Variació lingüística segons els usuaris: Dialectes

 

1.   Introducció

2.   La variació lingüística segons els usuaris (dialectes):

2.1.   Variació històrica (història de la llengua):

a.  Català preliterari

b.  Català medieval

c.   Català de la Decadència

d.  Català de la Renaixença

e.   Català actual

2.2.      Variació social

2.3.      Variació geogràfica

 

1. INTRODUCCIÓ

Una llengua és un codi o sistema de signes que fa possible que els membres d’una mateixa comunitat lingüística puguin comunicar-se entre si. No existeixen llengües monolítiques o uniformes: la variació és un fenomen inherent a totes les llengües. No té sentit, així, considerar els dialectes com a varietats inferiors de la llengua, ni tampoc en té pensar que els dialectes es parlen en uns territoris mentre que la llengua es parla en uns altres: totes les llengües estan constituïdes per dialectes geogràfics, socials o històrics i tots els parlants, sigui quina sigui la seva procedència geogràfica, social o generacional, utilitzen un dialecte a l’hora de comunicar-se. Qualsevol realització pràctica d’una llengua és, per tant, un dialecte.

A l’hora de classificar la variació lingüística, hem de seguir dos criteris clars, que ens permeten distingir entre:

  • Varietats lligades al parlant (dialectes)
  • Varietats vinculades a la situació en què es produeix l’acte de comunicació (registres).

L’idiolecte és la manera peculiar de parlar una llengua que té un individu en particular  en funció de la seva procedència geogràfica, social o generacional, segons la seva preferència per determinades estructures sintàctiques, segons la pronúncia…

2. LA VARIACIÓ SEGONS ELS USUARIS (DIALECTES):

 

2.1. Variació històrica (Història de la llengua)

Les llengües van evolucionant amb el pas del temps i per motius diversos (aparició de nous conceptes, influència d’altres llengües, economia lingüística…). Aquesta constant evolució fa que puguem parlar, en referir-nos a les diferents llengües, de distintes etapes en la seva història.

Per comprovar els canvis que fa una llengua al llarg del temps no cal remuntar-se, però, a períodes gaire allunyats. El pas d’una generació a una altra és sovint suficient per detectar algunes d’aquestes transformacions (les diferències, per exemple, entre la parla de padrins i nets).

A grans trets, podem parlar de cinc grans dialectes històrics de la llengua catalana:

a.    Català preliterari (segles VIII-XII)
  • La llengua que es parlava a l’actual territori de parla catalana entre els segles VI i VIII era el llatí vulgar, que ja començava a diversificar-se arreu de la Romània per donar lloc a les que serien posteriorment les llengües romàniques.
  • No s’han trobat textos escrits en català anteriors al segle XII, tot i que això no vol dir que la llengua no existís amb anterioritat com a llengua diferent del llatí sinó que no s’ha conservat d’aquest període cap testimoni escrit. El fet que el Concili de Tours (813) decretàs que els sermons a les esglésies havien de ser en llengües romanç demostra que la gent, de fet, ja no entenia el llatí.
  • Durant aquest període ja es troben paraules i expressions en català en textos escrits en llengua llatina.
EXEMPLE
(Surt el nom de set arbres fruiters escrits en llengua catalana en una escriptura de venda escrita en llatí el 1034)

“ego Raimundus suprascriptos et coniux mea Adaleiz sic uindimus ad te Iozfredo supra scripto presbitero ipsa terra … cum ipso ortal et ipsis arboribus qui ibidem sunt; id sunt morers III. et oliuer I. et noger I. et pomer I. et amendolers IIII. et pruners et figers Et ipsas chasas qui ibidem sunt et ipso orreo qui ibi est et ipso torculario et tonna I. et ipsa usubilia qui infra ipsa mansione est sic uindimus tibi ipsa omnia superius scripta cum exiis et regresiis earum (?) illorum decursibus ab omni integrietate.

 

b.    Català medieval (segles XIII- XV)
  • Ús del català en textos de caràcter instrumental (plets, sentències, cartes reials…) i literari.
  • Ramon Llull va ser el primer escriptor a fer servir una llengua romànica per parlar de temes científics, filosòfics i teològics. Per això és considerat el creador de la prosa catalana.
  • Ens trobam en aquest període amb una llengua ja formada (lèxic, fonètica, morfologia…).
EXEMPLE
“Com Fèlix fon partit de son pare, e fo en un gran boscatge, e hac anat llongament, sí encontrà una asalta pastoressa qui guardava bestiar.

-Amiga -dix Fèlix-, molt me meravell de vós com tota sola estats en est boscatge, en què són moltes males bísties qui porien dar damnatge a vostra persona; e vós no havets força que vosaltres ovelles als llops ne a les males bísties defendre poguéssets.

Dix la pastoressa:

-Sènyer, Déus és esperança, companyia e confort de mon coratge; e en sa guarda e virtut estic en aquest boscatge, car ell ajuda a tots aquells qui en ell se confien; cor ha tot poder e tota saviesa e tota bondat, són-me mesa en sa guarda e en sa companyia. “   (Ramon Llull, Fèlix o Llibre de meravelles, segle XIII)

 

c.    Català de la Decadència (segles XVI-XIX)

L’elecció de Ferran d’Antequera com a successor de Martí l’Humà (que havia mort sense  descendència), la unió dinàstica de la corona catalanoaragona amb la castellana amb els Reis Catòlics i la crua repressió de Felip V després de la Guerra de Successió suposaren per a la llengua catalana un cop terrible que tindria, pel que fa al model lingüístic, diverses conseqüències molt lligades entre si:

  1. La manca de connexió política entre els territoris de parla catalana.
  2. L’increment de les diferències dialectals.
  3. L’anarquia ortogràfica.
EXEMPLE
Don Pedro:

“No sé yo per que, a la veritat, no és tant cupdiciada como aixo la llengua catalana, y la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.

Lúcio:

En nostres dies sí, mas en lo temps atras no la tenien sinó per ço molt grosera, com a la veritat ho era, y per tinguda en menys que la de assí. Provas ab que los reys, encara que priven lo apellido de Aragó no per ço parlaven aragones, sinó catala, y fins lo rey don Martín últim rey de la línea masculina dels comptes de Barcelona, parlava catala. Y son para de aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la Cronica que compongué de les gestes de son avi, de son pare y seus, en llengua catalana la compongué y de la propria ma sua se troba per a vuy escrita dins lo real archiu de Barcelona, copia de la qual té posada per Miquel Carbonell en la Cronica que de Catalunya té feta. Més avant vos diré una cosa per a abonar ma rahó, que cert és de ponderar: y és que en Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y Valencia, no parlen aragones sinó catala tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y Valencia, en aquesta frontera no y a memoria de la llengua aragonesa. Aço pasa ab veritat així com ho dich, y de aquí ve lo escandol que yo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Cataluya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnanims reys de Aragó. Y no dich que la castellana no sia gentilllengua y per tal tinguda, y també confesse que és necessari saber-la les personas principals, perque és la espanyola que en tota Europa se coneix, pero condemne y reprove lo ordinariament parlar-la entre nosaltres, perque de asso se pot seguir que poch a poch se lléve de raella de la patria y així pareixeria ser per los castellans conquistada.”

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig (1557)

 

d.   Català de la Renaixença (segles XIX- 1r quart del XX)
  • Recuperació de la llengua catalana en els àmbits cultes.
  • Intent d’acabar amb l’anarquia i establir una normativa.
  • Polèmica:
  1. Català  acadèmic:     a.  Model medieval
  2.                                Model de la Decadència
  3. Català que ara es parla.
  • Pompeu Fabra (revista L’Avenç): projecte de normativa.

 

EXEMPLE
ACTE CINQUÈ. QUADRE PRIMER

La botiga de La Puntual. Any 1877

Escena tercera

SENYOR ESTEVE: Seu.. i… parlem, aclarim i sortim-ne d’una vegada, i sapiguem el que passa. (S’asseuen.) Ramonet, ja saps que una vegada et vaig preguntar què feies quan te n’anaves de casa, i em vas dir que te n’anaves a Llotja. Ja saps tu que no hi ha res al món que, llevat de tu i de la teva mare, estimi tan com la botiga. Tu ja saps com em vas prometre que la cuidaries com a pròpia, que teva és i que teva ha de ser… i ja no sols te’n vas a les tardes, sinó que te’n vas al dematí, i demà te n’aniràs a la nit, si no parlem clar i t’expliques bé. Digues d’un cop: a on vas quan surts?

RAMONET: A… estudiar.

SENYOR ESTEVE: Això ja ho vas dir. Digue’m si dius la veritat, i si la dius, de què ha de servir-te tot això que dius que estudies.

RAMONET: Doncs… doncs… el que estudio em té de servir per una cosa… per la carrera… que vull seguir.

SENYOR ESTEVE: Parla més clar i no et torbis… i no fem confusions, Ramonet.

RAMONET: que voldria seguir una carrera… que no és estar-me aquí… a la botiga.

SENYOR ESTEVE: No t’entenc, però quasi no et vull entendre. Només sospito el que vols i ja el cap se me’n va i m’agafa febre. La carrera que… vols seguir? Que no en tens una, de carrera? Què voldries?… Bah!… No pot ser!… Que voldries deixar la casa? Que saps el que et dius?

L’auca del senyor Esteve, Santiago Rusiñol,  1907

 

e.    Català actual
  • L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adopta la normativa (1913), la Gramàtica (1918) i el Diccionari (1932) proposats per Fabra.
  • S’assoleix així la normativització de la llengua (ja té unes normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques fixades) , tot i que no podem dir encara que el català sigui una llengua normalitzada perquè encara queda molt de camí per recórrer en aquest sentit.

 

EXEMPLE
 

“Amb la mà dreta em va fer senya que m’hi acostàs. Jo seia a la cadira tubular que m’havia deixat la infermera perquè la butaca s’havia esculat. Les anques només tocaven el caire del seient i quan vaig aixecar-me vaig agafar tanta força que vaig perdre l’equilibri i vaig anar de gambirot fins als peus del llit, però no vaig caure perquè vaig aferrar-me als barrots. Forçat vaig haver de riure. Una rialla histèrica, aspra, esborradissa, que al mateix moment en què s’insinuava es va trencar en un ronc. Recuperar la compostura em va fer sentir ridícula. Ell no va riure, però estic segura que així com em va clavar la vista li va revenir el retret de sempre. Un cavallot, una esburbada. I em va fer ràbia. Aquesta ràbia, al cap de tres anys, encara em fa mal. Sabia que li costava molt parlar. De fet, ja no m’havia dit res des del dia abans quan, a l’hora de partir, ell encara s’havia aixecat per anar al bany i el vaig veure d’esquena, davant la tassa, mentre em deia adeu. Vaig acalar el cap i vaig parar l’orella. No el vaig entendre. No sé què va dir. No sé si va dir res. Només una obstrucció de la glotis i va fer el darrer alè. L’aire calent em va fer pessigolles a l’orella. Aire expirat. No va fer els tres alens. La tia Antònia deia que els qui s’han de morir fan sempre els tres alens. Només en va fer un. Crec que sabia que era mort, però no em vaig moure”.

Mans plegades, Sebastià Perelló,  2004

 

2.2.VARIACIÓ SOCIAL

Reflecteix els usos de la llengua que fan els diferents grups socials que integren una comunitat lingüística. Els factors que condicionen l’ús d’un o altre dialecte social són, sobretot: l’edat (No em ratllis/ No m’atabalis), el sexe , l’hàbitat, el nivell d’instrucció o la professió de cada un dels parlants.

El llenguatge rural ( de l’anomenada Part Forana) sol ser més conservador en el lèxic, mentre que l’urbà és més innovador, especialment entre els joves (guai, canya, rotllo, etc.). Així, als pobles es conserven regularment les formes més tradicionals de la llengua mentre que a la parla de ciutat és on arriben más fàcilment totes les innovacions (sovint, per desgràcia, en forma de barbarismes i calcs d’altres llengües, especialment la castellana).

En el cas de la llengua catalana, podem parlar, a tall d’exemple, de dos dialectes socials molt característics:

  • El parlar bleda: Té un to cursi i castellanitzant i té com a característica principal i definitòria la ela bleda. Normalment aquesta inadequada articulació de la ela sol anar acompanyada d’altres defectes de pronunciació, com la nasalització, el vocalisme només tancat, freqüents ensordiments de la essa sonora (camissa*) o de les consonants palatals (platxa*)…
  • El parlar xava: és el propi d’individus molt castellanitzats, ja sigui per influència familiar (immigrants i fills d’immigrants de procedència castellana) o social. Comparteix les característiques del vocalisme i el consonantisme del bleda però, a més, conté una proporció molt més elevada de castellanismes, confon els pronoms lo/ho (lo vull fer*), no elideix les vocals  quan cal (de* una vegada que…), etc.

L’argot, d’altra banda, designa la varietat social pròpia d’un grup que duu una vida tancada (com els gitanos) o que ha elaborat un codi secret que el protegeix (certes tribus urbanes, delinqüents, traficants de droga, etc.). Alguns mots d’aquest darrer argot són: pispar (robar), clapar (dormir), polir (prendre, gastar). De l’argot caló, d’altra banda, tenim mots com paio (home), calés (diners), canguelis (por), etc. Tot i tenir aquest origen, moltes d’aquestes paraules amb el temps s’han fet populars i s’han anat incorporant a la parla d’un sector molt més ampli de la població.

És un error creure, però, que l’argot només és utilitzat pels sectors marginals de la societat. També es fa servir aquest concepte fent referència a la llengua privada d’algunes professions, activitats, etc. Sovint aquest argot té també una finalitat críptica que serveix sobretot per identificar els membres d’un grup ( metges, advocats, professors, futbolistes…). No hem de confondre, però, l’argot amb el vocabulari tècnic (fer una placa–radiografiar). Paraules com *ratllar, *potar, *molar, o *flipar, per exemple, són mostres de l’argot dels joves de la mateixa manera que ho són *talego, pelar o dinyar en els sectors més marginats socialment (delinqüència).

Exercicis
1.   Explica amb les teves paraules la diferència entre llengua i dialecte. Posa’n exemples.

2.   Fes una llista amb les principals diferències que creus que hi ha entre la manera de parlar de la generació dels teus padrins i la teva.

3.   Identifica l’etapa de la història de la llengua catalana a la qual creus que pertany cada un d’aquest textos i relaciona’ls amb els següents referents: Homilies d’Organyà (s. XII-XIII) / Ramon Llull (segle XIII) / Cristòfor Despuig (segle XVI) /Joaquim Rubió i Ors (s. XIX) / Quim Monzó (s. XX)

En Z havia somiat que, en un lloc inconcret (una mena de vagó de metro o sala d’hospital, enrajolada de blanc, amb seients de vellut verd), entrava una noia que li semblava coneguda. Va dubtar si no era la noia que havia en una estació … La lligava a un paisatge de fum i viatge. Si hagués sabut com se deia, s’hi hauria atansat. Pero sense recordar-ne el nom (li semblava que mai no s’havien presentat: de cop se li apareixia pobladora d’un paisatge de malentesos), sentia que no podia pas acostar-s’hi. La possibilitat que no el reconegués I’entristia; pero quan la noia el mira, se sentí més segur: ben probablement també el recordava i, com ell, no gosava dir-li res. Potser el fet que no s’haguessin presentat, que cap dels dos no conegués el nom de l’altre, la tallava, igual com li Dassava a ell: Der aixb no se li atansava. Potser ella també ,” pensava el mateix: que a en Z li passava el mateix que a ella.
Ara, Déu los pose en cor i en voluntat, a estos senyors que tenen càrrecs del regiment, que d’això i de moltes altres coses que a l’ornato i polícia d’aquest poble convenen, tinguen major cuidado i diligència que fins a vui han tingut. Mil voltes los he romput lo cap importunant-los que fessen llevar aquestes eixides que tan mal pareixen a la vista i tan contràries són a la salut, i que fessen llevar també les mundícies, que hi ha tantes, puix tan bona i tan despedida forma tenen per a fer-ho; per manera que puix tenim adornada la ciutat de totes coses naturals, que per culpa dels regidors no li faltassen los ornatos de les coses artificials. I jamai só estat oït.
-Bell amic- dix l’ermità-, considerar devets que aquest món és per alcuna ocasió de bé; car sens ocasió de bé no poria ésser tan bell món com aquest. E, si Déus res no era, seria lo món per ocasió de mal, car més seria de mal que de bé. E car bé se cové ab ésser, e mal se cové ab no ésser, és semblant que ço per què el món és bo, és Déus; e ço per què aquest món seria major en mal que en bé, seria no ésser Déu, sens l’ésser del qual tot quant és seria debades, e seguir s’hia que bé fos per ço que fos mal, e mal seria per si mateix, e seria la fi de bé, e açò és molt inconvenient; per lo qual és declarat Déus ésser.
Ex parte enim cognouimus et ex parte prophetamus [4]. De la una part conoxem e de laltra profetam, zo es qe conexem aqest segle qe es nient, empero prohfitam lo regisme de deu lo qel es perfeita causa. E pero aqeles coses qi son del segle periran. Cum essem paruulus loqebar ut paruulus, sapiebam ut paruulus, cogitabam ut paruulus [5]. Qan om es macip penssa aixi com macip e sab aixi com macip. Et empero qan es feit om lex aqeles coses qe son de macip. Moltes coses qe emacipea a feites esment, qar ia a om uergonia a dir zo que dezie qan ere macip. Aixi sera fora aqest segle uil en ues aqel qe es auenir. Donches frares cars aiam carita uera senes ira, senes auarea, senes urgul, senes mala cobeeza, per zo qe la caritad de deu sia espandida els nostres cors Q. i. p. d. c. p.
Si amb mos cantars senzills, o Pàtria mia,
terra sagrada on mon bressol sens gales
balandrejà, al trist to de ses balades,
una mare amb amor;
si amb mos cants llemosins jo puc un dia
ta corona refer, que, fulla a fulla,
dispersà per tes planes regalades
dels segles el rigor;

dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres;
i el Geni que, plorant, entre llurs lloses
divaga, invocaré.
i despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
els comtes i antics reis, i llurs famoses
batalles, cantaré.

4.   Escriu quinze termes propis de l’argot dels estudiants.

 

2.3. VARIACIÓ GEOGRÀFICA

Els dialectes geogràfics són la concreció que té una llengua en una àrea determinada del domini lingüístic. L’estudi a fons de cada un d’aquests dialectes ens permet detectar una àmplia base lèxica, morfològica i fonètica que comparteixen uns i altres i que es demostra sobretot per la intercomprensió recíproca entre parlants de dialectes diferents. El pas d’un dialecte a un altre no es produeix  d’una manera brusca i tallant sinó que hi ha zones de transició on hi ha un creuament de trets lingüístics de dos o més dialectes.

La llengua catalana presenta dos grans blocs dialectals, els  quals es divideixen, a la vegada,  en els seus respectius dialectes i subdialectes:

MAPA DIALECTAL DE LA LLENGUA CATALANA

PRINCIPALS TRETS DISTINTIUS ENTRE CATALÀ ORIENTAL I CATALÀ OCCIDENTAL

                              OCCIDENTAL                                           ORIENTAL

FONÈTICA  

No té vocal neutra: es pronuncia a/e  també en posició àtona

 

Té la vocal neutra (a/e en posició àtona té un so neutre )

 

Es distingeixen o/u àtones

Les o/u àtones neutralitzen en u (a bona part de Mallorca, no).
Es conserva la e tancada del llatí vulgar : ceba  

La e tancada passa a e oberta i en el cas del balear, passa a neutra tònica :

cɛba/ cə ba

Es mantenen els diftongs qua-gua  

Els diftongs qua-gua se simplifiquen en  vocal

(central: aiga ; balear: aigo/aigu)

Sona la i del dígraf -ix- No sona la i del dígraf -(i)x-
 

La consonant palatal fricativa inicial o postconsonàntica, es pronuncia africada: (tx)arop,  pan(tx)a

 

La consonant palatal fricativa inicial o postconsonàntica, es pronuncia fricativa: xarop, panxa

MORFOLOGIA Plurals antics: hòmens, jovens Plurals evolucionats: homes,joves
1a persona singular dels presents d’Indicatiu en

-o/-e:canto(nord-occidental)/cante (valencià).

 

1a persona singular dels presents d’Indicatiu en -u/-i o sense terminació : cant(u) (central)/canti (rossellonès), cant (balear i alguerès)

Increment incoatiu verbal en -ix: servix Increment incoatiu verbal en -eix: serveix
LÈXIC Lèxic propi: espill, xic, corder, eixir,  melic Lèxic propi: mirall, nin, xai o xot, sortir, llombrígol.
TEXTOS EN DIFERENTS VARIETATS GEOGRÀFIQUES
BLOC OCCIDENTAL
1.  CATALÀ NORD-OCCIDENTAL

Això és lo fumeral…pel fumeral hi surt lo fum…D’allò negre de dins del fumeral en diem estalzí, i ho llimpiàvem. Pos rascant-lo, en una argilaga. Lligàem una argilaga a una corda, i la un estirae de dalt i l’altre de baix, i així, i com que l’argilaga tot és de punxa, pos se quedae net…Ton oncle Manel en llimpiave.   (Transcripció d’una conversa oral de la població de Caseres, Terra Alta).

2.   VALENCIÀ

-No li assegure l’èxit, però faré el que puga per trobar la seua filla.

-Li ho agraïsc enormement -feu l’home, molt reconegut.

-Jo tinc una minuta…

-És clar -s’avançà Solapenya- que pense pagar-li la faena. No repararé en despeses.

Entenga’m -intentà aclarir el detectiu- açò és un treball nou per a mi. Fins ara no treballava al tant per cent del material recuperat.        ( Ferran Torrent )    

BLOC ORIENTAL
1.   CATALÀ SEPTENTRIONAL O ROSSELLONÈS

                   

Hi havia qualques dies que l’Andreu s’havia ferit. Com el podien pas cuidar com cal a casa, l’havien portat a l’hospital, on són equipats. l’han pas pogut salvar. En Jepe nos ho ha dit avui amb una veu trista conformada: “Se n’ha fet el pellot!” Si li havia pas fet pena en Jepe hauria dit: “Se n’ha fet l’esclop”. Ho sé, ara que hi pensi, que belleu podia dir també:”Se n’ha fet l’esclop” perquè cal, amb la mort, una petita distanciació irònica.         ( Pere Verdaguer) 

2.   CATALÀ CENTRAL 

                                                              

Una vegada em va visitar un venedor de forats a domicili. De moment vaig dir-li que estava servit, que més aviat em feia falta un producte (entre material i espiritual) per tapar els que ja tenia.

Porto (u) novetats -em respongué-. No hi perdrà res veient el mostrari, sense cap compromís. […]

-S’enganxen a la paret i deixen veure l’habitació propera o la casa del costat, discretament i amb una gran nitidesa.

Hi ha coses per les quals no passo (u), i vaig saltar enfurismat:

-I ara! Això és immoral, no es pot tolerar que ho autoritzin. Li prohibeixo (u) formalment que vengui ni un d’aquests forats als meus veïns de replà.   ( Pere Calders  )     

3.   BALEAR

                                             

D’es cap d’un parei de dies, sa madona li diu:

-Te n’hauràs d’anar amb s’ase an es molí a veure si tenen sa farina feta, que es pa s’acaba, i se fa precís pastar.

Se n’hi va, i sa farina ja l’esperava, dins es sac, feia dos dies. Prova de carregar-lo-se, i casi no li pogué fer deixar sa terra.

-No res, diu ell, lo millor serà treure un parei de grapades de farina.

Les treu, i es vent, que bufava ben fort cap a So Na Moixa, ja ho crec que les hi pren, i d’allà.

-¿Així va això?, diu ell. De vent nostro! Que estàs tu de fener!…

No, i cap a So Na Moixa, que la te n’has duita…No res, espera un poc, i la te’n duràs tota. Ja la deixaràs a sa madona… Pensa-hi, per amor de Déu! (    Jordi des Racó ) 

4.   ALGUERÈS

 Una volta hi havia marit i muller, però eren de baixa gent i la muller era prenyada i voliva menjar sempre  junivelt. Eren pobres i no se poriva comprar aquella quantitat que tenia plaier de menjar, i se n’anava sempre per los horts i per les campanyes si en poriva trobar.

Un dia així caminant, veu aqueix hort de junivelt; a ella no li és pareixut ver, i se n’és entrada. Encomença a menjar i se n’ha fet un’astimpanada. Quan era per se n’anar, li ixi aqueix Olcu, que li ha dit:

-Qui t’ha dat l’olde de venir a menjar junivelt a l’hort meu?

Ella ha dit:

-Per caritat, no me faci arrès, que só prenyada, i tenc desig de menjar sempre junivelt. (    Pasqual Scanu, Rondalles alguereses).

EXERCICIS DIALECTES GEOGRÀFICS
 A.   Intenta esbrinar a quina varietat dialectal pertany cada un dels textos següents i subratlla dues característiques pròpies d’aquest  dialecte:

1.- Feia dugues hores que l’esperava i m’estava morint de set; hagués donat qualsevol cosa per un got d’aigua! Allavòrens va aparèixer i em va dir que havia sigut tonta d’esperar-lo.

 Bloc:_________________ Dialecte:_________________________

 

2.- La revolució, la podem pas fer tots sols! Hi ha companys que han provat d’anar a les usines a l’hora de la salida, mes els obrers els han pas escoltats i al contrari se n’han rigut.

Bloc:_________________Dialecte:__________________________

 

3.- Enyor la mar, enyor sa immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a sa cabina per l’ull  de bou d’aquell dia de primavera, camí de l’illa. I pens que mai tornaré a veure-la com era a s’horabaixa.

Bloc:________________Dialecte:___________________________

 

4.- Llàstima que les coses haiguin nat com han nat, que si no, a hores d’ara jo encara viuria en aquell pis de l’Ensanxe que semblava un palau. Aquí per lo menos te cuiden, algo és algo.

Bloc:________________Dialecte:___________________________

 

5.- Saluda la teua secretària de la meua part –digué mentre es dirigia a l’eixida.

Pere Coll l’acompanyà fins a l’ascensor.

-Ja saps, Toni: si et veus en perill no dubtes a cridar el teu camarada.

A Coll li ixqué una veu sorneguera.

-En això confie.

Bloc:_________________Dialecte:__________________________

 

6.- Sem arribats a casa mes el peirer ha pas acabat la feina. Me queixi perquè ha deixat la casa força bruta. Per me tranquil·litzar, vaig a beure’m un veire d’aiguardent.

 Bloc:__________________Dialecte:__________________________

 

7.- …lo sinyor Lleganya, dius? On vas a parar!

-Que se la mirae a missa amb los seus ullassos de sípia com si se la volgués menjar viva!

Bloc:______________________Dialecte:_________________________

 

8.-  -Ni te vullc ni te voldré; debaes te calfes el cap.

      -Xica, si oïra ton pare eixa expressió que has soltat!

      -Mon pare està en tu molt cego..

      -Perquè ho mereixc.    

Bloc:______________________Dialecte:_________________________

 

9.- Ous colgats. Se posa a una cassola aigo i una xícara de vinagre; s’hi estrellen ets ous quan s’aigo bull. Així han de bullir tres o quatre minuts; se treuen i se tiren dins aigo freda. Se fa a part una salsa amb una cuerada de saïm, un poc de trufa, una cueradeta de farina fusa i s’hi afegeix llet.

Bloc:_______________________Dialecte:________________________

 

10.- Pep: treu-te de seguida les espardenyes i no m’embrutos lo terra de  fang, que aquesta tarda hai fregat!

       -Sí, dona…

       -I ves a donar de menjar a les vaques, que ja fa estona que les sinto  ganyolar per l’estable

Bloc:_________________________Dialecte:_______________________

 

11.- La minyona era cuntenta de trubá un bon llit de sa rapusà, ma taniva apatitu, qu’era tot lu dia sensa mantjà. Finalment entra a un’apusentu i veu aque(i)xa mesa ben aparallara; a mig de la mesa, una supera de prata, lus prats de prata, tassas també de prata. Ella destapa la supera i troba aque(i)xa bella minestra; dasprés hi havia un pullastra i prats an dolç. Ella ha manjat que sa n’és cunsurara, i ha bagut bon vi sensa veura mai gent, sempra plurant la famíria, que s’era paldura.

Bloc:_______________________Dialecte:________________________

 

12.- Pé vus fé cumprendra ara estic ascrivint l’algarés sagon achescia linia cultural. Vus puc assagurà che escrit ascí, an anchí ar’alghé, cara u ta cumprén.I ancara calchi u, calchi volta sa posa a scrira an achesc modu. I quan iò vec coses ascritas ascí, ma fan rira, pe cò damostran l’ignoranzia de achescias palzonas.

Bloc:______________________Dialecte:__________________________ 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *