Esquema del comentari de text literari

  1. Anàlisi del contingut:
  •  Resum (argument)
  • Tema
  • Estructura
  1. Anàlisi de la forma:
  • Característiques pròpies del registre lingüístic (exemples)
  • Característiques del text segons els diferents gèneres:

         1. Poesia: mètrica (tipus de vers i d’estrofa; rima consonant o assonant, masculina o femenina…; ritme…), recursos estilístics (metàfores, personificacions, al·literacions…)

         2. Novel·la: punt de vista del narrador (intern: narrador protagonista/narrador observador/narrador múltiple; extern: omniscient/ objectiu ), estructura (oberta/tancada, lineal/discontínua), personatges (principals/secundaris, plans/rodons, caracteritzats directament o indirectament…) , espai (obert o tancat), temps (extratextual o època en què s’esdevenen els fets narrats i textual o durada temporal dels fets) …

         3. Teatre: subgènere, text principal/acotacions, escenografia…

  1. El text en el seu context:
  •  Relaciona el text amb l’autor i la seva obra.
  • Compara’l amb les característiques generals del moviment en què s’inscriu el seu autor i situa’l en l’època en què va viure.
COMENTARI D’UN TEXT NARRATIU
Un crim, de Pere Calders

Les memòries contenen sempre confessions doloroses, que posen a prova la sinceritat de l’autor. No he pensat mai a eludir-les i he esperat amb una certa impaciència el moment de poder explicar el perquè del meu crim i com va anar el procés.

Ningú no recordarà la notícia tal com aparegué als diaris, i, per evitar els inconvenients de l’oblit, la reprodueixo: “Repugnant assassinat a Reus” (a quatre columnes). “Una vella esberlada amb una destral” (a dues columnes). I a sota, amb lletra corrent i normal, la relació del succés: “Reus, tants de tants – Un crim tenebros ha omplert de consternació els veïns d’aquesta ciutat. Un senyor de Barcelona – el nom del qual la policía veda de divulgar – ha partit per la meitat la virtuosa senyora Purificació, molt coneguda i estimada. L’assassinat ha tingut lloc al Teatre Principal, durant el segon entreacte de l’obra Amunt, germans, que es representava de nits amb un gran èxit. L’assassí ha lliurat l’eina del crim (una destral de llenyater) als mossos de l’Esquadra, declarant al mateix temps que estava disposat a donar tota mena d’explicacions a la justícia. Seguiré informant.- El corresponsal.”

Explicaré amb quatre paraules el mòbil del crim, per tal de dedicar més atenció al procés, que és el que em fa quedar bé. Resulta que durant set anys havia tingut relacions formals amb una noia de Reus, bonica i de bon veure. Aquella noia només tenia un parent, una tia vella que, havent de fer de pare i de mare al mateix temps, era l’encarregada que hom li fes la petició de mà i de vigilar que jo no m’excedís.

Al cap de quatre dies ja volia saber quan pensava casar-me; jo li vaig dir que tenia en perspectiva un negoci d’olis a Barcelona i que esperaria que es posés bé per a fer un pensament.

Doncs bé: durant set anys vaig anar cada diumenge a Reus per festejar (són uns tres-cents seixanta diumenges). Agafava el tren de dos quarts de nou, arribava amb un pom de flors a casa d’ella, trucava a la porta, m’obria la senyora Purificació i em deia: “Encara no arrenca això dels olis, senyor Pere?” Després em passava tot el dia passejant amunt i avall de Reus amb la promesa i la tia, la qual aprofitava tots els buits de la conversa per anar-me dient que a veure si m’espavilava, que el temps passava que era un gust i que ja hi havia qui murmurava.

Ja se sap com és el negoci d’olis. S’ha d’anar amb peus de plom, no es pot fer a la impensada i com més es deixa madurar millor. Van passar els mesos i va venir un moment en el qual la senyora Purificació em va desballestar els nervis i va passar allò  que ja és sabut.

