La lírica trobadoresca

 1. Característiques generals.

2. L’amor cortès.

3. Gèneres.

4. Estils.

5. Principals trobadors:

. Guillem de Berguedà.

. Cerverí de Girona.

. Altres trobadors.

 

1.    CARACTERÍSTIQUES GENERALS:

La lírica trobadoresca s’inicia a les corts feudals occitanes al segle XII i aconsegueix en poc temps un gran prestigi a la resta de corts europees. Podem definir els trobadors com els primers autors medievals que, a Europa,  conreen una poesia culta en llengua vulgar. La llengua que fan servir aquests poetes és el provençal, llengua artificiosa que no s’ajusta a cap dialecte occità (és un dialecte específic per a la poesia).

Els trobadors catalans fan servir també el provençal  com a llengua per a la poesia. Els motius que provoquen aquest fet són bàsicament els següents:

  • Gran prestigi de la lírica trobadoresca occitana.
  • Proximitat geogràfica.
  • Llaços polítics Provença-Catalunya.
  • Semblança de la llengua provençal amb la catalana.

El paper del trobador ( i també el del joglar) a la societat medieval es justifica pels llargs intervals d’oci  que es produïen a les corts feudals. Les diferències bàsiques que hi havia entre ambdós personatges són les següents:

  • Els joglars són de procedència humil, desvergonyits i exercien una funció de diversió (com els bufons): feien acrobàcies, ensinistraven animals, feien mim, ballaven… Els trobadors, en canvi, es professionalitzaven en els medis aristocràtics.
  • Els joglars difonien (a part de les composicions dels trobadors) una literatura oral, de divulgació oral, en català, que s’ha perdut. Els trobadors, en canvi, no eren transmissors sinó autors de les seves composicions (lletra i música). Alguns trobadors tenien joglars fixos per cantar les seves composicions.

Hi havia dos tipus de joglars; els de lírica (més refinats i cultes; cantaven les composicions dels trobadors) i els de gesta (recitaven epopeies de memòria).

Es conserven actualment 2.542 composicions de trobadors. Es tracta majoritàriament de composicions molt treballades que posen de manifest la professionalitat dels seus autors.

2.    L’AMOR CORTÈS

És el codi amorós que els trobadors desenvolupen en les seves composicions.

Els amors dels trobadors sempre eren adúlters: s’adreçaven a una dona casada i de posició social més elevada. Aquests dos fets convertien el seu amor en impossible.

El fin’amors de què parlen els trobadors és un amor espiritualitzat (enfront de l’amor físic o sexual: “falsa amor”). Com més gran sigui la “mesura” del trobador en relació a la seva dama, més valuós serà considerat el seu amor perquè serà més difícil de mantenir. La “distància” és indispensable perquè l’amor del trobador pugui perpetuar-se.

La relació amorosa entre el trobador i la dama és un clar reflex de la societat feudal: és una relació de vassallatge entre l’enamorat i una dama inaccessible.

Els principals personatges al voltant dels quals gira l’amor cortès són els següents:

  • Hom: Vassall/trobador.
  • Midons o Domina (meus dominus: el meu senyor): És una dona noble, casada (sovint l’esposa del senyor feudal del trobador). La seva relació amorosa amb l’Hom és plantejada fora del matrinoni. És una dona llunyana, de difícil accés: és un ésser superior però no angèlica, sinó carregada de sensualitat. L’Hom s’hi adreça a traves del senyal.
  • Gilós: Marit gelós.
  • Lausengiers: Envejosos que descobreixen els amants al gilós.
  • Guaita: Amic del trobador que vigila que no arribi el gilós mentre els amants passen la nit junts. Els avisa quan surt el sol perquè se separin.

Les relacions entre el trobador i la dama no solen passar de ser un joc galant i de tribut a la bellesa i a la noblesa d’ella (amor platònic), per bé que hi ha algunes excepcions (casos en què els poemes encobrien un adulteri real).

3.    GÈNERES
  1. Cançó: La temàtica és amorosa o de lloança de la dama. Consta de cinc a set estrofes amb tornada (estrofa final més curta que conclou i que conté, sovint, el senyal de la dama). Té melodia pròpia.
  2. Sirventès: La seva intenció és de sàtira moral i política. Els temes principals que sol tractar són: l’atac personal, l’odi, la ira, la repressió moralitzadora, l’exposició d’idees polítiques, la crítica o la burla d’altres trobadors o de joglars que desafinen… Com que els temes que tracta són d’actualitat, els poemes es realitzen de manera molt ràpida, aprofitant la melodia d’una cançó coneguda i fàcil de recordar.
  3. Plany: Lament per la mort d’algú. Lloança del mort.
  4. Tençó: Debat lliure entre dos trobadors.
  5. Pastorel·la: Diàleg amorós entre un cavaller i una pastora que vigila el ramat.
  6. Alba: Parla de la tristesa dels dos enamorats que han de separar-se, avisats pel guaita, quan surt el sol després d’haver passat la nit junts.
  7. Dansa i balada: Cançons per a cor i solista, aptes per al ball.
4.  ESTILS
  1. Trobar leu: Poesia senzilla, planera, lleugera i emotiva. Popularitzant, a l’abast de tot l’auditori.
  2. Trobar clus: Presenta una cercada complicació en el sentit de les paraules. Críptic, tancat.
  3. Trobar ric: Basat en la bellesa i en la sonoritat de les paraules, més enllà del significat (preciosista en la forma).
5.PRINCIPALS TROBADORS CATALANS.
  1. Guillem de Berguedà (segle XII):

Noble poderós que va tenir una vida agitada i plena de violència.

Quant a la seva obra, en podem destacar especialmente els sirventesos, en els quals expressa un fort sentiment d’odi envers l’enemic, per adreçar-se al qual no rebutja l’insult més obscè i dur. Són molt coneguts els atacs que adreçà al marquès de Mataplana i al Bisbe d’Urgell.

Usa un llenguatge ple d’enginy i ironia, que cerca la complicitat de l’oient mitjançant la ridiculització del personatge odiat.

  1. Cerverí de Girona (segle XIII):

 Pseudònim de Guillem de Cervera. És un trobador dels últims temps de l’amor cortès i és considerat, juntament amb Ramon Llull, el gran autor del segle XIII.

Les principals diferències que el distancien dels altres trobadors del segle XIII són:

  1. Lluny del món feudal, està integrat a la cort dels reis d’Aragó amb sou.
  2. No és un poeta servil o adulador per sistema. És relativament independent a nivell moral i fidel a la justícia i a la veritat. A vegades, fins i tot, diu coses que no devien agradar gaire als seus protectors: Deixau-me estar, senyor, que faig versos…
  3. El to que fa servir en els seus poemes és personal, íntim i eminentment subjectiu. Ens expressa de manera més humana i més tendra la relació dels amants.

Pel que fa a la forma, aprofundeix en l’estil del trobar ric.

  1.  Altres trobadors:

Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Alfons el Cast, Bernat de Ventadorn, Peire Vidal…

TEXTOS
 Llegenda de Guillem de Cabestany

“Guillem de Cabestany era un cavaller i trobador de la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord i el que avui us explicaré és la història de la seva vida, bé, de fet, la història de la seva mort. Home cortès, agradable i famós en armes, estava bojament enamorat de la Senyora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, un noble ric, cruel i orgullós.

El trobador estava enamorat de la dama i sobre ella escrivia les seves cançons. La jove dama era bonica i el corresponia i l’estimava més que a res en el món. Un amor secret que no ho era tant com els protagonistes haurien volgut, i és que el gelós marit de Saurimonda en assabentar-se de la infidelitat de la seva esposa, va decidir prendre a Guillem.

El va matar, li va tallar el cap i va fer que li arrencassin el cor, va demanar al seu millor cuiner que el cuinàs per a la seva esposa, i el va servir  a la seva esposa, que sense saber el que estava menjant se’l va cruspir sencer, i és que el va trobar deliciós. Un cop acabat l’àpat, Ramon li va dir a Saurimonda que aquell plat que tant li havia agradat no era altra cosa que el cor del seu amant. La dona no acabava de creure’s el seu marit i aquest perquè la cregués va fer portar el cap del seu estimat trobador. I quan va sentir i va veure tot el que havia passat, Saurimonda va perdre la vista i l’oïda, i li va dir al que encara era el seu espòs que a partir d’aquell dia no menjaria res més. Ramon, ple d’ira i ràbia en sentir aquestes paraules de la seva esposa, va córrer cap a ella espasa en mà amb la intenció de pegar-li al cap. Ella va córrer cap a un balcó i es va deixar caure, posant fi així a la seva vida.

I des d’aquell dia la història de la cruel mort de Guillem de Cabestany i la seva estimada Saurimonda  va començar a córrer per tota la comarca. I de la comarca a la resta de comarques i així a tot el país, fins que va arribar la història a oïdes del Rei d’Aragó, Alfons I, que va anar fins a Perpinyà i va fer apresar Ramon  per  ser jutjat pels seus crims. Li prengueren tots els castells que posseïa i els feren destruir, i tot l’or, totes les seves possessions i terres. El varen fer empresonar i amb els anys va acabar morint a la presó del Rei. El Rei va fer recollir els cadàvers dels dos amants i els va fer portar a Perpinyà, on diuen que va fer construir un monument davant  la porta de la seva església, i va fer dibuixar sobre el monument la manera com havien mort, així com va ordenar que per tot el Comtat del Rosselló, totes les dames i els cavallers els fessin aniversari tots els anys.I és així com aquesta tràgica història va sobreviure al pas dels anys i es va acabar convertint en llegenda.

 

Cançó ( Bernat de Ventadorn)(versió en català modern)

No és meravella si el meu cant
val més que el de cap cantador,
car al meu cor el guanya amor,
i al seu poder, fidel roman.
Cor, cos, saber i enteniment,
coratge i força, jo hi he mes.
Fora l’amor no m’atreu res,
cap envit no m’és escaient.

Ben mort deu ser qui amor no entén
o al cor no n’ha cap dolç sabor.
Car, què  val viure sens valor
sinó per entristir la gent?
Que Déu no em deixi viure, quan
del desamor sentís el pes,
o a midons no fos ben sotmès 
el meu amor sempre anhelant.

De la més bella, sedejant
i amb fe lleial, cerco el favor.
Ploro i sospiro. Quin temor
m’esquinça d’estimar-la tant!
Què més puc fer si amor m’encén
i d’aquest càrcer on soc pres,
no en puc eixir, si no mercès
a pietat que ella no sent?

D’aquesta amor soc molt sofrent,
però és tan dolç el seu sabor
que cent cops moro de dolor
i joiós revisc altres cent.
El meu mal té molt bell semblant
i  val talment un bé palès,
car si em fereix, em deixa il·lès
per a saber-lo anar servant.

Ah, si pogués tot  ver amant
ser discernit del falsador,
i el llausanger i el traïdor
portessin banyes al davant!
Tot l’or del món i tot l’argent,
jo els donaria, ben desprès,
si amb mi, que soc d’amor corprès,
midons  volgués ser benvolent.

Quan jo la veig, el meu turment
em surt pels ulls i la color,
car així tremo de paor
com fa la fulla contra el vent.
No tinc pas més seny que un infant,
tant mon amor em té malmès.
Doncs si midons així m’ha ullprès,
per què no escolta més mon plant?

Dama gentil, sols us deman
que m’accepteu de servidor.
Jo us serviré com bon senyor.
Cap guardó no seré esperant.
Estic al vostre manament
amb cor humil, gai i cortès;
no soc lleó ni ós muntès
perquè m’occiu com a ells, talment.

Allà on es troba el meu Cortès
aquest vers meu serà tramès.
Si en soc tan lluny, no és mancament.

 

Sirventès (Guillem de Berguedà)(versió en català modern)

Mal fet  va fer el Bisbe d’Urgell,
en dar-me l’excomunió,
mentint i sense emprar el segell
de l’arquebisbe preceptor,
i és que segueix únicament
la llei del boig i el dat pel cul;
per culpa meva, m’ha dit gent,
va perdre tres cavalls i un mul.

No observa sort, cornella esquerra,
i  vigilant és un gandul;
si bous i esquelles perd sens guerra,
ara mateix li beso el cul.
No hi ha prior, clergue, ni abat
de tan visible falsedat.
Si dret hi hagués a aquesta terra
ja fora fora del bisbat,
de malament que s’ha portat.

Per mal, du crossa i porta anell,
per mal, diu missa i fa el sermó,
perquè collons no té el farcell
-m’ho ha dit Guillem de Tarascó.
La bossa té plena de vent
i quan la toca fa un bramul
que sona com un instrument
fet per David o per Saül.

Cara de marbre, nas de serra
com els parents d’en Nadaül.
Lluità Ogier, més lluny de Berra
contra infidels com Caraül,
i  vós de Déu aquí amagat,
heretge, fals, i renegat,
seguint la llei d’un tal Balterra,
el sarraí caragirat
que amb tants, tants homes ha cardat.

Prou és ben cert que al Berguedà

aquell bisbot de nas obtús

va fer alçar el soler d’Avià,

amb cent soldats, i més inclús,

perquè li vaig dir que s’estira

damunt dels homes quan són nus.

i el que és amb fets, ell no ho retira,

negar-ho fora fer el pallús,

ja que els minyons corba i entoma.

Té cara d’ase i, pobrissons,

dels tres atributs dels barons

ja n’ha perdut els dos bessons.

Com no vola ocell sense ploma

i poc val sella sense arçons,

mal fot bisbe sense collons.

 

Plany ( Guillem de Berguedà)

Canto plorant, ple de tristor,
per un dolor que em té corprès:
des de la mort de Mon Marquès,
En Ponç, Senyor de Mataplana,
que era gentil, franc i desprès,
i d’excel·lents comportaments,
ben conegut pels seus valors
d’allà, de Sant Martí de Tors,
fins aquí baix la terra plana.

Ens ha deixat un gran dolor
que pel país sencer s’ha estès
i cap consol no hi pot fer res,
En Ponç, Senyor de Mataplana;
pagans l’han mort, però Déu l’ha admès,
per’xò no li comptaran gens
ni els grans pecats ni aquells menors.
Els àngels van dir en cants sonors
que  va honrar la llei cristiana.

Marquès, si mai sense raó,
amb mots indignes us he ofès,
errors i faltes he comès;
d’ençà que Déu feu Mataplana,
ningú com vós tan compromès,
ni digne de mereixements
ni encimbellat amb tants honors,
bo i vostres grans antecessors;
i no us faig cap lloança vana.

Si hagués plagut al Creador,
m’hauria fet feliç, Marquès,
que el desamor que ens hem tramès
abans d’eixir de Mataplana
s’hagués tornat en benvolers;
ara tinc molts remordiments
perquè no us vaig prestar socors,
ho hauria fet sense temors
enfront de gent tan inhumana.

Al paradís, al lloc millor,
vostre esperit ha estat admès;
prop de Rotllà i del rei francès
hi ha Mon Marquès de Mataplana;
també el joglar del Ripollès
i el meu Sabata hi són presents;
hi ha dames plenes de favors,
i als peus mil flors pouant rubors,
i l’Oliver, el de Lausana. 

Alba (anònima)

Quan el rossinyol refilaamb sa parella de nit i de diajo estic amb ma bella amigasota la flor,fins que el guaita de la torrecrida: “Amants, a aixecar-se!que jo veig l’alba i el dia clar.”  

 Pastorel·la (Cerverí de Girona)

I

Entre Lleida i Bellvís,

prop d’un riu, entre dos jardins,

vaig veure, amb una pastoreta,

un pastor vestit de terliç;

i jeien entre flors de lliri,

besant-se sota l’herba fresca;

i mai pastora més bella,

més graciosa i més eixerida,

no crec que existís; ni crec haver-ne  vist

que als meus ulls fos tan agradable

ni a França ni a Castella.

II

Vaig contemplar bé el seu ramat,

i  vaig veure que un servent se l’enduia

el qual als dos l’havia robat;

i  vaig començar fort a cridar:

-deixau-lo, no podeu marxar!-,

i el servent feu al meu gust;

i quan vaig veure que ho feia

vaig prendre’l (el ramat), que no em plaïa

anar-me’n amb ell a barallar;

I  vaig anar a un hort a tancar-lo

després  vaig tornar allà d’on venia.

III

Quan vaig tornar prop del jardí,

la pastora cridar vaig sentir:

-Ai dissortada!, mal any vaig néixer!

tot goig esdevé dolor a la llarga:

Mentre el meu amic estava amb mi,

no pensava que mai pogués estar tan amoïnada

ai! dolçor: ràpid m’ha passat,

i  s’ha tornat gran dolor!

Digueu-me, senyor En Cerverí,

si heu vist bestiar al camí,

que jo me’l temo en desbandada.

IV

-Si el bestiar que heu perdut,

mossa, jo us l’hagués tornat,

quina recompensa rebria?

-Senyor, de vós seria amant,

i me l’hauríeu venut car:

però en mal moment es canvia perdent.

-Junts férem el nostre camí

allà on el bestiar pasturava

i, quan per seu el va reconèixer:

-Senyor -va dir ella,- Déu us ajudi,

anau, que res no en faré.

V

-Mossa, no seria correcte

si em trencàveu la vostra promesa.

-Senyor, és causa corrent:

no us meravelleu si jo us mentesc,

perquè amb mi us n’han mentit més de cent;

i  som de vós gentilment escapada:

hom ha de prendre el seu sou

immediatament quan és donat;

perquè qui té l’oportunitat i deixa passar el temps,

perd son temps molt nèciament;

i la dona aviat canvia.

VI

-Mossa, gaudir no m’agrada

ni jeure amb dona irritada.

Si tingués goig, i  vós penediment…!

-No seria causa digna.

-Però ara m’ha de ser donada!

VII

Senyor, la cosa aconseguida

per força és cosa desagradable,

no s’ha de fer, perquè jo me’n penedesc

-Però  vull- sentir jurament

de l’Infant, de qui m’agrada el mèrit.

VIII

A la Vescomtessa amable,

mossa, de Cardona em remeto,

perquè l’amor no és profitós si és forçat.

 

Tençó (Giraut de Bornelh/ El rei Alfons)

IBé em plauria, senyor rei,

quan us veiés amb una mica de lleure,

que us plagués dir-me en veritat,

si penseu que la en vostra amor

té una bona dama tan d’honor

com el d’un altre noble cavaller,

i no em tingueu per adversari,

sinó responeu-me amb franquesa!

II

Giraut de Bornelh, si jo mateix

no em defensés amb el meu saber,

bé sé on voldrieu arribar.

Però us tindria per boig,

si us penséssiu que pel meu rang

valc menys que un amant vertader!

Així vos podríeu un diner

apreciar més que un marc de plata.

III

Així em salvi Déu, senyor, em sembla

que la dama que aprecia el valor

no actuarà mai per diners

ni del rei ni de l’ emperador

farà el seu enamorat;

això em sembla, ni en té necessitat;

perquè  vosaltres, rics homes altius,

no voleu més que el jeure..

IV

Giraut, i no és més bonic,

si el ric sap honrar i respectar

segons que el cor amb el poder

l’ajusta? Quan el té per senyor,

l’aprecia menys pel seu valor,

si dolent no el troba ni superb?

Ja se sol dir el proverbi

que el que val més, el millor pren.

V

Senyor, molt gran mal pren la galanteria,

quan perd la reflexió i la bona esperança;

que molt val abans del jeure

la conducta del lleial galantejador.

Però  vosaltres, els rics, com que esteu més elevats,

demaneu el jeure primer,

i la dama té el cor ben lleuger

quan ama aquell que no estima.

VI

Giraut, mai no em vaig considerar massa ric

per conquerir bona dama;

però en retenir el seu amor

hi pos tota la força i el valor.

Si els rics s’ha convertit en enganyadors

i no estimen tant avui com abans,

no heu de creure el que de mi diuen els maldients,

que jo estim les dones lleialment!

VII

Senyor, del meu Solaz de Quer

molt voldria i també d’en Topiner

que estimessin les dames obertament.

VIII

Giraut, molt bé, de l’amor lleuger!

Però a mi no em considereu semblant,

que jo he guanyat cent per un. 

 

Exercicis
 1.   Quines característiques i  quins personatges de l’amor cortès veus reflectits a la llegenda de Guillem de Cabestany i a la cançó de Bernat de Ventadorn. Explica-ho amb detall.

2.   Quines crítiques principals fa Guillem de Berguedà al Bisbe d’Urgell en el sirventès que has llegit? Exemplifica-les amb alguns fragments de la composició.

3.   Creus que Guillem de Berguedà és un trobador coherent, tenint en compte que el Marquès de Mataplana a qui adreça el seu plany havia estat durament criticat per ell mateix en un dur sirventès? Justifica la teva resposta.

4.   Explica l’escena a què fa referència l’alba que has llegit. Correspon a la temàtica típica d’aquest tipus de composició? Exemplifica-ho.

5.   Resumeix els fets que relata la pastorel·la de Cerverí de Girona. Caracteritza el noble i també la pastora a partir de l’anècdota a què fa referència el trobador.

6.   Quin és el tema de discussió de Giraut de Bornelh i el rei Alfons a la tenço que tanca el recull? Qui et sembla que surt guanyador de la disputa? 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *