Llibre dels feyts (Crònica de Jaume I)
“…per memòria d’aquells qui voldran oir les gràcies que Nostre Senyor ens ha fetes”(…) i per donar exemple a tots els altres homes del món que facin això que nós hem fet”.
*************************************************************************************************
“ I la nostra mare, tan bon punt vàrem néixer, ens va enviar a l’església de Santa Maria, i ens hi varen dur en braços. A l’església de Nostra Dona cantaven maitines, i tan bon punt ens varen fer entrar en el portal de l’església es varen posar a cantar Te Deum Laudamus ―i els clergues no sabien que estàvem a punt d’entrar-hi, sinó que va coincidir la nostra entrada amb el seu càntic. (…) I quan ens varen tornar a dur a casa de la nostra mare, ella es va posar molt contenta d’aquests bons auguris. I va fer fer dotze espelmes, totes del mateix pes i de la mateixa mida; les va fer encendre totes alhora, va posar a cadascuna de les espelmes el nom d’un apòstol i va prometre a Nostre Senyor que d’aquella que més duraria trauria el nostre nom. I la que va durar més ―ben bé tres dits més― que les altres va ser l’espelma de sant Jaume. I per això, i per la gràcia de Déu, ens diem Jaume. “
*************************************************************************************************
“I fou a santa Maria de l’Horta de Tarragona, que oïda la missa del Sant Esperit, nós cenyírem l’espasa que prenguérem de sobre l’altar. I podíem llavors tenir dotze anys complits i entràvem en el tretzè, encara que un any estiguérem amb ella (la reina) que no podíem fer allò que els homes han de fer amb llur muller perquè no teníem l’edat.
*************************************************************************************************
“I fou a Borriana, que quan volgueren llevar la host, una oreneta havia fet niu prop de l’escudella en el tendal, i manàrem que no llevassin la tenda fins que se n’hagués anat amb sos fills, ja que en nostra fe havia vingut”.
*************************************************************************************************
“I, quan ell se n’hagué d’anar, digué que volia parlar amb nós i s’acomiadà de nós plorant(…). I nós ploràrem amb ell pel dolor de la seva partida”.
*************************************************************************************************
“I nós que ens en tornàvem amb els homes, ens giràrem cap a la vila per vigilar els sarraïns, que n’hi havia una gran companyia a fora; i un ballester ens tirà (…) i ens pegà al cap, amb el cairell, prop del front. I, per voluntat de Déu, el cairell no traspassà el cap, però la punta de la sageta es clavà enmig del front. I nós, per la ràbia que sentírem, donàrem tal manotada a la sageta que la trencàrem; i ens rajava la sang cara avall i, amb el mantell de sendal que nós dúiem, ens torcàvem la sang; i veníem rient perquè la host no se n’espantàs. I entràrem en una tenda en què nós posàvem; i se’ns inflà tota la cara, i els ulls, de manera que, de l’ull de la part en què nós érem ferit, no hi poguérem veure per quatre o cinc dies. I quan la cara se’ns desinflà, cavalcàrem per tota la host, per tal que la gent no fos tota desconhortada”.
*************************************************************************************************
(Guareix la ferida d’un dels seus homes amb les seves pròpies mans):“I ens digué un escuder:
-Senyor, don bernat Guillem és ferit d’una sageta a la cama.
I nós li diguérem:
-Vés a cercar estopa a la host, i li llevarem la sageta.
I així ho vàrem fer. I nós mateix la hi traguérem, i li posàrem aigua amb l’estopa i li férem lligar la ferida amb un tros de camisa de l’escuder”.
*************************************************************************************************
(Després de lluitar ell cos a cos, li digué Guillem de Montcada): “I què heu fet? Voleu morir vós i nosaltres?(…) que si per mala ventura vós perdíeu (…) tota la host seria perduda”
*************************************************************************************************
(Sobre la conquesta de Mallorca) “Tota la host a una veu començà a cridar:
– Santa Maria, Santa Maria!
I aquest mot no els sortia de la boca, que quan l’havien dit sempre el repetien, i així com més el deien més pujava la veu; i això digueren trenta vegades o més. (…) Hi havia ja bé cinc-cents homes a peu. I el rei de Mallorques amb tota la gent dels sarraïns de la ciutat vingueren al pas (…). I segons els sarraïns ens contaren, deien que havien vist entrar primer a cavall un cavaller blanc amb armes blanques; i creiem que devia ser sant Jordi, ja que en altres històries trobam que en altres batalles l’han vist cristians i sarraïns moltes vegades.”
(El rei en el seu acomiadament de Mallorca, reuneix tots els seus cavallers i tots els pobladors de l’illa i els diu ): – “Barons, nós hem estat aquí catorze mesos, i no voldríem per res allunyar-nos de vosaltres, però ara és l’entrada de l’hivern, i ens sembla que a la terra no hi ha perill i per això volem partir(…). Cregueu, però, que no haurà moment que el nostre pensament no sigui amb vosaltres. I, ja que Déu ens ha fet tanta gràcia que ens ha donat un regne dins el mar, (…) sapigueu que no us desempararé, sinó que sempre tindreu la meva ajuda per a tot allò que haureu de menester. I ploràrem nós; i ells s’acomiadaren de nosaltres”.
*************************************************************************************************
(També quan cau la ciutat de València i veu hissar la seva senyera s’emociona):“I quan vàrem veure la nostra senyera damunt la torre, descavalcàrem del cavall i (…) i ploraren els nostres ulls, i besàrem la terra, per la gran mercè que Déu ens havia fet”.
“I trobàrem en Guillem de Mediona , del qual deien que a tot Catalunya ningú no lluitava millor que ell(…) i sortia de la batalla i li sortia sang del llavi (…). I li vam dir:
- Guillem de Mediona, per què sortiu de la batalla?
I ell va dir: – Perquè estic ferit.
I nós ens pensàrem que estava ferit d’algun cop mortal que li haguessin donat al cos. I li diguérem: – I de què estau ferit?
– D’una pedra que m’han tirat sobre la boca.
I l’agafàrem per les regnes i li diguérem: – Tornau a la batalla, que un bon cavaller s’ha d’enrabiar més per un cop tan bo com aquest, en lloc de sortir de la batalla.”
Crònica de Bernat Desclot
“Aquí comença el llibre que en Bernat Desclot dictà i escrigué …”
***********************************************************************************************
«Aquestes gents que hom anomena almogàvers són unes gents qui no viuen sinó d`armes, i no estan en ciutats ni en viles, sinó en muntanyes i en boscs, i guerregen cada dia amb sarraïns i entren dins la terra dels sarraïns una jornada o dues, robant i prenent, i duen molts sarraïns presos i moltes altres coses. I d’aquesta manera viuen, i sofreixen grans malanances que altres homes no podrien sofrir ; que bé poden estar dos dies sense menjar, si és necessari, o menjaran de les herbes dels camps.(…). I no porten més que una camisa, sigui estiu o hivern, molt curta, i a les cames unes calces ben estretes de cuir i als peus bones avarques de cuir ; i porten bon coltell, i una bona corretja i un foguer [estri per a fer foc] a la cintura, i porta cadascú una bona llança, i dos dards i un sarró de cuir a l´esquena en què porta son pa per a dos o tres dies. I són molt forts i lleugers per fugir i per encalçar.»
*************************************************************************************************
“I en Roger (…) quedà allà on havia estat la batalla fins al matí, i al bon matí féu prendre aquells tres-cents homes ferits que havia fet presos a les galeres i els dugué a terra i el va fer enfilar a una corda, i després (…) a la vista de tothom que ho va voler veure, els va fer arrossegar a dins la mar i moriren tots aquí. I després agafà aquells dos-cents seixanta homes que no estaven ferits, va fer que els traguessin els dos ulls i els enfilà amb una corda. Hi hagué un d’aquests homes a qui només va fer treure un ull per tal que pogués conduir els altres. I tots enfilats, un davant l’altre, els envià al rei de França. “
*************************************************************************************************
“Aquest rei En Jaume d’Aragó fou el més bell home del món; que ell era un pam més alt que cap altre, i era molt ben format i complit de tots els seus membres; que ell tenia la cara molt gran i vermella i agradable , i el nas llarg i ben dret, i gran boca i ben feta, i grans dents belles i blanques que semblaven perles i els ulls variats (de diversos colors) i bells, i els cabells rossos semblants a fil d’or, i grans espatlles, i llarg cos i prim, i els braços grossos i ben fets i belles mans, i llargs dits, i cuixes grosses, i cames llargues i dretes i grosses per llur mesura, i els peus llargs i ben fets i elegantment calçats. I fou molt valent, i el millor en les seves armes, i fort i valent, i agradable a tota gent i molt misericordiós”.
************************************************************************************************
“Quan fou mort aquest noble rei En Pere d’Aragó, es reuniren a la seva cambra tots els prelats i los barons i els nobles de la terra, i s’hi sentí el major plor i el major dol que mai s’havia vist, (…) Després s’encarregaren del cos l’abat i els monjos de Santes Creus, on havia triat que posassin la seva sepultura en vida aquell noble rei d’Aragó, i el banyaren i vestiren així com a monjo; i tingueren una caixa i la folraren de tela vermella i hi posaren l’honorat cos del rei d’Aragó. I amb gran honor el tragueren de Vilafranca i el dugueren homes nobles al coll fins que foren al monestir de Santes Creus; i aquí expressaren el seu dol durant dos dies amb crits i laments tan forts com no s’havien sentit mai(…).
Crònica de Ramon Muntaner
“Perquè, vull que sapigueu que quan jo vaig partir de Peralada no tenia encara onze anys complits, i quan vaig escriure aquest llibre ja tenia seixanta anys. I aquest llibre jo el vaig començar quinzè dia de maig de l’any de l’encarnació de nostre senyor Déu Jesucrist mil tres-cents vint-i-cinc.”
*************************************************************************************************
“I és per això que, entre els altres homes del món, jo Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada i ciutadà de València, vull donar moltes gràcies a nostre senyor Déu i a la Verge madona santa Maria i a tota la cort celestial, de la gràcia que m’ha fet, dels molts perills dels quals m’ha salvat, ja que he escapat de trenta-dues batalles entre mar i terra en les quals he estat, i de moltes presons i turments que he patit en les guerres on jo he estat, i per les moltes persecucions que he tingut. I cont aquestes coses perquè tothom sàpiga que jo vaig veure el senyor rei i que puc dir allò que d’ell vaig veure perquè no vull contar res més que allò que jo he viscut.”
*************************************************************************************************
«Senyors qui aquest llibre oirets…»
*************************************************************************************************
“I jo vaig quedar amb el rei i li vaig donar la carta del senyor infant i li vaig dir tot allò que m’havien encarregat “.
**********************************************************************************************
» El senyor rei anava d’ací d’allà, ara a dreta, ara a esquerra, donant tants cops d’espasa que la va fer bocins; aleshores va agafar la maça, que sabia usar millor que cap cavaller del món, es va acostar al comte de Nivers, que dirigia aquella companyia, i li va etzibar un cop de maça tal sobre l’elm, que el va deixar estès a terra; tot seguit es va girar i va dir a un noi que no se separava d’ell, anomenat Guillemó Escrivà, de Xàtiva:
-Guillemó, baixa i mata’l.
Aquell va descavalcar i el va matar; i quan el va haver mort, per desgràcia seva el va enlluernar l’ornamentació de l’espasa que portava el comte i la hi va descenyir; i mentre la hi descenyia, un cavaller del comte mort va veure que aquell havia mort el seu senyor, va escometre’l, li va clavar el bordó per les espatlles i el va matar. El senyor rei, en girar-se i veure que aquell cavaller havia mort En Guillemó Escrivà, li va donar un cop de maça tal sobre el capell de ferro, que li va fer sortir el cervell per les orelles i va caure mort a terra. En aquell lloc hauríeu vist donar i rebre cops, a causa del comte que hi jeia mort. El senyor rei, en veure la seva gent en tan gran afany, va escometre i apartar els enemics i va establir un cercle que va mantenir matant a cops de maça els més de quinze cavallers que el van gosar franquejar; i cregueu que, a aquell que aconseguia de ple, només li calia un cop. «
*************************************************************************************************
“I si ningú em demana: -En Muntaner, ¿quines gràcies coneixeu vós que tenen els senyors del casal d’Aragó que no tenen els altres?-, jo us diré:
-La primera gràcia és que tenen llurs nobles, prelats, cavallers i homes de viles en millor consideració que cap altres senyors del món. D’altra part, que sempre els donen i els fan moltes gràcies.(…) I d’altra part, que cavalquen sempre per les ciutats, viles i llocs, i es mostren a llurs pobles. I si un bon home o dona pobra els crida: -Senyor, mercè!-, estiren la regna i els escolten i els donen consell a la seva necessitat.
Què us diré? Que tan bons i graciosos són als ulls de llurs sotmesos que molt llarg seria d’escriure. I per això els seus sotmesos són inflamats del seu amor, que no temen mort per exalçar el seu amor, honor i senyoria (…). Perquè Déu augmenta i millora tots els fets d’ells i el seu poble i els dóna victòria. I també ho farà d’ara endavant si a Déu plau, sobre tots els seus enemics”.
*************************************************************************************************
“I si algú em demana: «En Muntaner, quin és l’exemple de la mata de jonc?», jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligau ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar alhora, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posassin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.»
*************************************************************************************************
“I l’infant tenia bona dida (…) qui el nodria molt graciosament; i a més de la seva dida, jo em vaig dur dues més, i les vaig col·locar amb els seus infants a la nau, per tal que si una fallava, les altres estiguessin preparades(…)I jo l’havia de tenir als braços quan mamava perquè la dida no podia seure de tant mal com li feia la mar”. (El vaixell va sortir de Catània (Sicília) el dia 1 d’agost de 1315 i no va arribar a Salou fins l’1 de novembre. Havia estat una travessia llarga i accidentada durant la qual Muntaner no s’havia separat de l’infant)
*************************************************************************************************
“Quan estigué en la ciutat de València, s’entretenia anant de caça i practicant altres esports, i mentre caçava, anava visitant tots els castells i vil·les del regne. I quan estigué a Xàtiva, per la voluntat de Déu, li donà febre i es posà malalt. I estigué tan malalt que no podia alçar-se; i tots els metges tenien la mateixa opinió negativa …, sobretot perquè ell tenia ja més de vuitanta anys i, com tothom sap, no podia tenir la mateixa capacitat de recuperació d’un jove; malgrat això, ell conservà en tot moment son bon enteniment i sa bona memòria.
*************************************************************************************************
I estant així, tan malalt, els sarraïns del regne ho saberen i, com que estaven en guerra amb ell, arribaren més de mil homes a cavall i altres molts a peu i entraren a Alcoi. En aquella entrada es trobaren amb En Garcia Ortiu, que era el lloctinent del procurador del dit regne, i combateren amb ell i amb la bona companya que Garcia Ortiu portava, que era de fins a dos-cents homes a cavall i cinc-cents peons. Volgué Déu que en aquell moment morís l’esmentat Gracia Ortiu i un gran nombre dels seus companys. Així, estant el senyor En Jaume en son llit, cridà en saber això:
– Portau-me el meu cavall i preparau les meves armes, que jo vull anar contra els traïdors sarraïns que creuen que ja estic mort. Que no es descuidin, que abans d’això els destruiré a tots.
(…)En sa folia, volgué alçar-se del llit, però no pogué.
I aleshores alçà les mans a Déu i digué:
– Ah, Senyor! Per què us complau que en aquest moment em trobi jo sense forces? Afanyau-vos, ja que no em puc aixecar, que surti aviat la meva senyera i féu que em portin en una llitera fins que siguem al seu costat, que estic segur que quan jo estigui amb els malvats i ells vegen la llitera on jo jec, de seguida es donaran per vençuts, i així els cobrarem tots, morts o presos.
I com ell ho manà es va fer.
Però abans que ell estigués al costat d’ells, el senyor rei En Pere, el seu fill, s’avançà i anà contra ells. La batalla fou aspra i dolenta, i no era estrany, ja que per cada cristià hi havia quatre sarraïns. Però el dit senyor rei En Pere cavalcà tan fermament entre ells que els derrotà (…). Així que, els sarraïns aquell dia acabaren tots morts o presoners. I quan els cristians alçaren el camp, la senyera del senyor rei En Jaume aparegué en la llitera en la qual el portaven. I el senyor rei En Pere, son fill, es mostrà molt satisfet d’allò; però tingué por que el senyor rei, son pare, no patís qualsevol mal en realitzar aquell afany. I cavalcà i vingué cap a ell i va fer posar la llitera en el terra i li besà les mans plorant, i digué a son pare:
– Ah, pare i senyor! Què heu fet? Com no heu pensat que jo ocupava el vostre lloc i que vós no faríeu falta?
– Fill –digué ell– no em diguis això. Però què ha estat dels malvats sarraïns?
– Pare i senyor, Déu i la vostra bondat i bona ombra i ventura els ha vençut, i tots estan morts i presoners.
– Fill, és cert el que em dieu?
– Així és, pare i senyor. I llavors aixecà les mans al cel i donà gràcies a nostre vertader senyor Déu i besà tres vegades son fill a la boca i li donà moltes vegades sa benedicció.”
*************************************************************************************************
“I que ningú pensi que Catalunya es poca província, abans vull que tots sàpiguen que a Catalunya hi ha un poble més ric que cap poble que jo hagi vist a cap província, encara que la majoria de les gents del món creuen que són pobres. Cert és que Catalunya no té les mateixes riqueses de moneda que alguns homes senyalats tenen en altres terres. Però la comunitat del poble és la més ben dirigida entre altres pobles del món i viuen millor i més ordenadament a les seves cases amb les seves dones i els seus fills que en qualsevol altre poble del món.
*************************************************************************************************
D’altra banda, us diré una cosa que us meravellarà, però si bé ho cercau, ho trobareu: que de cap llenguatge hi ha tants de parlants com del català. Que si voleu dir castellans, la vertadera Castella és poca i poc extensa, que a Castella hi ha moltes províncies i cadascú hi parla la seva llengua, que són tan distintes com els catalans i els aragonesos. (…) I el mateix trobareu a França, i a Anglaterra, i a Alemanya, i per tot Itàlia i per tota Romania(…) I així vos he dit cosa dels catalans que és pura veritat. I seran molts els que es sorprendran i ho prendran per faula, però que diguin el que vulguen perquè aquesta és la veritat “.
*************************************************************************************************
“La gràcia de Déu és i ha de ser amb tots aquells que són descendents del senyor rei en Jaume, fill del senyor rei en Pere i fill de la molt alta dona madona Maria de Montpeller, ja que el seu naixement fou miracle senyaladament de Déu i per obra seva. I perquè ho sàpiguen tots aquells que d’aquí endavant sentiran aquest llibre, jo ho vull contar.
Veritat és que el senyor rei en Pere prengué per muller i per reina l’alta madona Maria de Montpeller, per la gran noblesa que tenia de llinatge i per la seva bondat, i perquè obtenia el poder de Montpeller i de la baronia la qual tenia en plena propietat.
Més envant, però, el senyor rei en Pere, que era jove quan s’hi casà, i per escalfament que tingué d’altres belles dones, estigué que no tornà amb la dita dona Maria, sinó que venia algunes vegades a Montpeller i no s’acostava a ella, i per això estaven molt afligits i tristos tots els súbdits i sobretot els nobles de Montpeller.
Una vegada s’esdevingué que el senyor rei en Pere vingué a Montpeller, i estant a Montpeller s’enamorà d’una bella dona de Montpeller, i per aquella tornejava i anava amb armes (…), i feia tant que a tothom ho donava a conèixer.
I els cònsols i els nobles de Montpeller, que saberen això, es feren venir un cavaller que era l’home de confiança del senyor rei en aquests afers, i li digueren que si ell volia fer allò que ells li dirien, que ells el farien per sempre ric i benestant. I ell digué que li diguessin això que volguessin, que no hi havia res al món que ell pogués fer a honor d’ells que no ho fes, salvant la seva fe.
I d’aquesta raó demanaren secret els uns als altres; i digueren:
-(…) La raó és aquesta: que vós sabeu que madona la reina és de les bones dones del món i de les santes i de les honestes, i sabeu que el senyor rei no torna amb ella, i això suposa un gran dany per a tot el regne. (…) i si el senyor rei morís i no hi hagués hereu, seria gran deshonor per a tota la seva terra, sobretot per la reina i per a Montpeller, que d’aquesta manera cauria en altres mans.
-(…) Sabem que vós sou l’home de confiança del senyor rei de l’amor que té per aquella dona, i que vós procurau que ell la tengui; i per això us pregam que li digueu que heu aconseguit que aquella dona vulgui estar amb ell , però que ella vindrà secretament a la seva cambra, i que no vol per res que hi hagi llum, perquè no sigui vista per ningú. I d’això ell en tindrà gran plaer. I tan bon punt ell estarà preparat i tothom haurà abandonat la cort, vós vindreu al consolat de Montpeller, i allà hi serem els dotze cònsols, i tindrem, entre cavallers i ciutadans, altres dotze dels millors de Montpeller (…); i tindrem la reina madona Maria de Montpeller juntament amb dotze dones de les més honrades de Montpeller, i amb dotze donzelles, i anirà amb nosaltres al senyor rei. I també vindran amb nosaltres dos notaris (els millors de Montpeller), i l’oficial del bisbe i dos canonges i quatre bons homes de religió. I cada home i cada dona i donzella portarà un ciri en la mà, el qual encendrà quan dona Maria entrarà en la cambra del senyor rei. I a la porta de la cambra estaran tots aplegats fins que sigui prop de l’alba, que vós obrireu la cambra. I quan serà oberta, nosaltres cadascú amb els ciris en la mà entrarem en la cambra del senyor rei. I aquí ell es meravellarà, i llavors li direm tot el fet, i li direm que tenim fe en Déu i en madona santa Maria que en aquella nit hauran engendrat un fruit del qual Déu i tot el món en serà pagat i el seu regne en serà proveït.
I quan el cavaller va entendre la seva raó, que era santa i justa, digué que estava disposat a complir tot això que ells havien dit(…).
I així fou ordenat i endreçat. I sobre això tots junts (…) se n’anaren a madona Maria de Montpeller, reina d’Aragó, i li digueren tot això que ells havien endreçat i ordenat. I la dona els digué que ells eren els seus vassalls, i que era cert que per tot el món es deia que el més savi consell del món era aquell de Montpeller; i així com tot el món testimoniejava això, a ella semblava que es degués tenir per pagada del seu consell i que prenia la seva vinguda en lloc de la salutació que l’àngel Gabriel féu a madona santa Maria; i que així com per aquella salutació se complí la salvació de l’humanal llinatge, que així el que havien acordat es complís per a glòria de Déu i per al profit de l’ànima i del cos del senyor rei i d’ella i de tots els seus súbdits, i que així es complís, amén. I així se n’anaren amb gran alegria, i us podeu bé pensar que estigueren tots aquella setmana en oracions i en dejunis, i senyaladament la senyora reina.
Així que el diumenge a la nit, els vint-i-quatre homes bons i abats i priors i l’oficial del bisbe i homes d’orde i les dotze dones i les dotze donzelles amb els ciris en la mà entraren al palau, i els dos notaris; i tots junts vingueren fins a la porta de la cambra del senyor rei. I aquí entrà madona la reina. I ells estigueren defora agenollats en oracions tots junts. I el rei i la reina feren el que havien de fer, que el senyor rei pensava tenir a prop la dona de qui estava enamorat. I així aquella nit mateixa estigueren obertes totes les esglésies de Montpeller, i tot el poble hi estava pregant a Déu, així com havia estat ordenat. I quan fou alba, tots els prohoms i prelats i homes d’orde i dones, cadascú amb son ciri encès en la mà, entraren a la cambra. I el rei era en el seu llit amb la reina, i es meravellà, i botà de seguida sobre el llit i prengué l’espasa a la mà. I tots s’agenollaren i digueren plorant:
-Senyor(…) mirau qui jeu devora vós…
I la reina s’aixecà i el rei la conegué. I li contaren tot això que havien tractat. I el rei digué que ja que era així, que plagués a Déu que es complís la seva intenció. I aquell dia cavalcà i se’n va anar de Montpeller. I així tots junts amb gran plaer i alegria estigueren amb la reina. I l’alegria va ser molt més gran quan varen saber (…) que la reina esperava un fill, i als nou mesos, (…) ella infantà un bell fill i graciós, qui en bona hora va néixer per als cristians i majorment per als seus pobles: que mai no va nàixer senyor a qui Déu fes majors gràcies ni més assenyalades.”
*************************************************************************************************
(La riquesa de Gal·lípoli, convertida en capital i centre neuràlgic de les accions dels almogàvers, va despertar la cobdícia dels genovesos. La varen assetjar quan varen saber que els almogàvers havien sortit per lluitar contra els alans i que, per tant, la plaça quedava desprotegida. El seu capità, Ramon Muntaner, va tornar a organitzar la seva defensa. Aquesta vegada amb l’ajut de les dones de la ciutat):
“Jo vaig ordenar la defensa tota la nit(…): vaig fer preparar totes quantes dones hi havia (perquè armes en teníem suficients ), i vaig col·locar-les als murs; i a cada mur hi vaig col·locar mercaders perquè les ordenassin, i vaig fer col·locar a tots els carrers bótes de vi (…) i molt de pa perquè en menjàs i en begués qui en volgués, perquè sabia que el poder era gran defora i que no ens lleuria anar a menjar a casa. I després vaig ordenar que tothom dugués cuirassa, perquè jo sabia que els genovesos tenien molts projectils de ballesta i que en tirarien molts; que ells ho fan d’una manera que tiren molt amb la ballesta i usen més projectils en una batalla que no n’usarien els catalans en deu (…). I d’altra part, vaig ordenar als metges que teníem que estiguessin preparats per curar cada un dels que serien ferits, de manera que tot d’una poguessin tornar a la batalla. (…) Què us diré? La batalla fou molt forta, i les nostres dones, amb pedres (que jo n’havia fetes posar moltes als murs), defensaven tan bé que era una meravella. Que hi havia dones que encara que tinguessin cinc pedrades a la cara encara defensaven com si no tinguessin mal.
Els genovesos varen ser derrotats. Després, al cap de dos dies, tornaren els almogàvers i ens trobaren tots nafrats i els sabé molt de greu no haver-hi estat. Però ens allegràrem uns i altres i férem grans processons per donar gràcies a Déu de les victòries que ens havia donat. I ells ens contaren que havien guanyat, gràcies a Déu,ltres, e fem grans professons a retre gràcies a Déu de les victòries que ens havia donades”.
Crònica de Pere el Cerimoniós
“Llibre en què es contenen tots els grans fets qui es varen esdevenir a Casa nostra, durant la nostra vida, començant-los pel nostre naixement”.
************************************************************************************************
“I no gaire després nasquérem Nós, complits els set mesos des que havíem estat engendrats, i nasquérem tan feble i tan malaltís, que no es pensava ningú que poguéssim viure”.
************************************************************************************************
“I aquell diumenge matí, sortírem de la sacristia de la Seu vestit (…) amb una camisa romana d’un drap de seda prim verd amb alguns fullatges(…) i després una dalmàtica (espècie de casulla bizantina) de drap vermell historiat (adornat amb figures d’éssers vivents), amb dibuixos d’or i amb fullatges, però no hi havia perles ni altres coses, perquè ens havíem vestit a cuita corrent, i d’aquest drap mateix una estola que començava en el muscle esquerre e travessava al costat dret, i després enrevoltava la cintura(…), i un maniple (peça de seda brodada que es duia damunt el braç esquerre), i calces del mateix drap de la camisa (…); i amb la nostra corona d’or amb pedres precioses (….) i amb l’espasa tota coberta de perles i de pedres precioses que portàvem a la cintura”.
************************************************************************************************
“Nós fórem rebuts amb apludiments pels nostres vassalls dins la dita església i, cavalcant en el nostre cavall, ens posaren a la mà dreta el ceptre (vara simbòlica de l’autoritat reial), que era molt bell, d’una rica vara d’or, i a la mà esquerra un pom d’or. I van posar a cada part del cavall dues cadenes llargues de plata per menar-nos el cavall (…) I a les cadenes hi col·locaren grans homes de Saragossa i del Regne d’Aragó a una part, i els grans homes del Regne de València a l’altra, amb alguns altres de Catalunya que havien vengut per raó de nostra festa”.
************************************************************************************************
(Sobre el jurament de vassallatge de Jaume III)”Quan aquest homenatge ens va fer, ell va estar de peus una gran estona, que no es volgué asseure, demanant-nos un coixí per seure, al·legant que així és acostumat a tot príncep, i Nós, sabent ja que ell ens ho demanaria, ens havíem fet fer coixins més grans i més nobles i férem que li donassin coixins dels altres de la nostra cambra” (així aconsegueix quedar físicament i moralment per sobre del rei de Mallorca).
************************************************************************************************
“I quan érem en aquesta ciutat (…) tinguérem un gran consell sobre el fet de mossèn Bernat de Cabrera, del qual ens teníem per mal servits, així com ara sobre la seva anada al rei de Castella i sobre la seva fugida (…) per a gran mal i dany de la nostra persona i dels nostres regnes.
Acordàrem investigar aquest fet entre els nostres savis i algú del nostre consell. I, rebuts els testimonis, trobàrem que el dit Mossèn Bernat de Cabrera era digne de mort i de pèrdua de béns. I decidírem i declaràrem (…) que perdés el cap i que els seus béns fossin confiscats per nosaltres(…). I això va ser un dijous del dit mes de juliol i l’endemà (…) el dit mossèn Bernat va ser portat a plaça i, públicament i a la vista de tota la ciutat, li varen tallar el cap”.
*************************************************************************************************
“És veritat que Nós, per la rebel·lió que ens havien fet els de la ciutat, érem del parer que la ciutat fos cremada, destruïda i sembrada de sal, de manera que mai cap persona no hi habitàs. Però gran part del nostre consell ens ho desaconsellà, al·legant tres raons especial:
La primera, que pels criminals no havien de ser condemnats els justos – Déu hauria perdonat els habitants de Sodoma i Gomorra si hi hagués trobat deu justs. I era cert que molts habitants de València havien estat al nostre costat sense témer perdre els béns que tenien. L’altra fou que la ciutat de València, en el passat, havia fet grans i assenyalats serveis als nostres predecessors i a Nós, per la qual cosa li havíem de tenir consideració. La tercera raó era que si destruíem aquesta ciutat minvaríem el poder de la nostra corona, perquè no hi ha rei que tengui tres millors ciutats com Nós tenim: Saragossa, València i Barcelona.
Per aquestes raons temperàrem la ira que sentíem contra aquest poble, però no volguérem que la ciutat passàs sense cap càstig. Per això decretàrem aquestes cinc coses: la primera, que l’indult no s’estengués als morts perquè, si són trobats culpables, puguem confiscar els seus béns. La segona, que no inclogui els nobles. La tercera, que no inclogui els servidors de la casa reial. La quarta, que s’apliqui justícia corporal als rebels més destacats. I la cinquena, que els privilegis de la ciutat tornin a la nostra mà(…).
Quan vàrem acabar tots aquests treballs, entràrem a la ciutat poderosament amb el nostre exèrcit. Anàrem a la Seu a fer reverència a Nostre Senyor Déu. Després parlàrem al poble, explicant-li moltes coses del crim que s’havia comès contra Nós, però que Nós, com a rei misericordiós, els havíem perdonat”(…).
N’hi hagué alguns que foren arrossegats i penjats, altres salment penjats. N’hi hagué alguns als quals fou donat a beure el metall de la campana de la Unió que havien fet. La campana estava a la sala de la Casa del Consell i quan repicava membres i diputats de la Unió es reunien de seguida. Per això era cosa justa que beguessin el licor de la seva campana.
