer (fragments)

Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Confent posà l’eternitat;
semblen garric los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de sant Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codolat i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que en deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

-Ai! ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí més capelles en estables,
i desniuats los àngels per diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmurios s’és mort.

-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m´hi dret.

Vaig a ajaure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren sant Miquel i sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
més, l’endemà al matí, al sortir el sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heura conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostra’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Deú;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Canigó, Jacint Verdaguer (fragments)

 
 Mar i cel, Àngel Guimerà  (Els cristians s’han apoderat del vaixell i esperen que Saïd sigui executat d’un moment a l’altre, sota les ordres de Carles. Ferran vol intercedir per salvar la seva vida.)

Blanca i Saïd.

BLANCA(A part): Ah! No puc més!

SAÏD (A part): Al·là: jo te’l demano!:

Dona’m un món per entregar-lo an ella.

BLANCA(A part): Oh, quin penar! Això és morir cent voltes.

SAÏD (A part): Sí, sí; jo tot vull dir-li abans que arribin. (Alt.)

Senyora!… Blanca!… Perdoneu-me: us miro

per sobre d’aquest món. Vos en la terra

no heu nascut, no, com han nascut los homes.

Vos sou d’altres espais, d’on s’engendraven

los somnis endolcits de ma infantesa.

Al veure-us, al sentir-vos!… Sols amb l’aire

que moveu al passar, tota ma vida,

tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,

i sent, vibrant, que mor i viu alhora!

I amb goig i penes, i amb desigs i angúnies

l’alè que heu respirat cerco i aspiro,

i en ell m’ofego i m’hi rebolco l’ànima!

I una onada potent, com la que arrenca

del fons del mar les roques per llançar-les

contra el sol, la lluna i les estrelles,

una onada de sang, sospirs i besos,

i bramuls de salvatge i clams de joia,

i llàgrimes i queixes i harmonies,

esqueixant-me al pujar trossos d’entranyes,

a mos llavis acut, i en ells rebenta

per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo

més que s’estima vostre Déu als àngels,

més que estima a ses hurís Mahoma,

més que s’estimen tots los sers que alenen,

que tots los que han viscut i els que han de viure,

esperits i mortals en cels i terres!

BLANCA(cobrint-se el rostre avergonyida): Oh, Déu!

SAÏD:      L’he ofès! Què has dit, llengua traïdora!

BLANCA: Ah, no!… que vull sentir-vos! Vull sentir-vos!

Mes deixeu-me amagar aixís lo rostre.

(Cobrint-se la cara amb les mans.)

SAÏD: I em perdoneu? A mi!

BLANCA (Creient haver sentit soroll):  Són ells!

SAÏD:   No encara:

no ve la mort!

BLANCA: La mort! Oh, que s’acosta!

Veniu, que jo us vull veure. No m’espanta

la claror, no! Qui sou? Deixeu que us miri

fins l’ànima pels ulls! Qui sou? Quin dia

m’heu vist i us he vist jo? Quan me diguéreu

tot lo que ara m’heu dit, que una altra volta

jo ho havia escoltat de vostres llavis?

Ans de nàixer, potser, ans d’esta vida,

amoros com avui vos me parlàveu.

No, no aparteu els ulls: ara us vull veure

pel temps que no us he vist. Jo, sens saber-ho,

vos enyorava, i éreu en mos somnis

de claustre i soledat. Jo no sabia

com éreu vos llavors, i éreu com ara!

Mes no vull que moriu, que a vostra vida

la meva s’ha arrelat! Què hi fa que ens voltin

en lloc de flors, serpents, si elles nos lliguen?

Pobre! Del món odiat! Sobre la terra

quant i quant heu patit! Quanta amargura

haurà begut vostra ànima reclosa

sempre en lo fons del pit sentint les ànsies

de volar, com la meva, i entre reixes

pegant d’ales, glatint i fent-se trossos!

Quant sofrir! Desditxat! Infeliç! Pobre!

SAÏD: I que tard heu vingut! Jo sol la marxa

d’aquesta vida he fet, i avui al terme

vos trobo del camí, vora el sepulcre!

BLANCA ( amb energia i desesperació)

Ah, no, Saïd! Ah, no! Que no ve l’hora

de morir, no! Déu meu, sento la vida

per tot mon ser brotar! Vull viure! Salva’ns!

SAÏD: Ira d’Al·là! Que tornin! Jo els espero:

jo esqueixaré son pit: jo ses entranyes

estampiré pels murs. Tigres, i resen

ells amb lo cor ple d’odi! Oh, tots, que vinguen!

Ja prou humiliat: la sang m’ofega!

Jo vull morir matant!

BLANCA (esglaiada de la ràbia de Saïd): Saïd!

SAÏD: (canviant sa desesperació en tendresa): Ah, Blanca,

Si soc l’esclau, humil com la coloma!

Voleu que besi els peus de vostre pare,

i que besi la terra que trepitja!

BLANCA: Mes jo el vull, oh, mon Déu!… jo el vull; salveu-lo!

SAÏD: I em perdoneu? A mi!

BLANCA: Tot és en va: vos sou el cel; jo l’aigua;

Mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten

Només en l’horitzó! És en va!

BLANCA: Ja venen! Ah!

Terra Baixa, Àngel Guimerà

 SEBASTIÀ.-Marta!
MARTA.- Sebastià: ja pots tirar pel cap que vulgues; jo no em vui casar amb aquest home!
SEBASTIÀ, rient.- Sí, eh? Tu hauries volgut un marit… més com cal. No és això, tontota?
MARTA, apartant-se.- No…Oh, no!
SEBASTIÀ.- Un marit que t’enamorés cada dia; i que tu… mira’t, any nou vida nova! I que la sap llarga la meva granoteta de pluja! Doncs que no te’n recordaves que et vaig treure d’enmig de l’aiguat, que t’ho ofegaves amb ton pare, Marta?

MARTA, sanglotant rabiosa.- M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!

MANELIC, subjectant-la, plorant.- Marta! Ai, Marta!… Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desijo i t’estimo, Marta! (Ella es vol despendre d’ell amb energia bregant.) i ara més, ara més; per… perquè no ho sé el perquè, ni em fa el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabios la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho soc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra.

MANELIC, corrent a la porta.- No t’escapes! Covard! T’he dit que sols jo i tu! Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu; com que vinc a matar-te!
SEBASTIÀ.- A mí!… Tu a mi?
MANELIC.- A tu! A tu!
SEBASTIÀ.- És que jo també sé matar homes!
MANELIC.- I jo llops! Aquí la tens la Marta” No la volies? Aquí la tens! A endur-se-la el qui puga, que amb sang se guanya!

   La papallona, Narcís Oller (En Lluís, penedit, i na Toneta es casen. Però aquesta mor tot seguit)

I, dada la benedicció, va retirar-se cerimoniosament, seguit dels testimonis, travessant el passadís que li feren, muts els espectadors. La poca durada de la cerimònia sorprengué a tots. Ells esperaven quelcom d’original i més complicat. ¡I ni plàtica, ni carta de Sant Pau, ni benedicció de l’anell! A les noies els semblava impossible que amb tan breus paraules es formés un llaç tan estret i durador. El goig que respirava la Toneta despertà esperances i animà a tothom per a dar als nuvis l’enhorabona, i , d’un a un, anaren acomiadant-se els forasters, alhora esperançats i commoguts. Allò que havien presenciat els semblava un somni. -I bé, què li sembla a vostè? – Preguntava don Miquel al confessor, al peu de l’entrada, mentre donya Mercè desapareixia dins la fosquedat del cotxe. – Que no arriba a demà. N’he vistes tantes, de malalties de cor! – – I eren les quatre de la matinada que el nen somreia com un àngel en el llit de la dida, l’ànima de sa mare se’n volava al cel, i son pare queia agenollat, amarant de llàgrimes la glaçada mà que fins llavors l’havia retingut amb tant d’amor.

L’escanyapobres, Narcís Oller

La seva naturalesa era la de l’arrel o del talp: viure en la foscor, créixer en ella, i en ella desplegar la seva força; no eixir mai a fora, ni ésser assenyalat amb el dit, ni ésser l’enveja ni el sac dels cops de ningú. El crit de «Escanyapobres!» era un crit de venjança, l’alerta d’un regiment de foners disposats a apedregarlo. En aquell moment, dintre la seva casa, el crit prenia ja un to provocador. Es sentí acorralat, i en el seu semblant es llegí tota la sobtada desesperació de la bèstia sorpresa en el cau, la ira salvatge d’aquella naturalesa grossera. La vida ensopida que tants anys menà dintre la foscor del seu magatzem, l’havia fet tornar esglaiadís com una rata. Del coratjos traginer no en servava sinó la primera envestida i la confiança absoluta en tota la naturalesa, exceptuant-ne l’home, que tenia per la pitjor de les feres. Tota la seva vida havia dit de la humanitat que era «una colla de lladres»: cada home era, doncs un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusió d’idees del seu cervell escanyolit per la ignorància, havia cregut sempre honrada tota cobdícia que no anés armada fins a les dents. La usura, que les modernes lleis no persegueixen, tampoc no la condemnava el sentit moral de l’Oleguer. Més aviat la considerava com una caritat molt semblant a la de tirar una corda a qui s’ofega. Si l’auxiliat no se n’aixecava, era que ja abans havia engolit massa aigua. Ell no n’era el responsable, i, en premi d’haver eixit a la platja, es carregava a coll totes les despulles del naufragi, que bé s’ho valien els perills passats

.La febre d’or, Narcís Oller (Amics i coneguts donen el condol als germans Foix per la mort de la mare):

Ambdos homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silencios, acompanyant l’estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: – Gràcies. ja ho veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans.

– ¡Cuánta molestia!- feu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d’agraïment -. Ah! ¿I vostè, mossèn Ignasi? Dispensi’m: no l’havia vist. Estic no sé com.

A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d’aquell piset. Tota una gentada s’arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l’Hospici i noies de la Misericòrdia

Però els fums que tornaven a pujar al cap d’en Foix li esvaïen altra volta els records negres. “La presència d’aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d’ell, era ben bé l’apoteosi d’aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d’afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l’home del dia”.

La bogeria, Narcís Oller ( El narrador, l’Armengol i el Giberga descriuen l’ inexorable procés de bogeria del protagonista)

– No, Armengol no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d’una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n’adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l’ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l’expedient d’incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d’arguments en Pons per a la trista demanda del plet…Doncs, dins del cervell d’en Daniel, la figura d’en Giberga ( no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca, la humanitat, de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d’estufa en honra seva i per dever sacrosant! Oh! , no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n’hi ha; les causes de les malalties mentals ( l’eniologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes… potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable com el de l’essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misterios la major precaució és poca, m’escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m’he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fossim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela! ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles?

Exercicis
Pròleg a Lo Gaiter del Llobregat

1.     Resumeix el que exposa J. Rubió i Ors en el text que has llegit i relaciona-ho amb les característiques que hem estudiat de la Renaixença.

 La pàtria

 2.  Anàlisi mètrica del poema.

3.  Quin és el seu tema central? Per què creus que és un poema tan valorat en el context de la Renaixença?

4.  Quins punts de contacte creus que es poden establir entre el contingut d’aquest poema i les característiques pròpies del Romanticisme?

5.  Què creus que representa per al poeta la llengua catalana? Posa alguns exemples que ho posin de manifest.

Canigó

6.  Qui són els dos personatges que mantenen un diàleg en aquest poema? Quin és l’estat d’ànim que transmeten? Què el justifica?

7.  Detecta les principals figures retòriques que es poden trobar en aquest fragment de Canigó.

8.  Relaciona el seu contingut amb les característiques pròpies de la Renaixença.

Mar i cel

9.  Caracteritza els dos protagonistes (Blanca i Saïd). Quina imatge te’n fas a partir del diàleg que mantenen?

10.  Creus que la temàtica de què tracta Mar i cel té algun tipus de relació amb la biografia del seu autor? Raona la teva resposta.

11.  A què es refereix Guimerà quan, al final de l’obra, posa en boca de Blanca la metàfora “Vos sou el cel; jo l’aigua”?

Terra Baixa

 12.  Analitza la figura de Marta a traves de la relació que manté amb els dos protagonistes masculins de l’obra (Manelic i Sebastià). Creus que és una persona contradictòria? Què t’ho fa pensar?

13.  A què es refereix Manelic quan diu a Marta: “Jo era un grapat de neu que es va fondre”? Quin nom té aquesta figura retòrica que fa servir l’autor?

 La papallona

 14.  A  quina part de la novel·la (presentació /nus / desenllaç ) creus que pertany el fragment que has llegit? Què t’ho fa pensar? Hi té també alguna cosa a veure el to en què està escrit?

L’escanyapobres

15.  Quina relació manté el protagonista amb la resta de la societat? Creu que el seu caràcter es veu marcat per aquesta circumstància? Explica-ho amb detall.

16.  A què es refereix Oller quan diu del protagonista que “la seva naturalesa és la de l’arrel o la del talp”?

La febre d’or

 17.  Per què et sembla que el protagonista rep tantes mostres de condol quan mor la seva mare? Tenen alguna cosa a veure amb la seva nova situació social?

18.  A què es refereix l’autor quan diu que Foix “havia arribat al capdamunt”? Creus que és una metàfora? Explica-ho.

La bogeria

 19. Quina relació creus que té aquesta obra de N. Oller amb el moviment artístic del Realisme? Posa exemples concrets que ho posin de manifest.

20. Quin s’insinua que és el paper dels amics en el procés d’embogiment de Daniel? Creus que aquesta participació és també reflex d’alguna de les característiques del Realisme? 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *