El conflicte lingüístic

Es produeix una situació de conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells, desplaçant de manera parcial o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

1.  La substitució lingüística

Etapes

  1. Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves… són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
  2. Procés de monolingüització en la llengua dominant: a poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és substituïda per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:

1.- Autoodi: els que s’han passat a la llengua de fora reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

2.- Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

3.- Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors… En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

4.- Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.

2. La normalització lingüística

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

– Augmentar el nombre de parlants.

– Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.

– Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.

– Elaborar unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma. Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

  1. La normativització (codificació de la llengua)
  2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

Exercicis

1. Responeu vertader o fals a les afirmacions següents:

a.   Hi ha llengües que tenen una tendència natural a ser substituïdes per altres a causa de la seva inferioritat intrínseca.

b.   Una llengua és reemplaçada per una altra quan els parlants deixen d’emprar-la.

c.   L’abandó de la llengua pròpia per part dels parlants és un fet espontani.

d.  Si no es reconeix que hi ha un conflicte lingüístic, difílment es podrà assolir la normalització d’una llengua que està en situació d’inferioritat.

e.   El desenllaç d’una situació de conflicte lingüístic és o bé la desaparició de la llengua pròpia o bé la normalització lingüística.

f.   El bilingüisme és l’etapa final del procés de substitució lingüística.

g.   Els prejudicis lingüístics condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

h.  Un procés de substitució lingüística és ràpid, espontani, individual, uniforme i no conflictiu.

i.   Tot procés de substitució lingüística acaba necessàriament amb l’extinció d’una de les llengües en conflicte.

j.   En un procés de substitució lingüística cada vegada es parla en més àmbits la llengua B (recessiva).

k.   El bilingüisme és l’etapa final del procés de substitució lingüística.

l.    En una situació de diglòssia, la llengua B pot assolir la normalització sense la intervenció sociopolítica.

2.   Llegeix el text següent i respon: 

“Una situació de substitució lingüística comporta una actitud de rebuig de la pròpia identitat col·lectiva: és el fenomen d’autoodi o deslleialtat lingüística. L’autoodi és el sentiment d’inferioritat que experimenten determinats individus per posseir els trets que els identifiquen com a membres del grup. L’actitud més simple és, naturalment, la de negar la pertinença a aquest grup. Aquesta conducta no sol ser passiva, sinó que sovint el fet d’abandonar lingüísticament el grup d’origen comporta, alhora, el sentiment d’hostilitat contra aquells que hi continuen integrats.” 

 

a) Quines raons pot tenir una persona o grup per adoptar en un moment determinat comportaments lingüístics que podríem anomenar com a propis d’un sentiment d’autoodi?

b) Coneixes qualcú que hagi renegat de la seva llengua, perquè considera que no és igual de vàlida que la llengua dominant?

c) En quines situacions comunicatives se sol produir aquest fet? En les formals o en les informals?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *