L´Humanisme. Bernat Metge.

  1.  1.L’Humanisme:

    1.1   Concepte

    1. 2. L’Humanisme a Catalunya. La Cancelleria Reial i la uniformitat lingüística

    2.Bernat Metge:

    2.1. Vida

    2.2. Característiques generals de la seva obra

    2.3. Obra:

    a. En vers

    b. En prosa

     

    1. L’HUMANISME

    1.1 Concepte: 
    Moviment cultural sorgit a finals del segle XIV a Itàlia (des d’on s’estengué a tot Europa) que propugna un retorn als clàssics i una filosofia antropocèntrica.

El canvi de mentalitat que suposa ve marcat pel desig desinteressat de saber i per la valoració de la            intel·ligència, de la bellesa i dels llibres com a forma material de transmetre-la. 

         1.2.L’Humanisme a Catalunya. La Cancelleria Reial i la uniformitat lingüística.

Aquest corrent provinent d’Itàlia arribà a terres catalanes gràcies a la Cancelleria Reial, organisme burocràtic integrat per funcionaris que s’encarregaven de redactar tot tipus de documents reials. La formació cultural que s’exigia a aquests funcionaris (que havien de dominar tres llengües: el llatí, el català i l’aragonès) enllaçava directament amb les innovacions humanístiques. Ells varen ser els traductors d’obres clàssiques a partir dels textos originals.

Els documents que elaboraven aquests funcionaris (que arribaven a tots els territoris de la Corona) varen tenir un paper importantíssim a l’hora de mantenir la uniformitat de la llengua. I és que a diferència d’altres llengües romàniques el català presenta, abans del segle XV, una uniformitat en la prosa realment notable que s’explica d’entrada per la gran difusió de la prosa lul·liana. A finals del XIV, però, Ramon Llull començà a ser deixat de banda i fou la Cancelleria Reial la que a partir d’aquell moment aconseguí mantenir aquesta uniformitat.

Els principals trets estilístics que marcaren el model de llengua difos per la Cancelleria, que demostren la voluntat d’adaptar al català els recursos retòrics llatins,  són:

  • Amplificació dels períodes sintàctics.
  • Hipèrbatons més o menys forçats.
  • Existència de cadències rítmiques.
  • Massiva incorporació de cultismes lèxics.
2. BERNAT METGE.
2.1.  Vida (Barcelona 1340/45-1415)

Fill d’un apotecari proveïdor de la família reial, B. Metge fou educat en el coneixement del llatí  i orientat en la carrera de funcionari reial pel segon marit de la seva mare, Ferrer Saiol, protonotari i llatinista.

De molt jove, jurà el càrrec de notari i arribà a ser secretari de Joan I. En aquests moments, però, hi havia entre els funcionaris del Consell Reial una gran corrupció, resultat de la feblesa i de l’excessiva confiança de Joan I, home inepte i irresponsable que arribà a l’extrem de ser totalment arruïnat pels seus propis consellers, els quals possiblement cometeren també greus delictes d’alta traïció nacional a fi de satisfer els seus interessos personals. Mort Joan I, els seus consellers (entre ells Bernat Metge) foren empresonats; però el nou rei, Martí l’Humà, els va absoldre. B. Metge aconseguí el favor d’aquest nou rei (de qui arribà a ser secretari) gràcies, en part, a la redacció de la seva obra Lo Somni.

2.2. Característiques generals de la seva obra

Paral·lelament a la seva activitat professional com a secretari de la Cancelleria, Bernat Metge manifestà uns interessos per la lectura i per l’estudi dels autors clàssics que només s’expliquen per una curiositat plenament humanística.

No fou, però, un escriptor d’idees originals. Recollí materials d’allà on en trobà i no es preocupà gaire d’elaborar-los. L’originalitat de la seva obra rau en l’actitud que demostra davant la vida, que es manifesta en un conjunt de característiques totalment modernes i humanístiques: sentit crític, ironia, escepticisme i exaltació de la bellesa com a finalitat.

2.3.  Obra.
a. En vers

Llibre de Fortuna e Prudència: Consta de 1194 versos i té com a objectiu  demostrar  la innocència de l’autor davant les acusacions de malversació de fons públics de què havia estat objecte. Fa referència a un viatge misterios a una illa que fa l’autor-protagonista una nit d’insomni. Allà discuteix amb Fortuna i Prudència (personatges al·legòrics) sobre temes de caire filosòfic. Els termes i l’actitud de B. Metge en aquesta obra són encara totalment medievals.

Sermó: Consta de 211 versos i és una paròdia dels sermons dels predicadors. Els consells que conté fan una caricatura dels de la moral cristiana. Cal destacar la seva ironia en parlar de les dones i de les poc escrupoloses recomanacions per surar en la vida (recomanacions que sembla que ell va seguir fidelment).

Medecina apropiada a tot mal: Consta de 125 octosíl·labs apariats i és una caricatura dels receptaris medievals que servien per guarir mals d’amor.

b.  En prosa

Com se comportà Ovidi essent enamorat: És una traducció en prosa d’un  poema atribuït a Ovidi. És una paròdia on l’autor defensa l’amor sensual de la dona vella enfront de l’amor sincer de la dona jove. L’obra anava destinada a divertir els amics de Metge.

Apologia: Inspirada en el Secretum, de Petrarca, és un diàleg filosòfic, a l’estil de Plató i de Ciceró, entre l’autor i un amic. L’autor hi manifesta la seva actitud humanística en elogiar els llibres dels autors antics.

 Valter e Griselda: Traducció d’una obra de Petrarca, que a la vegada és una versió d’una novel·leta del Decameró de Bocaccio. Aquesta obra, que narra les proves que ha de superar Griselda per demostrar que és fidel al seu marit, Metge la dedica a Isabel Guimerà, filla d’un tresorer reial, amb la intenció que l’ajudi a defensar-se de les acusacions de sostracció de béns públics. Metge adopta l’actitud de l’home injustament perseguit que reflexiona sobre el valor de la virtut. La prosa d’aquesta obra és la primera mostra de la prosa catalana que segueix models llatins (humanisme).

 Lo Somni: És una combinació de traducció i de creació que fa de la literatura un instrument. B. Metge havia estat empresonat arran de la mort de Joan I i, un cop alliberat, va escriure aquesta obra per obtenir el favor del rei Martí l’Humà, successor d’aquell. Les fonts d’aquesta obra són extenses i variades (Boeci, Ovidi, Virgili, Bocaccio, Petrarca…) i evidencien ja la presència de l’esperit humanista a Catalunya. Això, i l’actitud irònica de l’autor i l’ús constant del diàleg d’influència platònica i ciceroniana fan que aquesta obra sigui la primera mostra de prosa humanística a la Península Ibèrica.

L’obra consta de quatre llibres estructurats en forma de diàleg entre l’autor (quan encara és a la presó) i tres personatges que se li apareixen mentre dorm:   el  rei  Joan  I ( que  és al  purgatori ) i  dues  figures de la mitologia grega ( Orfeu i Tirèsies), que representen dos dels tres pecats del monarca (la música i l’astrologia).  El tercer pecat és la caça.

Als llibres primer i segon, l’autor dialoga amb Joan I sobre la immortalitat de l’ànima. Déu ha permès al rei presentar-se davant B. Metge per convèncer-lo de la seva incredulitat sobre aquest tema i perquè pugui salvar-se. Al tercer llibre Orfeu explica la seva vida i és replicat per Tirèsies amb un terrible atac contra les dones. Al quart, B. Metge contesta amb un elogi de les dones (sobretot de sis reines catalanes). L’obra acaba amb una forta crítica als homes. L’obra acaba quan B. Metge es desperta.

La modernitat del pensament de B. Metge queda reflectida en l’escepticisme expressat en frases com “crec allò que veig i no em preocup de la resta” i en l’orgull de la pròpia condició humana (“som home com els altres i convé que seguesqui llurs petjades”.

TEXTOS
 HISTORIA DE VALTER I GRISELDA

(Carta de Bernat Metge a la molt honorable madona Isabel de Guimerà) 

“Cercant entre llibres de filòsofs i poetes alguna cosa amb la qual poder complaure les dones virtuoses, se m’ocorregué l’altre dia una història que conta Petrarca, gran poeta a les obres del qual jo tenc un gran afecte. I com que aquesta història és basada en les virtuts de paciència, obediència i amor conjugal i estic segur que, entre d’altres virtuts, vos teniu molt especialment aquestes, he decidit traduir aquesta història i enviar-vos-la perquè vos i les altres dones virtuoses prengueu exemple de les coses que s’hi conten”.

************************************************************************************************************

LO SOMNI

“Ha passat poc temps des que, estant a la presó, no per cap malifeta que els meus perseguidors i envejosos sabessin en contra meva (com després clarament i per a la seva vergonya s’ha demostrat) sinó per la simple ràbia que em tenien o per algun secret designi de Déu, un divendres, entorn de la mitjanit, estudiant a la cambra on jo solia estar, la qual és testimoni dels meus pensaments, em vingué un molt gran desig de dormir, i em vaig aixecar i vaig passejar un poc per l’esmentada habitació, però sorprès per una son tan forta, em vaig estirar al llit i, de sobte, sense ni despullar-me, em vaig adormir no de la manera acostumada sinó d’aquella en què els malalts o els afamats solen dormir.

Estant així m’aparegué un home de mitjana estatura amb cara reverent, vestit de vellut carmesí sembrat amb corones dobles d’or i amb un capell vermell al cap. L’acompanyaven dos homes de gran estatura, un dels quals era jove, molt bell i tenia una rota (espècie d’arpa) entre les mans; l’altre era molt vell, amb barba llarga i sense ulls, i duia un gran bastó a la mà. I entorn de tots ells hi havia molts falcons, astors i cans de diferents races que cridaven i udolaven molt lletjament.

I quan vaig haver mirat bé, especialment aquell home de mitjana estatura, em va semblar que era el rei Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc temps havia mort i al qual jo llargament havia servit. I, dubtant de qui era, em vaig espantar terriblement. Llavors ell em digué:

–        Allunya tota la por de tu, ja que jo som aquell que et penses.

Quan el vaig sentir parlar, el vaig conèixer de cop i, tremolant,  li vaig dir:

– Oh senyor! Com és que sou aquí? No moríreu l’altre dia?

– No vaig morir -digué ell- però vaig deixar la carn a la seva mare i vaig tornar el meu esperit a Déu, que me l’havia donat.

– Com, l’esperit? – vaig dir jo -. No puc creure que l’esperit, si és res, pugui tenir cap altre camí més que aquell que la carn té.

– I doncs, què et creus – digué ell – que som jo? No saps que l’altre dia vaig morir?

– Ho he sentit a dir – vaig respondre jo – però ara no ho crec, perquè si fossiu mort no seríeu aquí, i entenc que sou viu i que la gent, a qui sempre agrada tenir notícies noves o per algun engany que vol fer, ha fet córrer que sou mort.

– El que es diu és cert: jo he pagat el que devia a la natura i el meu esperit és aquest que parla amb tu.

– Vos, senyor, em podeu dir el que vulgueu; però, parlant amb vostra reverència, jo no creuré que sigueu mort ja que els homes morts no parlen.

– És cert – digué- que els morts no parlen, però l’esperit no mor i per això no li és impossible parlar.

–        No crec – vaig dir jo – que l’esperit sigui res després de la mort, ja que moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells i no he vist que cap esperit ni cap altra cosa els sortís del cos.”

************************************************************************************************************

El rei parla dels seus pecats i dels acompanyants que porta

 -“Els plaers – digué ell – a què jo era inclinat tan sols no bastaven per llençar-me dins l’infern, perquè no eren provocats per l’interès, ni causaven mal a ningú, només a mi mateix. Jo passava molt de gust, molt més que no calia, de caçar i d’escoltar amb gran goig cantors i ministrers (sonadors d’instruments musicals) i de molt donar i desprendre i de cercar algunes vegades (com solen fer els grans senyors) com podria saber algunes coses futures, per tal de poder-les preveure i preparar-m’hi. Totes aquestes coses eren mal fetes, però me’n confessava i combregava sovint; i me’n penedia, però no prou per no tornar-hi de tant en tant. I per això Nostre Senyor vol que jo ara faci penitència, perquè de viu no en vaig fer tanta com calia.

(…) Com que jo passava molt de gust de caçar, Déu nostre Senyor ha ordenat que aquests falcons, astors i cans que veus al meu voltant cridin i udolin tot el temps davant jo i, com que trobava un gran plaer en els cantors i ministrers, aquest home que té una rota entre les mans amb molta de discordança em fa sons desplaents i sense ritme ni mesura i, en definitiva, lluny de tota melodia. Per haver mirat de saber coses futures, com he dit abans, ha posat en la meva companyia aquest home vell, que sense descans em duu a la memòria tots quants disgusts he tingut en la vida i em fa retret de la vanitat que jo perseguia, dient-me: “Per les coses futures que volies saber, Déu nostre Senyor vol que recordis les passades, perquè et siguin motiu de dolor i de pena, ja que per la teva culpa mereixeries l’infern”

************************************************************************************************************

Parlament de Tirèsies

 

La causa principal del teu mal és que no saps com són les dones ja que si ho sabessis no en tindries l’opinió que en tens. I perquè ho sàpigues, escolta bé això que et diré. Una dona és un animal imperfecte que no estima cap altra cosa més que el seu cos, i si els homes la veien així com és, una vegada fet allò que a la generació humana pertany, en fugirien com de la mort. No hi ha cap animal  més brut que les dones (…). Elles, que coneixen allò que els manca, volen que la gent cregui que tenen moltes coses que la  natura no els ha donat. (…)

Desitjant que els seus cabells negres siguin semblants a fils d’or, moltes vegades amb sofre, amb sabons i lleixius de diverses cendres (…) i a vegades amb sagí de serp i de guàtlera i amb els rajos del sol els converteixen en el color que desitgen. Després els fan caure a vegades pel mig de l’esquena, sovint els escampen pels muscles i a vegades els emboliquen pel cap, segons com creuen que els està millor.(…) Els pelen les celles i el front, els afaiten amb un vidre subtil les galtes i el coll i els en lleven certs pèls que creuen que els fan lleig (…).

(referint-se al seus vestits) (…) que siguin de drap fi i folrats, amb les mànigues molt amples fins als talons, i amb la falda molt ampla i folrada per mostrar les seves anques ben grosses, i de la cintura per amunt,  embotides de tela o de cotó per fer-los grans pits i grans espatles i per cobrir tot allò que tenen i no volen mostrar (…)

Elles primerament es posen davant un gran mirall, i a vegades dos per poder-se veure les dues parts i conèixer quina de les dues mostra millor la seva figura; i a una part fan estar la serventa i a l’altra la cabellera o les polseres (…). I amb l’ajuda d’aquella comencen a vestir-se fent mil retrets dient : “Aquell vel no està ben tenyit,  aquest altre no està ben estufat i aquest penja massa d’aquesta part (…) I adesiara, cridant, flastomen dient:”Ves-te’n a la punyeta, vilana traïdora, que no ets bona més que per escatar peix i rentar les escudelles (…). I si per ventura els seus marits els critiquen aquest vici, diran que ho fan per agradar-los més a ells (…).

Quan ja van ben arreglades i pintades, si algú els mira les mamelles (que elles desitgen que tothom  els les miri perquè per això les treuen defora) les amaguen corrent, volent donar a entendre que no volen que les vegin  i és tot el contrari ja que tot d’una que les han cobertes les tornaran a descobrir i mostrar tan deshonestament com podran (…). I si algú, passant, no les mira (…) voldrien matar-lo amb les seves pròpies mans.

Després, a noces i convits solemnes, es mostren bé als mesquins que els van darrere, els quals cauen a la ratera ja que o les prenen per mullers o a vegades per amigues. Quan els han aconseguit fan veure que són obedients i humils i demanen als bèsties dels seus marits (que tot els ho donen) agulles de pit, anells, perles, collars (…).

I quantes coses penses que es posen quan van al bany (diuen que per conservar la joventut)? No te les podria dir de tantes com són. Untades hi van i més untades se’n tornen. Si per mala ventura les beses hi quedes aferrat (…). (enumera els productes que es posen les dones abans d’anar al llit amb el  seu marit) molts perfums i aigües,  calç viva, sulfur d’arsènic, olis, sabons, estopa, banya de cabrons, sulfat de ferro, sang de voltor (…) I altres innombrables materials que et provocarien el vòmit si els senties. Evita-la, doncs, si viure desitges.

(…) Fan veure que són porugues si el seu marit els encomana alguna cosa honesta (…) : si han de pujar a qualque lloc alt diran que el seu cervell no ho pot sofrir; si han d’entrar a la mar, diran que l’estómac els fa mal; no van de nits perquè diuen que tenen por dels esperits i dels fantasmes; si senten una rata anar per casa o que el vent mogui alguna porta (…) criden, tremolen i  s’acuben com si fossin en gran perill. Però elles són atrevides en aquelles coses deshonestes que els interessen : no tenen  por de passar per terrats ni per torres, ni d’anar de nit i passar pels cementeris o pel mig d’homes armats quan els seus amants les criden, i els amaguen, si és necessari, en llocs secrets de les seves cases (…)

I quantes tenen els fills abans de temps per por de no caure en vergonya! I quants parts que podrien haver anat bé fan anar malament? Els hospitals ho saben, i els boscos, els rius i els pous on molts d’infants són tirats també; i els peixos, ocells i bèsties ferotges que se’ls han menjat també.(…)

I si per ventura la nit anterior els seus marits els han girat les anques o els han dit alguna paraula desagradable, l’endemà pegaran a les seves criades i esclaves i renyaran els seus escuders i servidors encara que no tenguin motiu només perquè no es poden venjar dels seus marits com voldrien. Quan elles van pintades, el sol, el vent, el fum, el fred, la calor i les mosques són els seus enemics capitals, i si una mosca es posa damunt la seva cara els que estan al seu voltant han d’agafar i matar la mosca davant elles, i si no durant vuit dies no estaran alegres ni faran cas de res.”

***************************************************************************************************************

(Resposta de Bernat Metge a Tirèsies)

 –        Tu has dit el pitjor que has pogut de les dones, i per les bones obres que m’han fet les vull defensar tant com podré de dues maneres: la primera, dient tot el que tenen de bo (…) i l’altra mostrant-te tot el mal que hi ha habitualment en els homes (…). I això em servirà per excusar-les, perquè si els homes són viciosos (que haurien de fer servir la raó per allunyar-se del mal més que les dones, que no tenen tanta perfecció com ells) no és estrany que elles s’equivoquin, posat que algunes ho facin, cosa que no crec.

(…)  conclouré breument parlant de la reina dona Maria, ara regnant, no perquè ella meresqui ser darrera per tenir menors virtuts sinó per donar-li avantatge i honor. Són tantes les virtuts que no sé per on començar. (Parla del gran amor que té al seu marit i el compara al de Penèlope per Ulisses) (…) molt més gran fou l’amor que la reina mostrà cap al rei ja que no només el recordà quan ell conqueria, amb gran perill per a la seva persona,  Sicília i l’esperà mig vídua amb gran perill de no tornar-lo a veure més sinó que per ajudar-lo va vendre tot el que tenia i li envià molts de soldats i molts de doblers consentint ella viure amb grans escassetats. 

 

SERMÓ

     ” Per ço que hage bon fonament
nostre sermó,
digats amb gran devoció:
“Ave Maria”;
consell-vos que de tot lo dia
no en digats pus (…)Jamés almoina no darets,
que això us perdríets.
No us confessets, si dir devíets
les veritats.
En dejú missa no ojats,
ne begats poc. (…)
Haver no porets valor granda,
si no robats.
Consciència no hajats,
si volets viure.(…)

Treball llunyarets e desfici
del vostre cors. (…)
A tot hom pagarets de fum,
a qui degats. (…)
Si el cor havets plen de falsia,
serets del temps. (…)
La dona no val una figa
si no és lloçana (…)
Siats de natura d’anguila
en quant farets.
Jamés no dejunarets
sinó en durment. (…)
Ab vidues haurets diners,
si us hi fregats;
car, puix han llurs marits robats,
si us sabeu fer,
pujar-vos han a cavaller
o a ric-hom.
Jamés no porets ésser prom,
si no sóts sord.
Si volets estament en cort,
siats frescal.
Si veets hom que faça mal,
no el ne reptets. (…)
Si volets conseguir tost
amor de dones,
totes, les àvols e les bones,
difamarets,
e faran ço que volrets
alegrement. (…)
Jamés no tingats per amic
null hom qui us am,
e si el veets morir de fam,
no li n’aidets. (…)
Injúries farets e torts
generalment,
e puis haurets gran estament
e bona fama,
e serets quiti de la flama
que en infern crema.

E, doncs, provat és nostre tema;
així us port Déu,
quan vos morrets, al regne seu
e us gard de mal.
La confessió general
ja la sabets:
Del bé que en lo món fet haurets,
vos penedits;
les malvolences retenits
mentre viscats;
sobre tota res comportats
los hòmens rics,
e cells que es fan vostres amics
quan ops vos han.      (Sermó)

  1. Comenta, a partir de la carta introductòria a la Història de Valter e Griselda que has llegit, quina importància té l’originalitat i també l’ús de la literatura com a mitjà en l’obra de Bernat Metge.
  2. Identifica, al primer text de Lo Somni, un fragment on es posi de manifest que la prosa de Metge segueix les pautes del model lingüístic de la Cancelleria Reial. Posa’n exemples.
  3. Qui acompanya l’ànima de Joan I quan s’apareix a Metge a la seva cel·la? Per què l’acompanyen? Explica-ho amb detall.
  4. Quina imatge de la dona transmet Tirèsies al seu parlament? És semblant a la que ofereixen altres autors de l’e`poca com F. Eiximenis? Compara-la.
  5. Quins són els principals consells que dona B. Mege al seu Sermó? A quin altre autor medieval que hem estudiat et recorden aquests consells? Què et sembla que tenen en comú un i altre?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *