Dolça hereva del dia, //alta torre d’espigues,

oh captiva d’estrelles // i de solars vencills:

els meus braços t’allunyen // de segues enemigues

i als teus peus vinc a ajeure’m // com la cançó dels grills.

En ton ànima plora // l’estrella de la tarda,

Al teu flanc duus clavada // una dalla d’ocells.

Jo et llevaré del pit // els núvols de basarda

I, fet pluja i rosella, // besaré els teus turmells.

A les teves mans brilla // l’ampla pau de les eres,

El meu amor d’avui // ha deixat ses roderes

En ton cos estival // de raïm i de nard.

Mes ara que la lluna // a ta falda s’atura,

Em sentiràs lleuger, // com herba que murmura

El seu càntic a l’ombra // del teu arbori esguard.

(Agustí Bartra)

b)   Elisió: “Recorda sempre això, Sepharad” (S. Espriu)

c)   Hiat: “Tu ni la mires, ja saps qui és” (J.M. de Sagarra)

RIMA ASSONANT: riurà/instant

RIMA MASCULINA: “És quan plou que ballo sol” (J. V. Foix)

RIMA FEMENINA: “Jo tinc una Mort petita” (V.A. Estellés)

RIMA INTERNA:  “Són una rosa que els meus ulls han desclosa”. (cançó popular).

VERSOS SENSE RIMA:

1.   VERSOS BLANCS:

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

(J. Verdaguer)

2.   VERSOS LLIURES:

Retorno a les festes llunyanes,
quan la muralla de ponent
plena d’estàtues blanques sobre el mar
incendia la Catedral amb palmeres polsoses
i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,
la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.
Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,
la tarda es clou, la tarda damunt d’un llit d’agost, pots mirar-ho
des de qualsevol magraner;
sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,
dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!
ves al jardí, al costat de la marededeueta,
del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,
hi ha les finestres que tenen el record del suïcida
i del boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se’n
amb els ulls tacats amb ombres com botons,
com els botons grocs de les margarides de la feixina,
a la Riera, més avall del Pont de Sant Pere,
on la Muralla no té canons sobre la Plana.
Jo n’hi he posats i enfonsaré els vaixells del Port.

(B. Rosselló-Pòrcel)

·         Iambe  (A-T-A-T-A-T): “De dins el pit covard els mots com un estol”.

·       Troqueu (T-A-T-A-T-A):  “És quan dormo que hi veig clar”.

2.   RITME TERNARI:

·         Dàctil     (T-A-A-T-A-A): “L’illa de l’últim adeu on es va inclinar el meu migdia”.

·         Amfibrac  (A-T-A-A-T-A-A-T): “ S´agita la pompa llanguent d´una immensa cortina”.

·         Anapest (A-A-T-A-A-T):  Va passant entremig de la gent adormida”

“Vós que amb so mirar matau,

Matau-me sols que em mireu

Que m’estim més que em mateu

Que viure si no em mirau”.

“Marit no estigueu gelós

d’una fruita que no es gasta;

no és res si un altre la tasta

mentre n’hi hagi per vós.”

“Puix que sou la filigrana

de l’Església universal,

Sant Antoni de Viana

protegiu-nos de tot mal.

Allà a Memfis, ciutat vella,

Antoni  véreu la llum,

i tot el món s’enramella

del vostre diví perfum.

Del perfum que s’agermana

amb l’encens abacial

Sant Antoni de Viana,

protegiu-nos de tot mal.

Sant Antoni de Viana

protegiu-nos de tot mal (…)”

“Horabaixa post el sol,

plorinyava l’infantó.

No ploreu angelet, no,

que ta mareta no ho vol.

No ploreu angelet, no,

que ta mareta no ho vol.

No-ni-no, no-ni-no,

Una engronsadeta pel nin petitó.

No-ni-no, no-ni-no,

Una engronsadeta pel nin petitó.” 

“(…)A prop d’allà hi havia una font de bella corrent,

on fou que el fill de Zeus matà, amb son arc tan fort,

una dragona forçuda que hi havia, molt terrible i gran,

que feia, damunt  la terra, als homes, maleses sens fi,

devorant les ovelles de peu graciós, i ensagnant-ho tot.

Era aquella que un temps crià l’horrible i funest Tifaó,

terror dels mortals, per ordre d’Hera, del tron d’or,

que l’havia infantat irada amb el Pare dels Déus

perquè ell generà tot sol, dins son cap, Atenea immortal(…)”. (Homer) 

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;

cap joc de queixes no té res a fer;

però el teu pensament, gall guerriller,

recosirà la llum en el nou dia.

M’empeny el seny, i aquesta ofrena té

afany de lluita que el fullam canvia;

el teu exemple, vora l’alegria,

darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,

fa clara la diada de la lluita,

que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,

obres la gàbia a muntanyes. No

has caigut pas! Puig Antich, Salvador!  (J. Brossa) 

“Diu Cerèl·lia que és una vella,

quan és encara una criatura;

Gèl·lia diu que és una criatura,

quan ja és una vella.

No en podries,Cal·lí,

suportar cap de les dues:

L’una és ridícula,

l’altra fastigoseta” (Marcial)

“Totes les amigues, Fabià,

Que va tenir Licoris va enterrar-les.

Tant de bo es fes amiga

de la meva muller”” (Marcial)

Marcial (Segle I)

       (Joan Brossa) 

“Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s’estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin amos i senyors de la meva vila i s’hi passegin impúdicament nus; que els ocells s’occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes? “ (J.V. Foix).

Desolació

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca,

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

JOAN ALCOVER

********************************************************************************************

Vora la mar és nada l’estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.

Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d’un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.

Amor, ensenya’m una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l’aigua al vent o damnejant esculls:

que al bon recer de l’oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.

JOSEP CARNER

*****************************************************************************************

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s’enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

“Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven. En vida, mai no vaig ser gaire popular, i això em va crear un problema que vaig combatre amb molta disciplina i poc èxit. A casa, si jo no iniciava la conversa, ni els fills ni la dona no sentien la necessitat de dir-me ase ni bèstia més enllà dels comentaris estrictament funcionals. A la feina, quan em posava malalt, ningú no em trobava a faltar. Per això no em van sorprendre les reaccions que va produir la meva mort.”

L’altra vida, de Sergi Pàmies

“Per arribar fins aquí, el caçador ha hagut de llevar-se molt d’hora. Després d’aparcar el tot terreny davant d’una benzinera, ha caminat durant una llarga estona per un camí que, a mesura que s’allunyava de la civilització, s’anava estretint fins a desaparèixer. De tant en tant, ha aixecat la mirada per orientar-se, però en cap moment no ha deixat de pensar en la presa. Mentalment, ha repetit l’escena que l’obsessiona des de fa dies: la bèstia, que apareix de sobte, i el gest estudiat de prémer el gallet i fulminar-la d’un tret”.

La bèstia, de Sergi Pàmies 

 «El cas d’en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensava el meu pare i tots els metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la duu ja de naixença. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anomalies de raó, que (ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. iQuin podia ser el fruit d’aquest matrimoni? L’atavisme és una causa predisposant indiscutible. L’etiologia de les malalties mentals l’assenyala com una de les infalibles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l’altra, de l’Adela, amb les seves exaltacions eròtiques, no és la d’una persona desequililbrada? A ell, a en Daniel, quan l’heu vist conduirse com un home sa? “

 La bogeria, de Narcís Oller

3.   Situa’t en una història:

Un lladre entra de nit a una casa a robar. Quan passa pel menjador, amb la foscor i amb les presses, frega amb el braç un gerro de porcellana i el trenca.

La propiètaria de la casa, que aquesta nit es troba sola a casa perquè tota la resta són de festa, amb el renou es desperta. Amb molta sang freda, s’aixeca i s’amaga darrere una cortina just abans que el lladre entri a l’habitació tot cercant la caixa forta.

Imagina’t el que passa a partir d’aquest moment i explica-ho des de tres punts de vista diferents:

·      Narrador extern omniscient

·      Narrador intern protagonista

·      Narrador intern testimoni