La Renaixença (segle XIX)

  • És un moviment cultural que pretén la recuperació de la llengua i la literatura catalanes després de tres segles de decadència cultural.
  • El programa literari es caracteritza per:
    • Recuperar l’ús de la llengua en els àmbits culturals i literaris.
    • Enllaçar amb la tradició medieval.
    • Restablir els Jocs florals.
  • Els tres fets emblemàtics de la Renaixença són:
    • La publicació del poema La Pàtriade Bonaventura Carles Aribau (any 1833)
    • La instauració dels Jocs Florals de Barcelona (any 1859)
    • La publicació del poema èpic L’Atlàntidade Jacint Verdaguer (any 1877)
  • Autors més representatius: Jacint Verdaguer (Poesia), Narcís Oller (novel·la) i Àngel Guimerà (teatre).

Resultat d'imatges de JOCS FLORALS

JACINT VERDAGUER (1845-1902)

  • És el gran poeta de la Renaixença.
  • Va crear un estil propi molt característic que combinava magistralment elements populars i elements cultes.
  • Va escriure els dos poemes èpics més importants de la literatura catalana:
    1. L’Atlàntida, on combina el tema del descobriment d’Amèrica per Colom amb l’enfonsament del mític continent dels atlants.
    2. Canigó, que tracta dels orígens llegendaris de la Catalunya cristiana.
  • Molts dels seus poemes lírics tenen un caràcter religiós i patriòtic, alguns dels quals s’han convertit en cançons populars pel seu estil popular i la seva gran sensibilitat.

Resultat d'imatges de JACINT VERDAGUER

NARCÍS OLLER (1846–1930)

  • Narcís Oller és el novel·lista més important de la literatura catalana del segle XIX.
  • Les seves obres s’inscriuen dins el corrent delRealisme (a vegades vorejant el Naturalisme) tot i mantenir-hi elements propis del Romanticisme.
  • El Realisme és un corrent artístic, sorgit a mitjan segle XIX, que es caracteritza per la voluntat de representar la realitat immediata de l’autor i retratar-la de maneraobjectiva.
  • Les novel·les més importants de Narcís Oller són :
    • La Papallona: la història d’un seductor i la seva víctima explicada amb un estil costumista i romàntic
    • L’Escanyapobres: Presenta l’arquetipus de l’avar i reflecteix l’impacte de la revolució industrial en la societat rural.
    • La bogeria: Amb un tractament naturalista parla d’un procés de bogeria provocada per les lleis de la genètica  i pel medi ambient.
    • La febre d’or: Té com a tema central l’obsessió pels doblers. Parteix de la figura del nou ric que gràcies a l’especulació a la borsa aconsegueix enriquir-se ràpidament però que tanmateix acaba arruïnant-se per la crisi financera europea.

Imatge relacionada

ÀNGEL GUIMERÀ (1845-1924)

  • Àngel Guimerà és el dramaturg més important de la literatura catalana del segle XIX i el de més projecció internacional.
  • Els temes i els personatges de l’obra d’Àngel Guimerà vénen marcats per dos aspectes bàsics que havien marcat la seva vida: el mestissatge i la idealització de la figura de la dona, sobretot com a mare.
  • La seva obra participa dels dos models de teatre romàntic: la tragèdia romàntica d’ambientació històrica i el drama romàntic de caire realista.
  • Les seves dues obres més destacables són:
    • Mar i cel : És una tragèdia romàntica escrita en vers que tracta de l’amor impossible entre Saïd, un corsari musulmà, i Blanca, una donzella cristiana, perquè pertanyen a dues cultures i religions oposades.
    • Terra baixa: És un drama romàntic de caire realista escrit en prosa que tracta de l’enfrontament entre dos mons: el món “pur” de la terra alta, on Manelic pot mantenir intacta la seva bondat originària, i el món “contaminat” de la terra baixa, on Manelic serà víctima de la tirania, l’engany i la corrupció. 

Resultat d'imatges de ANGEL GUIMERÀ

TEXTOS
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel, de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vel montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del jueu,
e al mig del mar la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també la so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Més, arrecat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort,
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent ni la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del LLobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que atacaren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensaren sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan el mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan em trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.                                                

La pàtria, Bonaventura Carles Aribau

 

L’emigrant

Resultat d'imatges de EMIGRANTE

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
(…)

Jacint Verdaguer


Virolai

Resultat d'imatges de MARE DEU MONTSERRAT

Rosa d’abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols estrella d’Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.(…)

Jacint Verdaguer 

 

           Imatge relacionada   

La seva naturalesa era la de l’arrel o del talp: viure en la foscor, créixer en ella, i en ella desplegar la seva força; no eixir mai a fora, ni ésser assenyalat amb el dit, ni ésser l’enveja ni el sac dels cops de ningú. El crit de «Escanyapobres!» era un crit de venjança, l’alerta d’un regiment de foners disposats a apedregar-lo. En aquell moment, dintre la seva casa, el crit prenia ja un to provocador. Es sentí acorralat, i en el seu semblant es llegí tota la sobtada desesperació de la bèstia sorpresa en el cau, la ira salvatge d’aquella naturalesa grossera. La vida ensopida que tants anys menà dintre la foscor del seu magatzem, l’havia fet tornar esglaiadís com una rata. Del coratjós traginer no en servava sinó la primera envestida i la confiança absoluta en tota la naturalesa, exceptuant-ne l’home, que tenia per la pitjor de les feres. Tota la seva vida havia dit de la humanitat que era «una colla de lladres»: cada home era, doncs un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusió d’idees del seu cervell escanyolit per la ignorància, havia cregut sempre honrada tota cobdícia que no anés armada fins a les dents. La usura, que les modernes lleis no persegueixen, tampoc no la condemnava el sentit moral de l’Oleguer. Més aviat la considerava com una caritat molt semblant a la de tirar una corda a qui s’ofega. Si l’auxiliat no se n’aixecava, era que ja abans havia engolit massa aigua. Ell no n’era el responsable, i, en premi d’haver eixit a la platja, es carregava a coll totes les despulles del naufragi, que bé s’ho valien els perills passats. 

L’escanyapobres, Narcís Oller

 

 No, Armengol no; no riguis. Aqueixa gelosia, tan infundada i ridícula, me la miro jo com un producte estrafet d’una causa tristament sèria. El pobre Daniel no se n’adona, però a mi em sembla que ho veig clar. En Giberga l’ha qualificat de boig en converses; en Giberga va dar un dictamen en aquest sentit en l’expedient d’incapacitat de què vaig parlar-te; en Giberga va proveir d’arguments en Pons per a la trista demanda del plet…Doncs, dins del cervell d’en Daniel, la figura d’en Giberga ( no ho dubtis) ha pres cos i caràcter de perseguidor inclement, infatigable; de lladre traïdor de la seva felicitat. Ai! i que en té poca, la humanitat, de misericòrdia per a aquests enteniments malalts, que hauria de tractar com flors d’estufa en honra seva i per dever sacrosant! Oh! , no ho dubtis: jo no sé si hi ha lesió, com en Giberga suposa, o si no n’hi ha; les causes de les malalties mentals ( l’eniologia, que ell en diu) les tindran o no, els metges, conegudes… potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable com el de l’essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misteriós la major precaució és poca, m’escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos. Quantes vegades no m’he penedit del que tu i jo, criatures encara i per criatures que fóssim, vam fer al pobre Daniel a la Ciutadela! ¿No ens tocarà també una part de culpa en el desastre de què em parles? 

La bogeria, Narcís Oller

 

TERRA BAIXA

Àngel Guimerà

Escena VIII                         

[…]

MARTA: Manelic!… Que… el dinar ja és a taula.

MANELIC: Ah, sí; el dinar. El dinar. (S’ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Marta ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella… an ella menos!… (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)

MARTA: Posa-te’n tu, Manelic. (Ell se’n posa: després ella. Pausa; mengen.)

MANELIC (a part): Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!

MARTA (baixet): Ai, Déu meu! Ajudeu-me!

MANELIC (a part): Pst! Que l’ajudin! (Va a enraonar i s’atura.)

MARTA: Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)

MANELIC (apartant-la amb lo braç): Res, res, aparta’t!

MARTA: Parla un cop a la vida! Jo t’ho demano, per…

MANELIC (sarcàstic): Per qui m’ho demanes?

MARTA: Per… per…

MANELIC: Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic que em fa aquesta

dona! Eh! Afarta’t tu sola! (S’aixeca.) Jo me’n torno a les meves muntanyes!

(Se’n va cap a la porta.)

MARTA: No, Manelic, no! I escolta’m!… I perdona’m!

MANELIC (molt exaltat): Que et perdoni? Ira de Déu!… Què t’havia fet, jo? Enraona!

Per què m’havies d’enganyar a mi? Per què?

MARTA: Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, obeïa! I ni t’havia mirat mai!

Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!

MANELIC: Doncs per què t’has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home!

Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!

MARTA: Ah, això no! Que tu m’avorriries encara més del que m’avorreixes!

MANELIC: Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!

MARTA: Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!

MANELIC: No, no; abans anar-me’n. Anar-me’n d’aquí per a sempre!

MARTA (rabiosa per aturar-lo): És que no goses a parlar-me! No, no; no t’atreveixes!

(Anant darrera d’ell desesperada.) És que em tens por; me tens por, a mi!

Covard! Por! Por!

MANELIC (aturant-se): Que…! Que jo et tinc por? (A l’aturar-se ell, ella canvia de cop

plorant perquè es quedi.)

MARTA: Parla’m! Insulta’m! Pega’m! Mes no te’n vagis! (S’abraça als seus genolls sanglotant.)

MANELIC: Deixa’m anar, que això és un toll de misèries! Eh! Rebolca-t’hi!

(Desprenent-se d’ella i anant cap a la porta. Ella cau apoiant-se en un braç a terra.)

MARTA (per aturar-lo, rabiosa i plorant): Sí, Sí; amb el que jo estimo! (Agenollada

avança cap a la porta.) Que t’he enganyat a tu! I tu no em castigues!

(En Manelic s’atura. A part.) No se’n va, no! (Alt, suplicant.) Manelic! (

Ell, que ha dubtat, va a sortir.) I sóc tota de l’altre!… ¡I de tu no ho sóc, no ho sóc!

MANELIC (tornant enrera, amenaçant-la amb lo puny): Que callis! Calla! Calla!

(La Marta s’ha alçat.)

MARTA (satisfeta de que ell no se’n vagi): I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te enganyat! I mira: me n’en ric de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí,me n’en ric! I encara espero l’altre! (Ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta.)

MANELIC: Pel nom de Déu que aquí mateix…!

MARTA (corrent a agafar-lo pel braç esquerre): Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo! Que vindrà l’altre! (Arrenca una rialla feréstega.)

MANELIC (alçant la ganiveta): Que et mataré!

MARTA (rient i plorant): Mata’m! Mata’m! A que no em mates!

MANELIC: Què anava a fer! No puc, no!

MARTA (refermant-s’hi al veure que s’aparta): Ah, covard! Que ja es veu que t’has

venut per diners! (Agafant-se a Manelic perquè la fereixi.)

MANELIC: Doncs té! Maleïda! (Ferint-la en un braç.)

MARTA: Ah! (Satisfeta.) A la fi!

MANELIC (llençant lo ganivet amb espant): Oh, Déu meu! Què he fet jo!

MARTA: És sang! Sang meva! I tu has sigut!… (Sostenint-se a la taula.) Oh, quin goig!

Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!

MANELIC: Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines!

(Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans.)                                                          Resultat d'imatges de TERRA BAIXA MANELIC                                                                                           

******************************

SAÏD: I que tard heu vingut! Jo sol la marxa

d’aquesta vida he fet, i avui al terme

vos trobo del camí, vora el sepulcre!

 

BLANCA ( amb energia i desesperació)

Ah, no, Saïd! Ah, no! Que no ve l’hora

de morir, no! Déu meu, sento la vida

per tot mon ser brotar! Vull viure! Salva’ns!

 

SAÏD: Ira d’Al·là! Que tornin! Jo els espero:

jo esqueixaré son pit: jo ses entranyes

estampiré pels murs. Tigres, i resen

ells amb lo cor ple d’odi! Oh, tots, que vinguen!

Ja prou humiliat: la sang m’ofega!

Jo vull morir matant!

 

BLANCA (esglaiada de la ràbia de Saïd): Saïd!

 

SAÏD: (canviant sa desesperació en tendresa): Ah, Blanca,

Si sóc l’esclau, humil com la coloma!

Voleu que besi els peus de vostre pare,

i que besi la terra que trepitja!

 

BLANCA: Mes jo el vull, oh, mon Déu!… jo el vull; salveu-lo!

 

SAÏD: I em perdoneu? A mi!

 

BLANCA: Tot és en va: vós sou el cel; jo l’aigua;

Mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten

Només en l’horitzó! És en va!

 

BLANCA: Ja vénen! Ah!

 

 Àngel Guimerà, Mar i cel.

Resultat d'imatges de MAR I CEL

 

EXERCICIS
1.Què pretenen aconseguir els intel·lectuals de la Renaixença en el camp de la literatura? Quines són les seves prioritats?

2.Quins tres fets emblemàtics marquen l’inici de la Renaixença?

3.Digues el nom dels poemes èpics que va escriure Jacint Verdaguer. Al voltant de quina  temàtica es mouen?

4.En quin corrent estètic se situen les novel·les de Narcís Oller? Com el definiries?

5.Digues el nom de quatre novel·les seves.

6.Quines dues circumstàncies marcaren la vida d’Àngel Guimerà I es veuen reflectides en els personatges de les seves obres?

7.Quin és el tema de l’Oda a la patria, de B.C. Aribau? Destaca l’estrofa que t’hagi cridat més l’atenció del poema I explica’n el significat.

8.Fes el recompte sil·làbic del Virolai, de Verdaguer i marca també la seva rima.

9.Resumeix en quatre línies com és l’escanyapobres, el protagonista de la novel·la de N. Oller que és descrit al text que t’hem presentat.

10.Quin és el sentiment del narrador davant el procés d’embogiment que ha sofert Daniel al fragment de La bogeria que has llegit? Se sent en certa manera culpable del que ha passat? Per què?

11.Per quin motiu discuteixen Marta I Manelic en el fragment seleccionat de Terra baixa? És Marta culpable de la desgràcia de Manelic? L’acaba perdonant? Per què?

12.Per què al final del fragment de Mar I cel que has llegit Blanca diu: “Vós sou el cel; jo, l’aigua”? Explica aquesta metàfora I també quina relació té amb la història de Guimerà. Com acaba?

Resultat d'imatges de MAR I CEL CARTELL

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *