Breu història de la repressió de la llengua catalana

 

 “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.

Aquest fragment del discurs del rei Juan Carlos I amb motiu del lliurament del premi Cervantes (2001) és representatiu del falsejament de la història d’Espanya en els últims anys. (…)

La història, però, està ben documentada. Un petit resum, de cap manera exhaustiu:

Decret de Nova Planta. 16-1-1716, que va canviar la estructuració política dels regnes d’Espanya.

Seguint les recomanacions del memorial del comte-duc d’Olivares (1625), l’any 1712 Felip V va donar instruccions secretes als seus representants (corregidores) a Catalunya subratllant que“pondrà el mayor cuydado en introducir la llengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”. Ho va ratificar el 1714: “que se procure ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos que no la hablan” (cal entendre “pueblos” com a equivalent a nacionalitats, no a viles o ciutats).

Per tant, des de l’annexió del Principat, Castella va promoure l’analfabetisme en català, per tal d’aconseguir allò que mai no havia estat: un territori sotmès a la sobirania de la Corona de Castella. De fet, el bilingüisme era el primer pas d’un procés de substitució d’una llengua. Aquesta voluntat, que arrenca, de manera explícita, dels segle XVIII, passa pels segles XIX i XX i arriba fins als nostres dies.

Per a més claredat expositiva, ho anirem explicant sintèticament per àmbits en els quals  es va aplicar una legislació de ferro, sense precedents, per tal d’eradicar la llengua. Com diu Jesús Tusón, lingüista reputadíssim, “un estat, una llenguaés, doncs, una de les afirmacions més destructives de la diversitat humana, una aberració que atempta contra la pluralitat, natural i històrica de la nostra espècie”.  

1.   ÀMBIT EDUCATIU

Segle XVIII

1715 Consulta del Consell de Castella: A l’aula no hi ha d’haver cap llibre en català, on tampoc no es parlarà i escriurà aquesta llengua i on la doctrina cristiana s’ensenyarà i serà apresa en castellà.

1780 Reial provisió promulgada pel comte de Floridablanca: Obliga a totes les escoles a ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola.

Segle XIX

1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1837 Un edicte reial imposava càstigs corporals i difamadors als infants que encara parlessin en català a l’escola.

1837 La instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar els escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.

1857 Llei Moyano que ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic. Es considera que és la Llei que més va contribuir que els nens catalans fossin analfabets en la seva pròpia llengua, ja que va ser a partir de la segona meitat del segle XIX quan es va començar a generalitzar l’ensenyament primari a Espanya.

Segle XX

1923 Circular que obliga a l’ensenyament del castellà  (Dictadura de Primo de Rivera). 1924 El general Losada implanta l’ensenyament del castellà a les escoles de la Mancomunitat. Reial Ordre que sanciona els mestres que ensenyin en català. Justament aquell any, el 1924, el mateix Antoni Gaudí va ser detingut i apallissat per parlar en català davant els membres dels cossos de seguretat de l’Estat.

                                                                    Antoni Gaudí

1926 Reial decret pel qual se sanciona els mestres que utilitzin el català amb el trasllat.

1938  Llei del 9 d’abril que aboleix l’Estatut de Catalunya i prohibeix el català.

1939  Prohibició de parlar o escriure el català a totes les escoles públiques o privades.

PRECEDENTS

De fet, la persecució al català té uns antecedents  similars que es remunten al segle XVI, quan la població andalusina va ser objecte d’una acarnissada repressió política, cultural, religiosa i lingüística. S’establí una sorprenent legislació de persecució contra aquesta pobra gent: els van privar de portar vestits andalusins, de parlar àrab. L’expressió que s’aplica als catalans,“hable usted en cristiano”,prové d’aquesta època. Si tenia lloc un casament en una família morisca calia que totes les portes i finestres de les cases estiguessin obertes per tal que els transeünts poguessin sentir si a dins es cantaven cançons morisques o si es ballava amb música semblant.  Van dispersar tota aquesta gent a l’interior de Castella, separant pares dels fills……Donaven els nens a famílies catòliques per tal que els donessin una educació cristiana. (…)

2.   ÀMBIT JUDICIAL

 1716  Decret de Nova Planta: “Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana”.

1768 “Real Cédula de Aranjuez”: Carles III de Borbó ratifica la imposició del castellà en tota l’Administració de Justícia i en totes les escoles públiques i també en la jurisdicció eclesiàstica a Catalunya.

1838 Els epitafis dels cementiris en català queden proscrits.

1862 Llei del Notariat : Prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials.

1870 Llei del Registre Civil : prohibeix l’ús del català en el Registre Civil.

1881 Llei d’Enjudiciament civil que prohibeix l’ús del català als jutjats.

3.   ÀMBIT RELIGIÓS

1755 Decret de visita del Provincial dels Escolapis: es mana a tots els religiosos de l’orde a parlar només en castellà i llatí, tant entre si com amb la resta de la població. I  imposa la pena de viure en règim de pa i aigua, si això no es duu a terme.

1902 Reial decret de Romanones que prohibeix l’ensenyament del catecisme en català.

4.   ÀMBIT DE L’ENTRETENIMENT

1799 Reial Cèdula: prohibeix “representar, cantar i bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”.

1801 “Instrucciones” de Manuel de Godoy sobre els teatres: es prohibeix qualsevol idioma que no sigui el castellà.

Isabel II, per Reial Ordre de 1837, va confirmar la prohibició  del català en les sales d’espectacle i en les representacions teatrals,  i no es va admetre  a censura aquelles obres escrites en aquesta llengua. Com diu la mateixa ordre, aquella prohibició responia a la gran quantitat d’obres escrites en català que es presentaven al censor.

5.   ÀMBIT COMERCIAL DE COMUNICACIONS

1772 Reial Cèdula : va obligar a dur els llibres de comptabilitat en castellà sota l’epígraf següent: “Real Cédula de S.M. por la qual manda que todos los mercaderes y comerciantes de por mayor y menor de estos mis reinos y señorios, sean naturales o extrangeros, lleven y tengan sus libros en idioma castellano según la ley de nueva compilación.”

1886  Dirección General de Correos i Telégrafos: prohibeix parlar en català per telèfon.

NEGACIONISME

Malgrat tot,  cal recordar que a les Corts de Cadis (1810) es va presentar una proposició per fer oficial l’ús del català. La proposta va ser rebutjada per 120 vots en contra i 13 a favor. El comte de Romanones, tot responent a tal despropòsit, va afirmar, amb rotunditat, que la cooficialitat del català era “inaceptable”. Però la pregunta és : la Constitució de Cadis, no es basava en la igualtat davant la llei de tots el ciutadans espanyols ?

A més de la imposició del castellà per totes les vies possibles, el següent pas va consistir a negar el fet que el català hagués estat mai llengua oficial ni tan sols a Catalunya. Així, Menendez Pidal va publicar al diari El Imparcial  de Madrid l’article “Catalunya bilingüe” , en el qual afirmava que les Corts catalanes mai no varen tenir el català per llengua oficial.  Fins i tot, un cop assolit el bilingüisme dels catalanoparlants, es va començar a negar que la societat catalana hagués estat mai monolingüe.  L’informe de Jesus Patiño, cap de la “Junta Superior de Justicia y de Gobierno” el 1714, és a dir, la màxima autoritat de l’Estat ocupant, explicava clarament quina era la situació real. Aquest document confirmava la “peculiar” situació de monolingüisme dels catalans a l’arribada de les tropes de Felip V el 1714: “ son tan apasionados de su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa.”

FRANQUISME

La repressió lingüística dels catalanoparlants ja havia esdevingut una “raó d’Estat” quan el 1939  es va iniciar un dels períodes més repressius de la llengua catalana: el franquisme.  Aquell any el victoriós general Franco manifestava: “ la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española.

1939 :  Prohibició de parlar o escriure el català:

·         A la ràdio

·         Als llibres

·         Al teatre, fins i tot Els Pastorets

·         A tota mena d’impresos, fins i tot participacions de casament i estampes de la primera comunió

·         A rètols i anuncis

·         Als noms de pila

·         Al cinema, fins al 1964

·         A les fàbriques

·         A totes les escoles públiques i privades

·         A les làpides dels cementiris i esqueles  mortuòries

·        A la nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques i embarcacions

·         A conferències i actes culturals

·         A la correspondència privada, fins al gener de 1940

·         A les inscripcions en els registres Civils

·         Pels funcionaris, entre ells i amb el públic

·         Als noms dels carrers

A això s’hi podria afegir una quantitat immensa de bans municipals, ordres militars i civils. A tall d’exemple tenim la carta del ministre espanyol de Governació, Ramon Serrano Suñer, a tots els bisbes catalans: “ Nueva normativa de usos linguísticos  en la comunicación de la Iglesia con los feligreses, hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos ( lo que se logrará con una tenaz labor escolar). Una altra perla ens l’ofereix el reglament de presons del 1956 que especifica clarament que els presos només poden parlar en castellà.

LA TRANSICIÓ

Encara que costi de creure, després de la mort de Franco, durant la transició,  per bé  que l’Estat de les Autonomies  ha induït molta gent , tant a Catalunya com a Espanya, a creure que la repressió sobre el català havia desaparegut, que era una cosa del passat totalment superada,  també durant aquest període es van publicar lleis per relegar el català a un segon pla.

1976 a 2008  Es publiquen almenys 149 Reials decrets i altres normatives per garantir l’obligatorietat de l’etiquetatge de productes alimentaris i d’altres en castellà enfront a l’única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya.

1986  Llei de patents que obliga el castellà en la documentació presentada.

1989 Reial Decret que aprova el reglament del Registre Mercantil: obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà.

1995 Llei 30/1995 d’ordenació i supervisió de les assegurances privades: obliga que les pòlisses estiguin escrites en castellà.

SEGLE XXI

Malgrat la persecució històrica que ha sofert el català, (…) el català és avui dia una de les llengües amb més usuaris de la Unió Europea,  a un nivell similar al suec, el portuguès, el grec i d’altres. Tanmateix, l’Estat espanyol bloqueja el reconeixement de  l’oficialitat del català a Europa, com afirma Martin Schulz, president del Parlament Europeu. La negació continua sent una qüestió d’Estat.

El marc jurídic que protegia el català, després de segles de persecució implacable, no està garantit. Ni de bon tros. (…)

Si be és cert que les llengües són sempre innocents i són els homes els que les utilitzen com a instruments de poder i submissió, també és veritat, com diu J. Tusón, que la mort d’una llengua no és mai innocent, mai és volguda pels parlants. (…)  “I si demanem respecte per a cada ser humà, sembla d’estricta justícia que també exigim la pervivència digna i forta de cadascuna de les llengües que són el nostre brou de cultiu”

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

 

http://noacatem.blogspot.com.es/2013/07/repressio-de-la-llengua-catalana-als.html