Literatura religiosa i moralitzant segle XIV

 

  1. Introducció
  2. Francesc Eiximenis:

2.1. Vida

2.1. Obra:

a. Característiques generals

b. Obres principals

3. Anselm Turmeda:

3.1.   Vida

3.2.   Obra

4. Sant Vicent Ferrer:

4.1.Vida

4.2. Obra 

 

1.  INTRODUCCIÓ

La crisi política i social que afectà tot Europa durant el segle XIV suposà també una profunda crisi religiosa. Els conflictes interns de l’Església es varen agreujar amb el Cisma d’Occident, que va suposar la divisió del món cristià, el desprestigi del papat i l’aparició de nombroses heretgies.

L’obra dels autors religiosos d’aquesta época es va fer ressò d’aquesta crisi. Els seus llibres són un intent de donar-hi, d’una o altra manera, resposta.

Els autors més destacats en aquest àmbit en llengua catalana són Francesc Eiximenis i Sant Vicent Ferrer, que pretenien aconseguir amb la seva obra que els cristians recuperassin els valors del cristianisme que amb el temps s’havien anat perdent. L’obra d’Anselm Turmeda, en una altra línia, reflecteix molt bé la situació de crisi existent i expressa de manera irònica l’escepticisme que va generar entre molts cristians l’estat de corrupció i les males pràctiques en el si d’una Església que s’havia allunyat completament de les línies marcades pel missatge de Crist.

2.  FRANCESC EIXIMENIS

2.1.      Vida

Va néixer a Girona el 1330 i morí a Perpinyà el 1409. Pertanyia a una família benestant i, ja de molt jove, va entrar a l’orde franciscà. Estudià i viatjà arreu d’Europa: París, Colònia, Oxford, Roma, Avinyó… (hi visitava universitats i convents).

Amb els anys, va adquirir un gran prestigi i aconseguí la protecció i la confiança de la família reial. La seva influència política, d’altra banda, també fou considerable.

Residí vint-i-cinc anys a València, on va ser conseller dels jurats de la ciutat. El papa Benet XIII el consagrà patriarca de Jerusalem i bisbe d’Elna.

2.2      Obra

a.    Característiques generals

 La seva obra és de divulgació i va adreçada a un públic d’un nivell cultural baix. Com a conseqüència d’aquest fet, és una obra de caràcter didàctic: sap que si fa riure el lector se l’haurà guanyat i el podrà adoctrinar bé.

Les característiques que marcaran aquest didactisme són:

  1. Fa servir un estil planer, clar i senzill.
  2. Evita l’erudició tant com pot.
  3. Inclou eximplis, faules, contes…

Tot i que no és original (pretén, bàsicament, ensenyar i no té cap mania a l’hora d’agafar idees d’altres escriptors) no es pot negar que té un gran talent expositiu.

Als ulls dels lector d’avui, el que fa més atractiva la seva obra és el retrat que fa de la societat  catalana del segle XIV. La visió que presenta, però, està filtrada a traves de la seva mentalitat burgesa (odi als pagesos).

Aquesta mentalitat ve marcada per unes característiques que l’allunyen totalment de la mentalitat del Renaixement: es manifesta com a molt ingenu, accepta com a veritat miracles inversemblants, no té mesura a l’hora de criticar, respecta autors ja totalment oblidats o superats ja a la seva època… 

b.    Obres principals
  1. Lo Crestià: La pretensió d’Eiximenis amb aquest llibre era recollir totes les idees sobre el dogma i la moral del cristianisme. En principi, havia de constar de tretze llibres, però només ens n’han arribat quatre:

. El Primer, que tracta de la religió en general.

. El Segon, que parla de la dignitat i la moral del cristià.

. El Terç, que és el més llarg, analitza a fons els pecats i el mal (hi fa una anàlisi rigorosa dels costums   rurals de l’època, sempre amb grans dosis d’ironia en contra de les dones i dels pagesos).

. El Dotzè, que tracta de política (amb una gran influència d’Aristòtil i de St. Agustí) i que conté, a la vegada, el Regiment de la cosa pública, molt apreciat pels jurats de València (a qui de fet anava adreçat el llibre) a l’hora de dur a terme la seva feina.

     2. Llibre dels àngels: Tractat sobre els àngels que aconseguí propagar-ne el culte a tota la Península.

  1. Llibre de les dones: Manual per a l’educació de la dona cristiana. Tot i que hi fa una crítica dels mals costums de les dones, no es pot considerar com un atac misogin perquè el que pretenia era fer aquests costums odiosos i ensenyar a les dones com corregir-los.

Altres obres a destacar són: Vita Christi, Scala Dei, Cercapou, Ars predicandi populo…

TEXTOS DE FRANCESC EIXIMENIS
Lo Crestià 

Visió  crítica de la dona 

…tot en ella és falsia, ja que si la mires als peus, duu sempre tacons, si pot, que la facin més alta; no posa el peu pla per anar més falaguera i més airosa. Tot el cos s’estreny per semblar més prima; els pits i les anques n’engrosseix per semblar més ben feta; la barba,  les celles i el front s’afaita per no parèixer peluda; els cabells duu manllevats, les celles pontades, la cara pintada; els llavis porta tenyits (…); les dents es pinta; l’alè i el cos es perfuma perquè no se sentin les seves olors amagades; la veu s’aprima, el coll plega i mou com a serp per semblar més falaguera; les mans s’omple d’anells i el cos de bells ornaments perquè tothom es fixi en ella i sigui més bella (…); en totes quantes parts té posa qualque ficció, de manera que així ornada ja no és la que era sense tots aquells aparellaments. I, sobretot, té el cor, a dins, com una font, bota i barral de falsedat, ja que en res més no pensa i de res més no parla (…).

**********************************************************************************************************

…El cinquè vici reprensible en els vestits és el tall i la forma, ja que alguns cada any muden la norma de vestir, i això és gran curiositat i gran supèrbia. Entre totes les curiositats i bogeries d’aquests temps (…) trobar vestits que cobreixen la cara i les mans i descobreixen les anques i les parts vergonyoses (…). I amb aquestes curiositats el diable n’hi ha mesclades d’altres, com és que porten camises estretes al cos, que meravella és com no es trenquen les costelles, i així amples als pits, que per força s’han d’omplir de cotó o d’altra cosa, ja que natura no basta per per fer-los tan grossos. (DCCXIV)

**********************************************************************************************************

Deus saber que demanaren a un poeta quina cosa era una dona i respongué que cap que pogués ser qualificada d’humana i que calia anomenar-la, millor, guineu, cranc o serp. Primerament guineu, perquè sempre pensa falsedats i enganys a qualsevol part on sigui. Després pot ser anomenada cranc perquè sempre va torta i perquè per fora sembla una cosa meravellosa i a dins no hi ha res de bo .(MXLVII)

**********************************************************************************************************

Consells per al bon comportament a taula.

(…) primerament, a hora de menjar i abans de posar-se a taula, cal donar gràcies a Déu i anar a la comuna ja que és molt sa i profitos haver porgat el ventre i ajuda a evitar lletges ventositats que podrien sortir a taula (…).

Els homes honests quan mengen no obren la boca perquè badant la boca mentre es menja per força s’ha d’ensenyar allò que es té dins la boca i allò que es rosega, fet que podria provocar a l’altre vòmit (…).

L’home que duu gran barba s’hi ha de passar sovint la mà per tal que si hi ha caigut res d’allò que es posa a la boca s’ho pugui llevar (…).

Mai no facis castell de sopes a l’escudella perquè és de gran golafreria.

Res que dins la boca hagi estat no ho escupis a la mà, perquè és gran immundícia; actuen molt malament aquells que, menjant prunes o cireres o fruita amb pinyol, escupen el pinyol a la mà; basta que, abaixant el cap, escupis els pinyols davall la taula.

Mai per rosegar cap os de carn o espina de peix facis grans endemeses del cap ni de la boca, ni renou de pegar amb el ganivet.

Sobretot a casa d’altres, evita llepar els dits ni qualsevol altra cosa, ja que això és de gran vergonya i lletgesa.

Mai no et gratis el cap ni res del teu cos a taula ni quan menges, ni gratis a cap altre per res, ja que gratar és prendre a les ungles nova taca.

Estant a taula, i encara que estiguis vora el foc, no t’eixanquis de manera que et vegin cap part vergonyosa ni dels genolls amunt per res.

Mai no tenguis cama damunt cama a taula, ni mai et toquis sabates ni calces.

No et moquis a taula amb la mà nua, ni en facis gran renou (…). Mentre que per refredat tenguis el nas que et degoti no convidis a ningú ni et seguis en taula d’altre si ho pots evitar.

Estant en taula mai no cantis per tal que no sigui atribuït a embriaguesa ni a poc seny, ni et vulguis decantar molt d’una part ni d’altra alçant l’anca per tal que ningú no es pensi que vols ventar davall.

Si et sents venir esternut, abaixa el cap ben aviat davall la taula i, amb el mocador o amb la falda, cobreix-te el nas i fes-lo servir a la teva necessitat.

Si t’has de mocar, evita mirar la brutor que del nas t’ha sortit com ho fan alguns bestials que s’ho miren com si haguessin tornat folls i sense vergonya.

Si has d’escopir, eixampla les cames un poc i escup entre elles i després amb el peu cobreix-ho dissimuladament i sense fer renou (…).

No et facis tan poc bocí que sigui motiu de burla, com feia aquella núvia que d’un pinyó es feia dos bocins o tres.

Per res del món no badallis a taula i, si no ho pots evitar, cobreix-te la boca sense clamor ni brogit. Alguns homes bestials quan badallen peguen un gran crit que és horroros i lleig entre persones de vergonya.

Sempre que hagis d’escopir a taula, escup darrere teu si hi ha lloc. No escupis mai al banc en què seus. I si espai no hi ha, escup entre les teves cames, amagant el teu escopir tant com puguis. Mai no escupis de manera que l’escopinada per res hagi de passar per damunt la taula ni davant ningú.

**********************************************************************************************************

Faula de la somera que es volia pintar quan fou núvia.

 Reconta el fabulari que la somera, veient que s’havia de casar, digué a la serventa de la casa:

–         Jo et preg que em vulguis pintar la cara de manera que jo no sigui lletja sinó bella com la senyora a les festes.

Respongué la serventa que li plaïa molt però que primer li havia de llevar tot el pèl de la cara, i plagué a la somera que així es fes. Llavors la serventa encalentí cera i li escaldà una galta i després la hi fregà fortament perquè el pèl es llevàs de tots punts. La somera s’esquivava fort per la gran pena que sofria i quan la serventa volgué fer semblantment a l’altra galta la somera li digué que no ho volia:

–         Més m’estim anar així desordenament a l’església que si tanta pena havia de sofrir encara. A bona fe!- digué ella- si tant costava a la senyora pintar-se com a mi em costa, mai no es pintaria.

I digué la serventa a la somera:

–         Més li costarà que a tu, però tu ja has pagat pel teu pintar i ella pagarà quan sigui morta, perquè els cucs li menjaran la cara i els diables se’n duran la seva ànima.

Digué la somera:

-Si tu m’haguessis dit que tan mala cosa era pintar-se i que costava tant, mai no ho hauria volgut. Ara, que ja sé que és tan gran pecat, tindré pàciència a la cara i sempre d’ara endavant portaré una part pelada i l’altra amb pèl. I mai més no tornaré a fer res semblant.

Diu aquí el fabulari: “Ja plauria a Déu que així contestassin i ho fessin totes les dones que es pinten, com feu la somera, ja que si així ho feien no es condemnarien tantes pel seu pecat.

**********************************************************************************************************

 Exemple del capellà golafre (carta a un metge)

“Senyor, en haver-me aixecat, menj una mica de coca calenta amb una copa de vi cuit o grec. Per dinar menj sempre pa blanc i varii les carns segons el temps; perquè a l’estiu menj pollastres tendres de diverses maneres – és a dir a l’ast amb aigua-ros o cuit amb salsa agredolça o dins panada – , cabrits i vedella de llet, xots primals i perdiganyes. A l’hivern, gallines grosses, polles prenys, capons grassos, xots engreixats, perdius, colomins i guàtleres. A la tardor, tords grassos, tudons, fotges i carn de caça(…). A la primavera, paons, faisans, grues i oques. Més endavant, per Pasqua, no empr qualsevol salsa, només les espesses i les bullides o salsa de paó i luxell i mig raust mesclat amb clau i gingebre verd. De dolç, flaons i formatjades, o formatge frit amb mantega o fus al foc amb sucre damunt i posat damunt pa torrat. Si menj peix, en tenc sempre tant de dents com de tallada, frit i en cassola o torrat, i dins una panada. Si menj res de cullera, tenc ginestada, avellanat o pinyonada, celiandrat o arròs amb sucre i llet d’ametla. Després, fruits secs i al final deman una dragea per reprimir els vapors de ventre i per confortar l’estómac i per treure fora les ventositats que se solen formar dins l’home. En haver-me aixecat de taula, també faig ús de les dragees per tenir bon alè.

El meu beure, quant al vi blanc, és aquest: bec vi grec a l’estiu, i a l’hivern cuit o moscatell, malvasia, de Trebbia, de Còrsega o de Càndia o garnatxa i, amb el dolç, bec clarea amb neules, o piment el temps d’hivern. M’agrada, però, que les neules siguin cuites amb sucre i que siguin consistents i així mateix gruixadetes. Dels vins negres de la terra no en puc beure; per això a l’estiu bec vi calabrès de Santo Noceto, de Tropea o Trillà, picapoll rosset de Mallorca o dels clarets d’Avinyó; a l’hivern en tenc del de Madrid de Castella i dels espanyols fins o del de Gascunya o del monestrell de l’Empordà.

Durant les col·lacions, prenc electuaris diversos, segons el temps, o aloses ensucrades per refrescar el fetge i de vegades manus Chistie amb esponges o indiana fina amb gingebrada per fer la digestió. Per refrescar les venes, prenc diferents xarops, tant juleps com de viola. En haver sopat, bec vi de Beuna i de Sant Porçà i em faig refrescar les cames amb aigües precioses (loció tonificant). I després, en tornar del bany, abans de menjar res més, bec devers trenta vermells d’ou frescs mesclats amb macís i cubebes fines en pols.

Sempre jec fins a tèrcia (les nou del matí) i tenc el meu llit parat amb dues vànoves franceses i amb set matalassos i amb quatre coixins i amb catifes en terra i amb cortines al voltant. I abans de colgar-me jug a taules, això en haver sopat. En fer la migdiada, abans escolt cantar els ocells que tenc dins gàbies a la cambra i em faig tocar instruments per trobar una mica de plaer que ajudi a prolongar la meva vida.

Per vestir, habitualment em pos damunt el cos una camisa prima i després un gipó prim damunt roba de seda escarlata i altres robes precioses folrades amb tires de pell d’esquirol, però a l’estiu faig ús de camellot folrat de roba fina. Tots els meus vestits els tenc perfumats de mesc, de civeta i d’aigua-ros; també amb aigua-ros a l’estiu m’hi rent les mans i la cara en seure a taula i en aixecar-me de dormir.

I per evitar l’escaldadura a l’estiu sovint faig que em ventin. I encara que sovint em posen lavatives, no puc buidar bé el ventre; i m’agradaria molt estar prim per tal que, quan vaig per la ciutat i les dones em veuen, no es riguin de mi en veure’m una panxa tan grossa.

I per conservar la salut sovint faig ús de dones (i per tal de no fer ofensa a ningú faig que me les cerquin fadrines) i trob que això em fa sentir millor.

Per anar net i alegre vaig sovint als banys i cada dia m’afait perquè trob que el mirall em mostra millor cara. Em guard de qualsevol disgust com de la mort, i de vegades ball a la meva cambra amb els meus goliards.

Mirau si us sembla bé aquest règim, perquè si no n’hi ha prou, prou que faré tot quant calgui. I us prec que m’envieu la vostra resposta pel portador de la present.”

 

3.   ANSELM TURMEDA

a.    Vida

Va néixer a mitjan segle XIV i va morir a Tunis el 1423. Frare franciscà, als trenta-cinc anys viatjà a Tunis i renegà del cristianisme per convertir-se a l’Islam amb la finalitat, sembla, d’assegurar-se la llibertat i el benestar personals. A Tunis aprengué l’àrab  i es casà amb la filla d’un notable de la ciutat, amb la qual tingué un  fill. Ocupà, gràcies al coneixement que tenia de les llengües dels cristians, alts càrrecs a l’administració tunisenca, com el de cap de la duana marítima.

Va escriure diverses obres en català i les envià a terres cristianes a traves dels mercaders que ell tractava. També és autor d’una obra en àrab. Es convertí en un clàssic en les dues llengües.

La seva tomba, a Tunis, és venerada com la d’un sant o la d’un savi. Va ser respectat tant per musulmans com per cristians.

La seva vida és un clar reflex de la crisi espiritual de l’època que va viure.

Reis catalans i papes li enviaren salconduits perquè tornàs amb la seva família però, no se sap si per por del càstig que podien donar-li pel pecat d’apostasia que havia comès o per convenciment, no ho va fer mai.

b.    Obra

  1. Llibre de bons amonestaments : Obra en vers que pretén ser un recull rimat de consells d’acord amb la moral cristiana. Es tracta, però, d’uns consells molt materialistes, individualistes i cínics. S’hi fa evident la intenció antimonàstica de Turmeda. Tot i això, aquest llibre es va fer servir a les escoles catalanes com a llibre de lectura fins a mitjan segle XIX.
  2. Cobles de la divisió del regne de Mallorca: Relat al·legòric sobre la situació política a l’illa (enfrontaments entre ciutadans i forans ).
  3. Profecies: Obra en vers de temàtica político-religiosa en la qual Turmeda intenta preveure el que passarà en el futur.
  4. La disputa de l’ase: Obra en prosa que va ser prohibida per l’Església per anticlerical . Presenta la discussió entre l’autor i l’ase ronyos de la cua tallada. Fra Anselm vol demostrar la superioritat de l’home sobre l’animal. L’ase, però, li refuta tots els arguments excepte el darrer (el fill de Déu es va fer home i no animal). Turmeda demostra en aquesta obra el seu escepticisme radical. Les historietes anticlericals que conté la fan divertida i atractiva per al lector d’avui.
  5. La Tuhfa: És l’unica obra en àrab de Turmeda. Escrita en prosa, és un atac ferotge al cristianisme perquè hi fa befa dels dogmes cristians: Crist no és Déu, el Papa cobra molts de doblers per perdonar els pecats, el celibat dels religiosos és un engany…
TEXTOS D’ANSELM TURMEDA

 

Llibre de bons amonestaments (estrofes 65-73)

Diners de tort fan veritat,

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’hom orat,

pus que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

 Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Si diràs “jas” a hòmens sords,

Tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan-li dir “oc”.

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

Si molts n’hauràs poràs tornar

Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan

per advocat té sant “jo ha’n”.

Totes coses per ell se fan,

En esta vida.

 

La disputa de l’ase.

Frare Anselm respon a l’ase: – Monsenyor ase, sense rumiar-hi gens us provaré que entre nosaltres, fills d’Adam, som de major dignitat i noblesa que vosaltres, animals. I això per tal com mengem els animals de la terra, de la mar i de l’aire, és a dir, els ocells, de moltes i diverses menes. I és cosa clara i certa que el menjador és més noble que no és la cosa menjada. Per la qual cosa és manifest que nosaltres som més nobles que vosaltres.

Respon l’ase: – A boca closa, frare Anselm, no hi entra mosca. Bon home de Déu! Valdria més que tinguéssiu la boca closa que no que parlàssiu follament. Doncs, per la vigor de la vostra raó, els cucs serien els vostres senyors, car us mengen; també serien els lleons i els voltors els vostres senyors, i tots els altres animals i ocells i els peixos de la mar, ja que us mengen; i serien els vostres senyors els llops i els cans i molts d’altres animals. I, cosa que encara és pitjor, els polls, puces, xinxes, llémenes, nadelles i altres serien els vostres senyors ja que tots aquests mengen la vostra carn. Digueu-me, doncs, per vostra fe, si la vostra disputa, que és sense raó que vos pugueu donar ni assignar, és suficient.

 Com una mosca demanà llicència a l’ase per parlar:

-Molt reverend responent, per bé que no procedeixi de gran discreció parlar sense que m’hagi estat demanat,  però la gran temeritat, audàcia i ambició que veig en aquest frare no pot ser sense que li digui algunes raons per les quals si ell té un poc d’enteniment coneixerà que els animals són de major noblesa que els fills d’Adam. Per la qual cosa us plaurà permetre que jo li pugui parlar.

– Madona mosca, sota el bon voler del rei nostre senyor, vos i tot altre animal que sabrà donar alguna raó per la qual es pugui fer evident que nosaltres som de major noblesa i dignitat que els fills d’Adam, que tot seguit la doni i profereixi.

La mosca diu:

– Frare Anselm, jo no dic només els més honorables i grans animals, sinó encara els més petits i malaurats són de major dignitat i noblesa que vosaltres. I primerament us diré de nosaltres, les mosques, de les quals vos no feu cap cas i no ens preeu de res. I aquesta és la prova. Els principals i majors senyors de vosaltres, fills d’Adam, són el papa, l’emperador i el rei. I quan les festes venen ells es vesteixen amb llurs vestidures de seda, porpra i vellut i es perfumen de moltes bones olors, com ambre gris, civeta, almesc i altres. I llavors, quant d’orgull! Els sembla que al món no hi hagi ni honor ni noblesa major que la seva. I quan ells tenen tanta de glòria, nosaltres, les mosques, sortint de la immundícia, i amb les mans immundes i sollades i els peus emmerdats, ens posam a la barba del vostre papa, emperador o rei i ens hi torcam i eixugam els nostres peus i les nostres mans emmerdades. I després, si ens ve de gust pixar o fer de cos, ho feim en les seves barbes i vestidures (…). Doncs, frare Anselm, qui us sembla que sigui de major dignitat i noblesa: nosaltres, que emmerdam i pixam les vostres barbes i les dels papes, reis i emperadors o els fills d’Adam?

 (Del sisè i setè pecats mortals, que són enveja i peresa)

Frare Anselm, s’esdevingué una vegada al poble de Falset que a una festa de Nadal hi anaren a predicar un framenor i un frare predicador. Quan les festes foren passades, volent-se’n els frares tornar a Tarragona, d’on havien vingut, i prenent comiat del senyor comte, aquest els digué: “Senyors religiosos, a nos i a tot el poble ha plagut vostra científica i plaent manera de predicar, i per tant pensau de demanar qualque do que us plagui i nos us el donarem. Mes nos volem que el frare predicador demani el primer do i després demanarà el framenor”.

Immediatament, frare Anselm, que el frare predicador ho hagué sentit digué en si mateix: “He fet malviatge, ja que si deman primer, el framenor demanarà més que jo; i si ell té més que jo, la mort em seria millor que la vida. Però jo sabré més que ell”. I llavors, girant-se cap al comte, li digué: “Senyor comte, jo us demanaré un do a condició que la cosa que jo demanaré em sigui donada sense cap dilació”. El comte li  ho prometé. I llavors li digué: “Senyor, jo us deman que em sigui donat el doble de tot el que us demanarà el framenor”. I el comte li ho atorgà.

Quan el framenor hagué sentit la demanda del frare predicador, cregué morir d’enveja i de disgust, dient en si mateix: “Malviatge pugui tenir aquest traïdor de predicador, si tindrà el doble de tot el que jo demanaré. Ja que si jo deman cent florins ell en tindrà dos-cents. I més m’estimaria morir content que viure malcontent”. I llavors el framenor pensà i demanà el do dient: “Senyor comte, jo us deman ara que us plagui fer-me pegar dues-centes bones bastonades. I en això us deman, senyor, que no hi hagi falla (…). Aleshores el comte digué a dos escuders que eren prop d’ell: “Anau i portau dos bons bastons de nespler i feu-li aquest plaer ja que ho demana amb tan gran devoció”.

Després que els dos escuders hagueren portat dos bons bastons, prengueren el framenor pel caperó i començaren a pegar-li. I quan ells hagueren donat al framenor cent bastonades, el frare predicador començà a cridar dient: “Ja basta, senyor, ja que el framenor només ha demanat cent bastonades”. Quan el framenor sentí les paraules del predicador, digué suplicant, plorant i cridant: “No, senyor! No escolteu el frare predicador i donau-me altres cent bastonades ja que dues-centes us n’he demanades!”. I girant-se cap al frare predicador, li digué: “Què us sembla, frare predicador, del do que he demanat? Em sembla que no us agrada gaire. Vos heu demanat el doble del que em seria donat i a mi em plau passar un mal Nadal per tal que vos tingueu pitjor dia dels Innocents i encara més mal començament d’any!”.

Tan bon punt, frare Anselm, el framenor hagué rebut la dita gràcia, els dos escuders prengueren el frare predicador per la vora de la capa i li donaren quatre-centes bastonades, de manera que calgué portar-lo damunt un ase a la ciutat de Tarragona. Vet aquí, frare Anselm, com els vostres religiosos esquiven el pecat d’enveja”.

 (L’ase comença a descobrir les malvades obres i fets dels religiosos)

(…) hi havia un religios anomenat frare Joan Juliot. Aquest frare era molt agrados de presència, molt ben fet i proporcionat de tots els seus membres i de gran eloqüència, per la qual cosa tota la gent de Tarragona li volia gran bé i el tenien en gran estima i reputació. Tant que els homes principals de la dita ciutat es confessaven amb ell. En la dita ciutat hi havia un home de bé anomenat Joan Destallers que tenia per muller una bona dona anomenada madona Tecla. Era una de les dones més belles de la ciutat, talment que semblava, per sa bellesa, que fos un àngel de l’alta jerarquia.

Vinguda la quaresma, frare Anselm, i veient madona Tecla que les seves veïnes anaven diàriament a confessar, digué a son marit: “Senyor, ja són passats deu dies de quaresma i no m’he confessat encara, per la qual cosa, si us plaïa, hi voldria anar”. D’aquesta cosa el marit en tingué un gran plaer, veient sa bona intenció, i responent-li li digué:  “Dona, estic molt content que us aneu a confessar. Emperò, per tal com sou jove i innocent i mai no us heu confessat (…) vull que aneu a confessar-vos amb frare Joan Juliot (…) que és el meu confés i sap molt bé demanar els pecats (…): Li direu que jo us hi he enviada.

Així que madona Tecla hagué sentit les paraules del seu marit prengué el seu mantell i se n’anà tot dret al convent dels frares predicadors. I encara que aquesta dona superava totes les altres en bellesa, era molt bàmbola i rude d’enteniment i de bona fe creia que tot el que li deien era veritat. (…) Veient frare Juliot la bellesa de la dona i coneixent en el seu parlar que era ben curta fou molt alegre i es digué a si mateix: “Jo us mostraré tan bé com confessar-vos que d’ara endavant no caldrà que cap altre us ho mostri”. I llavors ell la feu entrar en un setial arraconat de l’església, on ell acostumava a confessar. Era un racó molt obscur, talment que els de dins no veien els de fora ni els de fora els de dins, per la seva gran foscor.

Tot seguit li demanà frare Juliot si ella estimava ningú i ella respongué: “Monsenyor, jo no dubt que per la meva gran bellesa molts s’hagin enamorat de mi, però jo no m’he enamorat de ningú perquè el meu marit em diu que la dona que estima un altre home que el seu marit les velles bruixes venen, de nit, i se l’enduen, la fiquen dins un sac i la tiren dins la mar. I per aquesta raó jo no he estat mai enamorada de ningú que no fos el meu marit, per por d’entrar al sac”. Frare Juliot en tingué un singular plaer i digué en si mateix: “Jo us ficaré el dia d’avui en tal sac que d’aquí endavant no tindreu por del sac de les velles”. I llavors li demanà: “Ma filla, quin temps fa que estau amb  el vostre marit?”. I ella respongué: “Monsenyor, ja fa sis mesos””. “Quantes vegades us ho ha fet el vostre marit?”. I ella respongué: “En veritat, monsenyor, jo no us ho podria dir gens. Tantes vegades m’ho fa, de nit i de dia, que no n’he pogut dur el compte”. Frare Juliot, mostrant-se molt torbat, li digué: “Quina cristiana sou vos, que no duis el compte de les vegades que el vostre marit us ho ha fet encara que per dret n’hàgiu de donar el delme (una desena part)  al confessor amb qui us confessau? Com podré jo prendre el delme de vos, si no sé quantes vegades el vostre marit ha tingut afer amb vos? Cert, vos mereixeríeu gran pena i penitència!”. Quan madona Tecla hagué sentit les paraules de frare Juliot, digué plorant: “Monsenyor, us prec per l’amor de Déu que em vulgueu perdonar. Perquè jo, trista de mi, he caigut ignorantment en aquest tan gran pecat; i jo us promet que d’ara endavant hi pararé esment i comptaré quantes vegades mon marit m’ho farà, i les marcaré en els meus rosaris per tal de no oblidar-ho. I cada vegada que m’ho farà jo hi faré un nus. I per tal, monsenyor, que mon marit sap que jo no sé res d’aquestes coses m’ha enviat a vos per tal que m’ho mostreu!”.

Així que frare Juliot sentí les paraules de la jove dona, tingué gran goig ja que conegué clarament que ella era de simple voluntat. I per consolar-la li digué: “Filla meva, de Déu i de mi us sigui perdonat. I no ploreu més ni en tingueu disgust, perquè jo us faré el compte ara, i si hi ha algun poc més o menys, no hi farà res. Ma filla, segons m’heu dit, ara fa sis mesos que us vàreu casar. Per l’amor de vostre marit i de vos només comptaré trenta dies per cada mes, per bé que alguns tenen trenta-un dies. I segons m’heu dit, ell us ho ha fet tantes vegades, de nit i de dia, que no n’heu sabut tenir el compte. Mirau, tanmateix, que per amor de vos jo només comptaré a raó d’una vegada, tant de la nit com del dia, que seran sis vegades trenta, que és, tot plegat, cent vuitanta vegades. I el delme, filla meva, és de cada deu, una. Per tant, me’n pertanyerien devuit vegades. I més d’altres devuit us n’he perdonades per l’amor del vostre marit, que us ha adreçat a mi”. Aleshores, madona Tecla, besant-li els peus, li digué: “Monsenyor, cent mil vegades us don les gràcies per la vostra cortesia, per la qual, sense cap coneixença precedent, m’heu fet tanta de gràcia. I per tant, monsenyor, en nom de Déu preneu del vostre delme tota aquella part que us plaurà”.

Veient això, el dit frare la va posar a terra i va cobrar d’ella el delme de vint vegades. I havent pres el dit delme, digué a la dona: “Ma filla, veieu que ara som pagat de vint vegades i no em vull, al present, pagar de més ja que vos no ho podríeu sostenir, ja que estau feble a causa del dejuni. Però, si a Déu plau, jo us aniré a visitar a casa per prendre la resta del delme. “Monsenyor, digué la dona, jo no voldria deure res, si possible era. Per tant, jo us preg que, al més aviat que podreu, prengueu de mi la resta del delme”. I després que frare Juliot li hagué demanat on vivia, la va absoldre de tots els seus pecats, dient-li el que segueix:

“Veieu, ma filla! Ara, per aquesta confessió, sou absolta dels vostres pecats i sou tan pura i neta com el dia que nasquéreu del ventre de la vostra mare, amb la condició, però, que tingueu secret de tot el que hi hagut entre vos i jo en confessió. I us faig saber que a qui revela el jurament de la santa confessió la llengua li és tallada i, després de la seva mort, va amb cent mil diables i no veu més el rostre de Déu”. Respongué madona Tecla: “Monsenyor, no plagui a Déu que jo digui res de la santa confessió! Emperò, monsenyor, jo us suplic que no oblideu venir a casa meva per prendre la resta del delme”. I dit això li besà les mans, s’acomiadà de frare Juliot i se’n tornà a casa seva. 

 

4.   SANT VICENT FERRER

a.    Vida

Va néixer a València el 1350 i va morir a Bretanya el 1419. Als desset anys ingressà a l’orde dels dominicans i dedicà gran part de la seva vida a  la predicació de l’evangeli.

Tot i estar molt format intel·lectualment, St.Vicent desacredita la filosofia i el coneixement intel·lectiu a favor d’una visió irracional de la religió cristiana. Al contrari de Ramon Llull, no creia en la raó per arribar a Déu.

Amb el Cisma d’Occident, els diversos estats es decantaren de cap a un o altre papa (el de Roma o el d’Avinyó, en principi) en virtut dels seus interessos polítics i econòmics. El cardenal Pere de Luna (futur Benet XIII)  li encarregà un llibre que demostràs que l’autèntic papa era el d’Avinyó. Per dur a terme aquest encàrrec, Ferrer visqué a la cort papal d’Avinyó durant quatre anys.

Passats aquests anys, va començar la seva tasca de predicador: recorregué tot l’occident cristià (Itàlia, Suïssa, França, Occitània, Bretanya, tota la Península Ibèrica…) damunt un aset, vivint en la pobresa i castigant-se amb cilicis. Va fer aquest llarg itinerari seguit de diversos centenars de penitents de totes les edats i condicions (La Companyia). Vivien de caritat: a cada poble eren allotjats per persones pietoses. De nit, feien processons, es flagel·laven i cridaven: Senyor, misericòrdia. Després d’aquest espectacle, Sant Vicent predicava, sempre a espais oberts (places, mercats i cementeris). Entre els seus acompanyants també hi havia capellans, que després dels seus sermons eren els encarregats de confessar els pecadors penedits.

b.         Obra

Conservam de Sant Vicent 280 sermons presos al dictat mentre predicava (perquè sempre solia improvisar) pels reportadors (capellans de la seva Companyia).

Va fer tots els seus sermons en català i tothom l’entenia: era molt apassionat, gesticulava molt i plorava amb molta facilitat.

El seu públic era primari, analfabet i enfervorit i, com ell, plorava sorollosament amb la Passió de Crist. No tot el públic, però, anava a sentir-lo voluntàriament. Els jueus i els musulmans, per exemple, eren forçats a anar-hi. Si no ho feien, els empresonaven o els multaven. Quan els tenia davant, Sant Vicent els ultratjava, els humiliava i incitava l’auditori a venjar-se d’ells com a causants de la mort de Crist o dels mals que patia el poble on predicava (pesta, guerres, malalties…). Com a resultat d’aquests sermons, els barris jueus i musulmans eren assaltats.

Les característiques principals de la seva obra són:

  • Per no perdre’s ni ell ni l’auditori, se servia de la rima i de l’enumeració.
  • Sovint s’adreçava directament a l’oient en segona persona del singular: “Digues, tu.. “.
  • Feia servir moltes onomatopeies: brams d’ase (Haaic), cants de gallina (xo…xo…coc…coc…), els crits dels condemnats al purgatori i a l’infern, el xof dels pecadors en caure a les calderes de l’infern, el xiii del greix de Sant Llorenç quan la pell cremada es trencava ….
  • Gesticulava abundantment: dibuixava un cercle amb la mà per escarnir la gent que no se senyava bé, per exemple.
  • Reproduïa diàlegs fent veus diferents i cantava cançons.
  • Feia adaptacions populars dels textos bíblics: substituïa talents per florins, per exemple.
  • Tractava com a temes bàsics: el pecat, la mort, l’arribada de l’Anticrist i la fi del món.
  • No va tenir mai cap tipus d’ambició artística: la seva única pretensió era dur els oients al camí de la fe.
TEXTOS DE SANT VICENT FERRER
“Jo he notat cinc turments que foren donats a Santa Margalida. El primer, que el prefecte la feu despullar del tot per tal s’assaciar-se de mirar-la, que era molt bella la seva cara… i quina bellesa devia tenir en el cor! Vosaltres sabeu quin turment li devia suposar, a ella, que era tan bella i vergonyosa (…); com devia plorar! Però ella pensava en Jesucrist dient: “Senyor, vos que sou senyor de tot el món volguéreu passar tanta vergonya davant el poble jueu per amor de mi i de tots els que creiem en vos i jo, per amor a vos, també ho sostindré”. I aquells la despullaren; ooh… quina vergonya tenia!

El segon turment fou que, quan la tingué tota nua, la feu posar a l’aculeu ( són dos bastons que ballen com unes tisores) i la feu fermar amb cordes, les mans altes, així, i els peus a baix, així, i així estava eixancada, i estirant-li els braços li estiraven els nervis. Oooh, quin dolor i quina pena tenia! Però ella pensava: “Senyor meu Jesucrist: Vos fóreu  estirat en la creu per amor de mi i de tots els creients en vos perquè no es condemnassin; i jo, per amor de vos, vull ser estesa i estirada”, i tenia bona paciència.

El tercer turment fou que va fer que li pegassin amb vergues de ferro, fortes i mal esporgades; i li pegaven tan fortament que tota corria sang. I el prefecte digué: “Margalida, tingues llàstima de la teva bellesa, del teu cos”. I ella respongué: “Més que de la bellesa, tenc llàstima de la meva ànima, que és imatge de nostre senyor Jesucrist”.

El quart turment que li donà fou que, amb ferros aguts i tallants tota la feu tallar, mentre estava a l’aculeu, i ella no deia res més que “Jesús”. I aquell turment era tan fort que els infidels que l’envoltaven ploraven i deien: “Oooh, tanta bellesa es perd”. I ella no deia res.

El cinquè turment fou que, passats aquests turments, la portaren de nou a la presó i hi estava a les fosques. Però Jesucrist la consolava i quan ella fou a la presó tornà clar.

El sisè turment fou que, tornada a l’aculeu, la feu cremar amb llaunes de ferro ardents del foc: “xii, xiiii”, però el foc no li feia mal. Quan el prefecte va veure que el foc no la podia cremar pensà d’ofegar-la en aigua. Feu dur un cup d’aigua ple de serps i cuques verinoses perquè se la menjassin i feu que la hi posassin a dins, però ella va fer el senyal de la creu dient “In nomine patris, et Filii, et Spirits sacti, amen” i de sobte vingué un tro del cel, com un terratrèmol, i tot es vessà. Quan el poble veié aquest miracle, es convertiren dotze mil o quinze mil persones. I així veiem la lliçó: hem de ser fidels en la fe…

 **************************************************************************************************

“La novena plaga foren les tenebres: durant tres dies varen estar els homes i les dones sense veure’s els uns als altres; i això significava el temps del cisma. I ja fa gairebé quaranta anys que dura el cisma. Ooh, quines tenebres tan fortes! Els tres dies signifiquen els tres papes que hi ha ara: El papa Joan, el papa Gregori, el papa Benet. I cada regne té grans doctors i santes persones que tracten directament amb cadascun d’aquests papes i no coneixen quin és el vertader. Ooh, quina tenebra!

(…) la desena plaga va ser quan els tres dies de  les tenebres varen passar; vet aquí que va venir l’àngel que fereix i va matar tots els primogènits d’Egipte. L’àngel significa l’Anticrist, i ja fa catorze anys que ha nascut.”

**************************************************************************************************

(Martiri de Sant Llorenç)

“Després agafaren uns forques de ferro i amb elles el giraven, ara a un costat , ara a l’altre, i així com el giraven, la carn… xi, xi… i rajava el greix així com la pell es trencava.”

**************************************************************************************************

“No només parlar de boca Pater noster així com vosaltres, quan feu oració, i com quan us vestiu i posau la camisa al matí: “Pater noster” a una mànega, i “xa, xa, xa, Marieta, posa l’olla! Pater noster”: oh, quina bella oració; i quan us embotonau “Ave Maria, eee! Gratia plena, xa, xa, xa”: no val res (…). I vosaltres, dones, com feu oració? “Senyor, quan em pentín i em depil les celles i agaf el mirall”: “Ave Maria, xa, xa, xa”… tampoc no val res…”

**************************************************************************************************

“Podeu pensar quina devia ser aquella contrició que devia rompre el cor; deia així: “Do…Do…Domine!”, plorant i amb paraules trencades.”

**************************************************************************************************

“I llavors cada cristià onsevulla que sigui ha de pregar agenollat en terra, no a porta ni a pedrís, així com fan alguns que fiquen els genolls així… Moltes persones, llavors, fan so de calderes, de bacins, etc. per espantar els dimonis (…). Altres cremen herbes pudentes, però els dimonis ja estan acostumats a pudors de fems i de sofre a l’infern (…). I els dimonis, llavors, se’n riuen.”

**************************************************************************************************

 (Judici final)

“Mentre aquells mesquins estaran cridant i plorant, Jesucrist donarà una nova ordre. “Infern, obre la porta i empassa-te’ls”. De sobte, es farà una esquerda a la terra, més llarga que d’aquí a Roma, i en sortirà aquella indescriptible olor de sofre; sota els peus s’obrirà la terra i els xuclarà en cos  i ànima. Vet aquí com ho va dir Jesucrist: “En el temps de la sega diré als segadors: colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; el blat, dipositeu-lo al meu graner” (Mt. 13,30). Com ara un feix de capellans, arquebisbes, bisbes, rectors i vicaris, oficials, etc. Si han pecat de simonia o si han mal regit amb ufanes cavalcadures, amb concubines… no donant bon exemple a la gent; oooh, quin feix tan gran d’aquests a l’infern! Un altre feix es farà amb emperadors, reis, etc. que no hagin fet de senyors amb bona justícia, o que no han punit els seus pecats, o que no gosin extirpar els crims a les ciutats tan nobles que es podreixen per pecats i es corrompen: d’aquests tals, gran feix, sus! al foc de l’infern. Un altre feixot de mals religiosos que s’aparten de la religió i volen viure segons la seva voluntat i tenir propietats, etc. Ooi, quin feixot tan gran! (…) Un altre feixot de persones superbioses (enteneu-me dones!), que tot s’ho gasten en vanitats, blanquets, corns… Igualment els homes vans, inflats de ciència. Ooh, que en serà de gran, aquest feixot, cap a l’infern! Un altre feixot d’usurers (…) Ooi, quin feixot tan gran cap a l’infern: xof! A les calderes!”

**************************************************************************************************

“(…) que els jueus o moros estiguin en llocs apartats, no entre els cristians. No sostingau metges infidels, ni compreu vitualles d’ells i que estiguin tancats i emmurallats ja que no tenim pitjors enemics. Una cristiana no ha de ser dida seva ni menjar amb ells. Si us envien pa, tirau-lo als cans; si us envien carn viva, preniu-la, però si fos morta, no”.

**************************************************************************************************

“Són molts els qui pensen que fan el senyal de la creu i fan el senyal del diable. Quin és el senyal de la creu? Aquest: +. Mentre que el del diable és el cercle C; sembla que es vulguin espantar les mosques.”

**************************************************************************************************

“Exemple del rei en Martí (Martí l’Humà). Jo era amb ell a la seva cambra a Barcelona i va dir-me: Mestre Vicent, voleu veure les meves cames, que les tenc totes plenes de podridura? I jo li vaig demanar a què es devia, i em va dir: Jo tenc això perquè, quan era jove, tenia unes cames boniques i les mostrava perquè em diguessin que les tenia ben fetes; per això tenc aquest càstig.   Aah, vaig dir, ja va bé si us n’adonau”.

*********************************************************************

(Del matrimoni i la criança dels fills)

“I per què ha donat Déu mamelles a la dona? Perquè sigui celler de la criatura. Us pensau, filles meves, que Déu us ha donat les mamelles per mostrar les freixures als milans, com a putes? No, sinó que heu d’anar del tot tapades, llevat de les que estan criant. (…) I vegeu què us diré: per al creixement complet de la criatura dins del ventre, cal que s’hi estigui nou mesos, així mateix amb l’alletament. Si hi ha dos fadrins amb una mateixa constitució, el que mamarà tres anys bona llet tindrà més força que el que no mamarà bona llet. Per això marit i muller han d’estar tres anys sense fer ús del matrimoni. Però tu, com ho fas? Abans que ella partesqui cap a missa. Oooh, quin porcàs! I per això surten lleganyoses les criatures.”

**************************************************************************************************

“Aquí teniu un consell de la Verge Maria: que sobretot les dones no vagin a les romeries. Quan l’altre any anaren a Roma, moltes dones hi varen anar verges i en tornaren putes. Vegeu què em va pasar a mi. Jo vaig anar a un hostal i l’hostalera em va dir: ”Oh, quina sort que heu tingut de no haver arribat anit, que de cop varen arribar més de cent persones entre religiosos i capellans, homes i dones”. I jo li vaig dir: “I on va dormir tanta gent?”. L’hostalera digué: “En aquella pallissa, tots rebolicats”. “I sense llum?”. “Sí”. Déu em guard de semblant romeria! Filles meves, guardau-vos-en!”

**************************************************************************************************

“Jo sé d’homes que deien que durant quaranta anys mai no havien fet contrició fins ara que han vist fer aquesta penitència. Per això l’escriptura diu: Convertiu-vos a mi de tot cor amb dejunis, amb plors, amb lamentacions. Convertiu-vos, pecadors envellits. I com? Dejunant, flagel·lant-vos, trencant la carn: li heu de pegar, que ha fet molt de mal”.

 

Exercicis
1.   Compara l’obra d’Anselm Turmeda amb la de Francesc Eiximenis i la de Sant Vicent Ferrer. Creus que van en la mateixa línia o que podem parlar diferències significatives entre unes i altres. Justifica la teva resposta.

2.   Resumeix en tres o quatre línies el pensament que expressa Eiximenis sobre les dones als textos que has llegit. Creus que es pot dir que és un autor misogin o creus, per contra, que només critica les dones per ajudar-les a millorar com a cristianes. Explica-ho amb detall.

3.   A quin tipus de públic creus que s’adreça Eiximenis quan escriu la Faula de la somera? Era el seu públic habitual? Què pretén aconseguir-ne?

4.   Quina relació té l’exemple del capellà golafre amb la crisi espiritual de l’època a la qual ens hem referit a la part introductòria d’aquest tema?

5.   Explica amb les teves paraules el contingut del fragment del Llibre de bons amonestaments que acabes de llegir. Et semblen uns consells cristians? Raona la teva resposta.

6.   Quina imatge dels religiosos transmet Turmeda als fragments que hem llegit de La disputa de l’ase? Creus que fan referència a una situació real de la societat de l’època

7.   Cerca als fragments dels Sermons de Sant Vicent Ferrer que has llegit exemples de les principals característiques que s’han esmentat a la part teòrica del tema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *