2. Gèneres:

a. Poesia

b. Teatre

c. Narrativa

Fum, fum, fum

El 25 de desembre, fum, fum, fum
El 25 de desembre, fum, fum, fum

Ha nascut un minyonet
Ros i blanquet, ros i blanquet
Fill de la Verge Maria,
és nascut a una establia

Fum, fum, fum.

Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum
Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum.

Si n’hi ha dos pastorets
Abrigadets, abrigadets
Amb la pell i la samarra
Mengen ous i botifarra

Fum, fum, fum.

Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum
Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum

Faci fred, faci calor,
serà millor, serà millor
que de Jesús farem memòria
perquè ens vulgui dar la gloria

Fum, fum, fum.

Romanç

Don Francisco (Mallorca)

Bona nit prenda estimada

fins demà vespre no torn.

jo me’n vaig a la caçada.

Sopa i colga’t de jorn.

Ella sopa i se colga,

Fa allò que son marit diu.

Quan va ser dins la cambreta

a les portes sent: Obriu!

“Quien  es que llama a la puerta

que no me deixa dormir.”

“Aixeca’t que som don Francisco

que te vengo a divertir”.

“Ara aviso a mis criadas

para que te vengan a abrir”.

“Jo no vullo a tus criadas

sino que te vullo a ti”.

“Aquí baix han mort un home

no sé si és lo teu marit.”

Millor, millor, don Francisco

així més prest n’haurem sortit”.

Davalla amb camisa blanca

i sabateta xoquí.

Mentre que obria la porta,

ell li apaga el candelí.

Don Francisco, don Francisco,

vos no ho solíeu fer així.

Ella torna a prendre escala

i ell darrere la seguí.

Quan dins lo blanc llit se colguen

don Francisco fa un sospir.

“Don Francisco, don Francisco,

de què sospirau així?”

“Senyora estava pensant

son marit si ens deu sentir.”

“No hagueu ànsia don Francisco

és nou llegos lluny d’aquí”.

Abans de la matinada

don Francisco fa un sospir.

”Don Francisco, don Francisco,

de què sospirau així?”

“Senyora estava pensant

quants infants teniu de mi”.

“Jo en tenc tres de don Francisco

i dos del meu bon marit.”

“Senyora, estava pensant

son marit si és aquí dins.”

“Mal li roeguin els ossos

i la vista els escorpins.”

“No digueu mal senyoreta,

no digueu mal del marit,

que pensant tenir-lo fora

potser el teniu dins el llit.”

Quan comença a trencar el dia

don Francisco fa un sospir.

”Don Francisco, don Francisco,

de què sospirau així?”

“Senyora estava pensant

de fer-vos un bon vestit,

una vestidura blanca

amb collaret carmesí.”

L’agafà per la mà blanca

i se l’emmena al jardí.

“Mon marit no em matis ara,

tres paraules deixa´m dir”.

“Fadrines, viudes, casades,

preniu exemple de mi:

tenint lo marit a fora

no vos aixequeu a obrir,

perquè jo m’hi he aixecada

i per això he de morir

i amb la punta de l’espasa,

ma vida s’acaba aquí”.

************************************

Gloses de Sant Antoni

Sant Antoni és patró
de Maó i Ciutadella
li pegam amb sa botella
perquè no tenim tassó.

A desset és Sant Antoni

I a vint sant Sebastià

Qui bones obres farà

No tendrá por del dimoni.

El dimoni cucarell

Sempre fa polissonades

Va pixar dins un ribell

On hi havia sobrassades

Sibil·la (fragment)

El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
Perdent los naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elíes i Enoc.
Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
– Anau, maleïts, en el turment!
anau, anau al foc etern
amb  vostro príncep de l’infern.
Als bons dirà: – Fills meus veniu!
benaventurats posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.
Oh humil Verge! Vos qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostro Fill vullau pregar
que de lo infern nos vulla guardar.
El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.

Això era un homo casat, amb un xinxer d’infants, i molt afectat d’alçar es colzo i escorxar moixos. Havia nom En Pere Gri.

A sa comare li passà per s’escudeller d’entregar-se a ca’n Pere amb un altre bigarniu.
En es batiar foren ses raons, perque no trobaven ningú que volgués esser padrí.
Justament el Rei i la Reina passen per allà, i els arriba a ses oreies, i el Rei diu:
– Ja ho serem noltros.

Varen esser padrins, el Rei i la Reina, i donaren una dobla de vint perhom an En Pere perque sa dona tengués bon servici i fessen així mateix una mica de refresc, amb una condició: que ell només poria buidar un tassa.

Aquí l’homo trescà totes ses botigues, cerca qui cerca tasses grans. En troba una que n’hi cabia una lliura afavorida, i la se cala ben al raset d’aigordent. No vos dic res, sa meula que aplegà!
No li bastaren dos dies per fer-li sa pell.

Com el Rei ho sabé, perque no donàs mal viure a sa dona, el desterra a Maó.
Però sa dona al punt no pogué estar pus, de tant que l’enyorava. I a la fi digué:
– Ja sé què faré. Me’n vaig a ca’l Rei; de cop-descuit li prenc sa mula millor d’es cotxo, la me’n men dins es pinar de Son Serra d’Artà, que no té fi; i la hi deix fermada llargueta, que puga pasturar així mateix. El Rei la farà cercar; ses darreres que tendran d’anar a Son Serra. Jo llavò hi aniré a dir-li que En Pere meu la trobaria; el farà venir, i així tornarem estar plegats, que a posta mos casàrem per estar-hi.

Així com la s’havia pensada, la va fer, i va endevinar: tots es criats del Rei cerca qui cerca sa mula, uns p’es pla, ets altres per la muntanya; mai anaren a pensar que de Ciutat se fos espitxada a Son Serra d’Artà.
Sa dona d’En Pere aleshores se presenta an el Rei i li diu:

– Senyor Rei, En Pere meu li trobaria sa mula.

– Ell trobar sa mula? Si fos una botella d’aigordent, ja ho crec!

– Senyor Rei, li dic que li trobaria sa mula. Que em tirin d’una passa si no la hi troba! Si és un endevinador de primera!
El Rei, veent que sa mula no compareixia, l’envia a demanar de Maó, an En Pere, perque endevinàs on era aquell animal.
Com l’homo sentí el recaldo, encara que estigués content així mateix de tornar, pujava més es retgiró que s’alegria; perque deia ell:

– ¿Però qui dimoni m’ha fet a mi endevinador?

En devia tenir poques, de feines, es qui m’ha posat aquest barret davant el Rei! Si no em costa sa pell, no serà res!
Mentres tant, l’afiquen dins sa barca, i cap a Mallorca falta gent.

Es mariners el se cuidaven a menjar amb sa vista i ell més de mig empipat veent que tots ets uis l’afitoraven, arribà a dir:
– ¿Que m’heu afinada cap puça?

Es mariners no gosaven a tornar-li ses pilotes en es joc; perque lo que ells deien entre si mateixos:
– Alerta mosques! Que Déu sap lo que és capaç de fer aquest homo, quant el Rei que és el Rei, l’envia a demanar perquè endevín.

Es patró no va tenir tanta feredat, i li volgué fer una prova.
Se posa una fuia de tabac ben estreta dins sa mà; se’n va an En Pere, i li diu, mostrant-li es puny:

-Veiam si sou bo per endevinar! Endevinau-me què tenc aquí dins!

– ¿Vos voleu fer trons, vos? ¿Que no trobau que hi estic atabacat que basta, i encara vendreu a atabacar-me més?

– El dimoni sou! Sí que ho és tabac lo que hi tenc! Sí que ho heu endevinat!
I li mostra sa fuia, tot astorat; però encara hi romangué més En Pere, de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella endevinada.

Arriben a Mallorca. Sa dona ja va esser en es moll. Tot d’una s’aferra p’es coll an En Pere, i li diu a s’oreia:
-Sa mula és dins es pinar de Son Serra; som jo que la hi he amagada.

Ja hi havia es criats del Rei que esperaven En Pere, i d’allà mateix el se’n varen menar.

I el Rei diu:

– Hala, Pere, veiam on és sa mula!

En Pere es posa a pensar gratant-se es clotell, i un cortesà li diu:
– ¿No saps tu que davant el Rei no se graten?
– Idò si no em puc gratar, no sabré endevinar.
– Idò grate’t, mal t’arregussis sa pell!
En Pere se pegà un parei de gratades que feien solc, i llavò diu:
– ¿Sa mula on és?… ¿I on pot esser aquesta pècora!… ¿saps on serà?… Ja ho veig, on serà… Dins es pinar de Son Serra d’Artà.
Hi van es criats del Rei, i ja ho crec que la hi trobaren fermada, pastura qui pastura.
El Rei quedà tan content i agraït, que donà un bon grapat de dobletes de sis lliures a sa dona, que era més bona guardadora, i a ell el fa romandre a la casa per endevinar lo que fos necessari.
L’homo estava a ca’l Rei, ben menjat i ben begut; però no li deixaven tenir cap dobler perque no en fes de ses seves per dins tabernes i xibius.
D’es cap de temps, a la Reina li descompareix un anell tot d’or i diamants, s’anell de ses noviances.
Tres criats le hi havien fet sauvatge.
Tothom cuidà a caure mort cercant s’anell, i enlloc el podien trobar.
El Rei a la fi se pega un esclafit su’s mig d’es front, i diu:
-Oh bèstia de mi! ¿tenim un endevinador en casa, com En Pere, i no mos ne servim?
El crida tot d’una i li diu:
– Ja veus sa tribulació que hi ha dins aquesta casa amb aquest bo d’anell, que el dimoni que el trob. Tu que ets es nostro endevinador, és hora que tregues s’estam, i mos diguis on és. Si dins tres dies no ho has endevinat, fora cap i coll.
En Pere amb aquesta descàrrega quedà sense polsos, més blanc que la paret. Llavò rompé amb un sens fi de carretades de llamps i pestes contra tots els qui l’havien fet endevinador i contra ell mateix perque havia consentit a passar-hi.
Mentrestant, el posen en capella, i aquí ja deixà ses flastomies i asperges, i es seus uis tornaren dues fonts.
I heu de creure i pensar que es primer dia un d’aquells criats que havien robat s’anell, li hagué de dur es menjar.
A migdia, En Pere pegà quatre bocinades; es vespre no volgué tastar res. Quan es criat se’n duia es sopar, En Pere va dir:
-Oh glorios Sant Brun!
de tres, ja en tenim un!
Es criat ho va prendre per ell, sense pensar que lo que En Pere tenia, era un dia de capella passat; i es criat se’n va corrents a contar-ho an ets altres, que digueren:
-No hi ha remei! T’ha aglapit, aquest dimoni!
Lo endemà toca a un d’aquells dos dur es dinar a En Pere, que només pegà quatre bocinades es migdia, i es vespre no volgué tastar res, sinó que mentres es criat se n’ho tornava, va dir:
– Oh Sant Brun glorios!
des tres ja en tenim dos!
No vos dic res amb aquesta si se va encendre sa coa de paia d’es criat, i ben encesa. Se’n va corrents a contar-ho an ets altres; i vos assegur que los entraren unes torçons de ventre que no eren tot berbes, i no feien més que dir:
-Estam perduts!… està fet de noltros!… mal llamp s’anell!
Lo endemà tocà a s’altre criat, dur es menjar an En Pere.
El pobre només pegà una espipellada a migdia, i es vespre, què havia de voler tastar res!
I es criat se’n tornava es sopar, i ell va dir, exhalant un gros gemec:
– Valeu-me, Santa Ainès!
ja los tenim tots tres!
Ja ho crec que es criat se donà per entès: de l’esglai que va agafar, lo que duia en ses mans li va caure, i se va fer benes. També seria caigut ell si no té eima d’aferrar-se per sa paret.
Així com pogué, se’n va a cercar ets altres dos; i, com prou hagueren flastomat, maleït i plorat, una hora antes de s’auba, se n’entren dins sa presó; se tiren de genoions an es peus d’En Pere, amb un singlot que casi no los deixava parlar; i amb tot secret li diuen:
– És ver que som noltros que robàrem s’anell. Tenguérem aquesta mala hora. Ho veim, que mereixem la mort; però compatiu-vos de ses nostres dones i d’es nostros infants, que són innocents! No los tireu dins s’afronta i sa misèria! Velt’aquí, a s’anell! Demanau-mos qualsevol cosa, sols que no mos destapeu!
En Pere, davant aquella passada, se creia somiar; no hi poria donar volta, que allò fos ver. Se paupava es cos per veure si vertaderament estava despert o somiava; i se mirava aquells tot espantolat, fins que a la fi diu:
– No res, duis-me una oca de ses d’es jardí.
Li duen s’oca, agafa s’anell, le hi fica dins sa boca, s’animal el s’envia.
– Ara, tornau-la-vos-ne allà mateix on l’heu trobada; i no tengueu ànsia de res: tot s’arreglarà.
Sol sortint, En Pere demana per parlar amb el Rei.
El Rei s’hi presenta i diu:
– ¿Què és? ¿que ho has afinat, o t’hem de matar?
– No serà ver, no, que em mateu. Ho he afinat!
– ¿I aquesta m’és vera? ¿tu saps on és s’anell?
– Vaja si ho sé! Dins es gavatx d’una oca d’es jardí, és s’anell. Degué caure a la Reina, i s’animalet el trobà i el s’engolí.
– ¿Què me dius?
– Lo que sent.
– ¿I quina és aquest dimoni d’oca?
– Que les me presentin totes i le hi diré.
Li anaren presentant d’en una en una totes ses oques, i En Pere los paupava es gavatx.
Arriba la que li havien fet enviar s’anell, i En Pere diu:
– Aquesta és.
El Rei li fa obrir es gavatx, i ja ho crec que hi va esser, s’anell dedins.
Tothom romangué amb sos cabeis drets, i el Rei més que tots.
Fa treure En Pere de sa presó, el nombra s’endevinador major de tot es reinat, i envia a sa dona un sarró ben ple de durets d’or.
Amb aquells cops de lliura En Pere entrà un poc en si; i encara que estigués ben menjat i ben begut, enyorava sa dona, ets infants i ca-seva; i feia es cuc de s’oreia malalt an el Rei demanat-li que le hi deixàs anar.
El Rei no hi poria consentir que se n’anàs, perque deia:
– ¿Com ho faria sense un endevinador com tu?
Vaja, lleva-t’ho d’es cap! no tenguis ànsia de sa dona ni d’ets al·lots! Deixa-los fer per compte meu!
Un dia que En Pere li havia feta sa grèmola fort perque el deixàs fugir, el Rei el se’n mena a caçar, i diu entre si mateix:
– Ara n’hi he de fer una, veiam si també m’ho endevinarà! Ja serà el dimoni, si la m’endevina!
Se posa d’amagat un gri dins sa mà, estreny, se’n va an En Pere, i li diu presentant-li es puny ben estret:
– Hala, Pere, si endevines lo que tenc aquí dins!
Si ho endevines, te’n vas a ca-teva.
An En Pere allò li pegà de sorpresa i, poc per berbes que estava, li va caure ben avall.
D’es cap d’una estona, amb una careta ben trista, ben trista, exclamà:
– Ah pobre Gri!
Pobre de mi!
Que estàs en ses mans del Rei
i no pots fugir!
En Pere s’ho deia a si mateix, perquè era En Pere Gri, però el Rei ho va prendre per s’altre vent; i, eixamplant sa mà, digué tot esglaiat:
– Sí que ho és un gri! El dimoni ets per endevinar! Te’n pots anar en voler!… i, en haver de mester res, vine a sa casa.
En Pere estava amb sos cabeis drets de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella altra endevinada.
Se n’anà a ca-seva més content que un Pasco, i p’es camí feu sa promesa d’esclafar es morros an es primer que li tornàs parlar d’endevinar res.
No n’hi hagué cap que s’hi atansàs.
¿I què me’n direu?
Ell amb sa dona i ets infants, cuidant-se de lo seu, sense voler sebre pus qui l’havia encalçada, sense fer mai més xicotines a borratxel·los, botelles ni brocals, va viure una mala fi de temps, fins que se n’anà a veure Sant Pere.
I qui no ho creu, que ho vaja a cercar.

Segle XIII

Poesia trobadoresca

Guillem de Cabestany

Cerverí de Girona

Bernat Desclot

Segle XIV

Pere el Cerimonios

Prosa religiosa

Anselm Turmeda

Sant Vicent Ferrer

Segle XV

Curial e Güelfa

Ausiàs March

Cristòfor Despuig

Francesc Fontanella

Segle XIX

Renaixença

Narcís Oller

Àngel Guimerà

Les memòries contenen sempre confessions doloroses, que posen a prova la sinceritat de l’autor. No he pensat mai a eludir-les i he esperat amb una certa impaciència el moment de poder explicar el perquè del meu crim i com va anar el procés.

Ningú no recordarà la notícia tal com aparegué als diaris, i, per evitar els inconvenients de l’oblit, la reprodueixo: “Repugnant assassinat a Reus” (a quatre columnes). “Una vella esberlada amb una destral” (a dues columnes). I a sota, amb lletra corrent i normal, la relació del succés: “Reus, tants de tants – Un crim tenebros ha omplert de consternació els veïns d’aquesta ciutat. Un senyor de Barcelona – el nom del qual la policía veda de divulgar – ha partit per la meitat la virtuosa senyora Purificació, molt coneguda i estimada. L’assassinat ha tingut lloc al Teatre Principal, durant el segon entreacte de l’obra Amunt, germans, que es representava de nits amb un gran èxit. L’assassí ha lliurat l’eina del crim (una destral de llenyater) als mossos de l’Esquadra, declarant al mateix temps que estava disposat a donar tota mena d’explicacions a la justícia. Seguiré informant.- El corresponsal.”

Explicaré amb quatre paraules el mòbil del crim, per tal de dedicar més atenció al procés, que és el que em fa quedar bé. Resulta que durant set anys havia tingut relacions formals amb una noia de Reus, bonica i de bon veure. Aquella noia només tenia un parent, una tia vella que, havent de fer de pare i de mare al mateix temps, era l’encarregada que hom li fes la petició de mà i de vigilar que jo no m’excedís.

Al cap de quatre dies ja volia saber quan pensava casar-me; jo li vaig dir que tenia en perspectiva un negoci d’olis a Barcelona i que esperaria que es posés bé per a fer un pensament.

Doncs bé: durant set anys vaig anar cada diumenge a Reus per festejar (són uns tres-cents seixanta diumenges). Agafava el tren de dos quarts de nou, arribava amb un pom de flors a casa d’ella, trucava a la porta, m’obria la senyora Purificació i em deia: “Encara no arrenca això dels olis, senyor Pere?” Després em passava tot el dia passejant amunt i avall de Reus amb la promesa i la tia, la qual aprofitava tots els buits de la conversa per anar-me dient que a veure si m’espavilava, que el temps passava que era un gust i que ja hi havia qui murmurava.

Ja se sap com és el negoci d’olis. S’ha d’anar amb peus de plom, no es pot fer a la impensada i com més es deixa madurar millor. Van passar els mesos i va venir un moment en el qual la senyora Purificació em va desballestar els nervis i va passar allò  que ja és sabut.

El dia del procés tothom es va presentar a fer el seu fet amb la gravetat que el cas requeria. L’acusador va prendre la paraula i va dir poc més o menys que jo era un criminal sense educació ni vergonya. Digué que jo havia procedit d’una manera freda, que havia pretextat unes vacances a Reus i que al segon dia de ser-hi comprava la destral a la ferreteria La Providència. Que després havia tingut la destral a l’hotel durant quatre dies, qui sap si mirant-me-la de tant en tant amb una mirada sàdica, i que, finalment, el dia del fet, havia convidat i acompanyat la víctima al teatre, portant la destral amagada sota la capa. Afegí que, segons testimonis, la senyora Purificació s’havia portat amb una gran mansuetud, sense donar motius que induïssin a l’assassinat, i que les seves darreres paraules (“Això dels olis, senyor Pere, sembla l’obra de la Seu”) no contenien insult ni provocació. Acabà dient que la premeditació i nocturnitat feien més greu la meva acció, i demanà a la societat que em fos donada mort amb ignomínia.

El defensor no es va esverar gens. Serè, va repassar la sala amb una mirada ampla, i digué:

“Senyor jutge. Senyores i senyors: Ens hem reunit avui per disposar de la vida d’un home blanc, ciutadà de la nostra ciutadania, que no s’havia vist mai en un cas semblant. Mireu-lo: és endreçat, té una mirada dolça i l’aire net de les persones que no volen mal a ningú. Es veu de seguida que si ha arribat al crim és perquè no podia triar, perquè s’hi ha vist portat per un procés inexorable, amb un sol desenllaç possible.

No hem de permetre mai més que un absurd de la nostra legislació cometi nous errors. La premeditació, senyors, en la majoria dels casos és un atenuant. (Rumors). Només el criminal empedreït mata sense pensar-s’hi, perquè no té cap dubte moral a resoldre. L’aficionat, la persona que no hi té la mà trencada, quan ha de matar es baralla amb la seva consciència i la cosa s’allarga. “Premeditació”, diu la gent. Meditació, simplement, rectifico jo.

Imaginem l’acusat arribat a Reus i experimentant alguna sensació que l’incita a matar. A cop calent, va i compra la destral; però és un home honest, passa els seus impulsos pel garbell de la bondat i deixa la destral abandonada a l’hotel.

Després venen uns dies dolorosos. Es mouen dins ell els dos coneguts impulsos. Un soliloqui l’obsessiona: “La mato, no la mato, la mato, no la mato”. És un home bo, sap fer-se’n passar les ganes.

En aquestes alternatives fa l’efecte que l’àngel bo domina; l’acusat sembla que arriba a la conclusió de dir-se: “Bé, bé, deixem-ho córrer. Avui la convidaré al teatre i encara estarà contenta”.

La convida, efectivament, però a l’hora de sortir de l’hotel per anar-la a recollir es recorda de la destral. “Si te l’emportes – es diu – no et farà una nosa excessiva. I qui sap si encara et serà útil!”. Apressat, sense temps de cavil·lar-hi massa, perquè és una mica tard, agafa la destral i se l’amaga sota la capa.

Pel camí ja veu que l’eina més aviat el lliga de mans i li sembla mentida que mai hagi tingut la idea d’emportar-se-la. És possible que, neta com té l’ànima, arribi a imaginar un acudit: “La destral no paga entrada. Que s’esbargeixi!”.

Veu el primer i el segon actes plàcidament. Abans de començar el tercer acte, la víctima diu quelcom irreparable, definitiu, i l’acusat es troba la destral a les mans sense adonar-se’n. “Ara sí”, diu alçant la veu, segons els testimonis, i descarrega el cop.

Això és tot. Quan un home de bona mena, sense antecedents penals i sense tares, en plena joventut, arriba a matar, és que deu tenir les seves raons, i nosaltres, en certa manera, no ens hi hem de ficar.

La nocturnitat, senyors, és un altre atenuant.  L’home honrat, quan ha de matar, se’n dona vergonya i cerca que la nit el tapi. Al criminal nat, tant li fa. No té una mesura que li serveixi per a adonar-se de la seva maldat i mata sense pudor, a la llum del dia.

L’acusat, senyors, ha dit públicament que no hi tornarà mai més. Qui som, nosaltres, per a dubtar de la seva paraula? Demano que sigui absolt lliurement” (Veus a la sala). “Àngela, molt bé, molt bé!”.

Em condemnaren només a pagar trenta pessetes per haver mancat a no sé quina llei d’espectacles públics. Però aquell mateix vespre ja era al carrer deixat anar, content de saber que una conducta recta sempre té  premi. 

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderos que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

Oh vida! Oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l’au dels temporals. 

ACTE CINQUÈ /QUADRE PRIMER/ ESCENA TERCERA

La botiga de La Puntual. Any 1877

 SENYOR ESTEVE: Què teniu? (A la TomasaJ Que plores? Ets tu, que plores?

SENYORA TOMASA: No res.

SENYOR ESTEVE: Com, no res?

SENYORA TOMASA: Llàgrimes de dones.

SENYOR ESTEVE: És que segons quina plorés no en faria cas; però de tu, sí. Tu no has malgastat mai llàgrimes. Ha estat el noi, eh?

SENYORA TOMASA: No ha estat res.

SENYOR ESTEVE (a Ramonet): I tu… què feies?

RAMONET: Jo… me n’anava. (Fa actitud d’anar-se’n)

SENYOR ESTEVE: Noi, atura’t. Tu i jo hem de parlar. Deixa’ns, Tomasa; li he de parlar, i val més que li parli a soles.

SENYORA TOMASA: Calma, Esteve, és el nostre fill.

SENYOR ESTEVE: Seu.. i… parlem, aclarim i sortim-ne d’una vegada, i sapiguem el que passa. (S’asseuen.) Ramonet, ja saps que una vegada et vaig preguntar què feies quan te n’anaves de casa, i em vas dir que te n’anaves a Llotja. Ja saps tu que no hi ha res al món que, llevat de tu i de la teva mare, estimi tant com la botiga. Tu ja saps com em vas prometre que la cuidaries com a pròpia, que teva és i que teva ha de ser… i ja no sols te’n vas a les tardes, sinó que te’n vas al dematí, i demà te n’aniràs a la nit, si no parlem clar i t’expliques bé. Digues d’un cop: on vas quan surts?

RAMONET: A… estudiar.

SENYOR ESTEVE: Això ja ho vas dir. Digue’m si dius la veritat, i si la dius, de què ha de servir-te tot això que dius que estudies.

RAMONET: Doncs… doncs… el que estudio em té de servir per una cosa… per la carrera… que vull seguir.

SENYOR ESTEVE: Parla més clar i no et torbis… i no fem confusions, Ramonet.

RAMONET: que voldria seguir una carrera… que no és estar-me aquí… a la botiga.

SENYOR ESTEVE: No t’entenc, però quasi no et vull entendre. Només sospito el que vols i ja el cap se me’n va i m’agafa febre. La carrera que… vols seguir? Que no en tens una, de carrera? Què voldries?… Bah!… No pot ser!… Que voldries deixar la casa? Que saps el que et dius?

RAMONET: Sí, senyor.

SENYOR ESTEVE: I ho dius serè? I m’ho dius… a mi! I has nascut de mi i de la meva dona? I no cau el cel i la terra?

RAMONET: Pare… vostè m’ha fet parlar!

SENYOR ESTEVE: T’he fet parlar… per sortir-ne! Però que ho dius per matar-me, això? Que em vols matar? Que no tenies cap més punyal per clavar-me’l… fill descastat?

RAMONET: No, pare… no! Escolti…

SENYOR ESTEVE: Que no saps que aquesta botiga és més que tu i més que nosaltres? Que ens ha criat, ens ha donat nom, i que tu el voldries trepitjar i arrencar i fer-lo bocins, i que fent bocins aquest nom ens mataries a tots?

RAMONET: Deixi’m dir, només!

SENYOR ESTEVE: Calla, calla! No vull ni sentir-te la veu. Però no; parla, que ho vull saber tot! Quina és aquesta carrera?

RAMONET: És… ser escultor!

SENYOR ESTEVE (posant-se les mans al cap): Escultor?… Has dit escultor? On són els mots per parlar i les llàgrimes per plorar? I la mort?… Porta’m la mort! Cinquanta anys de viure als llimbs per dur-me a l’infern! I pel meu fill!

RAMONET: Però escolti… El ser escultor no és deshonor! Al contrari. Vostè encara no sap el que és!

SENYOR ESTEVE: Que no sé el que és, em goses dir? Encara tu no eres al món que ja el sabia aquest ofici. És una ofici de perduts, de dropos, de pobres!…

RAMONET: Pare, per Déu!

Suspesa la declaració d’un testimoni de Nóos perquè volia declarar en català

«Estic declarant a Palma, no a Conca», respon, sorpresa, la regidora de Compromís citada

ARA BALEARS  06/05/2016

La regidora de Compromís a l’Ajuntament de València no podrà declarar fins que el tribunal trobi un traductor al castellà.

La presidenta del tribunal que jutja el cas Nóos, Samantha Romero, ha suspès la declaració d’un testimoni perquè volia declarar en català i no hi havia cap traductor disponible a la sala. «Declare a Palma, no a Conca», ha reaccionat, sorpresa, la regidora de Compromís a València, Consol Castillo. La regidora ha explicat que quan ha començat a respondre la primera pregunta, Romero li ha indicat que respongués en castellà. Llavors, la testimoni ha insistit a utilitzar la llengua pròpia i la magistrada li ha dit que hauria d’haver avisat per preveure la presència d’un traductor.

Castillo ha indicat que totes les parts presents a la sala eren catalanoparlants excepte l’advocada de Manos Limpias, Virginia López Negrete. La lletrada ha indicat que preferia que la declaració fos en castellà. Castillo està a l’espera que el tribunal trobi un traductor del català al castellà.
La declaració es podria reprendre avui mateix si el tribunal aconsegueix trobar un professional d’aquestes característiques.

El català passarà a ser LAPAO a la Franja

El Parlament de l’Aragó l’anomenarà «llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental»

ALBERT SOLÉ Barcelona / Diari Ara (07/05/2013)

Aquest dijous el Parlament de l’Aragó votarà una nova llei de llengües amb la qual desapareixerà el català de la Franja de Ponent. Els habitants del Matarranya o de la Llitera que el feien servir el seguiran parlant com sempre, això no canviarà d’un dia per l’altre, però a partir de dijous la llengua que parlen deixarà de dir-se català i s’anomenarà «llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental» (LAPAO) i, a més, també deixarà de ser oficial a l’Aragó. El mateix passarà amb l’aragonès, una llengua pròpia minoritària de la zona que es parla al Pirineu d’Osca, i que passarà a denominar-se «llengua aragonesa pròpia de les àrees pirenaica i prepirenaica» (LAPAPYP).

La nova normativa s’aprovarà només amb els vots del PP i del Partit Aragonès (PAR). La resta de grups de la cambra -el Partit Socialista, la Chunta Aragonesista (CHA) i Esquerra Unida- hi votaran en contra. (…) A més, la llei suprimeix l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa, l’Acadèmia Aragonesa del Català i el Consell Superior de les Llengües d’Aragó, organismes encara pendents de constituir-se.

( * A principis del 2016 , el Govern regional retornà la presència legal al català a l’ Aragó )

Un jove denuncia un guàrdia civil per agredir-lo a l’aeroport del Prat per parlar en català

L’agent, amb rang de caporal, l’hauria colpejat amb una porra i amb les mans mentre li cridava «polaco de mierda» després d’haver-li exigit que se li dirigís en castellà

ROGER TUGAS Barcelona / Diari Ara 27/01/2012

El jove advocat fiscalista D.T. es disposava aquest divendres al migdia a agafar un vol a Madrid, com cada setmana, per assistir al màster que hi estudia. Després que a l’aeroport del Prat li fessin creuar dues vegades el detector de metalls –tot i que no havia fet soroll el primer cop–, dos agents de la guàrdia civil se li van acostar i li van preguntar en castellà si tenia cap problema. Ell va respondre en català, la qual cosa li va comportar el calvari que hores més tard va denunciar. La reacció d’un dels agents –amb rang de caporal, com va comprovar més tard– va ser «burlesca i agressiva», segons ha explicat D.T. a ARA.cat, i li va reclamar que li parlés en castellà. En no rebre resposta –D.T. afirma que pretenia evitar problemes per no fer tard– hauria estat traslladat a una petita sala propera on no hi havia ningú més. Durant el trajecte i ja a dintre, el jove va passar a parlar castellà per col·laborar, però ja va ser massa tard.

Un cop dins l’habitació, amb només una cadira i una taula, D.T. recorda que li van fer treure les sabates i la jaqueta i el caporal li va pegar un fort cop a la cuixa amb una porra o un altre objecte metàl·lic que el va fer caure i li va adormir la cama durant una hora. Segons el denunciant, tot seguit l’agent el va tirar a la cadira i allí el va colpejar cinc vegades amb la mà estesa –per no deixar marca– mentre li cridava «polaco de mierda» i «habla castellano si tienes cojones». Mentre, l’agent més jove s’ho mirava «perplex». Després de les agressions, el van fer sortir de la sala i, en veure que trucava a emergències per denunciar la situació, van decidir denunciar-lo ells per insults i per no voler-se identificar. D.T., que no va voler firmar el document, va exigir enmig d’un atac d’ansietat conèixer els números de placa dels agents i tenir una còpia de la seva denúncia –els coneixements com a advocat li recomanaven aquestes i altres actuacions–, tot i que només hauria aconseguit això últim després de pressionar.

Un cop fora de l’espai internacional, va anar a buscar els Mossos de l’aeroport –que no podien creuar el detector en no ser territori de la seva competència–, els quals el van atendre «exquisidament», li van recomanar denunciar i van reprovar els fets. També el van acompanyar al CAP més proper per fer-se la revisió mèdica que acredités les agressions.

Multat amb 601 euros per haver parlat en català a la policia espanyola a l’aeroport del Prat

Vilaweb 23.03.2017

Li han imposat la sanció per un delicte de desobediència a l’autoritat

Xavier Casanovas, professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, ha estat multat amb 601 euros per haver parlat en català a la policia espanyola al control de passaports de l’aeroport del Prat. Els agents justifiquen la sanció dient que Casanovas va destorbar la seva feina adreçant-se a ells en català. Els fets van passar el 4 de setembre.

En declaracions a VilaWeb, l’afectat ha explicat que va saludar l’agent de la policia quan va donar-li el passaport. Ho va fer en català, i això va ser el desencadenant. El policia va ordenar-li de parlar en castellà. ‘Mai he tingut cap problema en parlar castellà, soc una persona que quan em parlen en castellà contesto en castellà’, ha explicat Casanovas. Ha afegit: ‘Es va posar tan xulesc que vaig decidir continuar parlant en català’.

El policia li va dir que adreçar-se a ell en català era una ‘falta de respecte’ i una mostra de ‘poca estima pel país’. Casanovas va passar el control i va pensar que tot plegat s’havia acabat. Però no. L’agent va anar-lo a cercar a la cua d’embarcament juntament amb un altre policia. Segons que relata, li van demanar el passaport i després el document d’identitat per anotar-ne les dades personals. Els agents van dir-li que tenia l’obligació de parlar-los en castellà i el van advertir que si continuava fent ús del català haurien d’avisar un traductor i que potser perdria el vol. Quan Casanovas va demanar als policies que s’identifiquessin. Un no portava el número perquè ‘no li cabia a la camisa’. Segons l’afectat, es van acomiadar amb un to agressiu i li van dir ‘sé on vius’.

Quan va tornar del viatge va decidir de presentar una denúncia als Mossos d’Esquadra pel tracte denigrant dels agents. Tanmateix, el jutge instructor va arxivar el cas perquè deia que no podia identificar els agents en qüestió. Sis mesos després dels fets, el 13 de març va rebre una notificació de l’inici d’un procediment sancionador ‘en relació amb la normativa de protecció de la seguretat ciutadana’ –l’anomenada ‘llei mordassa’. Segons el text, va cometre una infracció de tipus greu perquè va fer ‘cas omís de les ordres donades pels agents actuants i, d’aquesta manera, va dificultar la seva tasca policíaca i va endarrerir el flux normal de passatgers’.

El català, assignatura pendent de la Unió Europea

Malgrat que és la tretzena llengua amb més parlants de la UE, continua sense ésser oficial a les institucions europees

Vilaweb / 19.05.2014

El català és la tretzena llengua amb més parlants de tota la Unió Europea (UE), però els eurodiputats encara no la poden fer servir quan intervenen al plenari. Per Raül Romeva (ICV), ‘no és un problema tècnic o econòmic, sinó polític’. I és que l’oficialitat d’una llengua a Brussel·les depèn que ho demani un estat i Espanya no accepta que el català tingui el mateix tracte que el castellà. (…). És a dir, que el català no serà oficial a Europa si no ho vol el govern espanyol, que de moment ha vetat totes les iniciatives que ho han proposat.

Una prohibició que contrasta amb la posició del govern irlandès, que va demanar l’oficialitat del gaèlic aprofitant l’entrada del búlgar i el romanès. Es calcula que el gaèlic té uns 130.000 parlants i el català, segons l’últim informe de l’Institut d’Estudis Catalans, més de deu milions.

L’espanyol és un cas ‘particular’, explica a l’ACN Johan Haggman, tècnic de multilingüisme de la Comissió Europea. I en posa exemples: ‘Si Suècia no fos un estat membre de la UE, estic segur que Finlàndia proposaria que el suec també fos reconegut com una llengua oficial, perquè és un país bilingüe malgrat que només el parli una minoria.’

2.   La Renaixença:

a.    Característiques generals

b.    Moments emblemàtics

c.    Principals autors:

1.   Poesia: Jacint Verdaguer

2.   Teatre: Àngel Guimerà

3.   Novel·la: Nasrcís Oller

L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodios i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, son las úniques causes que han mogut a l’autor d’estes poesies a dar-les a la llum pública.(…)

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell precios, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda (…) ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d’aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història. (…)

Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres de los demés pobles; ¿perquè puix no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble o imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? ¿Perquè no pot restablir sos jocs florals i sa acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre al món amb sa tensons, sos cants de amor, sos sirventeses i ses aubadas? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de que gosà en altres èpoques, i si Déu permetés que esta idea se realitzés algun dia, i que los genis catalans despengessin las arpes dels trobadors que han estat per tant temps oblidades, lo Gaiter del Llobregat, per escasses que sia ses forces, se compromet des de ara per llavors a guerrejar en lo lloc que se li senyale, encara que sia a última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.

Adeu-siau, turons, per sempre adeu-siau,

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adeu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant, cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents,

coneixia també lo so de tos torrents

com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així, com arbre migrat a terres apartades,

son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m’haja atret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant dels trobadors no sent la mia orella,

ni desperta en mon pit un generos record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,

e veig del Llobregat la platja serpentina,

que, fora de cantar en llengua llemosina,

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis

que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent natiu, no plora,

que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia,

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

e ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat

que puga d’home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria

e passe per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat. 

Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Confent posà l’eternitat;
semblen garric los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de sant Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codolat i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que en deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

-Ai! ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí més capelles en estables,
i desniuats los àngels per diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmurios s’és mort.

-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m´hi dret.

Vaig a ajaure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren sant Miquel i sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
més, l’endemà al matí, al sortir el sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heura conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostra’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Deú;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Canigó, Jacint Verdaguer (fragments)

I, dada la benedicció, va retirar-se cerimoniosament, seguit dels testimonis, travessant el passadís que li feren, muts els espectadors. La poca durada de la cerimònia sorprengué a tots. Ells esperaven quelcom d’original i més complicat. ¡I ni plàtica, ni carta de Sant Pau, ni benedicció de l’anell! A les noies els semblava impossible que amb tan breus paraules es formés un llaç tan estret i durador. El goig que respirava la Toneta despertà esperances i animà a tothom per a dar als nuvis l’enhorabona, i , d’un a un, anaren acomiadant-se els forasters, alhora esperançats i commoguts. Allò que havien presenciat els semblava un somni. -I bé, què li sembla a vostè? – Preguntava don Miquel al confessor, al peu de l’entrada, mentre donya Mercè desapareixia dins la fosquedat del cotxe. – Que no arriba a demà. N’he vistes tantes, de malalties de cor! – – I eren les quatre de la matinada que el nen somreia com un àngel en el llit de la dida, l’ànima de sa mare se’n volava al cel, i son pare queia agenollat, amarant de llàgrimes la glaçada mà que fins llavors l’havia retingut amb tant d’amor.

L’escanyapobres, Narcís Oller

La seva naturalesa era la de l’arrel o del talp: viure en la foscor, créixer en ella, i en ella desplegar la seva força; no eixir mai a fora, ni ésser assenyalat amb el dit, ni ésser l’enveja ni el sac dels cops de ningú. El crit de «Escanyapobres!» era un crit de venjança, l’alerta d’un regiment de foners disposats a apedregarlo. En aquell moment, dintre la seva casa, el crit prenia ja un to provocador. Es sentí acorralat, i en el seu semblant es llegí tota la sobtada desesperació de la bèstia sorpresa en el cau, la ira salvatge d’aquella naturalesa grossera. La vida ensopida que tants anys menà dintre la foscor del seu magatzem, l’havia fet tornar esglaiadís com una rata. Del coratjos traginer no en servava sinó la primera envestida i la confiança absoluta en tota la naturalesa, exceptuant-ne l’home, que tenia per la pitjor de les feres. Tota la seva vida havia dit de la humanitat que era «una colla de lladres»: cada home era, doncs un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusió d’idees del seu cervell escanyolit per la ignorància, havia cregut sempre honrada tota cobdícia que no anés armada fins a les dents. La usura, que les modernes lleis no persegueixen, tampoc no la condemnava el sentit moral de l’Oleguer. Més aviat la considerava com una caritat molt semblant a la de tirar una corda a qui s’ofega. Si l’auxiliat no se n’aixecava, era que ja abans havia engolit massa aigua. Ell no n’era el responsable, i, en premi d’haver eixit a la platja, es carregava a coll totes les despulles del naufragi, que bé s’ho valien els perills passats

.La febre d’or, Narcís Oller (Amics i coneguts donen el condol als germans Foix per la mort de la mare):

Ambdos homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silencios, acompanyant l’estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: – Gràcies. ja ho veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans.

– ¡Cuánta molestia!- feu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d’agraïment -. Ah! ¿I vostè, mossèn Ignasi? Dispensi’m: no l’havia vist. Estic no sé com.

A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d’aquell piset. Tota una gentada s’arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l’Hospici i noies de la Misericòrdia

Però els fums que tornaven a pujar al cap d’en Foix li esvaïen altra volta els records negres. «La presència d’aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d’ell, era ben bé l’apoteosi d’aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d’afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l’home del dia».

La bogeria, Narcís Oller ( El narrador, l’Armengol i el Giberga descriuen l’ inexorable procés de bogeria del protagonista)

– No, Armengol no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d’una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n’adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l’ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l’expedient d’incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d’arguments en Pons per a la trista demanda del plet…Doncs, dins del cervell d’en Daniel, la figura d’en Giberga ( no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca, la humanitat, de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d’estufa en honra seva i per dever sacrosant! Oh! , no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n’hi ha; les causes de les malalties mentals ( l’eniologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes… potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable com el de l’essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misterios la major precaució és poca, m’escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m’he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fossim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela! ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles?

1.     Resumeix el que exposa J. Rubió i Ors en el text que has llegit i relaciona-ho amb les característiques que hem estudiat de la Renaixença.

 La pàtria

 2.  Anàlisi mètrica del poema.

3.  Quin és el seu tema central? Per què creus que és un poema tan valorat en el context de la Renaixença?

4.  Quins punts de contacte creus que es poden establir entre el contingut d’aquest poema i les característiques pròpies del Romanticisme?

5.  Què creus que representa per al poeta la llengua catalana? Posa alguns exemples que ho posin de manifest.

Canigó

6.  Qui són els dos personatges que mantenen un diàleg en aquest poema? Quin és l’estat d’ànim que transmeten? Què el justifica?

7.  Detecta les principals figures retòriques que es poden trobar en aquest fragment de Canigó.

8.  Relaciona el seu contingut amb les característiques pròpies de la Renaixença.

Mar i cel

9.  Caracteritza els dos protagonistes (Blanca i Saïd). Quina imatge te’n fas a partir del diàleg que mantenen?

10.  Creus que la temàtica de què tracta Mar i cel té algun tipus de relació amb la biografia del seu autor? Raona la teva resposta.

11.  A què es refereix Guimerà quan, al final de l’obra, posa en boca de Blanca la metàfora “Vos sou el cel; jo l’aigua”?

Terra Baixa

 12.  Analitza la figura de Marta a traves de la relació que manté amb els dos protagonistes masculins de l’obra (Manelic i Sebastià). Creus que és una persona contradictòria? Què t’ho fa pensar?

13.  A què es refereix Manelic quan diu a Marta: “Jo era un grapat de neu que es va fondre”? Quin nom té aquesta figura retòrica que fa servir l’autor?

 La papallona

 14.  A  quina part de la novel·la (presentació /nus / desenllaç ) creus que pertany el fragment que has llegit? Què t’ho fa pensar? Hi té també alguna cosa a veure el to en què està escrit?

L’escanyapobres

15.  Quina relació manté el protagonista amb la resta de la societat? Creu que el seu caràcter es veu marcat per aquesta circumstància? Explica-ho amb detall.

16.  A què es refereix Oller quan diu del protagonista que “la seva naturalesa és la de l’arrel o la del talp”?

La febre d’or

 17.  Per què et sembla que el protagonista rep tantes mostres de condol quan mor la seva mare? Tenen alguna cosa a veure amb la seva nova situació social?

18.  A què es refereix l’autor quan diu que Foix “havia arribat al capdamunt”? Creus que és una metàfora? Explica-ho.

La bogeria

 19. Quina relació creus que té aquesta obra de N. Oller amb el moviment artístic del Realisme? Posa exemples concrets que ho posin de manifest.

20. Quin s’insinua que és el paper dels amics en el procés d’embogiment de Daniel? Creus que aquesta participació és també reflex d’alguna de les característiques del Realisme? 

1. L’assumpte de_________ parlàvem era molt interessant.

2.   El nin de _________ parlàvem era molt inquiet.

3.   El cotxe amb _________ anàvem era molt vell.

4. La dona de _________ s’ha enamorat és molt intel·ligent.

5.   El llibre a _________ et refereixes, ja l’he llegit.

6.   Aquells amb _________vas dinar ahir, jo els conec. 

2.  Divideix les oracions de relatiu següents en explicatives i especificatives. 

1. En Ferran, que vol ser veterinari, ha entrat a la universitat.

2. Els alumnes que estudien aprovaran.

3. No us escolteu aquest professor, que sempre rondina.

4. El llibre que en Francesc llegia era una novel·la molt bona.

5. L’atracador va fugir amb els diners que havia robat.

6. Els noi amb qui he anat de vacances és danès.

7. Aquell noi, amb qui havia compartit pis, era danès.

3.  Substitueix la forma que pel relatiu compost en els casos en què sigui possible. 

1. La carretera, que tenia molts de revolts, era molt llarga.

2. Li hem amagat les arracades que s’havia llevat.

3. En Josep, que sempre bada per aquí, ha conegut molta gent.

4. Els llocs que varen ocupar eren reservat per a ells.

5. Aquell carrer, que l’Ajuntament havia d’asfaltar, és ple de fang.

6. L’any que va morir el padrí va néixer n’Aina. 

4.  Omple els buits amb els pronoms relatius i les preposicions que corresponguin (si hi ha diverses possibilitats, posa-les totes):

1.   No accepta el meu regal, però sí ______ li ha donat  n’Àngel.

2.   No vull vi d’aquesta marca, sinó ______ ja t’he dit.

3.   No parl d’aquests quadres, sinó ______ vàrem comprar el mes passat.

4.   Ens ha donat un resultat ______ no comptàvem.

5.   M’he barallat amb na Maria, raó ______ no vull visitar-la.

6.   Els discs ______ et parlava els venen en la botiga ______ hi ha a la plaça.

7.   L’autobús ______ viatjava la Marta era nou.

8.   No sé on  ha aparcat  na Marina la bicicleta ______ ve cada dia a l’institut.

9.   Tenc informació del viatge ______ tant ens han parlat.

10. Tenc uns plans ______ et sorprendran.

11. Aquestes flors són més cares que _____ tu has comprat.

12. M’he quedat sense doblers, raó ______ no puc anar al cinema.

13. El tema  _________ parlàvem era molt interessant.

14. En Ferran, __________ vol ser  veterinari, ha entrat a la universitat.

15. Aquesta és la persona __________ t’han parlat.

16. Aquesta és la casa __________ vaig viure durant la meva infantesa.

17. El dia __________ va arribar jo no hi era.

18. El local__________ ens reunirem està de moda.

19. Els alumnes ____ estudien aprovaran.

20. El nin _________ parlàvem és molt inquiet.

21. No escolteu aquest professor, ______ sempre remuga.

22. Hem quedat al bar__________ ens  vàrem trobar ahír  vespre.

23. Hem passat per un poble __________ totes les cases són molt  velles.

24. El llibre _____ en Francesc llegia era una novel·la molt bona.

25. Explica el motiu __________ aquestes paraules no duen accent.

26. El cotxe _________ anàvem era molt vell.

27. La nina __________ em parles la conec molt bé.

28. La vinya __________ hem collit aquest raïm és del padrí  d’en Marc.

29. Hem quedat al bar__________ ens vàrem  trobar ahir a la nit.

30. L’atracador va fugir amb els diners _____ havia robat.

31. L’al·lota  _________ s’ha enamorat és molt intel·ligent.

32. El jove  _______ he anat de vacances és danès.

33. Vàrem iniciar una subscripció el resultat __________ ens va satisfer.

34. La ciutat __________ residia un meu amic era massa gran.

35. Aquell és el turó__________ vàrem berenar l’altre dia.

36. El llibre  _________ et refereixes, ja l’he llegit.

37. N’Eva, __________ vaig sortir l’altre dia, duia un jersei de molts de colors.

38. És un revolt __________ s’han estavellat molts de cotxes.

39. El riu_______ travessa la vall té uns grans salts d’aigua.

40. Això va passar aquell dia ________ningú no era a casa.

41. El cotxe _________has comprat gasta molta benzina.

42. En Pere, ________és molt estudios, va aprovar el curs.

43. Aquest rellotge i _______ jo he comprat són de la mateixa marca.

44. Passàrem pel poble _____ residia el seu pare.

45. Vaig trobar un amic ____________ havia fet el servei militar.

46. Dona’m les eines ___________ ho has fet.

47. M’ha deixat una enciclopèdia _______________ tenc molt bones referències.

48. L’obra _________ parlàveu és de Carles Riba.

49. Era una causa ___________ havien lluitat sempre.

50. L’actriu ________ es refereixen és molt coneguda.

51. La pilota _______ juguen els nins és meva.

52. L’estudiant _________ han donat el premi seu devora na Júlia.

53. És l’única cosa el preu ________ no ha pujat.

54. La marca de tabac  ___________ vares fer referència ja no es troba al mercat.

55. El polític ____________ tots votaven es va retirar del debat.

56. Els alumnes, ________ han arribat tard, no podran fer l’examen.

57. El pis _____  et varen recomanar és massa petit.

2.   La repressió des del segle XVIII fins al franquisme:

a.  Àmbit educatiu

b.  Àmbit administratiu i judicial

c.   Àmbit religios

d.  Àmbit d’entreteniment

e.   Àmbit comercial i d’entreteniment

3.   El negacionisme

4.   La transició

5.   Segle XXI

Aquest fragment del discurs del rei Juan Carlos I amb motiu del lliurament del premi Cervantes (2001) és representatiu del falsejament de la història d’Espanya que s’ha anat fent palesa en els últims anys. La història, però, està ben documentada i intentarem en aquest breu recull que te’n puguis fer una idea aproximada.

-Antoni Gaudí

-¿Qué edad tiene usted?

-Setanta-un anys

-¿Qué profesión?

-Arquitecte

-Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano

-La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a dei­xar de parlar la meva llengua

-¿Cómo se llamaba su padre?

-Francesc Gaudí

-¿Qué es eso de Francesc? SI usted no fuese viejo, le rompería la cara, sin ver­güenza, cochino!

-Jo a vostè no l’insulto i vostè a mis sí. Jo parlo la meva llengua…”

Detenció de Gaudí, 11 de setembre de 1924

2.   Quina relació es pot establir entre la situació de repressió cultural dels moriscos i la que ha patit durant tots aquests anys la cultura catalana? Raona la teva resposta.

3.   Per què creus que tot i l’abundància de lleis i decrets amb què han intentat fer desaparèixer la llengua catalana encara avui es manté viva?

4.   De tots els textos legals a què hem fet referència, quins creus que són els que han suposat un cop més dur per a la llengua catalana?

5.   Què creus que ha pretès aconseguir al llarg de tots aquests anys el Govern Central amb la seva lluita contra la llengua catalana?

6.   Creus que el negacionisme és molt present a la societat actual?

7.   Quin percentatge de ciutadans de les Illes creus que es preocupa per la pervivència del català? Què pensa sobre aquest tema tota la resta? Explica-ho amb detall.

1.  Fets històrics rellevants

2. La literatura culta

1.1.     Factors que afecten el desenvolupament de la literatura catalana culta

1.2.     El concepte de Decadència

1.3.     Característiques de la literatura de la Decadència

1.4      Etapes :

a.  El Renaixement

b.  El Barroc

c.   La Il·lustració

 Parlen Fàbio i Lúcio (ciutadans tortosins) i Don Pedro (cavaller valencià)

 D.Pedro. Cada vegada que arribe entre i passege per la ciutat que per a mon gust és la més apacible del món. I com és la primera que trobam de la nostra pàtria antiga, par que la mira hom de millor gana.

Fàbio: ¿Com de la vostra pàtria antiga?

D.Pedro.Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons: i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio. ¿I com? No dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó? ¿I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquesta?

D.Pedro. Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’Aragó e altres parts importants, que per avui encara se troben allí.

Fàbio: Altra raó done Pere Antoni Beuter* per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares.

D.Pedro. Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força l’ opinió sua, perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traiguera. I així no pot quadrar lo que ell diu sinó lo que jo dic: que és cosa certa que en aquell temps no sols lo rei mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

*Pere Antoni Beuter és un historiador valencià del s.XVI.

****************************************************************************************************

(Un altre tortosí, Fàbio, és més radical).

[Jo m’escandalitze] en veure que avui tan absolutament s’ abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc a aquest abús los magnànims reis de Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesso que és necessari saber-la les persones principals, perquè és l’espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne i reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rel la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

 Bon viatge us dó Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia,

formatge ullat, cruel fisonomia,

ab més puntes i grops que té l’arada.

D’alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia,

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

Però, si sou de vermes escapada,

perquè siau menjar de les cucales,

que de mal en pitjor la sort vos porta,

mantinga-us Déu la negra burullada,

i adeu-siau, que em par que em naixen ales

i em torno corb després que pic carn morta.

(Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona) 

 TARQUINO:

Com sempre, per plorar los vostros ulls estan?

Les llàgrimes, senyora, en vos no cessaran?

Mitigau el turment, dau tregües al dolor,

pues vos ha feta el Cel per a un destí millor.

LUCRÈCIA:

I ¿què altra cosa més pot fer una afligida,

sinó passar plorant sa desgraciada vida?

Elles calmen ma pena, aplaquen mon turment:

mon cor, senyor, no pot consolar-se altrament.

Mon adorat espòs acaba de partir:

pensau, pues, com jo estic, quals penes dec sofrir.

La sort en mi demostra el seu cruel rigor:

ella me fa alegrar per dar-me més dolor.

A penes al gosar a mon espòs present

havien mos dolors cessat súbitament,

a penes començava, alegre, a respirar,

quan ja me priva d’ella, quan ja lo fa apartar,

quan torna a submergir-me en los passats dolors,

qui sempre són més cruels, qui sempre són pitjors.

TARQUINO:

Este vostro turment, esta vostra aflicció

mourien el meu cor a pena, a compassió,

si, cansada la sort, de veure-us penar,

no vos volgués en fin, senyora, aconsolar.

LUCRÈCIA:

Vostro discurs sorpresa, atònita, me té.

Jo vos lo jur, senyor, altre motiu no sé,

sinó el veure present a mon espòs amat,

perquè los meus sospirs haguessen acabat.

Esto pot fer cessar la trista vida mia;

esto sols en mon cor pot moure l’alegria.

TARQUINO:

Ja vos faç, doncs, patent lo que ha de fer mudar

en un content etern el vostro sospirar.

¿Què més digne motiu, senyora, què més glòria,

major consolació, més singular victòria,

que veure que es rendeix, es postra davant vos

un príncep que los Cels han fet per amar-vos?

LUCRÈCIA:

Oh, Déus, què és lo que deis?

TARQUINO:

Que jo vos am, senyora,

que vos solament sou la que mon cor adora.

Vos veis el príncep vostre a vostres peus rendit.

Sa passió, son amor, a tant lo ha reduït:

admeteu son ardor, Lucrècia, no irriteu

un cor qui per amar tan humiliat es veu.

LUCRÈCIA:

A penes he comprès lo que m’haveu parlat,

quan de mon esperit l’horror s’ha apoderat.

(Joan Ramis: Lucrècia, acte III, fragment de l’escena III)

1.   Resumeix en quatre o cinc línies la conversa que mantenen Fàbio i Don Pedro al text de Cristòfor Despuig que has llegit.

2.   Quina actitud manté Fàbio davant l’ús que fan de les llengües catalana i castellana els seus conciutadans?

A una mossa gravada de verola

3.    Fes l’anàlisi mètrica del poema (tipus de vers, d’estrofa, rima…)

4.   Com t’imagines la dona que descriu el rector de Vallfogona al seu poema? Fes-ne una descripció de tres o quatre línies.

5.   Compara el model de dona que descriu l’autor amb la dona angelicata dels poetes del Dolce Stil Novo.

6.   Quines de les característiques que hem comentat del Barroc creus que es veuen reflectides en aquest sonet? Posa’n exemples.

Lucrècia

7.   Has detectat barbarismes en el text de Joan Ramis i Ramis? Quins? Creus que la seva presència té alguna cosa a veure amb les circumstàncies històriques que envolten el període de la Decadència?

8. Per què està Lucrècia tan desconsolada? Què li ofereix Tarquino en aquests moments? Com reacciona ella al seu oferiment?

Quadre general de funcions

Excepte els pronoms les, hi, ho i li, que no canvien de forma, segons la seva posició respecte del verb, els pronoms febles poden adoptar quatre formes:

 1.   He comprat el regal a n’Aina.

2.   Sovint veig les teves cosines al cine

3.   Agafau el llibre.

4.   Ja pots agafar les maletes.

5.   Digues a na Joana que m’esperi.

6.   Utilitzes la calculadora?

7.   Digues als teus companys que han de ser puntuals.

8.   Parla de l’examen amb el professor titular.

9.   Esper el rebut fa dues setmanes.

10. Pareix que vol ploure.

11. Hem de menjar els albercocs

12. Anam a València.

13. En Pere caminava cansat.

14. Ets soci del Mallorca?

15. Comprarem les síndries al pagès.

16. Tornarem ben tard de Cala Tuent.

17. Jo em pensava que era dislèctic.

18. Demà ha d’actuar al teatre de Lloseta.

19. Agafa un grapat de prunes.

20. És equilibrista.

21. Ha fet el que li vares demanar.

22. Ens arriscam a perdre-ho tot.

23. No pot prescindir del luxe.

24. Ha comprat set mocadors a la seva mare.

25. Comprarem pa per sopar.

Combinació de pronoms:

2.   Substitueix els complements subratllats pels pronoms febles corresponents:

1.  No compris els llibres al teu amic

2.  Col·loca deu  botons damunt la camisa

3.   Demana el deute a la veïna

4.   Posa  l’abric  a l’armari

5.   Dona pastís a en Pere

6.   Envia els discos als seus companys

7.   Demanava al professor que li explicàs el dubte

8.   Faran arribar els paquets als destinataris

9.   No ha arribat cap document al meu domicili

10. No prenguis els regals al teu germà

11. Posa cinc caramels dins una capsa

12. Demana el compte a la cambrera

13. Don els entrepans als meus germans

14. Farem saber la desgràcia a tots els afectats

15. Don caramels a la meva cosina

16. Va tornar les entrades als viatgers

17. Contarem tot això als periodistes

18. Llegim contes als infants

19. Es frega les orelles amb les mans

20. Va comprar tres regals  per a la seva cosina

21. En Jordi va agafar juguetes per als seus germans

22. Demanaré a en Pere tot el que no he entès

23. Ens varen donar el que li havíem demanat

24. Explicarem als visitants en què consisteix l’excursió

25. S’omplen de pastissos

26. Comprava les juguetes al meu fill

27. Demanaré la llicència als meus representants

28. Tornava llibres a la bibliotecària

29. Va tornar els informes als executius

30. Contarem tot això als advocats

31. Em sembla llastimos

32. Explicam acudits als nins

33. Va comprar cent cadires per als seus clients

34. En Pere va trobar fòssils al bosc

35. Ens oferiren el que ens havíem imaginat

36. Farem saber totes les condicions als interessats

37. Va comentar les seves propostes a na Maria

38. Vaig fer saber a na Llúcia que havia perdut el document

39. Vaig parlar de tu  a la mare

40. He parlat dels meus llibres a diversos editors

41. Presentarà la prova al jutjat

42. No treguis els braços per la finestra del tren

43. Us veig sovint pel barri

44. Escriuré cartes als amics

45. Aquest tema m’és indiferent

46. Compra això a la teva mare

47. Cercaré el moix al corral

48. El professor prepara l’examen al seu alumne

49. Tornaré un llibre a la biblioteca

50. Contarem els contes als que escoltin

51. Ens regalaran el que demanem

52. Diré a na Maria que estudiï

53. Enviaré set missatges al teu mòbil

54. En Pere va dur paper a la fotocopiadora

55. Demanarem als nostres companys els apunts

56. Duia el capell a la maleta

57. Va donar els embotits a la clienta

58. Llegim llibres al tren

59. Publicaren la notícia a la premsa local

60. Enviaré el regal a l’adreça corresponent

61. Esperaré na Joana a l’estació

62. Exposarem als oients la nostra teoria

63. Envia els fills a la festa

64. Exposarà la seva obra a la galeria

65. El director distribueix la feina als seus operaris