El dia del procés tothom es va presentar a fer el seu fet amb la gravetat que el cas requeria. L’acusador va prendre la paraula i va dir poc més o menys que jo era un criminal sense educació ni vergonya. Digué que jo havia procedit d’una manera freda, que havia pretextat unes vacances a Reus i que al segon dia de ser-hi comprava la destral a la ferreteria La Providència. Que després havia tingut la destral a l’hotel durant quatre dies, qui sap si mirant-me-la de tant en tant amb una mirada sàdica, i que, finalment, el dia del fet, havia convidat i acompanyat la víctima al teatre, portant la destral amagada sota la capa. Afegí que, segons testimonis, la senyora Purificació s’havia portat amb una gran mansuetud, sense donar motius que induïssin a l’assassinat, i que les seves darreres paraules (“Això dels olis, senyor Pere, sembla l’obra de la Seu”) no contenien insult ni provocació. Acabà dient que la premeditació i nocturnitat feien més greu la meva acció, i demanà a la societat que em fos donada mort amb ignomínia.

El defensor no es va esverar gens. Serè, va repassar la sala amb una mirada ampla, i digué:

“Senyor jutge. Senyores i senyors: Ens hem reunit avui per disposar de la vida d’un home blanc, ciutadà de la nostra ciutadania, que no s’havia vist mai en un cas semblant. Mireu-lo: és endreçat, té una mirada dolça i l’aire net de les persones que no volen mal a ningú. Es veu de seguida que si ha arribat al crim és perquè no podia triar, perquè s’hi ha vist portat per un procés inexorable, amb un sol desenllaç possible.

No hem de permetre mai més que un absurd de la nostra legislació cometi nous errors. La premeditació, senyors, en la majoria dels casos és un atenuant. (Rumors). Només el criminal empedreït mata sense pensar-s’hi, perquè no té cap dubte moral a resoldre. L’aficionat, la persona que no hi té la mà trencada, quan ha de matar es baralla amb la seva consciència i la cosa s’allarga. “Premeditació”, diu la gent. Meditació, simplement, rectifico jo.

Imaginem l’acusat arribat a Reus i experimentant alguna sensació que l’incita a matar. A cop calent, va i compra la destral; però és un home honest, passa els seus impulsos pel garbell de la bondat i deixa la destral abandonada a l’hotel.

Després venen uns dies dolorosos. Es mouen dins ell els dos coneguts impulsos. Un soliloqui l’obsessiona: “La mato, no la mato, la mato, no la mato”. És un home bo, sap fer-se’n passar les ganes.

En aquestes alternatives fa l’efecte que l’àngel bo domina; l’acusat sembla que arriba a la conclusió de dir-se: “Bé, bé, deixem-ho córrer. Avui la convidaré al teatre i encara estarà contenta”.

La convida, efectivament, però a l’hora de sortir de l’hotel per anar-la a recollir es recorda de la destral. “Si te l’emportes – es diu – no et farà una nosa excessiva. I qui sap si encara et serà útil!”. Apressat, sense temps de cavil·lar-hi massa, perquè és una mica tard, agafa la destral i se l’amaga sota la capa.

Pel camí ja veu que l’eina més aviat el lliga de mans i li sembla mentida que mai hagi tingut la idea d’emportar-se-la. És possible que, neta com té l’ànima, arribi a imaginar un acudit: “La destral no paga entrada. Que s’esbargeixi!”.

Veu el primer i el segon actes plàcidament. Abans de començar el tercer acte, la víctima diu quelcom irreparable, definitiu, i l’acusat es troba la destral a les mans sense adonar-se’n. “Ara sí”, diu alçant la veu, segons els testimonis, i descarrega el cop.

Això és tot. Quan un home de bona mena, sense antecedents penals i sense tares, en plena joventut, arriba a matar, és que deu tenir les seves raons, i nosaltres, en certa manera, no ens hi hem de ficar.

La nocturnitat, senyors, és un altre atenuant.  L’home honrat, quan ha de matar, se’n dona vergonya i cerca que la nit el tapi. Al criminal nat, tant li fa. No té una mesura que li serveixi per a adonar-se de la seva maldat i mata sense pudor, a la llum del dia.

L’acusat, senyors, ha dit públicament que no hi tornarà mai més. Qui som, nosaltres, per a dubtar de la seva paraula? Demano que sigui absolt lliurement” (Veus a la sala). “Àngela, molt bé, molt bé!”.

Em condemnaren només a pagar trenta pessetes per haver mancat a no sé quina llei d’espectacles públics. Però aquell mateix vespre ja era al carrer deixat anar, content de saber que una conducta recta sempre té  premi. 

 

COMENTARI D’UN TEXT POÈTIC
 Lo pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderos que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

 

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

 

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

 

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

 

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

 

Arbre mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

Oh vida! Oh noble sort!

 

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l’au dels temporals. 

 

COMENTARI D’UN TEXT TEATRAL
 Fragment de L’auca del senyor Esteve (teatre)

  

ACTE CINQUÈ /QUADRE PRIMER/ ESCENA TERCERA

La botiga de La Puntual. Any 1877

 SENYOR ESTEVE: Què teniu? (A la TomasaJ Que plores? Ets tu, que plores?

SENYORA TOMASA: No res.

SENYOR ESTEVE: Com, no res?

SENYORA TOMASA: Llàgrimes de dones.

SENYOR ESTEVE: És que segons quina plorés no en faria cas; però de tu, sí. Tu no has malgastat mai llàgrimes. Ha estat el noi, eh?

SENYORA TOMASA: No ha estat res.

SENYOR ESTEVE (a Ramonet): I tu… què feies?

RAMONET: Jo… me n’anava. (Fa actitud d’anar-se’n)

SENYOR ESTEVE: Noi, atura’t. Tu i jo hem de parlar. Deixa’ns, Tomasa; li he de parlar, i val més que li parli a soles.

SENYORA TOMASA: Calma, Esteve, és el nostre fill.

SENYOR ESTEVE: Seu.. i… parlem, aclarim i sortim-ne d’una vegada, i sapiguem el que passa. (S’asseuen.) Ramonet, ja saps que una vegada et vaig preguntar què feies quan te n’anaves de casa, i em vas dir que te n’anaves a Llotja. Ja saps tu que no hi ha res al món que, llevat de tu i de la teva mare, estimi tant com la botiga. Tu ja saps com em vas prometre que la cuidaries com a pròpia, que teva és i que teva ha de ser… i ja no sols te’n vas a les tardes, sinó que te’n vas al dematí, i demà te n’aniràs a la nit, si no parlem clar i t’expliques bé. Digues d’un cop: on vas quan surts?

RAMONET: A… estudiar.

SENYOR ESTEVE: Això ja ho vas dir. Digue’m si dius la veritat, i si la dius, de què ha de servir-te tot això que dius que estudies.

RAMONET: Doncs… doncs… el que estudio em té de servir per una cosa… per la carrera… que vull seguir.

SENYOR ESTEVE: Parla més clar i no et torbis… i no fem confusions, Ramonet.

RAMONET: que voldria seguir una carrera… que no és estar-me aquí… a la botiga.

SENYOR ESTEVE: No t’entenc, però quasi no et vull entendre. Només sospito el que vols i ja el cap se me’n va i m’agafa febre. La carrera que… vols seguir? Que no en tens una, de carrera? Què voldries?… Bah!… No pot ser!… Que voldries deixar la casa? Que saps el que et dius?

RAMONET: Sí, senyor.

SENYOR ESTEVE: I ho dius serè? I m’ho dius… a mi! I has nascut de mi i de la meva dona? I no cau el cel i la terra?

RAMONET: Pare… vostè m’ha fet parlar!

SENYOR ESTEVE: T’he fet parlar… per sortir-ne! Però que ho dius per matar-me, això? Que em vols matar? Que no tenies cap més punyal per clavar-me’l… fill descastat?

RAMONET: No, pare… no! Escolti…

SENYOR ESTEVE: Que no saps que aquesta botiga és més que tu i més que nosaltres? Que ens ha criat, ens ha donat nom, i que tu el voldries trepitjar i arrencar i fer-lo bocins, i que fent bocins aquest nom ens mataries a tots?

RAMONET: Deixi’m dir, només!

SENYOR ESTEVE: Calla, calla! No vull ni sentir-te la veu. Però no; parla, que ho vull saber tot! Quina és aquesta carrera?

RAMONET: És… ser escultor!

SENYOR ESTEVE (posant-se les mans al cap): Escultor?… Has dit escultor? On són els mots per parlar i les llàgrimes per plorar? I la mort?… Porta’m la mort! Cinquanta anys de viure als llimbs per dur-me a l’infern! I pel meu fill!

RAMONET: Però escolti… El ser escultor no és deshonor! Al contrari. Vostè encara no sap el que és!

SENYOR ESTEVE: Que no sé el que és, em goses dir? Encara tu no eres al món que ja el sabia aquest ofici. És una ofici de perduts, de dropos, de pobres!…

RAMONET: Pare, per Déu!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *