Vocalisme A/E

VOCALISME (A/E)

Resultat d'imatges de a e

En català oriental, bloc dialectal al qual pertany el balear, les vocals a/e en posició àtona es pronuncien amb un mateix so anomenat vocal neutra [ə]. Així, la vocal final de pare i casa sona, per als parlants orientals, exactament igual. Per resoldre els problemes de grafia que aquest fet suposa cal conèixer les regles segïents:

  1. A final de paraula:

Tipus de paraula

Exemples

Excepcions

      Noms i adjectius masculins

-E

Arbre, llibre,

home, pediatre

1.     Mots acabats en:

  • -MA: problema, tema, idioma…
  • -TA: profeta, paleta…
  • -ISTA: taxista, analista…
  • -ARCA: monarca, patriarca…
  • -CIDA: homicida, parricida…

2.     Altres mots: dia, mapa, titella, goril·la…

 

 Noms i adjectius femenins

-A

Dona, poma,

Taula, pediatra

1.     Mots acabats en:

  • –AIRE: boletaire, terrissaire…
  • –BLE: noble, amable…

2.           Altres mots: febre, torre, classe, mare, llebre, frase, piràmide…

 

 Plurals

-ES

Homes, dones, llibres, pomes, places…

    —————————————

 Verbs (darrer so)

-A

 

Pensava, tenia, donava…

1.     Infinitius acabats en –RE: riure, moure…

2.    Altres verbs: corre, vine, obre i omple.

 Verbs (penúltim so)

-E

Penses,tenien, donaven…

 


Resultat d'imatges de pensar

  1. A començament o enmig de paraula:

En aquest cas, hem de cercar una paraula de la mateixa família en què la vocal estigui en posició tònica.

Parlàvem   – parla             taulada  –  taula       panet   –  pa

Particularitats:

 Els verbs néixer, jeure, fer, treurei els seus derivats s’escriuen amb a en les formes àtones.

  • tòniques: jec, neix, treia, jeuen, feia, neixen…                    amb e            
  • àtones: jaiem, naixeu, traient, jagut, faria, naixia …            amb a
  1. Casos de no-coincidència entre el català i el castellà:

 

ambaixada Assassí avaluar avantatge avaria
davant rancor maragda Sardenya albercoc
assemblea efeminat enyorar meravella monestir
ràfega rave resplendir sergent vernís
resplendir Caterina

Resultat d'imatges de rabano

EXERCICIS

 

1.               Completa les paraules següents segons la norma general.

 

el quadr… abstract… La boss… negr… El nostr… cotx…
la nostr… biciclet… la pintur… abstract… l’espatl… esquerr…
la cap… negr… el colz… esquerr… una altr… cov…
la conduct… dign… una cur… benign… un act… correct…
el conduct… rect… l’escriptur… correct… un air… benign…

 

 2.               Completa les paraules següents d’acord amb les excepcions de la norma.

 

un traum… terribl… una mar… jov… un profet… lliur…
una catàstrof… terribl… un monarc… jov… un artist… lliur…
un tem… cèlebr… una superfíci… enorm… un fantasm… invisibl…
un comet… enorm… una torr… invisibl… una fras… cèlebr…
una fas… nòmad… un atlet… entusiast… un homicid… indígen…
un goril·l… nòmad… un patriot… entusiast… una class… indígen…

 

 3.          Al costat de cada paraula escriu-ne una altra en què la vocal en negreta sigui tònica:

 

pedreres ………………………..          regadiu ……………………….

abeurador ……………………..          cantarella ……………………

retolador ………………………           paperera……………………..

defensor ……………………….           marcar ……………………….

bestiar…………………………..           terrassa ……………………..

pegaven ………………………..           pagaven……………………..

tendresa ………………………..          fastigós ………………………

porteria………………………….          festassa ……………………..

facilitat ………………………….          beguda ………………………

 

 4.          Passa al plural :

 una perruca groga                                                           una taronja dolça

una peça obliqua                                                              una plaça antiga

una raça autèntica                                                           una esponja xopa

una figa seca                                                                      una llengua indígena

 

 5.          D’acord amb les normes i les excepcions que acabam de veure, torna a escriure cada oració passant-la al singular, si és plural, o al plural si és singular. Per exemple: jo no perdia temps → nosaltres no perdíem temps; s’apugen els preus dels bitllets → s’apuja el preu del bitllet.

  • Pensàveu unes altres coses?
  • Desitja un sou digne.
  • Avui comencen els altres actes.
  • Omplen les cantimplores.
  • Obriu les finestres!
  • Cerques un paraigua de butxaca?
  • Havia de pagar una fiança.
  • Eren unes persones pobres.
  • Amaga una prova al jutge?
  • Veniu de pressa!
  • Recorren el país.
  • Feia un reflex continu.
  • Adequa el text difícil.
  • Ataquen unes tribus rudes.

 Resultat d'imatges de tribu

 6.          Emplena els buits de les paraules següents amb una a o una e, segons correspongui, segons les normes de la a i la e en les terminacions verbals:

 1. Ells ballav__n / Jo sorti__ amb ell / M’escolt__s o no?

2. Port__-me’ls tots / Tu hi anav__s molt  / Ara no ens sent__n

3. A veur__ si ho sap! / Toc__ el dos! / Anàv__u tots junts?

4. Corr__ que fas tard! / No qued__ cap lloc / Em trob__s a faltar?

5. Jugàv__m a nines. / Perd__n l’oremus / Sortí__u junts?

6. Ningú no m’estim__  / Veur__ la padrina / Beur__ a galet

7. Viur__ per veur__ / Córr__r molt / Jo ho comprari__ tot

8. No ten__n cap idea / Em sembl__ que sí / Elles corri__n molt

9. T’esper__s o no? / Va plour__ força / Vin__ amb mi, tu!

10. Voldrí__m berenar Pau, ompl__ el got! / No vení__u junts?

11. Jo no ho sabi__  / Obr__ la porta / No ho havi__s fet

 

 

7.          Omple els espais buits dels textos següents amb a o amb e segons calgui:

            El sopar er__ molt bo. Feia temps que no m__njav__  peix. A Andorra és c__ríssim. I m’agr__dav__ el ritual de la taul__ ben p__rad__, __ncar__ que hi sobrassin dos pams d’estovall__s. Hi havi__ dos r__mets p__tits a d__vant de cad__ plat i els tov__llons en cucurutxo d__munt les cop__s de pot__ llarg__ que et fan sentir elegant quan les agaf__s.

(Assumpta Margenat, Escapa’t d’Andorra)

             A  l__s  darr__ri__s del segl__ VIII una bèsti__ de terribl__s dimensions s’havi__ aixoplugat a l__ vora de l’Estany de Banyoles, aprofitant-se d’una cavern__ de gran profunditat. El monstr__, que era el d__rrer descendent de l__s bèsti__s prehistòriqu__s que havi__n habitat a la comarca, teni__ un aspect__ horribl__. Tal i com ens l’han descrit els cronist__s de l’època, li cobria el cos una escat__ d’afilad__s pu__s que el feia invulnerabl__ a les urp__s o les ballest__s. Malgrat les seves al__s llargues, el seu pes descomunal no li perm__tia alçar-se de terra, només podia caminar amb les sev__s potes enorm__s com columnes d’un templ__ antic i, en caminar, la terra trontollav__ com si anés a esqueixar-se d’un moment a l’altr__.

El drac de Banyoles

Resultat d'imatges de drac banyoles

 

 

La literatura popular

 

1. Característiques

2. Gèneres:

a. Poesia

b. Teatre

c. Narrativa

 

1.  Característiques
  •  Autor anònim
  • Transmissió oral
  • Llenguatge planer i col·loquial
  • Temàtica festiva
  • Vinculada a les vivències del poble (festes, treball, vida familiar, drames humans de la vida quotidiana.
2. Gèneres
a.    Poesia popular

Sovint és cantada i presenta una  gran varietat de gèneres:

  • Nadales: A l’entorn del temps de Nadal (naixement de Jesús, adoració dels pastorets i dels Reis…)
  • Goigs: Poesia religiosa (sants, verges…) dedicada a lloar la Verge, Jesucrist o els Sants.
  • Romanços: Poemes narratius que parlen d’aventures normalment amoroses.
  • Gloses: De to alegre i d’estructura simple. Consten de quatre versos de set síl·labes . A Mallorca són molt conegudes, per exemple, les gloses de Sant Antoni.
b.    Teatre popular

L’Església utilitzà el teatre amb voluntat pedagògica i propagandística fins al segle XVIII. Cal parlar de diferents cicles:

  • Cicle de Nadal: N’és un clar exemple el cant de la Sibil·la, que formava part d’un drama litúrgic nadalenc d’origen medieval sobre el judici final . El seu cant es manté encara avui plenament viu a Mallorca i a la catedral de l’Alguer (Sardenya). Es canta per commemorar el naixement de Jesús i profetitza la fi del món.
  • Cicle de Pasqua: Són obres que parlen de la mort i la resurrecció de Crist. Avui encara es representen la Passió d’Olesa i la d’Esparreguera, entre d’altres.
  • Cicle marià: Parlen de l’Assumpció de la Verge. L’obra més coneguda és el Misteri d’Elx, d’origen medieval.
  • Cicle hagiogràfic: Tracten sobre la vida i els miracles dels sants.
  • Cicle bíblic: Reprodueixen passatges de l’antic Testament, com el Misteri d’Adam i Eva i el Misteri del rei Herodes.
c.    Narrativa popular

Són peces que sofreixen nombroses transformacions al llarg del temps ja que no es troben sotmeses a factors com la rima, que afavoreix la memorització i, en conseqüència, una reproducció més o menys fidel.

Quant als gèneres, cal parlar bàsicament de:

  • Rondalles:
  1. Són relats anònims de tradició oral que conten fets imaginaris protagonitzats per uns personatges amb un argument i uns espais determinats i que presenten unes fórmules fixes d’inici i acabament.
  2. Poden esser meravelloses, de costums i d’animals.
  3. La seva estructura sol respondre a l’esquema de situació inicial, mancança, partida, superació d’obstacles, retorn i final feliç.
  • Llegendes: Són narracions, orals o escrites, d’aparença més o menys històrica, amb una major o menor proporció d’elements imaginaris o mitològics.
 TEXTOS
Nadala

Fum, fum, fum

El 25 de desembre, fum, fum, fum
El 25 de desembre, fum, fum, fum

Ha nascut un minyonet
Ros i blanquet, ros i blanquet
Fill de la Verge Maria,
és nascut a una establia

Fum, fum, fum.

Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum
Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum.

Si n’hi ha dos pastorets
Abrigadets, abrigadets
Amb la pell i la samarra
Mengen ous i botifarra

Fum, fum, fum.

Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum
Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum

Faci fred, faci calor,
serà millor, serà millor
que de Jesús farem memòria
perquè ens vulgui dar la gloria

Fum, fum, fum.

 

 

Romanç

Don Francisco (Mallorca)

 

Bona nit prenda estimada

fins demà vespre no torn.

jo me’n vaig a la caçada.

Sopa i colga’t de jorn.

 

Ella sopa i se colga,

Fa allò que son marit diu.

Quan va ser dins la cambreta

a les portes sent: Obriu!

Quien  es que llama a la puerta

que no me deixa dormir.”

Aixeca’t que som don Francisco

que te vengo a divertir”.

 

Ara aviso a mis criadas

para que te vengan a abrir”.

“Jo no vullo a tus criadas

sino que te vullo a ti”.

 

“Aquí baix han mort un home

no sé si és lo teu marit.”

Millor, millor, don Francisco

així més prest n’haurem sortit”.

 

Davalla amb camisa blanca

i sabateta xoquí.

Mentre que obria la porta,

ell li apaga el candelí.

 

Don Francisco, don Francisco,

vos no ho solíeu fer així.

Ella torna a prendre escala

i ell darrere la seguí.

 

Quan dins lo blanc llit se colguen

don Francisco fa un sospir.

“Don Francisco, don Francisco,

de què sospirau així?”

 

“Senyora estava pensant

son marit si ens deu sentir.”

“No hagueu ànsia don Francisco

és nou llegos lluny d’aquí”.

 

Abans de la matinada

don Francisco fa un sospir.

”Don Francisco, don Francisco,

de què sospirau així?”

 

“Senyora estava pensant

quants infants teniu de mi”.

“Jo en tenc tres de don Francisco

i dos del meu bon marit.”

 

“Senyora, estava pensant

son marit si és aquí dins.”

“Mal li roeguin els ossos

i la vista els escorpins.”

 

“No digueu mal senyoreta,

no digueu mal del marit,

que pensant tenir-lo fora

potser el teniu dins el llit.”

 

Quan comença a trencar el dia

don Francisco fa un sospir.

”Don Francisco, don Francisco,

de què sospirau així?”

 

“Senyora estava pensant

de fer-vos un bon vestit,

una vestidura blanca

amb collaret carmesí.”

 

L’agafà per la mà blanca

i se l’emmena al jardí.

“Mon marit no em matis ara,

tres paraules deixa´m dir”.

 

“Fadrines, viudes, casades,

preniu exemple de mi:

tenint lo marit a fora

no vos aixequeu a obrir,

 

perquè jo m’hi he aixecada

i per això he de morir

i amb la punta de l’espasa,

ma vida s’acaba aquí”.

************************************

Gloses de Sant Antoni

Sant Antoni és patró
de Maó i Ciutadella
li pegam amb sa botella
perquè no tenim tassó.

 

A desset és Sant Antoni

I a vint sant Sebastià

Qui bones obres farà

No tendrá por del dimoni.

 

El dimoni cucarell

Sempre fa polissonades

Va pixar dins un ribell

On hi havia sobrassades

 

Sibil·la (fragment)

El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
Perdent los naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elíes i Enoc.
Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
– Anau, maleïts, en el turment!
anau, anau al foc etern
amb  vostro príncep de l’infern.
Als bons dirà: – Fills meus veniu!
benaventurats posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.
Oh humil Verge! Vos qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostro Fill vullau pregar
que de lo infern nos vulla guardar.
El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.

 

 En Pere Gri

Això era un homo casat, amb un xinxer d’infants, i molt afectat d’alçar es colzo i escorxar moixos. Havia nom En Pere Gri.

A sa comare li passà per s’escudeller d’entregar-se a ca’n Pere amb un altre bigarniu.
En es batiar foren ses raons, perque no trobaven ningú que volgués esser padrí.
Justament el Rei i la Reina passen per allà, i els arriba a ses oreies, i el Rei diu:
– Ja ho serem noltros.

Varen esser padrins, el Rei i la Reina, i donaren una dobla de vint perhom an En Pere perque sa dona tengués bon servici i fessen així mateix una mica de refresc, amb una condició: que ell només poria buidar un tassa.

Aquí l’homo trescà totes ses botigues, cerca qui cerca tasses grans. En troba una que n’hi cabia una lliura afavorida, i la se cala ben al raset d’aigordent. No vos dic res, sa meula que aplegà!
No li bastaren dos dies per fer-li sa pell.

Com el Rei ho sabé, perque no donàs mal viure a sa dona, el desterra a Maó.
Però sa dona al punt no pogué estar pus, de tant que l’enyorava. I a la fi digué:
– Ja sé què faré. Me’n vaig a ca’l Rei; de cop-descuit li prenc sa mula millor d’es cotxo, la me’n men dins es pinar de Son Serra d’Artà, que no té fi; i la hi deix fermada llargueta, que puga pasturar així mateix. El Rei la farà cercar; ses darreres que tendran d’anar a Son Serra. Jo llavò hi aniré a dir-li que En Pere meu la trobaria; el farà venir, i així tornarem estar plegats, que a posta mos casàrem per estar-hi.

Així com la s’havia pensada, la va fer, i va endevinar: tots es criats del Rei cerca qui cerca sa mula, uns p’es pla, ets altres per la muntanya; mai anaren a pensar que de Ciutat se fos espitxada a Son Serra d’Artà.
Sa dona d’En Pere aleshores se presenta an el Rei i li diu:

– Senyor Rei, En Pere meu li trobaria sa mula.

– Ell trobar sa mula? Si fos una botella d’aigordent, ja ho crec!

– Senyor Rei, li dic que li trobaria sa mula. Que em tirin d’una passa si no la hi troba! Si és un endevinador de primera!
El Rei, veent que sa mula no compareixia, l’envia a demanar de Maó, an En Pere, perque endevinàs on era aquell animal.
Com l’homo sentí el recaldo, encara que estigués content així mateix de tornar, pujava més es retgiró que s’alegria; perque deia ell:

– ¿Però qui dimoni m’ha fet a mi endevinador?

En devia tenir poques, de feines, es qui m’ha posat aquest barret davant el Rei! Si no em costa sa pell, no serà res!
Mentres tant, l’afiquen dins sa barca, i cap a Mallorca falta gent.

Es mariners el se cuidaven a menjar amb sa vista i ell més de mig empipat veent que tots ets uis l’afitoraven, arribà a dir:
– ¿Que m’heu afinada cap puça?

Es mariners no gosaven a tornar-li ses pilotes en es joc; perque lo que ells deien entre si mateixos:
– Alerta mosques! Que Déu sap lo que és capaç de fer aquest homo, quant el Rei que és el Rei, l’envia a demanar perquè endevín.

Es patró no va tenir tanta feredat, i li volgué fer una prova.
Se posa una fuia de tabac ben estreta dins sa mà; se’n va an En Pere, i li diu, mostrant-li es puny:

-Veiam si sou bo per endevinar! Endevinau-me què tenc aquí dins!

– ¿Vos voleu fer trons, vos? ¿Que no trobau que hi estic atabacat que basta, i encara vendreu a atabacar-me més?

– El dimoni sou! Sí que ho és tabac lo que hi tenc! Sí que ho heu endevinat!
I li mostra sa fuia, tot astorat; però encara hi romangué més En Pere, de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella endevinada.

Arriben a Mallorca. Sa dona ja va esser en es moll. Tot d’una s’aferra p’es coll an En Pere, i li diu a s’oreia:
-Sa mula és dins es pinar de Son Serra; som jo que la hi he amagada.

Ja hi havia es criats del Rei que esperaven En Pere, i d’allà mateix el se’n varen menar.

I el Rei diu:

– Hala, Pere, veiam on és sa mula!

En Pere es posa a pensar gratant-se es clotell, i un cortesà li diu:
– ¿No saps tu que davant el Rei no se graten?
– Idò si no em puc gratar, no sabré endevinar.
– Idò grate’t, mal t’arregussis sa pell!
En Pere se pegà un parei de gratades que feien solc, i llavò diu:
– ¿Sa mula on és?… ¿I on pot esser aquesta pècora!… ¿saps on serà?… Ja ho veig, on serà… Dins es pinar de Son Serra d’Artà.
Hi van es criats del Rei, i ja ho crec que la hi trobaren fermada, pastura qui pastura.
El Rei quedà tan content i agraït, que donà un bon grapat de dobletes de sis lliures a sa dona, que era més bona guardadora, i a ell el fa romandre a la casa per endevinar lo que fos necessari.
L’homo estava a ca’l Rei, ben menjat i ben begut; però no li deixaven tenir cap dobler perque no en fes de ses seves per dins tabernes i xibius.
D’es cap de temps, a la Reina li descompareix un anell tot d’or i diamants, s’anell de ses noviances.
Tres criats le hi havien fet sauvatge.
Tothom cuidà a caure mort cercant s’anell, i enlloc el podien trobar.
El Rei a la fi se pega un esclafit su’s mig d’es front, i diu:
-Oh bèstia de mi! ¿tenim un endevinador en casa, com En Pere, i no mos ne servim?
El crida tot d’una i li diu:
– Ja veus sa tribulació que hi ha dins aquesta casa amb aquest bo d’anell, que el dimoni que el trob. Tu que ets es nostro endevinador, és hora que tregues s’estam, i mos diguis on és. Si dins tres dies no ho has endevinat, fora cap i coll.
En Pere amb aquesta descàrrega quedà sense polsos, més blanc que la paret. Llavò rompé amb un sens fi de carretades de llamps i pestes contra tots els qui l’havien fet endevinador i contra ell mateix perque havia consentit a passar-hi.
Mentrestant, el posen en capella, i aquí ja deixà ses flastomies i asperges, i es seus uis tornaren dues fonts.
I heu de creure i pensar que es primer dia un d’aquells criats que havien robat s’anell, li hagué de dur es menjar.
A migdia, En Pere pegà quatre bocinades; es vespre no volgué tastar res. Quan es criat se’n duia es sopar, En Pere va dir:
-Oh glorios Sant Brun!
de tres, ja en tenim un!
Es criat ho va prendre per ell, sense pensar que lo que En Pere tenia, era un dia de capella passat; i es criat se’n va corrents a contar-ho an ets altres, que digueren:
-No hi ha remei! T’ha aglapit, aquest dimoni!
Lo endemà toca a un d’aquells dos dur es dinar a En Pere, que només pegà quatre bocinades es migdia, i es vespre no volgué tastar res, sinó que mentres es criat se n’ho tornava, va dir:
– Oh Sant Brun glorios!
des tres ja en tenim dos!
No vos dic res amb aquesta si se va encendre sa coa de paia d’es criat, i ben encesa. Se’n va corrents a contar-ho an ets altres; i vos assegur que los entraren unes torçons de ventre que no eren tot berbes, i no feien més que dir:
-Estam perduts!… està fet de noltros!… mal llamp s’anell!
Lo endemà tocà a s’altre criat, dur es menjar an En Pere.
El pobre només pegà una espipellada a migdia, i es vespre, què havia de voler tastar res!
I es criat se’n tornava es sopar, i ell va dir, exhalant un gros gemec:
– Valeu-me, Santa Ainès!
ja los tenim tots tres!
Ja ho crec que es criat se donà per entès: de l’esglai que va agafar, lo que duia en ses mans li va caure, i se va fer benes. També seria caigut ell si no té eima d’aferrar-se per sa paret.
Així com pogué, se’n va a cercar ets altres dos; i, com prou hagueren flastomat, maleït i plorat, una hora antes de s’auba, se n’entren dins sa presó; se tiren de genoions an es peus d’En Pere, amb un singlot que casi no los deixava parlar; i amb tot secret li diuen:
– És ver que som noltros que robàrem s’anell. Tenguérem aquesta mala hora. Ho veim, que mereixem la mort; però compatiu-vos de ses nostres dones i d’es nostros infants, que són innocents! No los tireu dins s’afronta i sa misèria! Velt’aquí, a s’anell! Demanau-mos qualsevol cosa, sols que no mos destapeu!
En Pere, davant aquella passada, se creia somiar; no hi poria donar volta, que allò fos ver. Se paupava es cos per veure si vertaderament estava despert o somiava; i se mirava aquells tot espantolat, fins que a la fi diu:
– No res, duis-me una oca de ses d’es jardí.
Li duen s’oca, agafa s’anell, le hi fica dins sa boca, s’animal el s’envia.
– Ara, tornau-la-vos-ne allà mateix on l’heu trobada; i no tengueu ànsia de res: tot s’arreglarà.
Sol sortint, En Pere demana per parlar amb el Rei.
El Rei s’hi presenta i diu:
– ¿Què és? ¿que ho has afinat, o t’hem de matar?
– No serà ver, no, que em mateu. Ho he afinat!
– ¿I aquesta m’és vera? ¿tu saps on és s’anell?
– Vaja si ho sé! Dins es gavatx d’una oca d’es jardí, és s’anell. Degué caure a la Reina, i s’animalet el trobà i el s’engolí.
– ¿Què me dius?
– Lo que sent.
– ¿I quina és aquest dimoni d’oca?
– Que les me presentin totes i le hi diré.
Li anaren presentant d’en una en una totes ses oques, i En Pere los paupava es gavatx.
Arriba la que li havien fet enviar s’anell, i En Pere diu:
– Aquesta és.
El Rei li fa obrir es gavatx, i ja ho crec que hi va esser, s’anell dedins.
Tothom romangué amb sos cabeis drets, i el Rei més que tots.
Fa treure En Pere de sa presó, el nombra s’endevinador major de tot es reinat, i envia a sa dona un sarró ben ple de durets d’or.
Amb aquells cops de lliura En Pere entrà un poc en si; i encara que estigués ben menjat i ben begut, enyorava sa dona, ets infants i ca-seva; i feia es cuc de s’oreia malalt an el Rei demanat-li que le hi deixàs anar.
El Rei no hi poria consentir que se n’anàs, perque deia:
– ¿Com ho faria sense un endevinador com tu?
Vaja, lleva-t’ho d’es cap! no tenguis ànsia de sa dona ni d’ets al·lots! Deixa-los fer per compte meu!
Un dia que En Pere li havia feta sa grèmola fort perque el deixàs fugir, el Rei el se’n mena a caçar, i diu entre si mateix:
– Ara n’hi he de fer una, veiam si també m’ho endevinarà! Ja serà el dimoni, si la m’endevina!
Se posa d’amagat un gri dins sa mà, estreny, se’n va an En Pere, i li diu presentant-li es puny ben estret:
– Hala, Pere, si endevines lo que tenc aquí dins!
Si ho endevines, te’n vas a ca-teva.
An En Pere allò li pegà de sorpresa i, poc per berbes que estava, li va caure ben avall.
D’es cap d’una estona, amb una careta ben trista, ben trista, exclamà:
– Ah pobre Gri!
Pobre de mi!
Que estàs en ses mans del Rei
i no pots fugir!
En Pere s’ho deia a si mateix, perquè era En Pere Gri, però el Rei ho va prendre per s’altre vent; i, eixamplant sa mà, digué tot esglaiat:
– Sí que ho és un gri! El dimoni ets per endevinar! Te’n pots anar en voler!… i, en haver de mester res, vine a sa casa.
En Pere estava amb sos cabeis drets de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella altra endevinada.
Se n’anà a ca-seva més content que un Pasco, i p’es camí feu sa promesa d’esclafar es morros an es primer que li tornàs parlar d’endevinar res.
No n’hi hagué cap que s’hi atansàs.
¿I què me’n direu?
Ell amb sa dona i ets infants, cuidant-se de lo seu, sense voler sebre pus qui l’havia encalçada, sense fer mai més xicotines a borratxel·los, botelles ni brocals, va viure una mala fi de temps, fins que se n’anà a veure Sant Pere.
I qui no ho creu, que ho vaja a cercar.

Quadre-resum de la història de la literatura catalana des dels inicis fins al segle XIX

 

Segle XII Primers textos Forum Iudicum
Homilies d’Organyà
 

 

Segle XIII

 

Poesia trobadoresca

Guillem de Berguedà

Guillem de Cabestany

Cerverí de Girona

Prosa religiosa Ramon Llull
Historiografia Jaume I

Bernat Desclot

 

 

Segle XIV

Historiografia Ramon Muntaner

Pere el Cerimonios

 

Prosa religiosa

Francesc Eiximenis

Anselm Turmeda

Sant Vicent Ferrer

Humanisme Bernat Metge
 

 

Segle XV

Novel·la cavalleresca Joanot Martorell

Curial e Güelfa

Narrativa burgesa Jaume Roig
Poesia Jordi de Sant Jordi

Ausiàs March

Segle XVI Renaixement Pere Serafí

Cristòfor Despuig

Segle XVII Barroc Francesc Vicent Garcia

Francesc Fontanella

Segle XVIII Neoclassicisme Joan Ramis i Ramis
 

Segle XIX

 

Renaixença

Jacint Verdaguer

Narcís Oller

Àngel Guimerà

Esquema del comentari de text literari

  1. Anàlisi del contingut:
  •  Resum (argument)
  • Tema
  • Estructura
  1. Anàlisi de la forma:
  • Característiques pròpies del registre lingüístic (exemples)
  • Característiques del text segons els diferents gèneres:

         1. Poesia: mètrica (tipus de vers i d’estrofa; rima consonant o assonant, masculina o femenina…; ritme…), recursos estilístics (metàfores, personificacions, al·literacions…)

         2. Novel·la: punt de vista del narrador (intern: narrador protagonista/narrador observador/narrador múltiple; extern: omniscient/ objectiu ), estructura (oberta/tancada, lineal/discontínua), personatges (principals/secundaris, plans/rodons, caracteritzats directament o indirectament…) , espai (obert o tancat), temps (extratextual o època en què s’esdevenen els fets narrats i textual o durada temporal dels fets) …

         3. Teatre: subgènere, text principal/acotacions, escenografia…

  1. El text en el seu context:
  •  Relaciona el text amb l’autor i la seva obra.
  • Compara’l amb les característiques generals del moviment en què s’inscriu el seu autor i situa’l en l’època en què va viure.
COMENTARI D’UN TEXT NARRATIU
Un crim, de Pere Calders

Les memòries contenen sempre confessions doloroses, que posen a prova la sinceritat de l’autor. No he pensat mai a eludir-les i he esperat amb una certa impaciència el moment de poder explicar el perquè del meu crim i com va anar el procés.

Ningú no recordarà la notícia tal com aparegué als diaris, i, per evitar els inconvenients de l’oblit, la reprodueixo: “Repugnant assassinat a Reus” (a quatre columnes). “Una vella esberlada amb una destral” (a dues columnes). I a sota, amb lletra corrent i normal, la relació del succés: “Reus, tants de tants – Un crim tenebros ha omplert de consternació els veïns d’aquesta ciutat. Un senyor de Barcelona – el nom del qual la policía veda de divulgar – ha partit per la meitat la virtuosa senyora Purificació, molt coneguda i estimada. L’assassinat ha tingut lloc al Teatre Principal, durant el segon entreacte de l’obra Amunt, germans, que es representava de nits amb un gran èxit. L’assassí ha lliurat l’eina del crim (una destral de llenyater) als mossos de l’Esquadra, declarant al mateix temps que estava disposat a donar tota mena d’explicacions a la justícia. Seguiré informant.- El corresponsal.”

Explicaré amb quatre paraules el mòbil del crim, per tal de dedicar més atenció al procés, que és el que em fa quedar bé. Resulta que durant set anys havia tingut relacions formals amb una noia de Reus, bonica i de bon veure. Aquella noia només tenia un parent, una tia vella que, havent de fer de pare i de mare al mateix temps, era l’encarregada que hom li fes la petició de mà i de vigilar que jo no m’excedís.

Al cap de quatre dies ja volia saber quan pensava casar-me; jo li vaig dir que tenia en perspectiva un negoci d’olis a Barcelona i que esperaria que es posés bé per a fer un pensament.

Doncs bé: durant set anys vaig anar cada diumenge a Reus per festejar (són uns tres-cents seixanta diumenges). Agafava el tren de dos quarts de nou, arribava amb un pom de flors a casa d’ella, trucava a la porta, m’obria la senyora Purificació i em deia: “Encara no arrenca això dels olis, senyor Pere?” Després em passava tot el dia passejant amunt i avall de Reus amb la promesa i la tia, la qual aprofitava tots els buits de la conversa per anar-me dient que a veure si m’espavilava, que el temps passava que era un gust i que ja hi havia qui murmurava.

Ja se sap com és el negoci d’olis. S’ha d’anar amb peus de plom, no es pot fer a la impensada i com més es deixa madurar millor. Van passar els mesos i va venir un moment en el qual la senyora Purificació em va desballestar els nervis i va passar allò  que ja és sabut.

El dia del procés tothom es va presentar a fer el seu fet amb la gravetat que el cas requeria. L’acusador va prendre la paraula i va dir poc més o menys que jo era un criminal sense educació ni vergonya. Digué que jo havia procedit d’una manera freda, que havia pretextat unes vacances a Reus i que al segon dia de ser-hi comprava la destral a la ferreteria La Providència. Que després havia tingut la destral a l’hotel durant quatre dies, qui sap si mirant-me-la de tant en tant amb una mirada sàdica, i que, finalment, el dia del fet, havia convidat i acompanyat la víctima al teatre, portant la destral amagada sota la capa. Afegí que, segons testimonis, la senyora Purificació s’havia portat amb una gran mansuetud, sense donar motius que induïssin a l’assassinat, i que les seves darreres paraules (“Això dels olis, senyor Pere, sembla l’obra de la Seu”) no contenien insult ni provocació. Acabà dient que la premeditació i nocturnitat feien més greu la meva acció, i demanà a la societat que em fos donada mort amb ignomínia.

El defensor no es va esverar gens. Serè, va repassar la sala amb una mirada ampla, i digué:

“Senyor jutge. Senyores i senyors: Ens hem reunit avui per disposar de la vida d’un home blanc, ciutadà de la nostra ciutadania, que no s’havia vist mai en un cas semblant. Mireu-lo: és endreçat, té una mirada dolça i l’aire net de les persones que no volen mal a ningú. Es veu de seguida que si ha arribat al crim és perquè no podia triar, perquè s’hi ha vist portat per un procés inexorable, amb un sol desenllaç possible.

No hem de permetre mai més que un absurd de la nostra legislació cometi nous errors. La premeditació, senyors, en la majoria dels casos és un atenuant. (Rumors). Només el criminal empedreït mata sense pensar-s’hi, perquè no té cap dubte moral a resoldre. L’aficionat, la persona que no hi té la mà trencada, quan ha de matar es baralla amb la seva consciència i la cosa s’allarga. “Premeditació”, diu la gent. Meditació, simplement, rectifico jo.

Imaginem l’acusat arribat a Reus i experimentant alguna sensació que l’incita a matar. A cop calent, va i compra la destral; però és un home honest, passa els seus impulsos pel garbell de la bondat i deixa la destral abandonada a l’hotel.

Després venen uns dies dolorosos. Es mouen dins ell els dos coneguts impulsos. Un soliloqui l’obsessiona: “La mato, no la mato, la mato, no la mato”. És un home bo, sap fer-se’n passar les ganes.

En aquestes alternatives fa l’efecte que l’àngel bo domina; l’acusat sembla que arriba a la conclusió de dir-se: “Bé, bé, deixem-ho córrer. Avui la convidaré al teatre i encara estarà contenta”.

La convida, efectivament, però a l’hora de sortir de l’hotel per anar-la a recollir es recorda de la destral. “Si te l’emportes – es diu – no et farà una nosa excessiva. I qui sap si encara et serà útil!”. Apressat, sense temps de cavil·lar-hi massa, perquè és una mica tard, agafa la destral i se l’amaga sota la capa.

Pel camí ja veu que l’eina més aviat el lliga de mans i li sembla mentida que mai hagi tingut la idea d’emportar-se-la. És possible que, neta com té l’ànima, arribi a imaginar un acudit: “La destral no paga entrada. Que s’esbargeixi!”.

Veu el primer i el segon actes plàcidament. Abans de començar el tercer acte, la víctima diu quelcom irreparable, definitiu, i l’acusat es troba la destral a les mans sense adonar-se’n. “Ara sí”, diu alçant la veu, segons els testimonis, i descarrega el cop.

Això és tot. Quan un home de bona mena, sense antecedents penals i sense tares, en plena joventut, arriba a matar, és que deu tenir les seves raons, i nosaltres, en certa manera, no ens hi hem de ficar.

La nocturnitat, senyors, és un altre atenuant.  L’home honrat, quan ha de matar, se’n dona vergonya i cerca que la nit el tapi. Al criminal nat, tant li fa. No té una mesura que li serveixi per a adonar-se de la seva maldat i mata sense pudor, a la llum del dia.

L’acusat, senyors, ha dit públicament que no hi tornarà mai més. Qui som, nosaltres, per a dubtar de la seva paraula? Demano que sigui absolt lliurement” (Veus a la sala). “Àngela, molt bé, molt bé!”.

Em condemnaren només a pagar trenta pessetes per haver mancat a no sé quina llei d’espectacles públics. Però aquell mateix vespre ja era al carrer deixat anar, content de saber que una conducta recta sempre té  premi. 

 

COMENTARI D’UN TEXT POÈTIC
 Lo pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderos que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

 

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

 

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

 

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

 

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

 

Arbre mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

Oh vida! Oh noble sort!

 

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l’au dels temporals. 

 

COMENTARI D’UN TEXT TEATRAL
 Fragment de L’auca del senyor Esteve (teatre)

  

ACTE CINQUÈ /QUADRE PRIMER/ ESCENA TERCERA

La botiga de La Puntual. Any 1877

 SENYOR ESTEVE: Què teniu? (A la TomasaJ Que plores? Ets tu, que plores?

SENYORA TOMASA: No res.

SENYOR ESTEVE: Com, no res?

SENYORA TOMASA: Llàgrimes de dones.

SENYOR ESTEVE: És que segons quina plorés no en faria cas; però de tu, sí. Tu no has malgastat mai llàgrimes. Ha estat el noi, eh?

SENYORA TOMASA: No ha estat res.

SENYOR ESTEVE (a Ramonet): I tu… què feies?

RAMONET: Jo… me n’anava. (Fa actitud d’anar-se’n)

SENYOR ESTEVE: Noi, atura’t. Tu i jo hem de parlar. Deixa’ns, Tomasa; li he de parlar, i val més que li parli a soles.

SENYORA TOMASA: Calma, Esteve, és el nostre fill.

SENYOR ESTEVE: Seu.. i… parlem, aclarim i sortim-ne d’una vegada, i sapiguem el que passa. (S’asseuen.) Ramonet, ja saps que una vegada et vaig preguntar què feies quan te n’anaves de casa, i em vas dir que te n’anaves a Llotja. Ja saps tu que no hi ha res al món que, llevat de tu i de la teva mare, estimi tant com la botiga. Tu ja saps com em vas prometre que la cuidaries com a pròpia, que teva és i que teva ha de ser… i ja no sols te’n vas a les tardes, sinó que te’n vas al dematí, i demà te n’aniràs a la nit, si no parlem clar i t’expliques bé. Digues d’un cop: on vas quan surts?

RAMONET: A… estudiar.

SENYOR ESTEVE: Això ja ho vas dir. Digue’m si dius la veritat, i si la dius, de què ha de servir-te tot això que dius que estudies.

RAMONET: Doncs… doncs… el que estudio em té de servir per una cosa… per la carrera… que vull seguir.

SENYOR ESTEVE: Parla més clar i no et torbis… i no fem confusions, Ramonet.

RAMONET: que voldria seguir una carrera… que no és estar-me aquí… a la botiga.

SENYOR ESTEVE: No t’entenc, però quasi no et vull entendre. Només sospito el que vols i ja el cap se me’n va i m’agafa febre. La carrera que… vols seguir? Que no en tens una, de carrera? Què voldries?… Bah!… No pot ser!… Que voldries deixar la casa? Que saps el que et dius?

RAMONET: Sí, senyor.

SENYOR ESTEVE: I ho dius serè? I m’ho dius… a mi! I has nascut de mi i de la meva dona? I no cau el cel i la terra?

RAMONET: Pare… vostè m’ha fet parlar!

SENYOR ESTEVE: T’he fet parlar… per sortir-ne! Però que ho dius per matar-me, això? Que em vols matar? Que no tenies cap més punyal per clavar-me’l… fill descastat?

RAMONET: No, pare… no! Escolti…

SENYOR ESTEVE: Que no saps que aquesta botiga és més que tu i més que nosaltres? Que ens ha criat, ens ha donat nom, i que tu el voldries trepitjar i arrencar i fer-lo bocins, i que fent bocins aquest nom ens mataries a tots?

RAMONET: Deixi’m dir, només!

SENYOR ESTEVE: Calla, calla! No vull ni sentir-te la veu. Però no; parla, que ho vull saber tot! Quina és aquesta carrera?

RAMONET: És… ser escultor!

SENYOR ESTEVE (posant-se les mans al cap): Escultor?… Has dit escultor? On són els mots per parlar i les llàgrimes per plorar? I la mort?… Porta’m la mort! Cinquanta anys de viure als llimbs per dur-me a l’infern! I pel meu fill!

RAMONET: Però escolti… El ser escultor no és deshonor! Al contrari. Vostè encara no sap el que és!

SENYOR ESTEVE: Que no sé el que és, em goses dir? Encara tu no eres al món que ja el sabia aquest ofici. És una ofici de perduts, de dropos, de pobres!…

RAMONET: Pare, per Déu!

 

Repàs de conjuncions

  1. Escriu en els punts suspensius si no o bé sinó, d’acord amb les normes.
    • Estudia més, …………………….. suspendràs.
    • No és això exactament el que passa …………………….. que es tracta de més coses.
    • ……………………..ho vols fer, pitjor per a tu.
    • …………………….. ho dius tu , ho diré jo. Cal denunciar-ho; …………………….., això no se solucionarà
    • No han encarregat el projecte a en Lluís ……………………..aen Pere.
    • No sap l’anglès, …………………….. l’italià;
    • Aquella al·lota , no solament treballa ……………………..que també estudia als vespres.

 

  1. Completa les frases següents amb les conjuncions perquè, ja que (o equivalents), doncs, posat que.
  • Potser no es deu trobar bé, ……………………..fa dies que no va a classe.
  • Són les deu tocades! – …………………….. segur que ja farem tard al teatre, ……………………..començava a aquesta  hora.
  • Digues-li que anam a veure una altra agència de viatges ……………………..aquesta és molt cara.
  • Avui és el meu aniversari. -……………………..ho hem de celebrar!
  1. D’acord amb les normes, escriu en els punts suspensius les formes per què, perquè , per a què.
  • M’heu d’explicar ……………………..no vàreu venir a la reunió.
  • ……………………..arribes tan tard? -……………………..s’ha espatllat el metro.
  • Si almenys s’aturàs a pensar uns segons en els motius ……………………..actua així!
  • ……………………..serveix aquest producte? -……………………..la pintura s’assequi més de pressa.
  • No sé……………………..deu servir aquest aparell.
  1. Escriu en els punts suspensius per què, per a què, perquè, doncs, si no, sinó.
    • No se li pot dir res……………………..està molt enfadat. -……………………..què hi farem!
    • No us ho dic ……………………..us espanteu, …………………….. ……………………..actueu amb molta prudència.
    • Em sembla que en Pau no voldrà ajudar-nos ……………………..en ajuda ell, en ajudaràs tu?
    • ……………………..es fa servir aquest producte? -……………………..es dissolguin totes les taques de pintura.
    • La crisi s’agreuja. -……………………..no sé com ens en sortirem.
    • ……………………..es fa el màrtir? – …………………….. li agrada que el planyin.
    • Duien que farà molt fred el cap de setmana. -……………………..més valdrà que no ens moguem de casa.
    • Us ho diu, no ……………………..ho feu ara, …………………….. …………………….. ho feu quan pugueu .
  2. Col·locau com o com a segons convingui. (Com a : en qualitat de / com: igual que, com si fos)
  • S’ajudaven ……………..germans.
  • Tenia els cabells ……… un fil d’or.
  • Hem considerat la proposta de l’advocat ……………………….. acceptable.
  • Francina Armengol, …………… presidenta de la Comunitat Autònoma, ha demanat la col·laboració ciutadana.
  • ………norma general, l’empresa paga el dia 28 de cada mes.
  • ………..germà és perfecte; negociant és un desastre.
  • Consideraven la batlessa …………….. aquella que solucionaria tots els problemes.
  • El jurat lliurarà al guardonat tres-cents euros ………… premi.
  • La camamil·la va bé …………. remei per al mal de panxa.

Recull de notícies sobre la repressió de la llengua catalana avui.

Suspesa la declaració d’un testimoni de Nóos perquè volia declarar en català

“Estic declarant a Palma, no a Conca”, respon, sorpresa, la regidora de Compromís citada

ARA BALEARS  06/05/2016

La regidora de Compromís a l’Ajuntament de València no podrà declarar fins que el tribunal trobi un traductor al castellà.

La presidenta del tribunal que jutja el cas NóosSamantha Romero, ha suspès la declaració d’un testimoni perquè volia declarar en català i no hi havia cap traductor disponible a la sala. “Declare a Palma, no a Conca”, ha reaccionat, sorpresa, la regidora de Compromís a València, Consol Castillo. La regidora ha explicat que quan ha començat a respondre la primera pregunta, Romero li ha indicat que respongués en castellà. Llavors, la testimoni ha insistit a utilitzar la llengua pròpia i la magistrada li ha dit que hauria d’haver avisat per preveure la presència d’un traductor.

Castillo ha indicat que totes les parts presents a la sala eren catalanoparlants excepte l’advocada de Manos LimpiasVirginia López Negrete. La lletrada ha indicat que preferia que la declaració fos en castellà. Castillo està a l’espera que el tribunal trobi un traductor del català al castellà.
La declaració es podria reprendre avui mateix si el tribunal aconsegueix trobar un professional d’aquestes característiques.

El català passarà a ser LAPAO a la Franja

El Parlament de l’Aragó l’anomenarà “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental”

ALBERT SOLÉ Barcelona / Diari Ara (07/05/2013)

Aquest dijous el Parlament de l’Aragó votarà una nova llei de llengües amb la qual desapareixerà el català de la Franja de Ponent. Els habitants del Matarranya o de la Llitera que el feien servir el seguiran parlant com sempre, això no canviarà d’un dia per l’altre, però a partir de dijous la llengua que parlen deixarà de dir-se català i s’anomenarà “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (LAPAO) i, a més, també deixarà de ser oficial a l’Aragó. El mateix passarà amb l’aragonès, una llengua pròpia minoritària de la zona que es parla al Pirineu d’Osca, i que passarà a denominar-se “llengua aragonesa pròpia de les àrees pirenaica i prepirenaica” (LAPAPYP).

La nova normativa s’aprovarà només amb els vots del PP i del Partit Aragonès (PAR). La resta de grups de la cambra -el Partit Socialista, la Chunta Aragonesista (CHA) i Esquerra Unida- hi votaran en contra. (…) A més, la llei suprimeix l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa, l’Acadèmia Aragonesa del Català i el Consell Superior de les Llengües d’Aragó, organismes encara pendents de constituir-se.

( * A principis del 2016 , el Govern regional retornà la presència legal al català a l’ Aragó )

Un jove denuncia un guàrdia civil per agredir-lo a l’aeroport del Prat per parlar en català

L’agent, amb rang de caporal, l’hauria colpejat amb una porra i amb les mans mentre li cridava “polaco de mierda” després d’haver-li exigit que se li dirigís en castellà

ROGER TUGAS Barcelona / Diari Ara 27/01/2012

El jove advocat fiscalista D.T. es disposava aquest divendres al migdia a agafar un vol a Madrid, com cada setmana, per assistir al màster que hi estudia. Després que a l’aeroport del Prat li fessin creuar dues vegades el detector de metalls –tot i que no havia fet soroll el primer cop–, dos agents de la guàrdia civil se li van acostar i li van preguntar en castellà si tenia cap problema. Ell va respondre en català, la qual cosa li va comportar el calvari que hores més tard va denunciar. La reacció d’un dels agents –amb rang de caporal, com va comprovar més tard– va ser “burlesca i agressiva”, segons ha explicat D.T. a ARA.cat, i li va reclamar que li parlés en castellà. En no rebre resposta –D.T. afirma que pretenia evitar problemes per no fer tard– hauria estat traslladat a una petita sala propera on no hi havia ningú més. Durant el trajecte i ja a dintre, el jove va passar a parlar castellà per col·laborar, però ja va ser massa tard.

Un cop dins l’habitació, amb només una cadira i una taula, D.T. recorda que li van fer treure les sabates i la jaqueta i el caporal li va pegar un fort cop a la cuixa amb una porra o un altre objecte metàl·lic que el va fer caure i li va adormir la cama durant una hora. Segons el denunciant, tot seguit l’agent el va tirar a la cadira i allí el va colpejar cinc vegades amb la mà estesa –per no deixar marca– mentre li cridava “polaco de mierda” i “habla castellano si tienes cojones”. Mentre, l’agent més jove s’ho mirava “perplex”. Després de les agressions, el van fer sortir de la sala i, en veure que trucava a emergències per denunciar la situació, van decidir denunciar-lo ells per insults i per no voler-se identificar. D.T., que no va voler firmar el document, va exigir enmig d’un atac d’ansietat conèixer els números de placa dels agents i tenir una còpia de la seva denúncia –els coneixements com a advocat li recomanaven aquestes i altres actuacions–, tot i que només hauria aconseguit això últim després de pressionar.

Un cop fora de l’espai internacional, va anar a buscar els Mossos de l’aeroport –que no podien creuar el detector en no ser territori de la seva competència–, els quals el van atendre “exquisidament”, li van recomanar denunciar i van reprovar els fets. També el van acompanyar al CAP més proper per fer-se la revisió mèdica que acredités les agressions.

Multat amb 601 euros per haver parlat en català a la policia espanyola a l’aeroport del Prat

Vilaweb 23.03.2017

Li han imposat la sanció per un delicte de desobediència a l’autoritat

Xavier Casanovas, professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, ha estat multat amb 601 euros per haver parlat en català a la policia espanyola al control de passaports de l’aeroport del Prat. Els agents justifiquen la sanció dient que Casanovas va destorbar la seva feina adreçant-se a ells en català. Els fets van passar el 4 de setembre.

En declaracions a VilaWeb, l’afectat ha explicat que va saludar l’agent de la policia quan va donar-li el passaport. Ho va fer en català, i això va ser el desencadenant. El policia va ordenar-li de parlar en castellà. ‘Mai he tingut cap problema en parlar castellà, soc una persona que quan em parlen en castellà contesto en castellà’, ha explicat Casanovas. Ha afegit: ‘Es va posar tan xulesc que vaig decidir continuar parlant en català’.

El policia li va dir que adreçar-se a ell en català era una ‘falta de respecte’ i una mostra de ‘poca estima pel país’. Casanovas va passar el control i va pensar que tot plegat s’havia acabat. Però no. L’agent va anar-lo a cercar a la cua d’embarcament juntament amb un altre policia. Segons que relata, li van demanar el passaport i després el document d’identitat per anotar-ne les dades personals. Els agents van dir-li que tenia l’obligació de parlar-los en castellà i el van advertir que si continuava fent ús del català haurien d’avisar un traductor i que potser perdria el vol. Quan Casanovas va demanar als policies que s’identifiquessin. Un no portava el número perquè ‘no li cabia a la camisa’. Segons l’afectat, es van acomiadar amb un to agressiu i li van dir ‘sé on vius’.

Quan va tornar del viatge va decidir de presentar una denúncia als Mossos d’Esquadra pel tracte denigrant dels agents. Tanmateix, el jutge instructor va arxivar el cas perquè deia que no podia identificar els agents en qüestió. Sis mesos després dels fets, el 13 de març va rebre una notificació de l’inici d’un procediment sancionador ‘en relació amb la normativa de protecció de la seguretat ciutadana’ –l’anomenada ‘llei mordassa’. Segons el text, va cometre una infracció de tipus greu perquè va fer ‘cas omís de les ordres donades pels agents actuants i, d’aquesta manera, va dificultar la seva tasca policíaca i va endarrerir el flux normal de passatgers’.

El català, assignatura pendent de la Unió Europea

Malgrat que és la tretzena llengua amb més parlants de la UE, continua sense ésser oficial a les institucions europees

Vilaweb / 19.05.2014

El català és la tretzena llengua amb més parlants de tota la Unió Europea (UE), però els eurodiputats encara no la poden fer servir quan intervenen al plenari. Per Raül Romeva (ICV), ‘no és un problema tècnic o econòmic, sinó polític’. I és que l’oficialitat d’una llengua a Brussel·les depèn que ho demani un estat i Espanya no accepta que el català tingui el mateix tracte que el castellà. (…). És a dir, que el català no serà oficial a Europa si no ho vol el govern espanyol, que de moment ha vetat totes les iniciatives que ho han proposat.

Una prohibició que contrasta amb la posició del govern irlandès, que va demanar l’oficialitat del gaèlic aprofitant l’entrada del búlgar i el romanès. Es calcula que el gaèlic té uns 130.000 parlants i el català, segons l’últim informe de l’Institut d’Estudis Catalans, més de deu milions.

L’espanyol és un cas ‘particular’, explica a l’ACN Johan Haggman, tècnic de multilingüisme de la Comissió Europea. I en posa exemples: ‘Si Suècia no fos un estat membre de la UE, estic segur que Finlàndia proposaria que el suec també fos reconegut com una llengua oficial, perquè és un país bilingüe malgrat que només el parli una minoria.’

La Renaixença

 

1.   El Romanticisme.

2.   La Renaixença:

a.    Característiques generals

b.    Moments emblemàtics

c.    Principals autors:

1.   Poesia: Jacint Verdaguer

2.   Teatre: Àngel Guimerà

3.   Novel·la: Nasrcís Oller

 

1.   El ROMANTICISME

Es desenvolupa a Europa entre finals del segle XVIII i principis del XIX. L’artista romàntic viu en un estat d’incertesa i insatisfacció que l’aboca a la malenconia, a l’apatia, a un sentiment de buidor que reflecteix en les seves obres (paisatges feréstecs, tempestes…). Vol fugir d’aquesta realitat i ambienta sovint les seves obres en èpoques passades com l’Edat Mitjana. Intenta recuperar el passat recopilant contes i llegendes del passat de cada un dels pobles.

2.           LA RENAIXENÇA
a.            Característiques generals

Sorgeix a terres catalanes a la segona meitat del XIX gràcies a la gran transformació social i econòmica de Catalunya amb la industrialització (la burgesia vol adaptar-se culturalment als nous corrents europeus com el romanticisme) i suposa la recuperació de la literatura i la cultura catalanes després de tres segles de Decadència.  Els gran objectius que persegueix són:

  • Recuperar l’ús de la llengua catalana com a llengua de cultura.
  • Crear una literatura pròpia i acostar-la als nous corrents europeus.
  • Fomentar el coneixement de la història pròpia i recuperar el passat medieval amb la seva gran tradició cultural.
  • Crear institucions catalanistes favorables a la recuperació cultural i política de la nació catalana.
b.  Moments emblemàtics
  • Publicació del poema La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau (1833), que exalta la pàtria, el passat històric, la llengua i el seu ús literari.
  • Instauració dels Jocs Florals (1859), un certamen de poesia en català que, partint del lema Patria, Fe, Amor, premiava els poemes que parlaven d’un d’aquests tres grans temes amb tres premis: l’englantina d’or, la viola d’or i argent i flor natural. El poeta que guanyava els tres premis era proclamat Mestre en Gai Saber.
  • Publicació de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, poema èpic que parla del passat d’una terra i una llengua (la pròpia), que han de recuperar la seva esplendor.
c.    Principals autors
1.   Poesia. Jacint Verdaguer (1845-1902)

Sacerdot des dels 25 anys, s’embarcà com a capellà de vaixell en un transatlàntic del marquès de Comillas per recomanació del metge. La seva vida va estar des d’aquest moment molt lligada a la del marquès, al qual acabaria recriminant que es dedicàs  al comerç d’esclaus. Als 40 anys va patir una profunda crisi espiritual que el duria, entre altres coses, a començar a fer obres de caritat de manera desmesurada (que el durien pràcticament a la ruïna) i fins i tot, després d’intimar amb un grup de vidents i exorcistes, a practicar ell mateix exorcismes, fet que li va suposar que l’apartassin temporalment del ministeri sacerdotal.

La seva poesia està molt marcada pel moviment romàntic: interpreta la natura de manera mítica, ambienta les obres en èpoques passades, expressa sentiments nostàlgics i mostra interès per la cultura popular.

Podem classificar la seva obra en dos gran blocs:

  1. Poesia lírica: De temàtica patriòtica i religiosa: Idil·lis i cants místics, Pàtria, Flors del Calvari, Montserrat.
  2. Poesia èpica: L’Atlàntida (narra l’enfonsament d’un continent llegendari a l’Atlàntic) i Canigó (on parla dels orígens llegendaris de Catalunya amb personatges històrics mesclats amb d’altres de caràcter llegendari  i , fins i tot, fantàstics). 
2.   Teatre: Àngel Guimerà (1845-1924)

Nascut a les Illes Canàries i fill de pare català i mare canària. Ja a Catalunya, es convertí en un incansable defensor de la recuperació de la nació catalana. Alguns dels seus personatges són, com ell, mestissos i en ells reflecteix la seva problemàtica.

Com a dramaturg, participa dels dos models del teatre romàntic:

  • Tragèdia romàntica: L’escriu en vers i amb to solemne. D’ambientació històrica i amb l’acció situada en un passat llunyà, mostra uns personatges apassionats i idealitzats que han de lluitar contra forces superiors, fet que els aboca a un final tràgic. És el cas de Mar i cel.
  • Drama romàntics de caire realista: L’escriu en prosa i amb un llenguatge més col·loquial. Hi tracta fets quotidians i més realistes : el món dels obrers (Maria Rosa), el caciquisme rural (Terra Baixa), els mariners i les desigualtats rics/pobres (La filla del mar). Els personatges són més realistes, es veuen dominats per grans passions i acaben tràgicament.
3.   Novel·la: Narcís Oller (1846-1930)

Tot i que començà escrivint narracions en castellà, ben prest va veure que havia de fer-ho en català si volia retratar de manera fidel la societat de la seva època. Encara que en les seves obres manté elements propis del romanticisme (situacions emotives, personatges marcadament bons o dolents…), s’inscriuen dins el corrent del Realisme, que havia sorgit a Europa a mitjan segle XIX com a reacció al Romanticisme. Aquest corrent intenta reproduir la realitat social de manera fidel: l’artista ha d’actuar com un científic que analitza la societat i la mostra amb exactitud i objectivitat.

Entre les seves obres, on Oller reflecteix la manera de viure dels burgesos catalans, el progrés tecnològic, els enfrontaments polítics, la vida problemàtica dels individus marginats…, cal destacar: La papallona (una noia òrfena de classe obrera queda embarassada d’un estudiant de classe alta que se’n desentén i això abocarà la protagonista a un desequilibri nervios i a la mort), L’escanyapobres (protagonitzada per una persona molt avara que no sap adaptar-se  a la nova situació social), La bogeria (on la història d’un pobre boig és el punt de partida d’un debat sobre determinisme social i biològic) i La febre d’or (on reflecteix la cara més negativa del capitalisme: el protagonista és un nou ric que, amb la seva conducta poc assenyada acaba perdent tot el que tenia i tornant a la vida social modesta dels seus inicis).

  TEXTOS
  Pròleg a Lo Gaiter del Llobregat,  J. Rubió i Ors .

L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodios i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, son las úniques causes que han mogut a l’autor d’estes poesies a dar-les a la llum pública.(…)

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell precios, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda (…) ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d’aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història. (…)

Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres de los demés pobles; ¿perquè puix no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble o imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? ¿Perquè no pot restablir sos jocs florals i sa acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre al món amb sa tensons, sos cants de amor, sos sirventeses i ses aubadas? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de que gosà en altres èpoques, i si Déu permetés que esta idea se realitzés algun dia, i que los genis catalans despengessin las arpes dels trobadors que han estat per tant temps oblidades, lo Gaiter del Llobregat, per escasses que sia ses forces, se compromet des de ara per llavors a guerrejar en lo lloc que se li senyale, encara que sia a última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.

 

  Bonaventura Carles Aribau.”La Pàtria”.

Adeu-siau, turons, per sempre adeu-siau,

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adeu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant, cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents,

coneixia també lo so de tos torrents

com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així, com arbre migrat a terres apartades,

son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m’haja atret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant dels trobadors no sent la mia orella,

ni desperta en mon pit un generos record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,

e veig del Llobregat la platja serpentina,

que, fora de cantar en llengua llemosina,

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis

que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent natiu, no plora,

que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia,

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

e ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat

que puga d’home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria

e passe per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat. 

  Canigó, Jacint Verdaguer (fragments)

Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Confent posà l’eternitat;
semblen garric los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de sant Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codolat i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que en deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

-Ai! ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí més capelles en estables,
i desniuats los àngels per diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmurios s’és mort.

-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m´hi dret.

Vaig a ajaure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren sant Miquel i sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
més, l’endemà al matí, al sortir el sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heura conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostra’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Deú;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Canigó, Jacint Verdaguer (fragments)

 
 Mar i cel, Àngel Guimerà  (Els cristians s’han apoderat del vaixell i esperen que Saïd sigui executat d’un moment a l’altre, sota les ordres de Carles. Ferran vol intercedir per salvar la seva vida.)

Blanca i Saïd.

BLANCA(A part): Ah! No puc més!

SAÏD (A part): Al·là: jo te’l demano!:

Dona’m un món per entregar-lo an ella.

BLANCA(A part): Oh, quin penar! Això és morir cent voltes.

SAÏD (A part): Sí, sí; jo tot vull dir-li abans que arribin. (Alt.)

Senyora!… Blanca!… Perdoneu-me: us miro

per sobre d’aquest món. Vos en la terra

no heu nascut, no, com han nascut los homes.

Vos sou d’altres espais, d’on s’engendraven

los somnis endolcits de ma infantesa.

Al veure-us, al sentir-vos!… Sols amb l’aire

que moveu al passar, tota ma vida,

tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,

i sent, vibrant, que mor i viu alhora!

I amb goig i penes, i amb desigs i angúnies

l’alè que heu respirat cerco i aspiro,

i en ell m’ofego i m’hi rebolco l’ànima!

I una onada potent, com la que arrenca

del fons del mar les roques per llançar-les

contra el sol, la lluna i les estrelles,

una onada de sang, sospirs i besos,

i bramuls de salvatge i clams de joia,

i llàgrimes i queixes i harmonies,

esqueixant-me al pujar trossos d’entranyes,

a mos llavis acut, i en ells rebenta

per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo

més que s’estima vostre Déu als àngels,

més que estima a ses hurís Mahoma,

més que s’estimen tots los sers que alenen,

que tots los que han viscut i els que han de viure,

esperits i mortals en cels i terres!

BLANCA(cobrint-se el rostre avergonyida): Oh, Déu!

SAÏD:      L’he ofès! Què has dit, llengua traïdora!

BLANCA: Ah, no!… que vull sentir-vos! Vull sentir-vos!

Mes deixeu-me amagar aixís lo rostre.

(Cobrint-se la cara amb les mans.)

SAÏD: I em perdoneu? A mi!

BLANCA (Creient haver sentit soroll):  Són ells!

SAÏD:   No encara:

no ve la mort!

BLANCA: La mort! Oh, que s’acosta!

Veniu, que jo us vull veure. No m’espanta

la claror, no! Qui sou? Deixeu que us miri

fins l’ànima pels ulls! Qui sou? Quin dia

m’heu vist i us he vist jo? Quan me diguéreu

tot lo que ara m’heu dit, que una altra volta

jo ho havia escoltat de vostres llavis?

Ans de nàixer, potser, ans d’esta vida,

amoros com avui vos me parlàveu.

No, no aparteu els ulls: ara us vull veure

pel temps que no us he vist. Jo, sens saber-ho,

vos enyorava, i éreu en mos somnis

de claustre i soledat. Jo no sabia

com éreu vos llavors, i éreu com ara!

Mes no vull que moriu, que a vostra vida

la meva s’ha arrelat! Què hi fa que ens voltin

en lloc de flors, serpents, si elles nos lliguen?

Pobre! Del món odiat! Sobre la terra

quant i quant heu patit! Quanta amargura

haurà begut vostra ànima reclosa

sempre en lo fons del pit sentint les ànsies

de volar, com la meva, i entre reixes

pegant d’ales, glatint i fent-se trossos!

Quant sofrir! Desditxat! Infeliç! Pobre!

SAÏD: I que tard heu vingut! Jo sol la marxa

d’aquesta vida he fet, i avui al terme

vos trobo del camí, vora el sepulcre!

BLANCA ( amb energia i desesperació)

Ah, no, Saïd! Ah, no! Que no ve l’hora

de morir, no! Déu meu, sento la vida

per tot mon ser brotar! Vull viure! Salva’ns!

SAÏD: Ira d’Al·là! Que tornin! Jo els espero:

jo esqueixaré son pit: jo ses entranyes

estampiré pels murs. Tigres, i resen

ells amb lo cor ple d’odi! Oh, tots, que vinguen!

Ja prou humiliat: la sang m’ofega!

Jo vull morir matant!

BLANCA (esglaiada de la ràbia de Saïd): Saïd!

SAÏD: (canviant sa desesperació en tendresa): Ah, Blanca,

Si soc l’esclau, humil com la coloma!

Voleu que besi els peus de vostre pare,

i que besi la terra que trepitja!

BLANCA: Mes jo el vull, oh, mon Déu!… jo el vull; salveu-lo!

SAÏD: I em perdoneu? A mi!

BLANCA: Tot és en va: vos sou el cel; jo l’aigua;

Mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten

Només en l’horitzó! És en va!

BLANCA: Ja venen! Ah!

Terra Baixa, Àngel Guimerà

 SEBASTIÀ.-Marta!
MARTA.- Sebastià: ja pots tirar pel cap que vulgues; jo no em vui casar amb aquest home!
SEBASTIÀ, rient.- Sí, eh? Tu hauries volgut un marit… més com cal. No és això, tontota?
MARTA, apartant-se.- No…Oh, no!
SEBASTIÀ.- Un marit que t’enamorés cada dia; i que tu… mira’t, any nou vida nova! I que la sap llarga la meva granoteta de pluja! Doncs que no te’n recordaves que et vaig treure d’enmig de l’aiguat, que t’ho ofegaves amb ton pare, Marta?

MARTA, sanglotant rabiosa.- M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!

MANELIC, subjectant-la, plorant.- Marta! Ai, Marta!… Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desijo i t’estimo, Marta! (Ella es vol despendre d’ell amb energia bregant.) i ara més, ara més; per… perquè no ho sé el perquè, ni em fa el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabios la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho soc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra.

MANELIC, corrent a la porta.- No t’escapes! Covard! T’he dit que sols jo i tu! Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu; com que vinc a matar-te!
SEBASTIÀ.- A mí!… Tu a mi?
MANELIC.- A tu! A tu!
SEBASTIÀ.- És que jo també sé matar homes!
MANELIC.- I jo llops! Aquí la tens la Marta” No la volies? Aquí la tens! A endur-se-la el qui puga, que amb sang se guanya!

   La papallona, Narcís Oller (En Lluís, penedit, i na Toneta es casen. Però aquesta mor tot seguit)

I, dada la benedicció, va retirar-se cerimoniosament, seguit dels testimonis, travessant el passadís que li feren, muts els espectadors. La poca durada de la cerimònia sorprengué a tots. Ells esperaven quelcom d’original i més complicat. ¡I ni plàtica, ni carta de Sant Pau, ni benedicció de l’anell! A les noies els semblava impossible que amb tan breus paraules es formés un llaç tan estret i durador. El goig que respirava la Toneta despertà esperances i animà a tothom per a dar als nuvis l’enhorabona, i , d’un a un, anaren acomiadant-se els forasters, alhora esperançats i commoguts. Allò que havien presenciat els semblava un somni. -I bé, què li sembla a vostè? – Preguntava don Miquel al confessor, al peu de l’entrada, mentre donya Mercè desapareixia dins la fosquedat del cotxe. – Que no arriba a demà. N’he vistes tantes, de malalties de cor! – – I eren les quatre de la matinada que el nen somreia com un àngel en el llit de la dida, l’ànima de sa mare se’n volava al cel, i son pare queia agenollat, amarant de llàgrimes la glaçada mà que fins llavors l’havia retingut amb tant d’amor.

L’escanyapobres, Narcís Oller

La seva naturalesa era la de l’arrel o del talp: viure en la foscor, créixer en ella, i en ella desplegar la seva força; no eixir mai a fora, ni ésser assenyalat amb el dit, ni ésser l’enveja ni el sac dels cops de ningú. El crit de «Escanyapobres!» era un crit de venjança, l’alerta d’un regiment de foners disposats a apedregarlo. En aquell moment, dintre la seva casa, el crit prenia ja un to provocador. Es sentí acorralat, i en el seu semblant es llegí tota la sobtada desesperació de la bèstia sorpresa en el cau, la ira salvatge d’aquella naturalesa grossera. La vida ensopida que tants anys menà dintre la foscor del seu magatzem, l’havia fet tornar esglaiadís com una rata. Del coratjos traginer no en servava sinó la primera envestida i la confiança absoluta en tota la naturalesa, exceptuant-ne l’home, que tenia per la pitjor de les feres. Tota la seva vida havia dit de la humanitat que era «una colla de lladres»: cada home era, doncs un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusió d’idees del seu cervell escanyolit per la ignorància, havia cregut sempre honrada tota cobdícia que no anés armada fins a les dents. La usura, que les modernes lleis no persegueixen, tampoc no la condemnava el sentit moral de l’Oleguer. Més aviat la considerava com una caritat molt semblant a la de tirar una corda a qui s’ofega. Si l’auxiliat no se n’aixecava, era que ja abans havia engolit massa aigua. Ell no n’era el responsable, i, en premi d’haver eixit a la platja, es carregava a coll totes les despulles del naufragi, que bé s’ho valien els perills passats

.La febre d’or, Narcís Oller (Amics i coneguts donen el condol als germans Foix per la mort de la mare):

Ambdos homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silencios, acompanyant l’estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: – Gràcies. ja ho veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans.

– ¡Cuánta molestia!- feu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d’agraïment -. Ah! ¿I vostè, mossèn Ignasi? Dispensi’m: no l’havia vist. Estic no sé com.

A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d’aquell piset. Tota una gentada s’arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l’Hospici i noies de la Misericòrdia

Però els fums que tornaven a pujar al cap d’en Foix li esvaïen altra volta els records negres. “La presència d’aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d’ell, era ben bé l’apoteosi d’aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d’afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l’home del dia”.

La bogeria, Narcís Oller ( El narrador, l’Armengol i el Giberga descriuen l’ inexorable procés de bogeria del protagonista)

– No, Armengol no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d’una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n’adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l’ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l’expedient d’incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d’arguments en Pons per a la trista demanda del plet…Doncs, dins del cervell d’en Daniel, la figura d’en Giberga ( no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca, la humanitat, de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d’estufa en honra seva i per dever sacrosant! Oh! , no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n’hi ha; les causes de les malalties mentals ( l’eniologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes… potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable com el de l’essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misterios la major precaució és poca, m’escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m’he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fossim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela! ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles?

Exercicis
Pròleg a Lo Gaiter del Llobregat

1.     Resumeix el que exposa J. Rubió i Ors en el text que has llegit i relaciona-ho amb les característiques que hem estudiat de la Renaixença.

 La pàtria

 2.  Anàlisi mètrica del poema.

3.  Quin és el seu tema central? Per què creus que és un poema tan valorat en el context de la Renaixença?

4.  Quins punts de contacte creus que es poden establir entre el contingut d’aquest poema i les característiques pròpies del Romanticisme?

5.  Què creus que representa per al poeta la llengua catalana? Posa alguns exemples que ho posin de manifest.

Canigó

6.  Qui són els dos personatges que mantenen un diàleg en aquest poema? Quin és l’estat d’ànim que transmeten? Què el justifica?

7.  Detecta les principals figures retòriques que es poden trobar en aquest fragment de Canigó.

8.  Relaciona el seu contingut amb les característiques pròpies de la Renaixença.

Mar i cel

9.  Caracteritza els dos protagonistes (Blanca i Saïd). Quina imatge te’n fas a partir del diàleg que mantenen?

10.  Creus que la temàtica de què tracta Mar i cel té algun tipus de relació amb la biografia del seu autor? Raona la teva resposta.

11.  A què es refereix Guimerà quan, al final de l’obra, posa en boca de Blanca la metàfora “Vos sou el cel; jo l’aigua”?

Terra Baixa

 12.  Analitza la figura de Marta a traves de la relació que manté amb els dos protagonistes masculins de l’obra (Manelic i Sebastià). Creus que és una persona contradictòria? Què t’ho fa pensar?

13.  A què es refereix Manelic quan diu a Marta: “Jo era un grapat de neu que es va fondre”? Quin nom té aquesta figura retòrica que fa servir l’autor?

 La papallona

 14.  A  quina part de la novel·la (presentació /nus / desenllaç ) creus que pertany el fragment que has llegit? Què t’ho fa pensar? Hi té també alguna cosa a veure el to en què està escrit?

L’escanyapobres

15.  Quina relació manté el protagonista amb la resta de la societat? Creu que el seu caràcter es veu marcat per aquesta circumstància? Explica-ho amb detall.

16.  A què es refereix Oller quan diu del protagonista que “la seva naturalesa és la de l’arrel o la del talp”?

La febre d’or

 17.  Per què et sembla que el protagonista rep tantes mostres de condol quan mor la seva mare? Tenen alguna cosa a veure amb la seva nova situació social?

18.  A què es refereix l’autor quan diu que Foix “havia arribat al capdamunt”? Creus que és una metàfora? Explica-ho.

La bogeria

 19. Quina relació creus que té aquesta obra de N. Oller amb el moviment artístic del Realisme? Posa exemples concrets que ho posin de manifest.

20. Quin s’insinua que és el paper dels amics en el procés d’embogiment de Daniel? Creus que aquesta participació és també reflex d’alguna de les característiques del Realisme? 

Repàs pronoms relatius

Els pronoms relatius són cinc: quatre d’invariables (que, qui, què, on) i un de variable (el qual, la qual…).

  1. QUE (relatiu àton): És el més usat. Sintàcticament, dins l’oració subordinada, pot fer de:
  • Subjecte: El nin que passa pel carrer és germà meu.
  • Complement directe: El nin que vaig veure ahir era esquerrà.
  • Complement circumstancial: Ho farem el dia que vindràs.           

           Els grups EL QUE/ LA QUE/ELS QUE/LES QUE només són correctes quan no poden substituir-se per EL QUAL/LA QUAL/ ELS QUALS/LES QUALS. Ex: El senyor del que et parlen (del qual)/ Les persones en les que confiava (en les quals). En canvi, casos com “Escolta el que et diuen” o “Aquesta frase és semblant a la que hem vist abans”, serien correctes.

  1. QUÈ (relatiu tònic): S’usa quan el relatiu va precedit de preposició i es refereix a coses. El reconeixem perquè podem substituir-lo per EL QUAL/LA QUAL/ELS QUALS/LES QUALS. Ex:     La casa  de què parlam (=de la qual)/La sala en què ens reunim (=en la qual)/ La ploma amb què escric (=amb la qual).
  2. ON (relatiu adverbial): Indica lloc i equival a Preposició + article + qual i també a Preposició + què. Ex: La sala on ens reunim (=en la qual, en què)/ L’obstacle on tots ensopeguen (=en el qual, en què). També pot usar-se sense antecedent. Ex: On no es treballa, hi ha vici.
  3. QUI (relatiu personal): Es refereix sempre a persones i s’usa:

a .Precedit de preposició: La senyora de qui parlaves (=de la qual)/ Les persones en qui confiaves (=en les quals).

  1. A les oracions de relatiu substantives: Qui dia passa, any empeny / Qui ho faci millor guanyarà.
  2. EL QUAL/ LA QUAL/ ELS QUALS/ LES QUALS (relatiu compost): Aquestes formes no s’usen gaire en la llengua col.loquial, però són habituals en la llengua culta. Poden substituir:
  3. Que: Només a les oracions adjectives explicatives. Ex: Els comerciants, que (els quals) se sentien perjudicats, es queixaren.
  4. Què: Sempre. Ex: La casa de què (de la qual) parlam és petita.
  5. Qui: Quan va precedit de preposició. Ex: La senyora de qui (de la qual) parlam és sorda. 
Exercicis
1.  Completa les frases següents amb la forma del relatiu qui o què segons convengui.

1. L’assumpte de_________ parlàvem era molt interessant.

2.   El nin de _________ parlàvem era molt inquiet.

3.   El cotxe amb _________ anàvem era molt vell.

4. La dona de _________ s’ha enamorat és molt intel·ligent.

5.   El llibre a _________ et refereixes, ja l’he llegit.

6.   Aquells amb _________vas dinar ahir, jo els conec. 

2.  Divideix les oracions de relatiu següents en explicatives i especificatives. 

1. En Ferran, que vol ser veterinari, ha entrat a la universitat.

2. Els alumnes que estudien aprovaran.

3. No us escolteu aquest professor, que sempre rondina.

4. El llibre que en Francesc llegia era una novel·la molt bona.

5. L’atracador va fugir amb els diners que havia robat.

6. Els noi amb qui he anat de vacances és danès.

7. Aquell noi, amb qui havia compartit pis, era danès.

3.  Substitueix la forma que pel relatiu compost en els casos en què sigui possible. 

1. La carretera, que tenia molts de revolts, era molt llarga.

2. Li hem amagat les arracades que s’havia llevat.

3. En Josep, que sempre bada per aquí, ha conegut molta gent.

4. Els llocs que varen ocupar eren reservat per a ells.

5. Aquell carrer, que l’Ajuntament havia d’asfaltar, és ple de fang.

6. L’any que va morir el padrí va néixer n’Aina. 

4.  Omple els buits amb els pronoms relatius i les preposicions que corresponguin (si hi ha diverses possibilitats, posa-les totes):

1.   No accepta el meu regal, però sí ______ li ha donat  n’Àngel.

2.   No vull vi d’aquesta marca, sinó ______ ja t’he dit.

3.   No parl d’aquests quadres, sinó ______ vàrem comprar el mes passat.

4.   Ens ha donat un resultat ______ no comptàvem.

5.   M’he barallat amb na Maria, raó ______ no vull visitar-la.

6.   Els discs ______ et parlava els venen en la botiga ______ hi ha a la plaça.

7.   L’autobús ______ viatjava la Marta era nou.

8.   No sé on  ha aparcat  na Marina la bicicleta ______ ve cada dia a l’institut.

9.   Tenc informació del viatge ______ tant ens han parlat.

10. Tenc uns plans ______ et sorprendran.

11. Aquestes flors són més cares que _____ tu has comprat.

12. M’he quedat sense doblers, raó ______ no puc anar al cinema.

13. El tema  _________ parlàvem era molt interessant.

14. En Ferran, __________ vol ser  veterinari, ha entrat a la universitat.

15. Aquesta és la persona __________ t’han parlat.

16. Aquesta és la casa __________ vaig viure durant la meva infantesa.

17. El dia __________ va arribar jo no hi era.

18. El local__________ ens reunirem està de moda.

19. Els alumnes ____ estudien aprovaran.

20. El nin _________ parlàvem és molt inquiet.

21. No escolteu aquest professor, ______ sempre remuga.

22. Hem quedat al bar__________ ens  vàrem trobar ahír  vespre.

23. Hem passat per un poble __________ totes les cases són molt  velles.

24. El llibre _____ en Francesc llegia era una novel·la molt bona.

25. Explica el motiu __________ aquestes paraules no duen accent.

26. El cotxe _________ anàvem era molt vell.

27. La nina __________ em parles la conec molt bé.

28. La vinya __________ hem collit aquest raïm és del padrí  d’en Marc.

29. Hem quedat al bar__________ ens vàrem  trobar ahir a la nit.

30. L’atracador va fugir amb els diners _____ havia robat.

31. L’al·lota  _________ s’ha enamorat és molt intel·ligent.

32. El jove  _______ he anat de vacances és danès.

33. Vàrem iniciar una subscripció el resultat __________ ens va satisfer.

34. La ciutat __________ residia un meu amic era massa gran.

35. Aquell és el turó__________ vàrem berenar l’altre dia.

36. El llibre  _________ et refereixes, ja l’he llegit.

37. N’Eva, __________ vaig sortir l’altre dia, duia un jersei de molts de colors.

38. És un revolt __________ s’han estavellat molts de cotxes.

39. El riu_______ travessa la vall té uns grans salts d’aigua.

40. Això va passar aquell dia ________ningú no era a casa.

41. El cotxe _________has comprat gasta molta benzina.

42. En Pere, ________és molt estudios, va aprovar el curs.

43. Aquest rellotge i _______ jo he comprat són de la mateixa marca.

44. Passàrem pel poble _____ residia el seu pare.

45. Vaig trobar un amic ____________ havia fet el servei militar.

46. Dona’m les eines ___________ ho has fet.

47. M’ha deixat una enciclopèdia _______________ tenc molt bones referències.

48. L’obra _________ parlàveu és de Carles Riba.

49. Era una causa ___________ havien lluitat sempre.

50. L’actriu ________ es refereixen és molt coneguda.

51. La pilota _______ juguen els nins és meva.

52. L’estudiant _________ han donat el premi seu devora na Júlia.

53. És l’única cosa el preu ________ no ha pujat.

54. La marca de tabac  ___________ vares fer referència ja no es troba al mercat.

55. El polític ____________ tots votaven es va retirar del debat.

56. Els alumnes, ________ han arribat tard, no podran fer l’examen.

57. El pis _____  et varen recomanar és massa petit.

Breu història de la repressió de la llengua catalana

 

1.   Precedents

2.   La repressió des del segle XVIII fins al franquisme:

a.  Àmbit educatiu

b.  Àmbit administratiu i judicial

c.   Àmbit religios

d.  Àmbit d’entreteniment

e.   Àmbit comercial i d’entreteniment

3.   El negacionisme

4.   La transició

5.   Segle XXI

 

“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.

Aquest fragment del discurs del rei Juan Carlos I amb motiu del lliurament del premi Cervantes (2001) és representatiu del falsejament de la història d’Espanya que s’ha anat fent palesa en els últims anys. La història, però, està ben documentada i intentarem en aquest breu recull que te’n puguis fer una idea aproximada.

 

1.   ANTECEDENTS

La persecució a la llengua catalana té uns antecedents que es remunten al segle XVI, quan la població andalusina va ser objecte d’una acarnissada repressió política, cultural, religiosa i lingüística. S’establí una sorprenent legislació de persecució en contra d’aquesta comunitat: els varen privar de dur vestits andalusins, de parlar àrab… de manifestar de cap manera la seva cultura. L’expressió que s’ha aplicat durant molts d’anys als catalans de “hable usted en cristianoprové d’aquesta època. Si tenia lloc un casament en una família morisca calia que totes les portes i finestres de les cases estiguessin obertes per tal que els transeünts poguessin sentir si a dins es cantaven cançons morisques o si es ballava amb música semblant.  Varen dispersar tota aquesta gent a l’interior de Castella, fins i tot separant els pares dels fills (donaven els nins a famílies catòliques per tal que els donassin una educació cristiana).

El camí, doncs, ja estava marcat. L’escenari canviava però la finalitat última seguia sent la destrucció d’una cultura sota la imposició d’una altra que havia aconseguit una posició de privilegi amb la força de les armes.

Després de la Guerra de Successió, la voluntat de fer invisible la llengua catalana com a símbol de la  cultura pròpia per mitjà de prohibicions de tot tipus va esdevenir prioritària. Aquesta voluntat, que arrenca de manera explícita en el segle XVIII, es va perllongar durant els segles XIX i XX i ha arribat, per diferents camins, fins als nostres dies. Des dels inicis, però, la resistència dels nadius a aquesta imposició es va fer palesa i els governants de cada època varen haver d’anar introduint lleis, edictes, cèdules i d’altres documents per aconseguir a la força allò que de bon grat els nadius no podien ni volien consentir, com ho demostren documents com la Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla (José Rodrigo Villalpando) del 29 de gener de 1716: Lo sexto se podria prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel Pais. La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de dominación o superioridad de los Principes o naciones ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisongear, afectando otra naturaleza con la semejança del idioma, o ya sea porque la sugeccion obliga con la fuerza. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para logra­lo, y mas cundo el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas , de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” ).

Per tal de no fer l’exposició excessivament feixuga esmentarem només algunes de les fites més destacades de cada una de les èpoques i les classificarem, perquè siguin més aclaridores, en diferents àmbits:

2.   LA REPRESSIÓ DES DEL SEGLE XVIII FINS AL FRANQUISME
1. ÀMBIT EDUCATIU
Segle XVIII
  • 1715:  Consulta del Consell de Castella:que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramatica, no se permitan libros impresos en lengua Catala­na: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas”
  • 1780:  Reial provisió promulgada pel comte de Floridablanca: Obliga a totes les escoles a ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola. “En todas las Escuelas del Reyno se enseñe a los niños su lengua nativa por la Gramática que ha compuesto y publicado la Real Academia de la Lengua: previni­endo que ninguno se admita a estudiar Latinidad, sin que conste antes estar bien instruido en la Gramática Española.”
    Segle XIX
  • 1821: El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.
  • 1837: Un edicte reialimposava càstigs corporals i difamadors als infants que encara parlassin en català a l’escola.
  • 1837:La instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar els escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.
  • 1857:Llei Moyano  ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic. Es considera que és la Llei que més va contribuir que els nens catalans fossin analfabets en la seva pròpia llengua, ja que va ser a partir de la segona meitat del segle XIX quan es va començar a generalitzar l’ensenyament primari a Espanya.
Segle XX
  • 1902: Article 2n del Real Decreto de 21 de novembre de 1902, signat per Alfonso XIII i el ministre d’ Instrucció Pública, Conde de Romanones:  “Los Maestros y maestras de instrucción primaria que enseñasen a sus discípu­los la doctrina cristiana u cualquiera otra materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados por primera vez con amonestación por parte del Inspector provincial de primera enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo; y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonesta­ción, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reco­noce la Ley.”
  • 1923: Circular que obliga a l’ensenyament del castellà  (Dictadura de Primo de Rivera).
  • 1924  El general Losada implanta l’ensenyament del castellàa les escoles de la Mancomunitat. Reial Ordre que sanciona els mestres que ensenyin en català. Justament aquell any, el 1924, el Antoni Gaudí va ser detingut i apallissat per parlar en català davant els membres dels cossos de seguretat de l’Estat:
“-¿Cómo se llama usted?

-Antoni Gaudí

-¿Qué edad tiene usted?

-Setanta-un anys

-¿Qué profesión?

-Arquitecte

-Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano

-La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a dei­xar de parlar la meva llengua

-¿Cómo se llamaba su padre?

-Francesc Gaudí

-¿Qué es eso de Francesc? SI usted no fuese viejo, le rompería la cara, sin ver­güenza, cochino!

-Jo a vostè no l’insulto i vostè a mis sí. Jo parlo la meva llengua…”

Detenció de Gaudí, 11 de setembre de 1924

  • 1924, Juan de Urquía, Gobernador Civil de Girona, La Veu de Catalunya: Els mestres que ensenyin català expulsats de Catalunya : “Se me ha querido demostrar lo difícil que resulta enseñar en castellano a niños que no comprenden nuestro idioma. En ninguna razón de indiscutible fuerza se apoya el argumento. Mi convencimiento es este punto es tan rotundo, tan irrevo­cable, que una de dos: o todos los maestros sin excepciones enseñan en correcto castellano con inquebrantable tesón patriótico o al convencerme plenamente de que no se hará así, propondré al Directorio militar, que puede hacerlo, emplee sus facultades insuperables, con estatutos o sin ellos, traslade en masa a los incorre­gibles, sustituyéndoles inmediatamente por maestros castellanos.”
  • 1925, Real Orden adreçada al Ministro de Instrucción Pública : “ Los Inspectores de Primera Enseñanza, en las visitas que realicen, exami­narán los libros de texto en las Escuelas, y si no estuviesen escritos en español o contuvieren doctrinas o tendencias contrarias a la unidad de la Patria o contra las bases que constituyen el fundamento del régimen social, los harán retirar inme­diatamente de manos de los niños y procederán a formar expediente al Maestro, suspendiéndole de empleo y medio sueldo y dando cuenta a V.E.”
  • 1926,Reial decret pel qual se sanciona els mestres que utilitzin el català amb el trasllat.
  • 1938  Llei del 9 d’abril que aboleix l’Estatut de Catalunya i prohibeix el català.
  • 1939Prohibició de parlar o escriure el català a totes les escoles públiques o privades.
2.          ÀMBIT ADMINISTRATIU I JUDICIAL
  • 1716Decret de Nova Planta: “Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana”.
  • 1768Real Cédula de Aranjuez”: Carles III de Borbó ratifica la imposició del castellà en tota l’Administració de Justícia i en totes les escoles públiques i també en la jurisdicció eclesiàstica a Catalunya.
  • 1810: A les Corts de Cadis es va presentar una proposició per fer oficial l’ús del català. La proposta va ser rebutjada per 120 vots en contra i 13 a favor. El comte de Romanones, tot responent a un “despropòsit” d’aquesta magnitud, va afirmar, amb rotunditat, que la cooficialitat del català era “inacceptable”. Però la pregunta és : la Constitució de Cadis, no es basava en la igualtat davant la llei de tots el ciutadans espanyols ?
  • 1838:Els epitafis dels cementiris en català queden proscrits.
  • 1862,Llei del Notariat : Prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials. “Los instrumentos públicos se redactarán en lengua castellana y se escribirán en letra clara, sin abreviaturas y sin blancos.”
  • 1870,Llei del Registre Civil : prohibeix l’ús del català en el Registre Civil.
  • 1881,Llei d’Enjudiciament civil que prohibeix l’ús del català als jutjats.
  • 1938, Tomás Domínguez Arévalo, Ministro de Justicia: “Debe señalarse también como origen de anomalias registrales la morbosa exa­cerbación de algunas provincias del sentimiento regionalista que llevó a determi­nados Registros buen número de nombres, que no sólo están expresados en Idio­ma distinto al oficial castellano, sino que entrañan una significación contraria a la unidad de la Patria. La España de Franco no puede tolerar agresiones contra la unidad de su Idioma, ni la intromisión de nombres que pugnan con su nueva constitución política… En su virtud dispongo: Art 1. En todo caso tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en castellano.”
3.          ÀMBIT RELIGIÓS
  • 1751,Capítol Provincial de Decret de Visita als Escolapis: “Art.10. Nos complacemos mucho que todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los hermanos HH. Cl. mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín, o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuvie­sen con los nuestros conversación tirada en catalán.”
  • 1769, Decret del bisbe de Vic fray Bartolomé de Sarmentero : “Amonestamos a todos los Predicadores (atendido el mandato de Nuestro Rey que Dios guarde) procuren que se extienda la lengua castellana, predicando en ella, a lo menos, los sermones Panegíricos.”
  • 1828, “Siendo las partidas de Bautismo, de Matrimonio y de Defunción unos documentos fehacientes en todos los Tribunales del Reino, se hace preciso que en lo sucesivo se extiendan en idioma castellano, que es el idioma del Gobierno…”.
  • 1902,  Reial decret de Romanones que prohibeix l’ensenyament del catecisme en català.
4. ÀMBIT DE L’ENTRETENIMENT
  • 1773, Consejo de Castilla: “Por lo cual mandamos se guarde a esa Universidad la privativa de impri­mir los libros que se contienen en la relacion que ha presentado y va inserta: en­tendiéndose la impresión solamente en Castellano y Latin, pero no en Catalán, y que nadie pueda venderlos en ese Principado sin origen de esa Universidad.”
  • 1799,Reial Cèdula: prohibeix “representar, cantar i bailar piezas que no fuesen en idioma  castellano”.
  • 1801,Instrucciones” de Manuel de Godoy sobre els teatres: es prohibeix qualsevol idioma que no sigui el castellà.
  • Isabel II, per Reial Ordre de 1837, va confirmar la prohibició  del català en les sales d’espectacle i en les representacions teatrals,  i no es va admetre  a censura aquelles obres escrites en aquesta llengua. Com diu la mateixa ordre, aquella prohibició responia a la gran quantitat d’obres escrites en català que es presentaven al censor.
  • 1867: Luis González Bravo, Ministro de la Gobernación, Real Orden: “En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran nú­mero de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España.”
  • 1924, Circular del Gobernador Civil de Barcelona, general Losada: “Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana “La Santa Espina” en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acorda­do prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor.”
5. ÀMBIT COMERCIAL I DE COMUNICACIONS
  • 1772,Reial Cèdula : va obligar a dur els llibres de comptabilitat en castellà sota l’epígraf següent:  “Real Cédula de S.M. por la qual manda que todos los mercaderes y comerciantes de por mayor y menor de estos mis reinos y señorios, sean naturales o extrangeros, lleven y tengan sus libros en idioma castellano según la ley de nueva compilación.”
  • 1886,Dirección General de Correos i Telégrafos: prohibeix parlar en català per telèfon.
  • 1939, Eliseo Álvarez Arenas, Jefe de los Servicios de Ocupación: “El Ayuntamiento de Barcelona tomó el plausible acuerdo, en un todo conforme con el espíritu del Movimiento Nacional, de dar un plazo que termina el día 31 de julio próximo, para que los industriales y comerciantes redacten en el idioma ofici­al los nombres y reclamos de sus establecimientos, transcurrido cuyo plazo será exigible el cumplimiento de la mencionada obligación sin perjucio de las sancio­nes gubernativas a que haya lugar.”
  • 1952 Felipe Acedo Colunga, Gobernador Civil de Barcelona “Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?”
3.EL NEGACIONISME

Durant tot aquest temps, però, sovint s’ha intentat fer veure que no hi havia cap problema amb el tema de la llengua, que tot eren cabòries de gent radical que no tocava de peus a terra, com si els territoris catalans haguessin estat castellanoparlants dels dels seus orígens.

Menendez Pidal, per exemple, va publicar al diari El Imparcial  de Madrid l’article “Catalunya bilingüe” , on afirmava que les Corts catalanes mai no havien tingut el català com a llengua oficial.  Fins i tot, un cop assolit el bilingüisme dels catalanoparlants, es va començar a negar que la societat catalana hagués estat mai monolingüe.  Tot i això, els catalans mai no varen deixar de reivindicar la cultura i la llengua pròpia. I és que ja el 1714 Jesus Patiño, màxima autoritat de l’Estat ocupant, explicava en un informe ben clarament quina era la situació real, fent referència a la “peculiar” situació de monolingüisme dels catalans a l’arribada de les tropes de Felip V: “ son tan apasionados de su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa.”

4.       LA TRANSICIÓ

Després de la mort de Franco, i per bé  que l’Estat de  les Autonomies  va induir molta gent a creure que la repressió sobre el català havia desaparegut, que era una cosa del passat totalment superada,  també es varen publicar lleis per relegar el català a un segon pla.

  • 1976 a 2008,es publicaren almenys 149 Reials decrets i altres normatives per garantir l’obligatorietat de l’etiquetatge de productes alimentaris i d’altres en castellà.
  • 1986, la Llei de patents obliga a usar el castellà en la documentació presentada.
  • 1989,Reial Decret que aprova el reglament del Registre Mercantil: obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà.
  • 1995,Llei 30/1995 d’ordenació i supervisió de les assegurances privades: obliga que les pòlisses estiguin escrites en castellà.
5.             SEGLE XXI

Malgrat la persecució històrica que ha sofert el català, avui dia és una de les llengües amb més usuaris de la Unió Europea,  a un nivell similar al suec, el portuguès o el grec. Tot i això, i com ha dit en repetides ocasions Martin Schulz (president del Parlament Europeu), l’Estat espanyol segueix bloquejant el reconeixement de  l’oficialitat del català a Europa. La negació continua sent, així, una qüestió d’Estat. Sembla que el marc jurídic que ha de protegir el català, després de segles de persecució implacable, encara no està garantit. Ni de bon tros.

I si bé és cert que les llengües són sempre innocents i són els homes els que les utilitzen com a instruments de poder i de submissió, també és veritat, com diu J. Tusón, que la mort d’una llengua no és mai innocent, mai és volguda pels parlants. (…)  “I si demanem respecte per a cada ser humà, sembla d’estricta justícia que també exigim la pervivència digna i forta de cadascuna de les llengües que són el nostre brou de cultiu” (Eugènia de Pagès, Catedràtica d’Història)

Exercicis
1.   Explica amb arguments rigorosos el teu punt de vista sobre l’afirmació de l’actual rei emèrit que encapçala aquest tema.

2.   Quina relació es pot establir entre la situació de repressió cultural dels moriscos i la que ha patit durant tots aquests anys la cultura catalana? Raona la teva resposta.

3.   Per què creus que tot i l’abundància de lleis i decrets amb què han intentat fer desaparèixer la llengua catalana encara avui es manté viva?

4.   De tots els textos legals a què hem fet referència, quins creus que són els que han suposat un cop més dur per a la llengua catalana?

5.   Què creus que ha pretès aconseguir al llarg de tots aquests anys el Govern Central amb la seva lluita contra la llengua catalana?

6.   Creus que el negacionisme és molt present a la societat actual?

7.   Quin percentatge de ciutadans de les Illes creus que es preocupa per la pervivència del català? Què pensa sobre aquest tema tota la resta? Explica-ho amb detall.

La Decadència

 

SEGLES XVI/XVII/XVII : EL RENAIXEMENT, EL BARROC I LA IL·LUSTRACIÓ

1.  Fets històrics rellevants

2. La literatura culta

1.1.     Factors que afecten el desenvolupament de la literatura catalana culta

1.2.     El concepte de Decadència

1.3.     Característiques de la literatura de la Decadència

1.4      Etapes :

a.  El Renaixement

b.  El Barroc

c.   La Il·lustració

 

 

1.   Fets històrics rellevants
  • 1474: Unió de les cases reials de Castella i Aragó, amb el matrimoni d’Isabel i Ferran (Reis Catòlics). Desapareix la cort reial pròpia de la Corona d’Aragó.
  • 1492: Descobriment d’Amèrica: s’obre una important ruta comercial a l’Atlàntic de la qual queden exclosos els territoris catalans.
  • 1556-1598: regnat de Felip II, regressió ideològica i tancament d’Espanya.
  • 1640-1652: guerra dels Segadors (revolta popular contra els terços de l’exèrcit reial).
  • 1659: Tractat dels Pirineus: el Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya passen a dependre de França.
  • 1700-1714: Guerra de Successió, arriba la dinastia borbònica a la corona espanyola.
  • 1707: Decret de Nova Planta de València i Aragó.
  • 1713-1783: L’illa de Menorca passa a domini anglès.
  • 1715: Decret de Nova Planta de Mallorca i a les Pitiüses.
  • 1716: Decret de Nova Planta a Catalunya.
  • 1760: Memorial de Greuges, presentat a Carles III per diputats de l’antiga Corona d’Aragó en què es repassen les disposicions legals considerades injustes.
2.  La literatura culta:
2.1.      Factors que afecten el desenvolupament de la literatura catalana culta

 Castellanització de l’aristocràcia dels antics territoris de la Corona d’Aragó.

  • Pèrdua del poder de la burgesia catalana, afeblida per les guerres i les crisis econòmiques.
  • Utilització del castellà en la literatura culta.
  • Pèrdua de la consciència d’unitat entre els diferents territoris de parla catalana.
2.2.      El concepte de Decadència.
  • Durant el s. XVI la literatura culta decreix en quantitat, qualitat i originalitat al mateix temps que la literatura castellana apareix representant la modernitat i n’augmenta la producció i l’edició.
  • Aquesta decadència va afectar la literatura culta, però no la literatura de caràcter popular, molt vigorosa, ni l’ús de la llengua, la qual va seguir sent oficial fins al s. XVIII.
2.3.      Característiques de la literatura de la Decadència

 Imitació dels grans autors castellans (Garcilaso, Góngora i Quevedo)

  • Influència de la figura d’Ausiàs March, que es torna a posar de moda entre els nostres escriptors.
  • Presència de castellanismes i dialectalismes.
  • Imitació de formes mètriques pròpies de la poesia castellana.
2.4.      Etapes:
a.    El Renaixement
  • És la generalització a tot Europa de l’esperit humanista dels segles XIV i XV.
  • Una visió més humanitzada (antropocèntrica) del món es reflecteix en la literatura amb l’equilibri i l’harmonia clàssics, el vitalisme i l’alegria de viure.
  • Els renaixentistes varen valorar la inspiració popular i la van elevar a la categoria de literatura culta: estil senzill, planer, formes mètriques de tradició popular, temàtica festiva…
  • Els autors renaixentistes conreen els gèneres assagístics, especialment de caràcter històric, i els gèneres dialogats d’inspiració clàssica.
  • Destaca Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig, on l’autor fa una defensa a ultrança de l’ús culte de la llengua catalana.
  • Autors: Joan Pujol, Pere Serafí i Joan Timoneda en el camp de la poesia, i Lluís Milà i Joan Ferrandis d’Herèdia en el del teatre.
TEXTOS RENAIXEMENT
Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (Cristòfor Despuig).

 Parlen Fàbio i Lúcio (ciutadans tortosins) i Don Pedro (cavaller valencià)

 D.Pedro. Cada vegada que arribe entre i passege per la ciutat que per a mon gust és la més apacible del món. I com és la primera que trobam de la nostra pàtria antiga, par que la mira hom de millor gana.

Fàbio: ¿Com de la vostra pàtria antiga?

D.Pedro.Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons: i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio. ¿I com? No dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó? ¿I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquesta?

D.Pedro. Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’Aragó e altres parts importants, que per avui encara se troben allí.

Fàbio: Altra raó done Pere Antoni Beuter* per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares.

D.Pedro. Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força l’ opinió sua, perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traiguera. I així no pot quadrar lo que ell diu sinó lo que jo dic: que és cosa certa que en aquell temps no sols lo rei mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

*Pere Antoni Beuter és un historiador valencià del s.XVI.

****************************************************************************************************

(Un altre tortosí, Fàbio, és més radical).

[Jo m’escandalitze] en veure que avui tan absolutament s’ abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc a aquest abús los magnànims reis de Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesso que és necessari saber-la les persones principals, perquè és l’espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne i reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rel la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

 

b.    El Barroc
  • La severitat, l’exageració, el pessimisme i el tenebrisme substitueixen la vitalitat, l’harmonia, l’optimisme i lluminositat de l’època anterior.
  • Retorn al teocentrisme medieval. La vida terrenal no val res, l’important és preparar l’ànima per al moment del judici diví.
  • No hi ha més realitat que la mort, i la vida és una mentida, un somni.
  • Temes:
  • La vida, entesa com a lloc de proves que cal superar.
  • La brevetat de la vida i l’obsessió pel pas del temps.
  • La vida entesa com una preparació per a la mort.
  • La visió distorsionada de les realitats, com si fossin miratges o il·lusions.
  • Autors:
  • Francesc Vicenç García (rector de Vallfogona). Imitador de l’autor castellà Francisco de Quevedo, va conrear els gèneres poètics dels autors castellans.
  • Francesc Fontanella, poeta que es va inspirar en Garcilaso de la Vega. Va escriure també dues obres de teatre: Amor, fermesa i porfia i Lo desengany.
TEXTOS
A UNA MOSSA GRAVADA DE VEROLA

 Bon viatge us dó Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia,

formatge ullat, cruel fisonomia,

ab més puntes i grops que té l’arada.

 

D’alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia,

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

 

Però, si sou de vermes escapada,

perquè siau menjar de les cucales,

que de mal en pitjor la sort vos porta,

 

mantinga-us Déu la negra burullada,

i adeu-siau, que em par que em naixen ales

i em torno corb després que pic carn morta.

(Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona) 

 

c.    La Il·lustració
  • Dominen les idees racionalistes, l’avanç de les ciències i la idea del progrés de la humanitat, destinada a la felicitat.
  • Literatura didàctica i assagística, producte de l’afany científic i investigador.
  • Es publiquen tractats gramaticals i històrics, diccionaris, catàlegs literaris d’autors, apologies en defensa de la llengua, etc.
  • Autors: Antoni Febrer i Cardona en el camp de la poesia (poesia didàctica, erudita i imitativa de les formes i els temes clàssics); el baró de Maldà (Calaix de sastre), en el de la narrativa; i Joan Ramis i Ramis en el de la prosa (Lucrècia i Rosaura).
                       TEXTOS
LUCRÈCIA (Joan Ramis i Ramis)

 TARQUINO:

Com sempre, per plorar los vostros ulls estan?

Les llàgrimes, senyora, en vos no cessaran?

Mitigau el turment, dau tregües al dolor,

pues vos ha feta el Cel per a un destí millor.

LUCRÈCIA:

I ¿què altra cosa més pot fer una afligida,

sinó passar plorant sa desgraciada vida?

Elles calmen ma pena, aplaquen mon turment:

mon cor, senyor, no pot consolar-se altrament.

Mon adorat espòs acaba de partir:

pensau, pues, com jo estic, quals penes dec sofrir.

La sort en mi demostra el seu cruel rigor:

ella me fa alegrar per dar-me més dolor.

A penes al gosar a mon espòs present

havien mos dolors cessat súbitament,

a penes començava, alegre, a respirar,

quan ja me priva d’ella, quan ja lo fa apartar,

quan torna a submergir-me en los passats dolors,

qui sempre són més cruels, qui sempre són pitjors.

TARQUINO:

Este vostro turment, esta vostra aflicció

mourien el meu cor a pena, a compassió,

si, cansada la sort, de veure-us penar,

no vos volgués en fin, senyora, aconsolar.

LUCRÈCIA:

Vostro discurs sorpresa, atònita, me té.

Jo vos lo jur, senyor, altre motiu no sé,

sinó el veure present a mon espòs amat,

perquè los meus sospirs haguessen acabat.

Esto pot fer cessar la trista vida mia;

esto sols en mon cor pot moure l’alegria.

TARQUINO:

Ja vos faç, doncs, patent lo que ha de fer mudar

en un content etern el vostro sospirar.

¿Què més digne motiu, senyora, què més glòria,

major consolació, més singular victòria,

que veure que es rendeix, es postra davant vos

un príncep que los Cels han fet per amar-vos?

LUCRÈCIA:

Oh, Déus, què és lo que deis?

TARQUINO:

Que jo vos am, senyora,

que vos solament sou la que mon cor adora.

Vos veis el príncep vostre a vostres peus rendit.

Sa passió, son amor, a tant lo ha reduït:

admeteu son ardor, Lucrècia, no irriteu

un cor qui per amar tan humiliat es veu.

LUCRÈCIA:

A penes he comprès lo que m’haveu parlat,

quan de mon esperit l’horror s’ha apoderat.

(Joan Ramis: Lucrècia, acte III, fragment de l’escena III)

 

Exercicis
Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa

1.   Resumeix en quatre o cinc línies la conversa que mantenen Fàbio i Don Pedro al text de Cristòfor Despuig que has llegit.

2.   Quina actitud manté Fàbio davant l’ús que fan de les llengües catalana i castellana els seus conciutadans?

A una mossa gravada de verola

3.    Fes l’anàlisi mètrica del poema (tipus de vers, d’estrofa, rima…)

4.   Com t’imagines la dona que descriu el rector de Vallfogona al seu poema? Fes-ne una descripció de tres o quatre línies.

5.   Compara el model de dona que descriu l’autor amb la dona angelicata dels poetes del Dolce Stil Novo.

6.   Quines de les característiques que hem comentat del Barroc creus que es veuen reflectides en aquest sonet? Posa’n exemples.

Lucrècia

7.   Has detectat barbarismes en el text de Joan Ramis i Ramis? Quins? Creus que la seva presència té alguna cosa a veure amb les circumstàncies històriques que envolten el període de la Decadència?

8. Per què està Lucrècia tan desconsolada? Què li ofereix Tarquino en aquests moments? Com reacciona ella al seu oferiment?

 

Repàs de pronoms febles

Els pronoms febles són unes partícules inaccentuades que substitueixen algun complement del verb i es pronuncien juntament amb aquest formant una unitat d’entonació.

Quadre general de funcions

FUNCIONS PRONOMS CASOS
 

 

CD

 

EL/LA/ELS/LES

EN

 

HO

 

–       Determinat (Precedit d’article o demostratiu): Vull el llibre = El vull.

–       Indeterminat (no precedit d’article o demostratiu o precedit de numeral, quantificador o indefinit): Demanam fruita = En demanam. Volem quatre panets = En volem quatre.

–       Neutre (això, allò) o oració subordinada: Vull que hi vagis = Ho vull

 

CI

LI

ELS

–       Singular: Regalaré flors a n’Aina = Li regalaré flors.

–       Plural: Durem el paquet als teus germans = Els durem els paquets.

 

CC o CRV

 

EN

HI

–       Precedit per la preposició DE: Venim d’Artà = En venim.

–       No precedit per la preposició DE: Anam a Búger = Hi anam

 

ATRIBUT

EL/LA/ELS/LES

HO

–       Determinat (precedit d’article o demostratiu): És el metge = L’és.

–       No precedit d’article o demostratiu (també adjectiu i oració): És simpàtic = Ho és.

 

PREDICATIU

 

HI

 

–       Tots els casos: Caminava cansat = Hi caminava.

 

Excepte els pronoms leshiho i li, que no canvien de forma, segons la seva posició respecte del verb, els pronoms febles poden adoptar quatre formes:

Davant de verb començat en consonant (reforçades) em et es en el la els ens us
Davant de verb començat en vocal (elidides) m’ t’ s’ n’ l’ l’, la els ens us
Darrere de verb acabat en consonant (plenes) -me -te -se -ne -lo -la -los -nos -vos
Darrere de verb acabat en vocal (reduïdes) ‘m ‘t ‘s ‘n ‘l -la ‘ls ‘ns -us

 

Regles sobre l’ús de les diferents formes
  1. Els pronoms febles van o tots davant el verb (en aquest cas s’anomenen proclítics) o tots darrere (aleshores són enclítics):
  • Van darrere quan el verb és un imperatiu, un infinitiu o un gerundi: aixeca’t, aixecar-se, aixecant-se.
  • Van davant amb el verb en els altres temps o modes: s’aixecava , s’ha aixecat
  • A les perífrasis verbals podem triar entre posar-los tots davant o tots darrere.

Norma ortogràfica: Els pronoms que van davant el verb no duen mai guinet sinó que s’escriuen separats del verb. Els que van darrere, en canvi, sempre que no vagin apostrofats duen guionet: et vol deixar,  vol deixar-te.

  1. Col.locació de les distintes formes dels pronoms febles:
  • Les formes plenes: s’usen darrere els verbs acabats en consonant o en semivocal (diftong): cantar-vos, cantau-nos, cantar-te…
  • Les formes reforçades: s’usen davant els verbs començats en consonant: em treu, et veu, ens mira…Cas especial: davant un verb començat en so de S (s/c) hem d’usar la forma plena SE per raons de claredat i d’eufonia: se sent, se cerca…
  • Les formes elidides: s’usen davant els verbs començats en vocal o hac muda: m’escoltaven, t’entenia, s’asseu… Els pronoms que no tenen forma elidida adopten la forma plena (excepte ENS/ELS, que són preferibles a NOS/LOS)..
  • Les formes reduïdes: s’usen darrere els verbs acabats en vocal: aixeca’t, escolta’m…

 Combinació de dos pronoms febles

  1. Els pronoms han d’aparèixcer sempre junts. O han d’anar tots davant o tots darrere. Ex: Els ho va donar o Va donar-los-ho.
  2. Quan els dos van darrere el verb i no hi ha contacte entre la vocal d’un pronom i la de l’altre, s’escriuen tots dos sencers i separats per un guionet: aturau-vos-hi, torna-me-la…
  3. Si hi ha contacte entre la vocal d’un i la de l’altre s’escriu el primer pronom complet i es posa un apòstrof a l’esquerra de la consonant del segon: anar-se’n, donar-te’ls… Però si el segon pronom és HI o HO, aquest s’escriu complet i l’apòstrof es posa a la dreta de la consonant del primer pronom: posar-n’hi, menjar-t’ho…
  4. Quan els dos pronoms van davant el verb començat en consonant i no hi ha contacte entre la vocal d’un pronom i la de l’altre, es posen els dos pronoms sencers sense posar al mig cap guionet: me la dona, te la compr…
  5. Quan hi ha contacte entre la vocal d’un pronom i la de l’altre s’escriu sencer el primer pronom i es posa l’apòstrof a l’esquerra de la consonant del primer: me’n vaig, se’n torna… Però si el segon pronom és HI o HO s’escriu complet i l’apòstrof es posa a la dreta de la consonant del primer pronom: M’ho dones, t’ho prenc…
  6. Si en el cas anterior (4) el verb comença en vocal o hac muda s’escriu sencer el primer pronom i es posa l’epòstrof a la dreta de la consonant del segon pronom: me n’afluix, se n’amaga… Però si el segon pronom és HO o HI es fa igual que en el cas 4: no m’hi entenc, s’ho pensen…
  7. Els pronoms ES/ET/EM quan van davant un altre pronom davant el verb, canvien les formes per SE/TE/ME. Ex: Te la donaré.
  8. Les combinacions LA HI i SE US no s’apostrofen.
  9. Si un pronom és de CD i l’altre de CI hem de posar primer el de CI i després el de CD: me la donarà, te la roba…
  10. Podem substituir les combinacions LI’L, LI LA, LI’LS i LI LES (usades només de manera regular pels valencians) per aquestes altres: L’HI/LA HI/ELS HI/LES HI. Ex: Li la donaré =La hi donaré. La substitució no es pot fer, però, quan el CI és plural. Cal respectar, per tant, les combinacions ELS EL, ELS LA, ELS ELS i ELS LES, encara que tampoc no ens resulti familiar el seu ús.

Combinació de més de dos pronoms febles:

Serveixen les normes que hem donat per a les combinacions de dos pronoms. L’ordre que hem de seguir és aquest:

  • CI + CD + C.R.V o CC
  • SE +  TE/VOS  +  ME/NOS  + LI/LOS/LO/LA/LES/HO  +  EN  +  HI

Exemples: se n’hi va, me n’hi vaig, se me n’hi anirà…

Exercicis
 1.   Substitueix els complements subratllats pels pronoms febles corresponents:

 1.   He comprat el regal a n’Aina.

2.   Sovint veig les teves cosines al cine

3.   Agafau el llibre.

4.   Ja pots agafar les maletes.

5.   Digues a na Joana que m’esperi.

6.   Utilitzes la calculadora?

7.   Digues als teus companys que han de ser puntuals.

8.   Parla de l’examen amb el professor titular.

9.   Esper el rebut fa dues setmanes.

10. Pareix que vol ploure.

11. Hem de menjar els albercocs

12. Anam a València.

13. En Pere caminava cansat.

14. Ets soci del Mallorca?

15. Comprarem les síndries al pagès.

16. Tornarem ben tard de Cala Tuent.

17. Jo em pensava que era dislèctic.

18. Demà ha d’actuar al teatre de Lloseta.

19. Agafa un grapat de prunes.

20. És equilibrista.

21. Ha fet el que li vares demanar.

22. Ens arriscam a perdre-ho tot.

23. No pot prescindir del luxe.

24. Ha comprat set mocadors a la seva mare.

25. Comprarem pa per sopar.

Combinació de pronoms:

2.   Substitueix els complements subratllats pels pronoms febles corresponents:

1.  No compris els llibres al teu amic

2.  Col·loca deu  botons damunt la camisa

3.   Demana el deute a la veïna

4.   Posa  l’abric  a l’armari

5.   Dona pastís a en Pere

6.   Envia els discos als seus companys

7.   Demanava al professor que li explicàs el dubte

8.   Faran arribar els paquets als destinataris

9.   No ha arribat cap document al meu domicili

10. No prenguis els regals al teu germà

11. Posa cinc caramels dins una capsa

12. Demana el compte a la cambrera

13. Don els entrepans als meus germans

14. Farem saber la desgràcia a tots els afectats

15. Don caramels a la meva cosina

16. Va tornar les entrades als viatgers

17. Contarem tot això als periodistes

18. Llegim contes als infants

19. Es frega les orelles amb les mans

20. Va comprar tres regals  per a la seva cosina

21. En Jordi va agafar juguetes per als seus germans

22. Demanaré a en Pere tot el que no he entès

23. Ens varen donar el que li havíem demanat

24. Explicarem als visitants en què consisteix l’excursió

25. S’omplen de pastissos

26. Comprava les juguetes al meu fill

27. Demanaré la llicència als meus representants

28. Tornava llibres a la bibliotecària

29. Va tornar els informes als executius

30. Contarem tot això als advocats

31. Em sembla llastimos

32. Explicam acudits als nins

33. Va comprar cent cadires per als seus clients

34. En Pere va trobar fòssils al bosc

35. Ens oferiren el que ens havíem imaginat

36. Farem saber totes les condicions als interessats

37. Va comentar les seves propostes a na Maria

38. Vaig fer saber a na Llúcia que havia perdut el document

39. Vaig parlar de tu  a la mare

40. He parlat dels meus llibres a diversos editors

41. Presentarà la prova al jutjat

42. No treguis els braços per la finestra del tren

43. Us veig sovint pel barri

44. Escriuré cartes als amics

45. Aquest tema m’és indiferent

46. Compra això a la teva mare

47. Cercaré el moix al corral

48. El professor prepara l’examen al seu alumne

49. Tornaré un llibre a la biblioteca

50. Contarem els contes als que escoltin

51. Ens regalaran el que demanem

52. Diré a na Maria que estudiï

53. Enviaré set missatges al teu mòbil

54. En Pere va dur paper a la fotocopiadora

55. Demanarem als nostres companys els apunts

56. Duia el capell a la maleta

57. Va donar els embotits a la clienta

58. Llegim llibres al tren

59. Publicaren la notícia a la premsa local

60. Enviaré el regal a l’adreça corresponent

61. Esperaré na Joana a l’estació

62. Exposarem als oients la nostra teoria

63. Envia els fills a la festa

64. Exposarà la seva obra a la galeria

65. El director distribueix la feina als seus operaris