La literatura popular

 

1. Característiques

2. Gèneres:

a. Poesia

b. Teatre

c. Narrativa

 

1.  Característiques
  •  Autor anònim
  • Transmissió oral
  • Llenguatge planer i col·loquial
  • Temàtica festiva
  • Vinculada a les vivències del poble (festes, treball, vida familiar, drames humans de la vida quotidiana.
2. Gèneres
a.    Poesia popular

Sovint és cantada i presenta una  gran varietat de gèneres:

  • Nadales: A l’entorn del temps de Nadal (naixement de Jesús, adoració dels pastorets i dels Reis…)
  • Goigs: Poesia religiosa (sants, verges…) dedicada a lloar la Verge, Jesucrist o els Sants.
  • Romanços: Poemes narratius que parlen d’aventures normalment amoroses.
  • Gloses: De to alegre i d’estructura simple. Consten de quatre versos de set síl·labes . A Mallorca són molt conegudes, per exemple, les gloses de Sant Antoni.
b.    Teatre popular

L’Església utilitzà el teatre amb voluntat pedagògica i propagandística fins al segle XVIII. Cal parlar de diferents cicles:

  • Cicle de Nadal: N’és un clar exemple el cant de la Sibil·la, que formava part d’un drama litúrgic nadalenc d’origen medieval sobre el judici final . El seu cant es manté encara avui plenament viu a Mallorca i a la catedral de l’Alguer (Sardenya). Es canta per commemorar el naixement de Jesús i profetitza la fi del món.
  • Cicle de Pasqua: Són obres que parlen de la mort i la resurrecció de Crist. Avui encara es representen la Passió d’Olesa i la d’Esparreguera, entre d’altres.
  • Cicle marià: Parlen de l’Assumpció de la Verge. L’obra més coneguda és el Misteri d’Elx, d’origen medieval.
  • Cicle hagiogràfic: Tracten sobre la vida i els miracles dels sants.
  • Cicle bíblic: Reprodueixen passatges de l’antic Testament, com el Misteri d’Adam i Eva i el Misteri del rei Herodes.
c.    Narrativa popular

Són peces que sofreixen nombroses transformacions al llarg del temps ja que no es troben sotmeses a factors com la rima, que afavoreix la memorització i, en conseqüència, una reproducció més o menys fidel.

Quant als gèneres, cal parlar bàsicament de:

  • Rondalles:
  1. Són relats anònims de tradició oral que conten fets imaginaris protagonitzats per uns personatges amb un argument i uns espais determinats i que presenten unes fórmules fixes d’inici i acabament.
  2. Poden esser meravelloses, de costums i d’animals.
  3. La seva estructura sol respondre a l’esquema de situació inicial, mancança, partida, superació d’obstacles, retorn i final feliç.
  • Llegendes: Són narracions, orals o escrites, d’aparença més o menys històrica, amb una major o menor proporció d’elements imaginaris o mitològics.
 TEXTOS
Nadala

Fum, fum, fum

El 25 de desembre, fum, fum, fum
El 25 de desembre, fum, fum, fum

Ha nascut un minyonet
Ros i blanquet, ros i blanquet
Fill de la Verge Maria,
és nascut a una establia

Fum, fum, fum.

Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum
Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum.

Si n’hi ha dos pastorets
Abrigadets, abrigadets
Amb la pell i la samarra
Mengen ous i botifarra

Fum, fum, fum.

Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum
Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum

Faci fred, faci calor,
serà millor, serà millor
que de Jesús farem memòria
perquè ens vulgui dar la gloria

Fum, fum, fum.

 

 

Romanç

Don Francisco (Mallorca)

 

Bona nit prenda estimada

fins demà vespre no torn.

jo me’n vaig a la caçada.

Sopa i colga’t de jorn.

 

Ella sopa i se colga,

Fa allò que son marit diu.

Quan va ser dins la cambreta

a les portes sent: Obriu!

Quien  es que llama a la puerta

que no me deixa dormir.”

Aixeca’t que som don Francisco

que te vengo a divertir”.

 

Ara aviso a mis criadas

para que te vengan a abrir”.

“Jo no vullo a tus criadas

sino que te vullo a ti”.

 

“Aquí baix han mort un home

no sé si és lo teu marit.”

Millor, millor, don Francisco

així més prest n’haurem sortit”.

 

Davalla amb camisa blanca

i sabateta xoquí.

Mentre que obria la porta,

ell li apaga el candelí.

 

Don Francisco, don Francisco,

vos no ho solíeu fer així.

Ella torna a prendre escala

i ell darrere la seguí.

 

Quan dins lo blanc llit se colguen

don Francisco fa un sospir.

“Don Francisco, don Francisco,

de què sospirau així?”

 

“Senyora estava pensant

son marit si ens deu sentir.”

“No hagueu ànsia don Francisco

és nou llegos lluny d’aquí”.

 

Abans de la matinada

don Francisco fa un sospir.

”Don Francisco, don Francisco,

de què sospirau així?”

 

“Senyora estava pensant

quants infants teniu de mi”.

“Jo en tenc tres de don Francisco

i dos del meu bon marit.”

 

“Senyora, estava pensant

son marit si és aquí dins.”

“Mal li roeguin els ossos

i la vista els escorpins.”

 

“No digueu mal senyoreta,

no digueu mal del marit,

que pensant tenir-lo fora

potser el teniu dins el llit.”

 

Quan comença a trencar el dia

don Francisco fa un sospir.

”Don Francisco, don Francisco,

de què sospirau així?”

 

“Senyora estava pensant

de fer-vos un bon vestit,

una vestidura blanca

amb collaret carmesí.”

 

L’agafà per la mà blanca

i se l’emmena al jardí.

“Mon marit no em matis ara,

tres paraules deixa´m dir”.

 

“Fadrines, viudes, casades,

preniu exemple de mi:

tenint lo marit a fora

no vos aixequeu a obrir,

 

perquè jo m’hi he aixecada

i per això he de morir

i amb la punta de l’espasa,

ma vida s’acaba aquí”.

************************************

Gloses de Sant Antoni

Sant Antoni és patró
de Maó i Ciutadella
li pegam amb sa botella
perquè no tenim tassó.

 

A desset és Sant Antoni

I a vint sant Sebastià

Qui bones obres farà

No tendrá por del dimoni.

 

El dimoni cucarell

Sempre fa polissonades

Va pixar dins un ribell

On hi havia sobrassades

 

Sibil·la (fragment)

El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
Perdent los naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elíes i Enoc.
Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
– Anau, maleïts, en el turment!
anau, anau al foc etern
amb  vostro príncep de l’infern.
Als bons dirà: – Fills meus veniu!
benaventurats posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.
Oh humil Verge! Vos qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostro Fill vullau pregar
que de lo infern nos vulla guardar.
El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.

 

 En Pere Gri

Això era un homo casat, amb un xinxer d’infants, i molt afectat d’alçar es colzo i escorxar moixos. Havia nom En Pere Gri.

A sa comare li passà per s’escudeller d’entregar-se a ca’n Pere amb un altre bigarniu.
En es batiar foren ses raons, perque no trobaven ningú que volgués esser padrí.
Justament el Rei i la Reina passen per allà, i els arriba a ses oreies, i el Rei diu:
– Ja ho serem noltros.

Varen esser padrins, el Rei i la Reina, i donaren una dobla de vint perhom an En Pere perque sa dona tengués bon servici i fessen així mateix una mica de refresc, amb una condició: que ell només poria buidar un tassa.

Aquí l’homo trescà totes ses botigues, cerca qui cerca tasses grans. En troba una que n’hi cabia una lliura afavorida, i la se cala ben al raset d’aigordent. No vos dic res, sa meula que aplegà!
No li bastaren dos dies per fer-li sa pell.

Com el Rei ho sabé, perque no donàs mal viure a sa dona, el desterra a Maó.
Però sa dona al punt no pogué estar pus, de tant que l’enyorava. I a la fi digué:
– Ja sé què faré. Me’n vaig a ca’l Rei; de cop-descuit li prenc sa mula millor d’es cotxo, la me’n men dins es pinar de Son Serra d’Artà, que no té fi; i la hi deix fermada llargueta, que puga pasturar així mateix. El Rei la farà cercar; ses darreres que tendran d’anar a Son Serra. Jo llavò hi aniré a dir-li que En Pere meu la trobaria; el farà venir, i així tornarem estar plegats, que a posta mos casàrem per estar-hi.

Així com la s’havia pensada, la va fer, i va endevinar: tots es criats del Rei cerca qui cerca sa mula, uns p’es pla, ets altres per la muntanya; mai anaren a pensar que de Ciutat se fos espitxada a Son Serra d’Artà.
Sa dona d’En Pere aleshores se presenta an el Rei i li diu:

– Senyor Rei, En Pere meu li trobaria sa mula.

– Ell trobar sa mula? Si fos una botella d’aigordent, ja ho crec!

– Senyor Rei, li dic que li trobaria sa mula. Que em tirin d’una passa si no la hi troba! Si és un endevinador de primera!
El Rei, veent que sa mula no compareixia, l’envia a demanar de Maó, an En Pere, perque endevinàs on era aquell animal.
Com l’homo sentí el recaldo, encara que estigués content així mateix de tornar, pujava més es retgiró que s’alegria; perque deia ell:

– ¿Però qui dimoni m’ha fet a mi endevinador?

En devia tenir poques, de feines, es qui m’ha posat aquest barret davant el Rei! Si no em costa sa pell, no serà res!
Mentres tant, l’afiquen dins sa barca, i cap a Mallorca falta gent.

Es mariners el se cuidaven a menjar amb sa vista i ell més de mig empipat veent que tots ets uis l’afitoraven, arribà a dir:
– ¿Que m’heu afinada cap puça?

Es mariners no gosaven a tornar-li ses pilotes en es joc; perque lo que ells deien entre si mateixos:
– Alerta mosques! Que Déu sap lo que és capaç de fer aquest homo, quant el Rei que és el Rei, l’envia a demanar perquè endevín.

Es patró no va tenir tanta feredat, i li volgué fer una prova.
Se posa una fuia de tabac ben estreta dins sa mà; se’n va an En Pere, i li diu, mostrant-li es puny:

-Veiam si sou bo per endevinar! Endevinau-me què tenc aquí dins!

– ¿Vos voleu fer trons, vos? ¿Que no trobau que hi estic atabacat que basta, i encara vendreu a atabacar-me més?

– El dimoni sou! Sí que ho és tabac lo que hi tenc! Sí que ho heu endevinat!
I li mostra sa fuia, tot astorat; però encara hi romangué més En Pere, de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella endevinada.

Arriben a Mallorca. Sa dona ja va esser en es moll. Tot d’una s’aferra p’es coll an En Pere, i li diu a s’oreia:
-Sa mula és dins es pinar de Son Serra; som jo que la hi he amagada.

Ja hi havia es criats del Rei que esperaven En Pere, i d’allà mateix el se’n varen menar.

I el Rei diu:

– Hala, Pere, veiam on és sa mula!

En Pere es posa a pensar gratant-se es clotell, i un cortesà li diu:
– ¿No saps tu que davant el Rei no se graten?
– Idò si no em puc gratar, no sabré endevinar.
– Idò grate’t, mal t’arregussis sa pell!
En Pere se pegà un parei de gratades que feien solc, i llavò diu:
– ¿Sa mula on és?… ¿I on pot esser aquesta pècora!… ¿saps on serà?… Ja ho veig, on serà… Dins es pinar de Son Serra d’Artà.
Hi van es criats del Rei, i ja ho crec que la hi trobaren fermada, pastura qui pastura.
El Rei quedà tan content i agraït, que donà un bon grapat de dobletes de sis lliures a sa dona, que era més bona guardadora, i a ell el fa romandre a la casa per endevinar lo que fos necessari.
L’homo estava a ca’l Rei, ben menjat i ben begut; però no li deixaven tenir cap dobler perque no en fes de ses seves per dins tabernes i xibius.
D’es cap de temps, a la Reina li descompareix un anell tot d’or i diamants, s’anell de ses noviances.
Tres criats le hi havien fet sauvatge.
Tothom cuidà a caure mort cercant s’anell, i enlloc el podien trobar.
El Rei a la fi se pega un esclafit su’s mig d’es front, i diu:
-Oh bèstia de mi! ¿tenim un endevinador en casa, com En Pere, i no mos ne servim?
El crida tot d’una i li diu:
– Ja veus sa tribulació que hi ha dins aquesta casa amb aquest bo d’anell, que el dimoni que el trob. Tu que ets es nostro endevinador, és hora que tregues s’estam, i mos diguis on és. Si dins tres dies no ho has endevinat, fora cap i coll.
En Pere amb aquesta descàrrega quedà sense polsos, més blanc que la paret. Llavò rompé amb un sens fi de carretades de llamps i pestes contra tots els qui l’havien fet endevinador i contra ell mateix perque havia consentit a passar-hi.
Mentrestant, el posen en capella, i aquí ja deixà ses flastomies i asperges, i es seus uis tornaren dues fonts.
I heu de creure i pensar que es primer dia un d’aquells criats que havien robat s’anell, li hagué de dur es menjar.
A migdia, En Pere pegà quatre bocinades; es vespre no volgué tastar res. Quan es criat se’n duia es sopar, En Pere va dir:
-Oh glorios Sant Brun!
de tres, ja en tenim un!
Es criat ho va prendre per ell, sense pensar que lo que En Pere tenia, era un dia de capella passat; i es criat se’n va corrents a contar-ho an ets altres, que digueren:
-No hi ha remei! T’ha aglapit, aquest dimoni!
Lo endemà toca a un d’aquells dos dur es dinar a En Pere, que només pegà quatre bocinades es migdia, i es vespre no volgué tastar res, sinó que mentres es criat se n’ho tornava, va dir:
– Oh Sant Brun glorios!
des tres ja en tenim dos!
No vos dic res amb aquesta si se va encendre sa coa de paia d’es criat, i ben encesa. Se’n va corrents a contar-ho an ets altres; i vos assegur que los entraren unes torçons de ventre que no eren tot berbes, i no feien més que dir:
-Estam perduts!… està fet de noltros!… mal llamp s’anell!
Lo endemà tocà a s’altre criat, dur es menjar an En Pere.
El pobre només pegà una espipellada a migdia, i es vespre, què havia de voler tastar res!
I es criat se’n tornava es sopar, i ell va dir, exhalant un gros gemec:
– Valeu-me, Santa Ainès!
ja los tenim tots tres!
Ja ho crec que es criat se donà per entès: de l’esglai que va agafar, lo que duia en ses mans li va caure, i se va fer benes. També seria caigut ell si no té eima d’aferrar-se per sa paret.
Així com pogué, se’n va a cercar ets altres dos; i, com prou hagueren flastomat, maleït i plorat, una hora antes de s’auba, se n’entren dins sa presó; se tiren de genoions an es peus d’En Pere, amb un singlot que casi no los deixava parlar; i amb tot secret li diuen:
– És ver que som noltros que robàrem s’anell. Tenguérem aquesta mala hora. Ho veim, que mereixem la mort; però compatiu-vos de ses nostres dones i d’es nostros infants, que són innocents! No los tireu dins s’afronta i sa misèria! Velt’aquí, a s’anell! Demanau-mos qualsevol cosa, sols que no mos destapeu!
En Pere, davant aquella passada, se creia somiar; no hi poria donar volta, que allò fos ver. Se paupava es cos per veure si vertaderament estava despert o somiava; i se mirava aquells tot espantolat, fins que a la fi diu:
– No res, duis-me una oca de ses d’es jardí.
Li duen s’oca, agafa s’anell, le hi fica dins sa boca, s’animal el s’envia.
– Ara, tornau-la-vos-ne allà mateix on l’heu trobada; i no tengueu ànsia de res: tot s’arreglarà.
Sol sortint, En Pere demana per parlar amb el Rei.
El Rei s’hi presenta i diu:
– ¿Què és? ¿que ho has afinat, o t’hem de matar?
– No serà ver, no, que em mateu. Ho he afinat!
– ¿I aquesta m’és vera? ¿tu saps on és s’anell?
– Vaja si ho sé! Dins es gavatx d’una oca d’es jardí, és s’anell. Degué caure a la Reina, i s’animalet el trobà i el s’engolí.
– ¿Què me dius?
– Lo que sent.
– ¿I quina és aquest dimoni d’oca?
– Que les me presentin totes i le hi diré.
Li anaren presentant d’en una en una totes ses oques, i En Pere los paupava es gavatx.
Arriba la que li havien fet enviar s’anell, i En Pere diu:
– Aquesta és.
El Rei li fa obrir es gavatx, i ja ho crec que hi va esser, s’anell dedins.
Tothom romangué amb sos cabeis drets, i el Rei més que tots.
Fa treure En Pere de sa presó, el nombra s’endevinador major de tot es reinat, i envia a sa dona un sarró ben ple de durets d’or.
Amb aquells cops de lliura En Pere entrà un poc en si; i encara que estigués ben menjat i ben begut, enyorava sa dona, ets infants i ca-seva; i feia es cuc de s’oreia malalt an el Rei demanat-li que le hi deixàs anar.
El Rei no hi poria consentir que se n’anàs, perque deia:
– ¿Com ho faria sense un endevinador com tu?
Vaja, lleva-t’ho d’es cap! no tenguis ànsia de sa dona ni d’ets al·lots! Deixa-los fer per compte meu!
Un dia que En Pere li havia feta sa grèmola fort perque el deixàs fugir, el Rei el se’n mena a caçar, i diu entre si mateix:
– Ara n’hi he de fer una, veiam si també m’ho endevinarà! Ja serà el dimoni, si la m’endevina!
Se posa d’amagat un gri dins sa mà, estreny, se’n va an En Pere, i li diu presentant-li es puny ben estret:
– Hala, Pere, si endevines lo que tenc aquí dins!
Si ho endevines, te’n vas a ca-teva.
An En Pere allò li pegà de sorpresa i, poc per berbes que estava, li va caure ben avall.
D’es cap d’una estona, amb una careta ben trista, ben trista, exclamà:
– Ah pobre Gri!
Pobre de mi!
Que estàs en ses mans del Rei
i no pots fugir!
En Pere s’ho deia a si mateix, perquè era En Pere Gri, però el Rei ho va prendre per s’altre vent; i, eixamplant sa mà, digué tot esglaiat:
– Sí que ho és un gri! El dimoni ets per endevinar! Te’n pots anar en voler!… i, en haver de mester res, vine a sa casa.
En Pere estava amb sos cabeis drets de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella altra endevinada.
Se n’anà a ca-seva més content que un Pasco, i p’es camí feu sa promesa d’esclafar es morros an es primer que li tornàs parlar d’endevinar res.
No n’hi hagué cap que s’hi atansàs.
¿I què me’n direu?
Ell amb sa dona i ets infants, cuidant-se de lo seu, sense voler sebre pus qui l’havia encalçada, sense fer mai més xicotines a borratxel·los, botelles ni brocals, va viure una mala fi de temps, fins que se n’anà a veure Sant Pere.
I qui no ho creu, que ho vaja a cercar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *