Jaume Roig

 

1. Vida

2. Obra: L’Espill.

 

1.   Vida

Jaume Roig (1400?-1478) va ser un metge valencià prestigios que ocupà càrrecs importants com a conseller de la ciutat, examinador de metges i administrador d’un hospital a València. Es casà amb Isabel Pellisser, amb qui tingué sis fills.

2.   Obra. L’Espill.

És l’única obra que se li coneix. És una narració de més de setze mil versos apariats de quatre síl·labes (noves rimades partides). El llenguatge que hi usa és popular i molt ric, ja que hi abunden les expressions col·loquials que accentuen el caràcter satíric de l’obra.

L’obra es divideix en un prefaci, on anuncia que pretén aconsellar joves i també vells perquè desconfiïn de les dones, i quatre capítols o “llibres”. En el primer explica en primera persona la seva joventut: mor son pare, la seva mare el treu de ca seva, ha de lluitar per sobreviure, viatja a París, on s’enriqueix amb la cavalleria, i torna a València per casar-se i viure com un burgès. En el segon explica els seus fracassos sentimentals, sempre atribuïts a la maldat de les dones. En el tercer vol tornar-se a casar però se li apareix el savi Salomó, que fa una llarga crítica a les dones. En el quart decideix dur una vida retirada a València, dedicada a Déu i lluny de les dones.

La temàtica de L’Espill s’insereix a la tradició medieval de la misogínia, que acusa les dones de tota classe de maldats, sobretot les referides al “pecat de la carn”. A l’obra, Roig les ataca en general a totes i de manera indiscriminada, només en deixa al marge la Mare de Déu i la seva dona, Isabel Pellisser. A part de la misogínia també trobam a l’obra una crítica generalitzada a la societat de l’època, mostrant un panorama bastant pessimista dels costums, la vida a les ciutats, les diversions, els menjars o els hospitals del segle XV.

TEXTOS

Doncs, dic que totes,
de qualque estat,
color, edat,
llei, nació,
condició,
grans e majors,
xiques, menors,
jóvens e velles
lleges e belles,
malaltes, sanes,
les cristianes,
juïes, mores,
negres e llores,
roges e blanques,
dretes i manques,
les geperudes,
parleres, mudes,
franques, catives,
quantes són vives,
qualssevol sien:
tot quant somien
ésser ver creen;
del que no veen
procés de pensa
fan, sens defensa
ni part oir;
per presumir
sols, pronuncien:
ver sentencien
que cert no saben.
Mentint se gaben,
sempre varien,
jamai se rien

sens ficció;
per tració
rien e ploren;
criden que es moren
quan són pus sanes;
si han terçanes
llur mal no colen;
e fingir solen
tenir dolor
per dar color
a ses empreses.
Si són represes,
instruccions,
reprensions,
tot ho refusen!

Mas, molt bé excusen
vicis amats,
e los pecats
d’altri especulen,
e se’n tribulen
com se confessen:
d’aquells expressen
les circumstàncies,
d’aquells han ànsies,
dels seus no es dolen.
Mostren que volen
lo que no els plau:
miren lo blau,
compren de grana;
volen magrana,
raïm demanen;
mas no s’enganen
mai en lo prendre!
Pròdig despendre,
ufanejar,
pus alt pujar
és llur plaer!

Mas aquell any

un cas estrany,
en lo món neu,

jorn de Ninou
s’hi esdevenc.

Jo tinguí’l reng;
fiu convidar

tots a sopar
e rigolatge,

los de paratge
qui junt havíem;

allí teníem
de tot potatges,

de carns salvatges,
volateria,

pastisseria
molt preciosa,

la pus famosa
de tot París.

En un pastís,
capolat, trit,

d’hom cap de dit
hi fon trobat.

Fon molt torbat
qui’il conegué;

reconegué
què hi trobaria;

més hi havia
un cap d’orella.

Carn de vedella
creiem menjàssem,

ans que hi trobàssem
l’ungla i el dit

tros mig partit;
Tots lo miram

e arbitram
carn d’hom cert era.

La pastissera,
ab dos aidans

filles ja grans,
era fornera

e tavernera;
dels que hi venien,

allí bevien,
alguns mataven;

com capolaven,
feien pastells,

e dels budells
feien salsisses

o llonganisses,
del món pus fines.

Mare i fadrines
quants ne tenien

tant ne venien,
e no hi bastaven;

elles mataven
alguns vedells,

ab la carn d’ells
tot ho cobrien,

assaborien
ab fines salses

les dones falses.
En un dot tou,

fondo com pou,
descarnats ossos,

carnes e tossos,
allí’ls metien

e ja l’omplien
les fembres braves,

cruels e praves,

infels, malvades

e scelerades

abominables;

cert los diables,
com los mataven,

cree los odiaven,
e lo dimoni. (…)

Per lo mati,
de totes tres

feren quartés,
e llur posada

fon derrocada,
e la planaren;

sal hi sembraren,
e tots los cossos

tallats a trossos
(cent n’hi contaren),

los soterraren
en lloc sagrat.

Molt haguí grat
d’aquell país; (…)

dones malignes
moltes vegades

viu condemnades;
mil bandejaven,

més ne penjaven
que de raïms

per varis crims.
Una’n penjaren,

viva scortxaren,
gran fitillera

e metzinera.
De nit venia

sens companyia:
sola pujava

e arrancava
dents e queixals

dels qui en pals
ben alt muntats

eren penjats.
La falsa folla,

dintre un olla
ben enginyada,

llum amagada
ella tenia:

e si sentia
algú passàs

e s’acostàs,
la descobria.

De lluny paria
spaventable

cap de diable:
per cinc forats

ben compassats
los raigs exien,

ulls, nas parien,
gran boca ab foc. (…)

Porc ple de vicis,
un mal matí

son sant Martí
ella troba;

la pell lleixà
per fer-ne bots.

 

 

 

D’ella em record:

Is, primer mort,

lo peix llisser

hac nom primer (…)

Dona molt clara

a mi molt cara,

res en lo món,

mentre hi fon

no amí tant,

fiu dol e plant

gran quan fallí,

de cor l’amí,

extremament.

 

Exercici:
1.   Redacta un text de 10-12 línies on expliquis el contingut del fragment de L’Espill que acabes de llegir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *