La narrativa cavalleresca

 

A.Precedents.

B. La novel·la cavalleresca:

1. Definició

2. Curial e Güelfa:

2.1. Estructura i argument

2.2. L’heroi

2.3. Versemblança i ficció

2.4. Estil

3. Tirant lo Blanc:

3.1. Autor

3.2. Estructura i argument

3.3. L’heroi

3.4. Versemblança i ficció

3.5. Valoració

3.6. Estil

 

A.         PRECEDENTS

A mitjan segle XII sorgeix un nou gènere literari que deixa de banda les tècniques orals dels joglars i se centra en les possibilitats narratives de l’escriptura. Aquestes composicions seran inicialment en vers i els seus protagonistes seran herois de ficció, sovint pertanyents al que s’anomena matèria de Bretanya, amb personatges com el rei Artús, la reina Ginebra i els cavallers de la Taula Rodona (Lancelot, Perceval….).

Ja en el segle XIII, i tot cercant un to versemblant per a les històries que s’hi conten, les obres passaran a escriure’s en prosa. Aquest tipus de novel.la, que la literatura castellana anomenarà de caballerías”, té un rerefons fantàstic i se situa en una geografia exòtica i inexistent.

B. LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
1.   Definició

És un gènere narratiu en prosa, amb un heroi de ficció (no històric ni llegendari). Aquest heroi és un cavaller errant que personifica l’ideal cavalleresc i que té com a principals qualitats la fidelitat, el menyspreu al sofriment i a la mort i el desig de glòria. És defensor a ultrança no només de la fe, del seu senyor i de la seva dama sinó també de les vídues, de les donzelles, dels orfes i dels febles. Destaca també per la seva magnanimitat davant el vençut, l’indefens i l’humiliat.

Com a diferències bàsiques entre els libres de cavalleries tradicionals i les novel·les cavalleresques catalanes (Tirant i Curial) hem d’esmentar que en les novel·les cavalleresques:

  1. Els protagonistes no són cavallers que visquin en un passat llunyà, sinó de l’època en què les novel·les varen ser escrites.

2. Realitzen empreses en les quals hauria pogut participar qualsevol cavaller del seu temps.

3. Se situen en una geografia real i coneguda (fins i tot a vegades s’hi esmenten personatges històrics de l’època)

4. Els seus herois són forts i valents, però sense arribar a l’exageració fabulosa: els obstacles que han de vèncer no són mai fantàstics (com en el món artúric), sinó de dimensions real

5. La seva destresa no és deguda a cap filtre o poder màgic sinó a la seva valentia i astúcia.

Aquestes novel·les enfoquen el món dels cavallers d’una manera molt diferent a com el tractaven els llibres de cavalleries. La novel·la cavalleresca catalana, de fet, s’avança més d’un segle al Quijote, de Cervantes, en el fet de veure els llibres de cavalleries des d’un punt de vista crític.

2.   Curial e Güelfa

2.1.Estructura i argument

L’obra és d’autor desconegut ( tot i que alguns estudiosos apunten Enyego d’Àvalos com a possible autor) i està dividida en tres llibres:

  1. Curial, d’origen humil i protegit pel marquès de Montferrat, s’inicia en el món de l’aventura cavalleresca empès per la germana del marquès (Güelfa), que se n’ha enamorat.
  2. L’acció és més ràpida que en el llibre anterior a causa de la diversitat d’aventures que s’hi conten, l’agilitat dels torneigs, l’elegància de les festes, la presència deliciosa de Festa (donzella de Güelfa que acompanya l’heroi per vigilar-lo) i la insistència de Laquesis per tal d’aconseguir l’ amor de l’heroi.
  3. Conta el viatge de Curial al Pròxim Orient, el somni que té al Parnàs, el llarg captiveri a Tunis (durant el qual la donzella Camar se suïcida per ell) i el retorn a Montferrat, on troba una Güelfa més esquiva que mai. Després de nombroses cavalleries contra els turcs, obté el perdó de Güelfa i s’hi casa.
2.2.      L’heroi

Curial, cavaller sense fortuna que aconsegueix ascendir als escalons més alts de la societat, reuneix totes les virtuts que ha de tenir el cavaller ideal: valor, força, intel·ligència, honestedat, obediència i bellesa física. L’obra deixa clar, però, que totes aquestes qualitats no són suficients sense ajut econòmic, i aquí és on intervé Güelfa.

Curial és un personatge complex moralment perquè combina totes les qualitats que hem esmentat abans amb l’ambició, la vanitat i la manca de compassió: abandona la mare per satisfer la seva ambició i, tot i que s’enamora de Laquesis i ella el correspon, reprimeix aquest sentiment sincer per fidelitat a una dama a la qual no estima, però que el protegeix econòmicament. Curial és agraït i, al final de l’obra, satisfà el deute que té amb Güelfa casant-se amb ella, no per obligació, però tampoc enamorat apassionadament d’ella.

2.3.      Lògica i versemblança.

Tot i que l’obra conté episodis al·legòrics i situats en ambients irreals, hi predomina la versemblança. Si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l’ajuda econòmicament. Les seves qualitats són bàsicament humanes: es cansa, és ferit i guanya perquè és més hàbil, no perquè tengui unes qualitats sobrehumanes: observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i actua en conseqüència.

Quant a l’ambientació dels episodis, el detallisme i la profunditat amb què tracta cada escena demostren la voluntat de l’autor de fusionar la cavalleria amb el món real. L’autor procura presentar les gestes de Curial com a possibles: hi inclou personatges, llocs i fets històrics. Hi apareix, per exemple, la figura de Pere II el Gran lluitant al costat de Curial.

La història de Curial és la d’un cavaller sense fortuna que aconsegueix ascendir dins la seva pròpia societat des de l’escaló més baix fins a un dels més alts (que abans només podien assolir els individus nobles per llinatge).

2.4.      Estil

Els principals aspectes que cal destacar quant a l’estil són:

  • L’obra està escrita en un català llatinitzat que incorpora gal·licismes i italianismes, però també nombrosos modismes i frases de regust popular.
  • Els diàlegs amorosos són fluids i plens de frases de doble sentit.
  • Les metàfores i les imatges hi són molt ben elaborades.
  • Alguns dels personatges femenins (Laquesis, Festa, Camar) es mouen dins una atmosfera sensual que l’autor sap crear a la perfecció.
TEXTOS
 (Moments inicials dels amors entre els dos protagonistes. Captivada per les qualitats del jove, la germana del marquès de Montferrat decideix afavorir el jove perquè excel·leixi en l’art de la cavalleria). La Güelfa, que era jove i fresca, i a la qual només li faltava marit,  trobant-se molt bella i molt lloada, rica, afavorida , ociosa i sol·licitada per molts, veient que el seu germà no s’ocupava de donar-li marit, ni a ella li semblava cosa honesta demanar-lo, no podent resistir els naturals desitjos de la carn, la qual amb punyiments incessament la combatia,  pensà que si per ventura ella estimàs secretament algun valeros jove, si ningú no se’n temia no seria deshonestedat, ja que això ja havia passat a més de mil altres; i en cas que alguns, per mitjà d’indicis, volent endevinar el que no saben, se’n temessin, no s’atrevirien a parlar de tan gran senyora com ella era. I així donà permís als seus ulls que mirassin bé tots aquells que eren a casa del seu germà. I, no fixant-se en claredat de sang ni en riqueses, entre els altres li agradà molt Curial, ja que veient-lo bell i molt gentil de cor i molt savi per a la seva edat, pensà que seria un home valent si tingués mitjans. Així decidí protegir-lo i a partir d’aquell moment se li començà a acostar i el cridava sovint i parlava amb ell amb molt bona voluntat”.

“Quan arribà el vespre, Melcior agafà Curial. A la cambra de la senyora se n’anaren i, quan foren davant la senyora, ella començà a parlar i digué:

—Curial, jo (…) sense dir-te’n res he donat principi al teu honor. És ver que jo t’estim. Així com t’he donat els béns, et donaré altres coses quan jo veuré que ho mereixes, i per això et deman que vulguis treballar per aconseguir que el teu honor cresqui. I no et preocupis perquè doblers no te’n mancaran. Però vull que aquesta llei em respectis, que tu mai no em demanaràs del meu amor més que allò que jo te’n vulgui donar. I d’altra part t’avís, i recorda-ho bé, que si tu a qualque moment fas conèixer que ets servidor meu em perdràs per a sempre i et prendré el bé que tu esperes obtenir de mi. I d’aquí endavant no al·leguis ignorància. I agafant-lo per les galtes, el besà, manant-li que se’n tornàs a casa seva. Curial, alegre sense mesura, se n’anà a casa seva i aquella nit amb prou feines va poder dormir del gran plaer que sentia.”

“Aquesta Laquesis era donzella de poc més de quinze anys, molt ben plantada i de meravellosa bellesa la qual, aquell dia, s’esforçà a afegir bellesa artificial a la natural, de la qual nostre senyor Déu l’havia dotada llargament i amb tota exuberància per davant de totes les altres donzelles de l’imperi d’Alemanya (…). I entre totes les belleses la més gran era que tenia els ulls més bells, resplendents i alegres que mai s’hagin vist, que no hi havia ningú que la miràs que, immediatament, no oblidàs qualsevol altra cosa i que no pensàs en altra cosa que mirar-la contínuament”.

“Besats llavors, Curial i Laquesis l’un i l’altre s’encengueren tan fort que tothom conegué obertament que estaven enamorats. Laquesis es tornà tota vermella i tremolosa, així com aquella que mai no havia amat. Semblantment, Curial es torbà tot.”

 (Mentre fa posada a un convent de monges)

“I, mentre el dinar arribava, assegudes totes entorn de Curial, començaren (les monges) a jugar a molts jocs; emperò la priora ocupava tot el temps Curial, i, parlant amb ell, no li donava temps d’atendre els jocs ni de respondre les demandes que li feien.”

“Arta (una donzella de confiança de Güelfa), tu vas en la companyia d’aquell amb qui jo voldria anar; la causa per la qual jo t’hi envii és aquesta; segons he sabut, Laquesis, donzella, filla del duc de Baviera, hi serà, de la qual diuen que és la més bella donzella del món; et prec que et fixis bé en la seva bellesa, i sàpigues si és tanta com diuen”.

 (Càmar, la filla d’un cavaller de Tunis, s’enamora de Curial, però els seus pares la volen casar amb el rei de Tunis. Ella no ho pot suportar, diu a Curial que el seu pare té un gran tresor amagat que pot agafar quan vulgui i se suïcida llençant-se per una finestra) “ I deixant-se caure des de l’alta finestra, topà amb el cap a la vora de les andes, els ossos del cap se li trencaren en diversos trossos, el cervell li va sortir per molts costats i en aquell lloc va morir”.

 

3.   Tirant lo Blanc

 

3.1.   Autor

L’autor és Joanot Martorell (1414-1468), un cavaller valencià provinent de la petita noblesa, que va tenir una vida agitada, plena d’afers cavallerescos d’armes. Era bon coneixedor dels usos i costums de la cavalleria  i estava habituat al tracte cortesà (va estar, de fet, a les corts de França, Portugal, Nàpols i Anglaterra). Tenia, d’altra banda, una visió molt humana i atrevida, desvergonyida sovint, dels assumptes amorosos, com es pot deduir del llibre.

Martorell s’esforçà, al llarg de tota la seva vida, a defensar el patrimoni i l’honorabilitat de la seva família, que tot i ser noble i rica, a poc a poc s’anava arruïnant. Fins i tot es va veure obligat a empenyonar el manuscrit del Tirant per subsistir els últims anys. A la seva mort, el manuscrit quedà a mans de Martí Joan de Galba, que ens els últims anys havia deixat doblers a Martorell.  Ell en va ser l’editor i durant molt de temps en va ser considerat coautor.

Les bregues i enfrontaments entre cavallers el varen  dur a mantenir una correspondència viva, aguda i irònica (les Lletres de batalla) en defensa del que ell creia que eren els seus drets. Alguns dels seus enfrontaments més coneguts foren amb el seu cunyat Ausiàs March i amb el seu cosí Joan de Montpalau, a qui desafià a mort. El jutge d’aquest combat havia de ser Enric IV d’Anglaterra, per això Martorell es desplaçà a la cort anglesa on residí un any esperant que el seu cosí s’hi presentàs. A la seva estada a la Cort anglesa, tingué ocasió de conèixer la tradició i la literatura cavalleresques d’aquell país, que li varen servir de base per a l’elaboració del Tirant.

3.2.   Estructura i argument

L’argument de l’obra s’estructura a l’entorn d’aquestes cinc parts:

  1. Tirant a Anglaterra: Tirant, jove bretó que es desplaça a Anglaterra per ser ordenat cavaller a la festa de les noces del rei anglès, és instruït en l’orde de cavalleria per un ermità que es troba casualment pel camí (Guillem de Varoic).
  2. Tirant a Sicília i a Rodes: Tirant s’embarca per lluitar a l’illa de Rodes, assetjada pel soldà del Caire. L’acompanya el príncep Felip de França, jove grosser i mig beneit que, a la cort de Sicília, s’enamora de Ricomana (infanta del regne). Gràcies a Tirant, que intenta encobrir en tot moment les animalades que fa el seu company de viatge, el príncep aconsegueix casar-s’hi. Una vegada alliberada Rodes, Tirant dirigeix una expedició contra els sarraïns del nord d’Àfrica.

3.Tirant a l’Imperi Grec: Tirant és cridat per l’Emperador perquè el defensi dels turcs, que han envaït les seves terres. En arribar-hi, s’enamora de la filla d’aquest, Carmesina. Al mateix temps, dues altres dames s’enamoren d’ell: Plaerdemavida i la Viuda Reposada (que farà i desfarà per intentar separar Tirant i Carmesina). Paral·lelament a les intrigues amoroses, l’exèrcit comandat per Tirant guanya nombroses batalles contra els turcs. Per accident, Tirant i Plaerdemavida naufraguen a les costes de Barbària.

4.Tirant al nord d’Àfrica: Tot i que després del naufragi Tirant és recollit com a captiu, acaba dirigint els exèrcits d’un cabdill àrab cristianitzat i aconsegueix alliberar la filla del rei de Tremissèn, a qui el rei Escariano tenia segrestada perquè s’hi volia casar. Ella s’enamora de Tirant (fins i tot es fa cristiana perquè la diferència de religions no sigui cap impediment) però Tirant es manté fidel a Carmesina.

5.Tirant torna a l’Imperi Grec: Tirant derrota definitivament els turcs, es casa amb Carmesina i és nomenat Cèsar de l’Imperi. Al poc temps, però, Tirant mor a causa d’una pulmonia. Carmesina, que no pot resistir el dolor d’aquesta pèrdua, també mor, i el seu pare, l’emperador, també.

3.3.   L’heroi

Tirant és un cavaller valent, fort, hàbil amb les armes, un gran estratega militar i amb unes dots de comandament innegables, a més de ser un cortesà educat i gentil. Però allò que sedueix més el lector és la seva humanitat. A les novel·les de cavalleries trobàvem un heroi virtuos i exemplar, invencible i fet d’una peça. Tirant, en canvi, és més complex i ric psicològicament i ens captiva perquè el seu comportament és variat d’acord amb la varietat de situacions en què es troba.

Els seus combats individuals sempre són contra un sol cavaller i moltes vegades, com és raonable, en surt ferit. El seu èxit no es deu a una força sobrehumana sinó a la seva capacitat de resistència i al seu enginy.

En les escenes amoroses és, però, on Tirant s’humanitza definitivament i se’ns fa més atractiu, per les seves debilitats i per l’ampli registre de situacions per les quals passa.

La seva mort, finalment, romp amb tota la tradició literària: mor de malaltia i després d’haver fet testament.

3.4.   Versemblança i ficció

En contra dels tòpics de les novel.les de cavalleries, el Tirant presenta una cavalleria  possible (i necessària a la seva societat). La novel·la reflecteix amb fidelitat els usos i costums cavallerescos de la seva època, sempre tractats amb seriositat i respecte. Molts dels episodis, tot i que són ficticis, podrien haver passat: la cerimònia en què Tirant és fet cavaller, les justes i els tornejos, els cavallers vençuts que abandonen les armes i prenen els hàbits religiosos… J. Martorell, fins i tot, no vacil·la a incloure-hi episodis històrics prou coneguts dels seus contemporanis: el setge de Rodes, la campanya per alliberar Constantinoble dels turcs… Hem d’entendre, però, que és una novel·la i no un llibre d’història: tot i partir de fets històrics, Martorell construeix una narració que és, lògicament, ficció. N’és una bona mostra l’alliberament de Constantinoble (que no es va produir mai).

D’altra banda, a la recerca de la versemblança, Martorell fa que el seu protagonista, a més de viure a la seva mateixa època, corri per una geografia real, coneguda i ajustada a la divisió político-geogràfica del moment: Anglaterra, França, Sicília, Rodes…

Ara bé, encara que la novel·la sigui versemblant i realista, no hi manquen alguns episodis fantasiosos i clarament inversemblants, com  l’aparició del rei Artús i la fada Morgana.

3.5.   Valoració

Miguel de Cervantes, a la seva obra El Quijote, parla del Tirant i en diu que és la millor novel.la del món en el seu gènere. Recordem que l’obra de Martorell s’avança més d’un segle a la de Cervantes pel que fa a la visió crítica de les novel·les de cavalleries:

Válame Dios! – dijo el cura, dando una gran voz-. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos (…) Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo”.       

Mario Vargas Llosa, a la seva obra Lletres de batalla per Tirant lo Blanc, parla de l’obra de Martorell com d’una novel·la total: de cavalleries, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica i psicològica. Tot alhora.

3.6.   Estil

El Tirant combina tres estils diferenciats:

  1. Un estil solemne, amb llargs parlaments i lamentacions posats en boca d’alts personatges, amb una sintaxi llatinitzant i molta ornamentació.
  2. Un estil més dinàmic, amb gran eficàcia expressiva: col·loquial, intencionat, ple de jocs, al·lusions, segones intencions, refranys, exclamacions, acudits humorístics…
  3. Un estil precís, fluid i ben construït per a la narració dels fets.
TEXTOS  
 (Com Tirant replicà a l’ermità )

“-Per què vostra senyoria no parla així bé d’aquell tan famos cavaller el comte Guillem de Varoic, del qual he sentit recitar singulars actes, com per la seva gran virtut foren vençudes moltes batalles a França i a Itàlia i a moltes altres parts, i deslliurà la comtessa de Bell Estar, a la qual el marit i els tres fills incriminaven d’adulteri? I volent cremar la dita senyora , que la lligaven a un pal i ja tenien el foc aparellat entorn, en Guillem de Varoic s’hi trobà i anà cuitadament al rei (…), que feia executar aquella cruel sentencia, i li digué: “Senyor,vostra altesa faci apagar el foc, que jo vull per batalla alliberar aquesta senyora ja que de manera tan injusta la voleu fer morir”. I el marit s’hi acostà amb els tres fills i li digué: “Cavaller, ara no és l’hora de defensar aquesta mala dona sinó que quan ella serà morta, així com mereix, jo us respondré o amb les armes o en la manera que voldreu”. Digué el rei: “El comte parla molt bé”. Quan en Guillem de Varoic veié tanta inhumanitat del rei i del marit i dels fills, tirà l’espasa i pegà al marit tan gran cop que quedà estès a terra. Després s’acostà al rei i d’un cop li llevà el cap; i dels fills en va fer morir dos i l’altre fugí que no el pogué aconseguir (…). I el valeros cavaller entrà dins el cércol de foc (…) i tallà la cadena amb què la comtessa estava lligada. (…).

I moltes altres honors que s’han sabut d’ell i que no em bastarien tots el dits per recitar-les.

L’ermità, per no fer demostració que ell fos aquell començà a parlar d’aquesta manera.”

(Com el rei de Sicília pregà a Tirant que l’acollís en la seva nau per anar al sant Sepulcre de Jerusalem)

“El Rei i Tirant cada dia parlaven de moltes coses, i vingueren a parlar de Felip, que Tirant desitjava que es casàs amb la Infanta amb el dot que el Rei de França li havia dit, i el rei de Sicília hi venia a bé per lligar-se a la casa de França, i digué:

– Tirant, aquests assumptes jo no voldria cloure sense comptar amb la voluntat de la meva filla, perquè és a ella que ha de servir. Si ella està contenta, per part meva us oferesc el matrimoni. (…)

El dia assignat del solemne convit, la infanta havia ordenat que el Rei, la Reina, Felip i ella, tots quatre, menjassin a dalt a la taula del Rei (…). Felip prengué del braç la Infanta per estar prop d’ella i Tirant no se separava de Felip per por que no fes o que no digués alguna bajanada que causàs disgust a la Infanta.(…)

Dita la missa i tornat el Rei a palau amb tots els altres, el dinar ja va ser preparat. El Rei s’assegué enmig de la taula i la Reina al seu costat. I el Rei, per fer honor a Felip, el feu seure al cap de la taula, i la Infanta davant Felip. Tirant volia restar dret per estar prop de Felip i el Rei li digué:

–        Tirant, el meu germà, el duc de Messina, us està esperant, que no es vol seure sense vos.

–        Senyor, li mani vostra mercè que s’assegui- li digué Tirant, ja que en una festa com aquesta és de raó que jo servesqui un fill de rei.

La Infanta, no amb prou paciència, li digué amb la cara un poc irada:

–        No us preocupeu, Tirant, d’estar sempre a les faldes de Felip, ja que en la casa del senyor rei mon pare hi ha prou cavallers que el serviran i no cal que hi sigueu vos. (…)

Després portaren el pa i el posaren davant el Rei i tots els altres, i ningú no el tocà esperant que  duguessin la vianda. Felip, quan veié el pa davant, agafà apressadament un ganivet i un pa i el llescà tot, en va fer dotze llesques grans i les adobà. Quan la  Infanta va veure aquella endemesa no es pogué detenir de riure. (…)

Vingué la notícia a Tirant, per tal com no llevava mai l’ull de Felip. S’aixecà corrent de taula i digué:

-Déu meu!  Felip ja haurà fet alguna bajanada.

Es posà al seu costat davant la taula i veié les llesques del pa que Felip havia tallat i (…) deduí el motiu de les rialles. Tirant llevà prestament les llesques, posà mà a la seva bossa i en tragué dotze ducats i posà damunt cada llesca un ducat i tots s’aturaren de riure. El Rei demanà a Tirant quin significat tenia el que havia fet.

-(…) els cristianíssims senyors reis de França, per les moltes gràcies obtingudes de la immensa bondat de Nostre Senyor Déu , instituïren que tot els seus fills (…), abans de menjar, fessin dotze llesques del primer pa que els posassin davant, i a cada una hi posassin un real d’agent i el donassin per amor de Déu en reverència dels dotze apòstols (…). I per això, senyor, Felip ha tallat el pa i n’ha fetes dotze tallades, perquè cada apòstol tengui la seva.

–        (…) Aquesta caritat, digué el Rei, és la més bella que jo mai no he sentit dir.

(…) Felip, coneixent el seu gran error i la discreta reparació que Tirant li n’havia fet, durant tot el menjar tingué esment i no menjava sinó tant com la Infanta ho feia.

 

(Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora que ell tant amava)

 Digau-me, Tirant,- digué la Princesa-: (…) digau-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, que si en alguna cosa us hi puc ajudar jo ho faré de molt bona voluntat (…).

Tirant posà la mà a la màniga, tragué el mirall i digué:

–        Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida (…).

La Princesa agafà prestament el mirall i amb amb passes apressades entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada i no hi veié res més sinó la seva cara. Llavors ella tingué plena notícia que per ella es feia la festa i fou molt admirada que sense parlar es pogués requerir una dama d’amors. “

(Tirant prepara una batalla)

“En aquestes llegües replegareu quants ases i someres trobareu i tots els homes i les domes i els infants que podreu. I no deixeu a les viles i als llocs sinó les portes tancades amb aquells que són inútils, així com dones parides que jeuen al llit i homes molt vells i gent lisiada. Tots els altres, feu-los venir, de set anys cap amunt i de vuitanta-cinc cap avall. I a cadascú d’aquests feu-los repartir totes les cavalcadures; i cadascú que faci paraments (vestits) de drap blanc. I si no podeu tenir tantes cavalcadures com persones, que restin els que són més indisposts; i si no tenen tant de drap blanc per fer paraments, feu-los de llençols o de flassades de qualsevol color que siguin. (…) Després fareu cercar tantes carabasses com podreu, i que cada dona o petit infant en porti una, tan alta com la pugui portar, i coberta de drap blanc.

(…) Tirant, com a home usat de guerra, estava tostemps armat i posà quatre-cents homes a les torres i a la murada per defensar la ciutat; el Rei i ell amb tota l’altra gent sortiren per un altre portal, voltaren la ciutat i feriren mortalment a les espatles dels moros; i tots portaven paraments blancs. Les dones es quedaren fora de la ciutat (…), amb dos-cents homes d’armes per guardar-les, i cadascuna portava a la mà una canya grossa.

(…) digué el rei de Tunis:

–             Senyors, jo no puc creure ni pensar que aquests homes siguin cristians, sinó que més aviat crec que són diables batejats o que el nostre Mafomet ha tornat cristià, i ells combaten avui tot el dia amb tan gran força i virtut que és cosa de gran admiració, tan poca gent com són, d’haver mantenguda tant la batalla, que nosaltres, amb tanta multitud de cavallers, no bastam per ofendre’ls, i ens han cremat tot el nostre camp. I aquella gent que ens està mirant no han ferit encara, sinó que estan esperant que siguem cansats i ens feriran a les espatles i ens tallaran a peces (…) I mirau com són de grans els que van a cavall, que jo mai no n’he vists de tan grans.

I això causaven les carabasses que les dones tenien al cap, que els pareixia que fossin molt alts de persona.

(Tirant és ferit)

“ I els parents de Tirant feren venir metges, llit i tenda i tot el necessari per curar-lo; i trobaren que tenia onze nafres de les quals n’hi havia quatre que eren mortals. (…) Com que la seva mà era inútil i sense profit i no la podía sostenir, fou determinat que la hi lligassin a un bastó amb l’espasa nua a la mà, (…) i cada dia el Rei anava a veure Tirant fins que hagué cobrat la primera sanitat (…) Dos mesos després, Tirant es fou llevat del llit i podia ben bé portar armes”

(Com Plaerdemavida posà Tirant en lo llit de la Princesa)

“Quan fou nit obscura, Tirant anà a la cambra de la Duquessa, i com que l’Emperador sopava amb les dames, Plaerdemavida entrà a la cambra molt alegre i prengué Tirant per la mà i se l’endugué (…). I Plaerdemavida el posà dins el retret. Hi havia una gran caixa amb un forat que hi havia fet perquè pogués alenar. El bany que allà tenien aparellat estava davant la caixa. Després d’haver sopat, les dames dansaren amb els galants cavallers, i quan veieren que Tirant no hi era deixaren de dansar, i l’Emperador es retirà a la seva cambra, i les donzelles se n’anaren i deixaren la Princesa dins el seu retret (…) sola amb aquelles que l’havien de servir. Plaerdemavida, amb l’excusa de treure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa i la deixà un poc oberta i hi posà roba damunt perquè cap de les altres no ho veiés. La Princesa es començà a despullar (…) i quan ella fou tota nua, Plaerdemavida prengué una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava tota la seva persona (…) i li digué:

–                       A fe, Senyora, si Tirant fos aquí, si us tocava amb les seves mans així com jo ho faig, jo crec que ho estimaria més que si el feien senyor del reialme de França.

–                       -No creguis tu això –digué la Princesa- que més s’estimaria ell ser rei que no tocar-me així com tu ho fas.

–                       Oh Tirant, senyor, i on sou vos ara? Com no sou aquí prop perquè poguéssiu veure i tocar la cosa que més estimau en aquest món i en l’altre? Mira, senyor Tirant, vet aquí los cabells de la senyora Princesa; jo els bes en nom teu, que ets dels cavallers del món el millor. Vet aquí els ulls i la boca: jo la bes per tu. Vet aquí les seves cristal·lines mamelles, que tenc cada una amb la mà: les bes per tu; mira com són poquetes, dures, blanques i llises. Mira, Tirant, vet aquí el seu ventre, les cuixes i el secret. Oh trista de mi, que si home fos aquí voldria acabar els meus darrers dies. Oh, Tirant, on ets tu ara? Per què no vens a mi ja que tan pietosament et crid? Les mans de Tirant són dignes de tocar aquí on jo toc, i cap altre no, ja que aquest és un lloc que qualsevol s’hi voldria ofegar (…)

I estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, i la Princesa li pregà que es banyàs amb ella. La Viuda es despullà tota nua i restà amb calces vermelles i amb un capell de lli al cap.  I encara que ella tenia molt bona persona i ben disposta, les calces vermelles i el capell al cap la desfavorien tant que pareixia que fos un diable(…).

La Viuda se n’anà a la seva cambra amb les altres donzelles, excepte dues que dormien dins el retret. Quan totes foren adormides, Plaerdemavida s’aixecà del llit i en camisa tragué Tirant de la caixa i secretament el feu despullar que cap no el sentís. I a Tirant tot el cor, les mans i els peus li tremolaven.

–                       Quina cosa és aquesta – digué Plaerdemavida-  No hi ha cap home al món que sigui valent en armes que no sigui temeros entre dones. A les batalles no teniu temor de cap home del món, i aquí tremolau per la vista d’una sola donzella. No heu de témer res, que jo seré sempre amb vos i no me’n separaré.

–                       Per fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d’entrar en lliça, a camp clos, a tota ultrança amb cavallers, que no cometre semblant acte (…). Donzella, el meu temor és de vergonya per l’extrem bé que vull a ma Senyora (…). Pens que sa Majestat no té cap sentiment d’això i tenc por que, quan vegi aquesta gran novetat no s’alteri tota, i jo desig abans la mort que la vida que fer ofensa a sa Majestat. Adquirir-la voldria amb amor més que no amb dolor.

(Segueixen els jocs de Plaerdemavida) 

Digué Plaerdemavida tenint el cap sobre el coixí:

–          Oh, com sou donzella de mal comportament! Eixiu ara del bany i teniu les carns llises i gentils: tenc un gran delit de tocar-les.

―Toca on vulguis ―digué la Princesa―, i no posis la mà tan avall com la tens.

―Dormiu i fareu bé, i deixau-me tocar aquest cos que és meu ―digué Plaerdemavida―, que jo som aquí en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant,  on ets tu? Que si tenies la mà allà on jo la tenc, saps que hi estaries, de content!

I Tirant tenia la mà sobre el ventre de la Princesa, i Plaerdemavida tenia la seva mà sobre el cap de Tirant, i quan ella veia  que la Princesa s’adormia, afluixava la mà i llavors Tirant tocava a plaer seu; i quan ella es volia despertar, estrenyia el cap a Tirant i ell estava segur. En aquest entreteniment estigueren per més espai d’una hora, i ell tostemps tocant-la.

Quan Plaerdemavida conegué que ella dormia molt bé, afluixà del tot la mà a Tirant, i ell volgué provar de donar fi al seu desig, i la Princesa es començà a despertar, i mig adormida digué:

―Què fas, mala ventura? No em pots deixar dormir? ¿Has tornat folla, que vols temptar allò que és contra la teva naturalesa?

I no va passar gaire, que ella va comprendre  que allò era més que dona, i no ho volgué consentir i començà a pegar grans crits.

 

Exercicis

Curial e Güelfa

1.   Per què creus que Güelfa pren la iniciativa de protegir Curial? Què pretén exactament?

2.   Compara la relació que té Curial amb els tres personatges femenins més destacats de l’obra: Güelfa, Laquesis i Càmar. Com resol finalment la seva relació amb les dones? Per qui es decanta al final de la novel·la? Creus que és una elecció sincera? Què t’ho fa pensar?

Tirant lo Blanc

3.   Qui era Guillem de Varoic? Quina relació hi tenia Tirant? De quina manera influí en  la seva formació com a cavaller?

4.   Quin és el paper de Tirant en la relació entre Felip de França i Ricomana? Per què se’n sent responsable? De quina manera aconsegueix salvar-lo del ridícul després de l’episodi de les llesques de pa?

5.   De quina manera declara el protagonista el seu amor a Carmesina? Com reacciona ella?

6.   Resumeix en quatre o cinc línies l’estratègia de Tirant quan prepara la batalla contra el rei de Tunis. Aconsegueix l’èxit que pretenia?

7.   Maria Vargas Llosa defineix Tirant lo Blanc com una novel·la total. Cerca algun exemple entre els textos que has llegit on es faci evident que és una novel·la:

·         Militar

·         Eròtica

·         Històrica

·         Psicològica

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *