TEXTOS LÍRICA TROBADORESCA (SEGLES XII I XIII)

Llegenda de Guillem de Cabestany

“Guillem de Cabestany era un cavaller i trobador de la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord i el que avui us explicaré és la història de la seva vida, bé, de fet, la història de la seva mort. Home cortès, agradable i famós en armes, estava bojament enamorat de la Senyora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, un noble ric, cruel i orgullós.

El trobador estava enamorat de la dama i sobre ella escrivia les seves cançons. La jove dama era bonica i el corresponia i l’estimava més que a res en el món. Un amor secret que no ho era tant com els protagonistes haurien volgut, i és que el gelós marit de Saurimonda en assabentar-se de la infidelitat de la seva esposa, va decidir prendre a Guillem.

El va matar, li va tallar el cap i va fer que li arrencassin el cor, va demanar al seu millor cuiner que el cuinàs per a la seva esposa, i el va servir  a la seva esposa, que sense saber el que estava menjant se’l va cruspir sencer, i és que el va trobar deliciós. Un cop acabat l’àpat, Ramon li va dir a Saurimonda que aquell plat que tant li havia agradat no era altra cosa que el cor del seu amant. La dona no acabava de creure’s el seu marit i aquest perquè la cregués va fer portar el cap del seu estimat trobador. I quan va sentir i va veure tot el que havia passat, Saurimonda va perdre la vista i l’oïda, i li va dir al que encara era el seu espòs que a partir d’aquell dia no menjaria res més. Ramon, ple d’ira i ràbia en sentir aquestes paraules de la seva esposa, va córrer cap a ella espasa en mà amb la intenció de pegar-li al cap. Ella va córrer cap a un balcó i es va deixar caure, posant fi així a la seva vida.

I des d’aquell dia la història de la cruel mort de Guillem de Cabestany i la seva estimada Saurimonda  va començar a córrer per tota la comarca. I de la comarca a la resta de comarques i així a tot el país, fins que va arribar la història a oïdes del Rei d’Aragó, Alfons I, que va anar fins a Perpinyà i va fer apresar Ramon  per  ser jutjat pels seus crims. Li prengueren tots els castells que posseïa i els feren destruir, i tot l’or, totes les seves possessions i terres. El varen fer empresonar i amb els anys va acabar morint a la presó del Rei. El Rei va fer recollir els cadàvers dels dos amants i els va fer portar a Perpinyà, on diuen que va fer construir un monument davant  la porta de la seva església, i va fer dibuixar sobre el monument la manera com havien mort, així com va ordenar que per tot el Comtat del Rosselló, totes les dames i els cavallers els fessin aniversari tots els anys.

I és així com aquesta tràgica història va sobreviure al pas dels anys i es va acabar convertint en llegenda.

Cançó ( Bernat de Ventadorn)

(versió catalana)

Sirventès (Guillem de Berguedà)

(versió catalana)

Mal fet  va fer el Bisbe d’Urgell,
en dar-me l’excomunió,
mentint i sense emprar el segell
de l’arquebisbe preceptor,
i és que segueix únicament
la llei del boig i el dat pel cul;
per culpa meva, m’ha dit gent,
va perdre tres cavalls i un mul.

No observa sort, cornella esquerra,
i  vigilant és un gandul;
si bous i esquelles perd sens guerra,
ara mateix li beso el cul.
No hi ha prior, clergue, ni abat
de tan visible falsedat.
Si dret hi hagués a aquesta terra
ja fóra fora del bisbat,
de malament que s’ha portat.

Per mal, du crossa i porta anell,
per mal, diu missa i fa el sermó,
perquè collons no té el farcell
-m’ho ha dit Guillem de Tarascó.
La bossa té plena de vent
i quan la toca fa un bramul
que sona com un instrument
fet per David o per Saül.

Cara de marbre, nas de serra
com els parents d’en Nadaül.
Lluità Ogier, més lluny de Berra
contra infidels com Caraül,
i  vós de Déu aquí amagat,
heretge, fals, i renegat,
seguint la llei d’un tal Balterra,
el sarraí caragirat
que amb tants, tants homes ha cardat.

Prou és ben cert que al Berguedà

aquell bisbot de nas obtús

va fer alçar el soler d’Avià,

amb cent soldats, i més inclús,

perquè li vaig dir que s’estira

damunt dels homes quan són nus.

i el que és amb fets, ell no ho retira,

negar-ho fóra fer el pallús,

ja que els minyons corba i entoma.

Té cara d’ase i, pobrissons,

dels tres atributs dels barons

ja n’ha perdut els dos bessons.

Com no vola ocell sense ploma

i poc val sella sense arçons,

mal fot bisbe sense collons. 

Plany ( Guillem de Berguedà)

Canto plorant, ple de tristor,
per un dolor que em té corprès:
des de la mort de Mon Marquès,
En Ponç, Senyor de Mataplana,
que era gentil, franc i desprès,
i d’excel·lents comportaments,
ben conegut pels seus valors
d’allà, de Sant Martí de Tors,
fins aquí baix la terra plana.

Ens ha deixat un gran dolor
que pel país sencer s’ha estès
i cap consol no hi pot fer res,
En Ponç, Senyor de Mataplana;
pagans l’han mort, però Déu l’ha admès,
per’xò no li comptaran gens
ni els grans pecats ni aquells menors.
Els àngels van dir en cants sonors
que  va honrar la llei cristiana.

Marquès, si mai sense raó,
amb mots indignes us he ofès,
errors i faltes he comès;
d’ençà que Déu féu Mataplana,
ningú com vós tan compromès,
ni digne de mereixements
ni encimbellat amb tants honors,
bo i vostres grans antecessors;
i no us faig cap lloança vana.

Si hagués plagut al Creador,
m’hauria fet feliç, Marquès,
que el desamor que ens hem tramès
abans d’eixir de Mataplana
s’hagués tornat en benvolers;
ara tinc molts remordiments
perquè no us vaig prestar socors,
ho hauria fet sense temors
enfront de gent tan inhumana.

Al paradís, al lloc millor,
vostre esperit ha estat admès;
prop de Rotllà i del rei francès
hi ha Mon Marquès de Mataplana;
també el joglar del Ripollès
i el meu Sabata hi són presents;
hi ha dames plenes de favors,
i als peus mil flors pouant rubors,
i l’Oliver, el de Lausana.

Alba (anònima)

Quan el rossinyol refila

amb sa parella de nit i de dia

jo estic amb ma bella amiga

sota la flor,

fins que el guaita de la torre

crida: «Amants, a aixecar-se!

que jo veig l’alba i el dia clar.»

 Pastorel·la (Cerverí de Girona)

I

Entre Lleida i Bellvís,

prop d’un riu, entre dos jardins,

vaig veure, amb una pastoreta,

un pastor vestit de terliç;

i jeien entre flors de lliri,

besant-se sota l’herba fresca;

i mai pastora més bella,

més graciosa i més eixerida,

no crec que existís; ni crec haver-ne  vist

que als meus ulls fos tan agradable

ni a França ni a Castella.

II

Vaig contemplar bé el seu ramat,

i  vaig veure que un servent se l’enduia

el qual als dos l’havia robat;

i  vaig començar fort a cridar:

-deixau-lo, no podeu marxar!-,

i el servent féu al meu gust;

i quan vaig veure que ho feia

vaig prendre’l (el ramat), que no em plaïa

anar-me’n amb ell a barallar;

I  vaig anar a un hort a tancar-lo,

després  vaig tornar allà d’on venia.

III

Quan vaig tornar prop del jardí,

la pastora cridar vaig sentir:

-Ai dissortada!, mal any vaig néixer!

tot goig esdevé dolor a la llarga:

Mentre el meu amic estava amb mi,

no pensava que mai pogués estar tan amoïnada

ai! dolçor: ràpid m’ha passat,

i  s’ha tornat gran dolor!

Digueu-me, senyor En Cerverí,

si heu vist bestiar al camí,

que jo me’l temo en desbandada.

IV

-Si el bestiar que heu perdut,mossa,

jo us l’hagués tornat,quina recompensa rebria?

-Senyor, de vós seria amant,

i me l’hauríeu venut car:

però en mal moment es canvia perdent.

-Junts férem el nostre camí

allà on el bestiar pasturava;

i, quan per seu el va reconèixer:

-Senyor -va dir ella,- Déu us ajudi,

anau, que res no en faré.

V

-Mossa, no seria correcte

si em trencàveu la vostra promesa.

-Senyor, és causa corrent:

no us meravelleu si jo us mentesc,

perquè amb mi us n’han mentit més de cent;

i  som de vós gentilment escapada:

hom ha de prendre el seu sou

immediatament quan és donat;

perquè qui té l’oportunitat i deixa passar el temps,

perd son temps molt nèciament;

i la dona aviat canvia.

VI

-Mossa, gaudir no m’agrada

ni jeure amb dona irritada.

Si tingués goig, i  vós penediment…!

-No seria causa digna.

-Però ara m’ha de ser donada!

VII

-Senyor, la cosa aconseguida

per força és cosa desagradable,

no s’ha de fer, perquè jo me’n penedesc

-Però  vull  sentir jurament

de l’Infant, de qui m’agrada el mèrit.

VIII

A la Vescomtessa amable,

mossa, de Cardona em remeto,

perquè l’amor no és profitós si és forçat.

Tençó (Giraut de Bornelh/ El rei Alfons)

I

Bé em plauria, senyor rei,

quan us veiés amb una mica de lleure,

que us plagués dir-me en veritat,

si penseu que la en vostra amor

té una bona dama tan d’honor

com el d’un altre noble cavaller,

i no em tingueu per adversari,

sinó responeu-me amb franquesa!

II

Giraut de Bornelh, si jo mateix

no em defensés amb el meu saber,

bé sé on voldrieu arribar.

Però us tindria per boig,

si us penséssiu que pel meu rang

valc menys que un amant vertader!

Així vos podríeu un diner

apreciar més que un marc de plata.

III

Així em salvi Déu, senyor,em sembla

que la dama que aprecia el valor

no actuarà mai per diners

ni del rei ni de l’ emperador

farà el seu enamorat;això em sembla,

ni en té necessitat;

perquè  vosaltres, rics homes altius,

no voleu més que el jeure.. 

IV

Giraut, i no és més bonic,

si el ric sap honrar i respectar

segons que el cor amb el poder

l’ajusta?Quan el té per senyor,

l’aprecia menys pel seu valor,

si dolent no el troba ni superb?

Ja se sol dir el proverbi

que el que val més, el millor pren.

 V

Senyor, molt gran mal pren la galanteria,

quan perd la reflexió i la bona esperança;

que molt val abans del jeure

la conducta del lleial galantejador.

Però  vosaltres, els rics, com que esteu més elevats,

demaneu el jeure primer,

i la dama té el cor ben lleuger

quan ama aquell que no estima. 

VI

Giraut, mai no em vaig considerar massa ric

per conquerir bona dama;

però en retenir el seu amor

hi pos tota la força i el valor.

Si els rics s’ha convertit en enganyadors

i no estimen tant avui com abans,

no heu de creure el que de mi diuen els maldients,

que jo estim les dones lleialment! 

VII

Senyor, del meu Solaz de Quer

molt voldria i també d’en Topiner

que estimessin les dames obertament. 

VIII

Giraut, molt bé, de l’amor lleuger!

Però a mi no em considereu semblant,

que jo he guanyat cent per un.