El contacte de llengües. Bilingüisme i diglòssia.

 

1.   El contacte de llengües arreu del món

2.   El bilingüisme. Tipus de bilingüisme:

2.1. Bilingüisme individual.

2.2. Bilingüisme social

2.3. Bilingüisme territorial

3.   La diglòssia

 

1. EL CONTACTE DE LLENGÜES ARREU DEL MÓN

Les comunitats lingüístiques viuen en contacte directe, no aïllades. El coneixement d’altres llengües possibilita la intercomunicació dels pobles.

Si partim del fet que al món es parlen més de 6.000 llengües en menys de 200 estats, és fàcil deduir que el més habitual és que dins un mateix estat hi convisquin diverses llengües. El monolingüisme estatal és, així, una situació estranya. A Europa només Islàndia, Albània o Portugal disposen d’una sola comunitat lingüística. En canvi a Papua-Nova Guinea (Oceania) es parlen més de 800 llengües.

A l’Estat espanyol, el 40% de la població viu en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials.

2. EL BILINGÜISME

D’entrada cal dir que el terme bilingüisme, tal i com s’entén avui, és ambigu i que sovint l’han utilitzat els governants per amagar un procés de substitució lingüística.

Les societats, en realitat, no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe… segons el nombre de llengües que domini. En el cas de les societats, la situació és més complexa.

Tipus de bilinguïsme
1.1.   Bilingüisme individual

Es produeix quan una persona parla dues o més de dues llengües. N’hi ha de diferents tipus:

  • Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).
  • Bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. En cas contrari, és asimètric.
  • Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.
  • Bilingüisme integratiu: s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (els immigrants).
2.2. Bilingüisme social

Es tracta de situacions en les quals el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme.

Aquest tipus de bilingüisme sol ser conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua. Aquest cas es coneix com a bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals.

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per a cada societat és suficient  una llengua. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.

2.3. Bilingüisme territorial

Es produeix quan en un país trobam geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cada comunitat disposa d’una sola llengua pròpia. És del cas de Bèlgica: el nord parla holandès i el sud francès, la capital és bilingüe, i a més hi ha unes petites regions de parla alemanya. També podem parlar de bilingüisme territorial a Suïssa: cada cantó té una llengua pròpia (alemany, francès, italià i romanx o retoromànic, aquest en una situació d’inferioritat oficial).

A tall de conclusió podem dir que el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes.

3.    LA DIGLÒSSIA

Quan parlam de diglòssia ens referim al diferent ús que es fa de dues llengües en una mateixa comunitat lingüística. Una és la llengua de prestigi, emprada per a les funcions formals, i s’anomena llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s’empra en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa).

La causes que provoquen una situació d’aquest tipus sovint són de tipus polític: a causa d’una conquesta o pel fet d’haver perdut una guerra, per exemple, els parlants d’un determinat territori es veuen obligats a aprendre i a parlar la llengua dels conqueridors / opressors mentre que la llengua pròpia és objecte d’una prohibició que no permet el seu ús en cap tipus d’àmbit públic. En aquests casos, si es manté la llengua pròpia del territori i no acaba desapareixent és perquè els parlants la segueixen usant de portes endins i fora del control del poder de les institucions que en prohibeixen l’ús.

El bilingüisme, així, seria un fet individual mentre que la diglòssia afecta, en canvi, tota una comunitat lingüística.

Exercicis
1.   Responeu vertader o fals a les afirmacions següents:

·         El bilingüisme és l’ús de dues o més llengües alternativament per part d’una persona.

·         Els catalanoparlants a les Illes són necessàriament bilingües.

·         La societat de les Illes Balears és una societat bilingüe.

·         Els castellanoparlants són necessàriament bilingües.

·         Dos idiomes poden coexistir en una societat sense que hi hagi bilingües.

·         La diglòssia afecta les persones en la seva individualitat i és el fruit d’una decisió personal.

·         Suïssa és un clar exemple de bilingüisme territorial.

·         La llengua B, en una situació de diglòssia, és la llengua de prestigi.

·         En el bilingüisme simètric el parlant domina per igual les dues llengües.

2.   Redacta un text de 150 paraules en què expliquis la situació de la llengua catalana actualment a les Illes Balears a partir dels conceptes de bilingüisme i diglòssia que acabam d’estudiar. Intenta posar exemples significatius tot partint de les circumstàncies que vivim en el nostre dia a dia els ciutadans d’aquest territori.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *