La Decadència

 

SEGLES XVI/XVII/XVII : EL RENAIXEMENT, EL BARROC I LA IL·LUSTRACIÓ

1.  Fets històrics rellevants

2. La literatura culta

1.1.     Factors que afecten el desenvolupament de la literatura catalana culta

1.2.     El concepte de Decadència

1.3.     Característiques de la literatura de la Decadència

1.4      Etapes :

a.  El Renaixement

b.  El Barroc

c.   La Il·lustració

 

 

1.   Fets històrics rellevants
  • 1474: Unió de les cases reials de Castella i Aragó, amb el matrimoni d’Isabel i Ferran (Reis Catòlics). Desapareix la cort reial pròpia de la Corona d’Aragó.
  • 1492: Descobriment d’Amèrica: s’obre una important ruta comercial a l’Atlàntic de la qual queden exclosos els territoris catalans.
  • 1556-1598: regnat de Felip II, regressió ideològica i tancament d’Espanya.
  • 1640-1652: guerra dels Segadors (revolta popular contra els terços de l’exèrcit reial).
  • 1659: Tractat dels Pirineus: el Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya passen a dependre de França.
  • 1700-1714: Guerra de Successió, arriba la dinastia borbònica a la corona espanyola.
  • 1707: Decret de Nova Planta de València i Aragó.
  • 1713-1783: L’illa de Menorca passa a domini anglès.
  • 1715: Decret de Nova Planta de Mallorca i a les Pitiüses.
  • 1716: Decret de Nova Planta a Catalunya.
  • 1760: Memorial de Greuges, presentat a Carles III per diputats de l’antiga Corona d’Aragó en què es repassen les disposicions legals considerades injustes.
2.  La literatura culta:
2.1.      Factors que afecten el desenvolupament de la literatura catalana culta

 Castellanització de l’aristocràcia dels antics territoris de la Corona d’Aragó.

  • Pèrdua del poder de la burgesia catalana, afeblida per les guerres i les crisis econòmiques.
  • Utilització del castellà en la literatura culta.
  • Pèrdua de la consciència d’unitat entre els diferents territoris de parla catalana.
2.2.      El concepte de Decadència.
  • Durant el s. XVI la literatura culta decreix en quantitat, qualitat i originalitat al mateix temps que la literatura castellana apareix representant la modernitat i n’augmenta la producció i l’edició.
  • Aquesta decadència va afectar la literatura culta, però no la literatura de caràcter popular, molt vigorosa, ni l’ús de la llengua, la qual va seguir sent oficial fins al s. XVIII.
2.3.      Característiques de la literatura de la Decadència

 Imitació dels grans autors castellans (Garcilaso, Góngora i Quevedo)

  • Influència de la figura d’Ausiàs March, que es torna a posar de moda entre els nostres escriptors.
  • Presència de castellanismes i dialectalismes.
  • Imitació de formes mètriques pròpies de la poesia castellana.
2.4.      Etapes:
a.    El Renaixement
  • És la generalització a tot Europa de l’esperit humanista dels segles XIV i XV.
  • Una visió més humanitzada (antropocèntrica) del món es reflecteix en la literatura amb l’equilibri i l’harmonia clàssics, el vitalisme i l’alegria de viure.
  • Els renaixentistes varen valorar la inspiració popular i la van elevar a la categoria de literatura culta: estil senzill, planer, formes mètriques de tradició popular, temàtica festiva…
  • Els autors renaixentistes conreen els gèneres assagístics, especialment de caràcter històric, i els gèneres dialogats d’inspiració clàssica.
  • Destaca Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig, on l’autor fa una defensa a ultrança de l’ús culte de la llengua catalana.
  • Autors: Joan Pujol, Pere Serafí i Joan Timoneda en el camp de la poesia, i Lluís Milà i Joan Ferrandis d’Herèdia en el del teatre.
TEXTOS RENAIXEMENT
Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (Cristòfor Despuig).

 Parlen Fàbio i Lúcio (ciutadans tortosins) i Don Pedro (cavaller valencià)

 D.Pedro. Cada vegada que arribe entre i passege per la ciutat que per a mon gust és la més apacible del món. I com és la primera que trobam de la nostra pàtria antiga, par que la mira hom de millor gana.

Fàbio: ¿Com de la vostra pàtria antiga?

D.Pedro.Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons: i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio. ¿I com? No dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó? ¿I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquesta?

D.Pedro. Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’Aragó e altres parts importants, que per avui encara se troben allí.

Fàbio: Altra raó done Pere Antoni Beuter* per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares.

D.Pedro. Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força l’ opinió sua, perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traiguera. I així no pot quadrar lo que ell diu sinó lo que jo dic: que és cosa certa que en aquell temps no sols lo rei mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

*Pere Antoni Beuter és un historiador valencià del s.XVI.

****************************************************************************************************

(Un altre tortosí, Fàbio, és més radical).

[Jo m’escandalitze] en veure que avui tan absolutament s’ abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc a aquest abús los magnànims reis de Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesso que és necessari saber-la les persones principals, perquè és l’espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne i reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rel la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

 

b.    El Barroc
  • La severitat, l’exageració, el pessimisme i el tenebrisme substitueixen la vitalitat, l’harmonia, l’optimisme i lluminositat de l’època anterior.
  • Retorn al teocentrisme medieval. La vida terrenal no val res, l’important és preparar l’ànima per al moment del judici diví.
  • No hi ha més realitat que la mort, i la vida és una mentida, un somni.
  • Temes:
  • La vida, entesa com a lloc de proves que cal superar.
  • La brevetat de la vida i l’obsessió pel pas del temps.
  • La vida entesa com una preparació per a la mort.
  • La visió distorsionada de les realitats, com si fossin miratges o il·lusions.
  • Autors:
  • Francesc Vicenç García (rector de Vallfogona). Imitador de l’autor castellà Francisco de Quevedo, va conrear els gèneres poètics dels autors castellans.
  • Francesc Fontanella, poeta que es va inspirar en Garcilaso de la Vega. Va escriure també dues obres de teatre: Amor, fermesa i porfia i Lo desengany.
TEXTOS
A UNA MOSSA GRAVADA DE VEROLA

 Bon viatge us dó Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia,

formatge ullat, cruel fisonomia,

ab més puntes i grops que té l’arada.

 

D’alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia,

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

 

Però, si sou de vermes escapada,

perquè siau menjar de les cucales,

que de mal en pitjor la sort vos porta,

 

mantinga-us Déu la negra burullada,

i adeu-siau, que em par que em naixen ales

i em torno corb després que pic carn morta.

(Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona) 

 

c.    La Il·lustració
  • Dominen les idees racionalistes, l’avanç de les ciències i la idea del progrés de la humanitat, destinada a la felicitat.
  • Literatura didàctica i assagística, producte de l’afany científic i investigador.
  • Es publiquen tractats gramaticals i històrics, diccionaris, catàlegs literaris d’autors, apologies en defensa de la llengua, etc.
  • Autors: Antoni Febrer i Cardona en el camp de la poesia (poesia didàctica, erudita i imitativa de les formes i els temes clàssics); el baró de Maldà (Calaix de sastre), en el de la narrativa; i Joan Ramis i Ramis en el de la prosa (Lucrècia i Rosaura).
                       TEXTOS
LUCRÈCIA (Joan Ramis i Ramis)

 TARQUINO:

Com sempre, per plorar los vostros ulls estan?

Les llàgrimes, senyora, en vos no cessaran?

Mitigau el turment, dau tregües al dolor,

pues vos ha feta el Cel per a un destí millor.

LUCRÈCIA:

I ¿què altra cosa més pot fer una afligida,

sinó passar plorant sa desgraciada vida?

Elles calmen ma pena, aplaquen mon turment:

mon cor, senyor, no pot consolar-se altrament.

Mon adorat espòs acaba de partir:

pensau, pues, com jo estic, quals penes dec sofrir.

La sort en mi demostra el seu cruel rigor:

ella me fa alegrar per dar-me més dolor.

A penes al gosar a mon espòs present

havien mos dolors cessat súbitament,

a penes començava, alegre, a respirar,

quan ja me priva d’ella, quan ja lo fa apartar,

quan torna a submergir-me en los passats dolors,

qui sempre són més cruels, qui sempre són pitjors.

TARQUINO:

Este vostro turment, esta vostra aflicció

mourien el meu cor a pena, a compassió,

si, cansada la sort, de veure-us penar,

no vos volgués en fin, senyora, aconsolar.

LUCRÈCIA:

Vostro discurs sorpresa, atònita, me té.

Jo vos lo jur, senyor, altre motiu no sé,

sinó el veure present a mon espòs amat,

perquè los meus sospirs haguessen acabat.

Esto pot fer cessar la trista vida mia;

esto sols en mon cor pot moure l’alegria.

TARQUINO:

Ja vos faç, doncs, patent lo que ha de fer mudar

en un content etern el vostro sospirar.

¿Què més digne motiu, senyora, què més glòria,

major consolació, més singular victòria,

que veure que es rendeix, es postra davant vos

un príncep que los Cels han fet per amar-vos?

LUCRÈCIA:

Oh, Déus, què és lo que deis?

TARQUINO:

Que jo vos am, senyora,

que vos solament sou la que mon cor adora.

Vos veis el príncep vostre a vostres peus rendit.

Sa passió, son amor, a tant lo ha reduït:

admeteu son ardor, Lucrècia, no irriteu

un cor qui per amar tan humiliat es veu.

LUCRÈCIA:

A penes he comprès lo que m’haveu parlat,

quan de mon esperit l’horror s’ha apoderat.

(Joan Ramis: Lucrècia, acte III, fragment de l’escena III)

 

Exercicis
Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa

1.   Resumeix en quatre o cinc línies la conversa que mantenen Fàbio i Don Pedro al text de Cristòfor Despuig que has llegit.

2.   Quina actitud manté Fàbio davant l’ús que fan de les llengües catalana i castellana els seus conciutadans?

A una mossa gravada de verola

3.    Fes l’anàlisi mètrica del poema (tipus de vers, d’estrofa, rima…)

4.   Com t’imagines la dona que descriu el rector de Vallfogona al seu poema? Fes-ne una descripció de tres o quatre línies.

5.   Compara el model de dona que descriu l’autor amb la dona angelicata dels poetes del Dolce Stil Novo.

6.   Quines de les característiques que hem comentat del Barroc creus que es veuen reflectides en aquest sonet? Posa’n exemples.

Lucrècia

7.   Has detectat barbarismes en el text de Joan Ramis i Ramis? Quins? Creus que la seva presència té alguna cosa a veure amb les circumstàncies històriques que envolten el període de la Decadència?

8. Per què està Lucrècia tan desconsolada? Què li ofereix Tarquino en aquests moments? Com reacciona ella al seu oferiment?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *