LITERATURA POPULAR

Nadala

Fum, fum, fum

El 25 de desembre, fum, fum, fum
El 25 de desembre, fum, fum, fum

Ha nascut un minyonet
Ros i blanquet, ros i blanquet
Fill de la verge maria
Es nascut a una establia

Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum
Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum

Si n’hi ha dos pastorets
Abrigadets, abrigadets
Amb la pell i la samarra
Mengen ous i botifarra

Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum
Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum

Faci fred, faci calor,
serà millor, serà millor
de jesús en fem memòria
perquè ens vulgui dalt la gloria

Romanç

El comte i la pastora (Mallorca)

Hi havia un gran senyor
qui habitava el seu castell,
i a la vila, no lluny d’ell,
hi havia un llaurador.
Una filla que tenia
era hermosa, gran i bella;
i el comte, perdut per ella,
sospirava nit i dia.
Perquè en tots aquells entorns
no hi havia altra fadrina
que tengués cara tan fina,
ni tanta gràcia a esser-ho.
I cada pic que la veia
son amor li declarava,
i ella tot d’una tornava
com la grana de vermella.
Ell li va dir robadora,
cap a ella s’hi acossta,
no li rep altra resposta:
-Vostè és comte i jo pastora.
-Jo per tu pastor em faré,
de riqueses n’estic fart.
-Senyor comte ha vengut tard;
un altre es meu cor ja en té.-
I el comte fora de si,
se’n va anar dins el torrent,
i quan no veu passar gent
se planta enmig des camí.
Molt prompte veu comparèixer
un jovenet qui venia.
I era el jove que ell volia;
sa rancor li feu conèixer.
Li diu: -Fillet tu em fa nosa
o tu em mates o jo et mat.
Un des dos, d’aquest combat,
quedarà davall la llosa.-
L’espasa li ofereix,
no la vol de cap manera;
i el comte que es desespera
i amb l’espasa l’envesteix.
Tot va passar tan de prompte,
i aquell jove pegà un crit,
quan se va sentir en el pit
que ha ficat l’espasa el comte.
El comte la se va neta
amb les aigos del torrent,
i se’n dugué el mort rabent
a enterrar dins una pleta.
I a les quatre nits després
se’n va anar a ca la pastora,
i ella l’estimat enyora
no sap res d’aquell succés.
L’agafà per la mà blanca,
dins un quarto la se’n du,
i el comte per més segur
la porta del quarto tanca.
La pastora sempre crida:
-Oh estimat meu ajuda’m-;
i cau en terra esmortida,
de tot quant passa no es tem.
I per espai de set anys
cada pic que se mirava,
i el mirall li presentava
i aquella taca de sang.

Gloses de Sant Antoni

Sant Antoni és patró
de Maó i Ciutadella
li pegam amb sa botella
perquè no tenim tassó.

A desset és Sant Antoni

I a vint sant Sebastià

Qui bones obres farà

No tendrá por del dimoni.

El dimoni cucarell

Sempre fa polissonades

Va pixar dins un ribell

On hi havia sobrassades

Sibil·la (fragment)

El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
Perdent los naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elíes i Enoc.

Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
– Anau, maleïts, en el turment!
anau, anau al foc etern
amb  vostro príncep de l’infern.
Als bons dirà: – Fills meus veniu!
benaventurats posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.
Oh humil Verge! Vos qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostro Fill vullau pregar
que de lo infern nos vulla guardar.
El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.

RONDALLA En Pere Gri   Això era un homo casat, amb un xinxer d’infants, i molt afectat d’alçar es colzo i escorxar moixos. Havia nom En Pere Gri. A sa comare li passà per s’escudeller d’entregar-se a ca’n Pere amb un altre bigarniu. En es batiar foren ses raons, perque no trobaven ningú que volgués esser padrí. Justament el Rei i la Reina passen per allà, i els arriba a ses oreies, i el Rei diu: – Ja ho serem noltros. Varen esser padrins, el Rei i la Reina, i donaren una dobla de vint perhom an En Pere perque sa dona tengués bon servici i fessen així mateix una mica de refresc, amb una condició: que ell només poria buidar un tassa. Aquí l’homo trescà totes ses botigues, cerca qui cerca tasses grans. En troba una que n’hi cabia una lliura afavorida, i la se cala ben al raset d’aigordent. No vos dic res, sa meula que aplegà! No li bastaren dos dies per fer-li sa pell. Com el Rei ho sabé, perque no donàs mal viure a sa dona, el desterra a Maó. Però sa dona al punt no pogué estar pus, de tant que l’enyorava. I a la fi digué: – Ja sé què faré. Me’n vaig a ca’l Rei; de cop-descuit li prenc sa mula millor d’es cotxo, la me’n men dins es pinar de Son Serra d’Artà, que no té fi; i la hi deix fermada llargueta, que puga pasturar així mateix. El Rei la farà cercar; ses darreres que tendran d’anar a Son Serra. Jo llavò hi aniré a dir-li que En Pere meu la trobaria; el farà venir, i així tornarem estar plegats, que a posta mos casàrem per estar-hi. Així com la s’havia pensada, la va fer, i va endevinar: tots es criats del Rei cerca qui cerca sa mula, uns p’es pla, ets altres per la muntanya; mai anaren a pensar que de Ciutat se fos espitxada a Son Serra d’Artà. Sa dona d’En Pere aleshores se presenta an el Rei i li diu: – Senyor Rei, En Pere meu li trobaria sa mula. – Ell trobar sa mula? Si fos una botella d’aigordent, ja ho crec! – Senyor Rei, li dic que li trobaria sa mula. Que em tirin d’una passa si no la hi troba! Si és un endevinador de primera! El Rei, veent que sa mula no compareixia, l’envia a demanar de Maó, an En Pere, perque endevinàs on era aquell animal. Com l’homo sentí el recaldo, encara que estigués content així mateix de tornar, pujava més es retgiró que s’alegria; perque deia ell: – ¿Però qui dimoni m’ha fet a mi endevinador? En devia tenir poques, de feines, es qui m’ha posat aquest barret davant el Rei! Si no em costa sa pell, no serà res! Mentres tant, l’afiquen dins sa barca, i cap a Mallorca falta gent. Es mariners el se cuidaven a menjar amb sa vista i ell més de mig empipat veent que tots ets uis l’afitoraven, arribà a dir: – ¿Que m’heu afinada cap puça? Es mariners no gosaven a tornar-li ses pilotes en es joc; perque lo que ells deien entre si mateixos: – Alerta mosques! Que Déu sap lo que és capaç de fer aquest homo, quant el Rei que és el Rei, l’envia a demanar perquè endevín. Es patró no va tenir tanta feredat, i li volgué fer una prova. Se posa una fuia de tabac ben estreta dins sa mà; se’n va an En Pere, i li diu, mostrant-li es puny: -Veiam si sou bo per endevinar! Endevinau-me què tenc aquí dins! – ¿Vos voleu fer trons, vós? ¿Que no trobau que hi estic atabacat que basta, i encara vendreu a atabacar-me més? – El dimoni sou! Sí que ho és tabac lo que hi tenc! Sí que ho heu endevinat! I li mostra sa fuia, tot astorat; però encara hi romangué més En Pere, de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella endevinada. Arriben a Mallorca. Sa dona ja va esser en es moll. Tot d’una s’aferra p’es coll an En Pere, i li diu a s’oreia: -Sa mula és dins es pinar de Son Serra; som jo que la hi he amagada. Ja hi havia es criats del Rei que esperaven En Pere, i d’allà mateix el se’n varen menar. I el Rei diu: – Hala, Pere, veiam on és sa mula! En Pere es posa a pensar gratant-se es clotell, i un cortesà li diu: – ¿No saps tu que davant el Rei no se graten? – Idò si no em puc gratar, no sabré endevinar. – Idò grate’t, mal t’arregussis sa pell! En Pere se pegà un parei de gratades que feien solc, i llavò diu: – ¿Sa mula on és?… ¿I on pot esser aquesta pècora!… ¿saps on serà?… Ja ho veig, on serà… Dins es pinar de Son Serra d’Artà. Hi van es criats del Rei, i ja ho crec que la hi trobaren fermada, pastura qui pastura. El Rei quedà tan content i agraït, que donà un bon grapat de dobletes de sis lliures a sa dona, que era més bona guardadora, i a ell el fa romandre a la casa per endevinar lo que fos necessari. L’homo estava a ca’l Rei, ben menjat i ben begut; però no li deixaven tenir cap dobler perque no en fes de ses seves per dins tabernes i xibius. D’es cap de temps, a la Reina li descompareix un anell tot d’or i diamants, s’anell de ses noviances. Tres criats le hi havien fet sauvatge. Tothom cuidà a caure mort cercant s’anell, i enlloc el podien trobar. El Rei a la fi se pega un esclafit su’s mig d’es front, i diu: -Oh bèstia de mi! ¿tenim un enedevinador en casa, com En Pere, i no mos ne servim? El crida tot d’una i li diu: – Ja veus sa tribulació que hi ha dins aquesta casa amb aquest bo d’anell, que el dimoni que el trob. Tu que ets es nostro endevinador, és hora que tregues s’estam, i mos diguis on és. Si dins tres dies no ho has endevinat, fora cap i coll. En Pere amb aquesta descàrrega quedà sense polsos, més blanc que la paret. Llavò rompé amb un sens fi de carretades de llamps i pestes contra tots els qui l’havien fet endevinador i contra ell mateix perque havia consentit a passar-hi. Mentrestant, el posen en capella, i aquí ja deixà ses flastomies i asperges, i es seus uis tornaren dues fonts. I heu de creure i pensar que es primer dia un d’aquells criats que havien robat s’anell, li hagué de dur es menjar. A migdia, En Pere pegà quatre bocinades; es vespre no volgué tastar res. Quan es criat se’n duia es sopar, En Pere va dir: -Oh gloriós Sant Brun! de tres, ja en tenim un! Es criat ho va prendre per ell, sense pensar que lo que En Pere tenia, era un dia de capella passat; i es criat se’n va corrents a contar-ho an ets altres, que digueren: -No hi ha remei! T’ha aglapit, aquest dimoni! Lo endemà toca a un d’aquells dos dur es dinar a En Pere, que només pegà quatre bocinades es migdia, i es vespre no volgué tastar res, sinó que mentres es criat se n’ho tornava, va dir: – Oh Sant Brun gloriós! des tres ja en tenim dos! No vos dic res amb aquesta si se va encendre sa coa de paia d’es criat, i ben encesa. Se’n va corrents a contar-ho an ets altres; i vos assegur que los entraren unes torçons de ventre que no eren tot berbes, i no feien més que dir: -Estam perduts!… està fet de noltros!… mal llamp s’anell! Lo endemà tocà a s’altre criat, dur es menjar an En Pere. El pobre només pegà una espipellada a migdia, i es vespre, què havia de voler tastar res! I es criat se’n tornava es sopar, i ell va dir, exhalant un gros gemec: – Valeu-me, Santa Ainès! ja los tenim tots tres! Ja ho crec que es criat se donà per entès: de l’esglai que va agafar, lo que duia en ses mans li va caure, i se va fer benes. També seria caigut ell si no té eima d’aferrar-se per sa paret. Així com pogué, se’n va a cercar ets altres dos; i, com prou hagueren flastomat, maleït i plorat, una hora antes de s’auba, se n’entren dins sa presó; se tiren de genoions an es peus d’En Pere, amb un singlot que casi no los deixava parlar; i amb tot secret li diuen: – És ver que som noltros que robàrem s’anell. Tenguérem aquesta mala hora. Ho veim, que mereixem la mort; però compatiu-vos de ses nostres dones i d’es nostros infants, que són innocents! No los tireu dins s’afronta i sa misèria! Velt’aquí, a s’anell! Demanau-mos qualsevol cosa, sols que no mos destapeu! En Pere, davant aquella passada, se creia somiar; no hi poria donar volta, que allò fos ver. Se paupava es cos per veure si vertaderament estava despert o somiava; i se mirava aquells tot espantolat, fins que a la fi diu: – No res, duis-me una oca de ses d’es jardí. Li duen s’oca, agafa s’anell, le hi fica dins sa boca, s’animal el s’envia. – Ara, tornau-la-vos-ne allà mateix on l’heu trobada; i no tengueu ànsia de res: tot s’arreglarà. Sol sortint, En Pere demana per parlar amb el Rei. El Rei s’hi presenta i diu: – ¿Què és? ¿que ho has afinat, o t’hem de matar? – No serà ver, no, que em mateu. Ho he afinat! – ¿I aquesta m’és vera? ¿tu saps on és s’anell? – Vaja si ho sé! Dins es gavatx d’una oca d’es jardí, és s’anell. Degué caure a la Reina, i s’animalet el trobà i el s’engolí. – ¿Què me dius? – Lo que sent. – ¿I quina és aquest dimoni d’oca? – Que les me presentin totes i le hi diré. Li anaren presentant d’en una en una totes ses oques, i En Pere los paupava es gavatx. Arriba la que li havien fet enviar s’anell, i En Pere diu: – Aquesta és. El Rei li fa obrir es gavatx, i ja ho crec que hi va esser, s’anell dedins. Tothom romangué amb sos cabeis drets, i el Rei més que tots. Fa treure En Pere de sa presó, el nombra s’endevinador major de tot es reinat, i envia a sa dona un sarró ben ple de durets d’or. Amb aquells cops de lliura En Pere entrà un poc en si; i encara que estigués ben menjat i ben begut, enyorava sa dona, ets infants i ca-seva; i feia es cuc de s’oreia malalt an el Rei demanat-li que le hi deixàs anar. El Rei no hi poria consentir que se n’anàs, perque deia: – ¿Com ho faria sense un endevinador com tu? Vaja, lleva-t’ho d’es cap! no tenguis ànsia de sa dona ni d’ets al·lots! Deixa-los fer per compte meu! Un dia que En Pere li havia feta sa grèmola fort perque el deixàs fugir, el Rei el se’n mena a caçar, i diu entre si mateix: – Ara n’hi he de fer una, veiam si també m’ho endevinarà! Ja serà el dimoni, si la m’endevina! Se posa d’amagat un gri dins sa mà, estreny, se’n va an En Pere, i li diu presentant-li es puny ben estret: – Hala, Pere, si endevines lo que tenc aquí dins! Si ho endevines, te’n vas a ca-teva. An En Pere allò li pegà de sorpresa i, poc per berbes que estava, li va caure ben avall. D’es cap d’una estona, amb una careta ben trista, ben trista, exclamà: – Ah pobre Gri! Pobre de mi! Que estàs en ses mans del Rei i no pots fugir! En Pere s’ho deia a si mateix, perquè era En Pere Gri, però el Rei ho va prendre per s’altre vent; i, eixamplant sa mà, digué tot esglaiat: – Sí que ho és un gri! El dimoni ets per endevinar! Te’n pots anar en voler!… i, en haver de mester res, vine a sa casa. En Pere estava amb sos cabeis drets de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella altra endevinada. Se n’anà a ca-seva més content que un Pasco, i p’es camí féu sa promesa d’esclafar es morros an es primer que li tornàs parlar d’endevinar res. No n’hi hagué cap que s’hi atansàs. ¿I què me’n direu? Ell amb sa dona i ets infants, cuidant-se de lo seu, sense voler sebre pus qui l’havia encalçada, sense fer mai més xicotines a borratxel·los, botelles ni brocals, va viure una mala fi de temps, fins que se n’anà a veure Sant Pere. I qui no ho creu, que ho vaja a cercar.

 ****************************************************************************************

 

 

Tweet

DECADÈNCIA (Segle XVI)

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (Cristòfor Despuig).

 

Parlen Fàbio i Lúcio (ciutadans tortosins) i Don Pedro (cavaller valencià)

 D.Pedro.Cada vegada que arribe entre i passege, per la ciutat que per a mon gust és la més apacible del món. I com és la primera que trobam de la nostra pàtria antiga, par que la mira hom de millor gana.

Fàbio: ¿Com de la vostra pàtria antiga?

D.Pedro.Sí,que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen los principi, no els tenim per tan bons: i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio. ¿I com? No dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó? ¿I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

D.Pedro.Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’Aragó e altres parts importants, que per avui encara se troben allí.

Fàbio: Altra raó done Pere Antoni Beuter* per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares.

D.Pedro.Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força la opinió sua, perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traiguera.I així no pot quadrar lo que ell diu sinó lo que jo dic: que és cosa certa que en aquell temps no sols lo rei mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

(*Pere Antoni Beuter és un historiador valencià del s.XVI.)

************************************************************************************************

(Un altre tortosí, Fàbio, és més radical.)

[Jo m’escandalize] en veure que per a avu tan absolutament se abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc ad aquest abús los magnànims reis de Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesso que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne i reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

*************************************************************************************************

DECADÈNCIA (Segle XVII)

A UNA MOSSA GRAVADA DE VEROLA (Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona)

 

 Bon viatge us dó Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia,

formatge ullat, cruel fisonomia,

ab més puntes i grops que té l’arada.

D’alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia,

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

Però, si sou de vermes escapada,

perquè siau menjar de les cucales,

que de mal en pitjor la sort  vos porta,

mantinga-us Déu la negra burullada,

i adéu-siau, que em par que em naixen ales

i em torno corb desprès que pic carn morta!

*************************************************************************************

DECADÈNCIA (Segle XVIII)

LUCRÈCIA (Joan Ramis i Ramis)

TARQUINO: Com sempre, per plorar los vostros ulls estan?

Les ll’agrimes, senyora, en vós no cessaran?

Mitigau el turment, dau tregües al dolor,

pues vos ha feta el Cel per a un destí millor.

LUCRÈCIA: I ¿què altra cosa més pot fer una afligida,

sinó passar plorant sa desgraciada vida?

Elles calmen ma pena, aplaquen mon turment:

mon cor, senyor, no pot consolar-se altrament.

Mon adorat espòs acaba de partir:

pensau, pues, com jo estic, quals penes dec sofrir.

La sort en mi demostra el seu cruel rigor:

ella me fa alegrar per dar-me més dolor.

A penes al gosar a mon espòs present

havien mos dolors cessat súbitament,

a penes començava, alegre, a respirar,

quan ja me priva d’ella, quan ja lo fa apartar,

quan torna a submergir-me en los passats dolors,

qui sempre són més cruels, qui sempre són pitjors.

TARQUINO: Este vostro turment, esta vostra aflicció

mourien el meu cor a pena, a compassió,

si, cansada la sort, de veure-us penar,

no vos volgués en fin, senyora, aconsolar.

LUCRÈCIA: Vostro discurs sorpresa, atònita, me té.

********************************************************************************

Jo vos lo jur, senyor, altre motiu no sé,

sinó el veure present a mon espòs amat,

perquè los meus sospirs haguessen acabat.

Esto pot fer cessar la trista vida mia;

esto sols en mon cor pot moure l’alegria.

TARQUINO: Ja vos faç, doncs, patent lo que ha de fer mudar

en un content etern el vostro sospirar.

¿Què més digne motiu, senyora, què més glòria,

major consolació, més singular victòria,

 que veure que es rendeix, es postra davant vós

un príncep que los Cels han fet per amar-vós?

LUCRÈCIA: Oh, Déus, què és lo que deis?

TARQUINO: Que jo vos am, senyora,

que vós solament sou la que mon cor adora.

Vós veis el príncep vostre a vostres peus rendit.

Sa passió, son amor, a tant lo ha reduït:

admeteu son ardor, Lucrècia, no irriteu

un cor qui pèr amar tan humiliat es veu.

LUCRÈCIA: A penes he comprès lo que m’haveu parlat,

quan de mon esperit l’horror s’ha apoderat.

(Joan Ramis: Lucrècia, acte III, fragment de l’escena III

 

********************************************

Tweet

CURIAL E GÜELFA

(Moments inicials dels amors entre els dos protagonistes. Captivada per les qualitats del jove, la germana del marquès de Montferrat decideix afavorir el jove perquè excel·leixi en l’art de la cavalleria). La Güelfa, que era jove i fresca , i a la qual només li faltava marit,  trobant-se molt bella i molt lloada, rica, afavorida , ociosa i sol·licitada per molts, veient que el seu germà no s’ocupava de donar-li marit, ni a ella li semblava cosa honesta demanar-lo, no podent resistir els naturals desitjos de la carn, la qual amb punyiments incessament la combatia,  pensà que si per ventura ella estimàs secretament algun valerós jove, si ningú no se’n temia no seria deshonestedat, ja que això ja havia passat a  més de mil altres; i en cas que alguns, per mitjà d’indicis, volent endevinar el que no saben, se’n temessin, no s’atrevirien a parlar de tan gran senyora com ella era. I així donà permís als seus ulls que mirassin bé tots aquells que eren a casa del seu germà. I, no fixant-se en claredat de sang ni en riqueses, entre els altres li agradà molt Curial, ja que veient-lo bell i molt gentil de cor i molt savi per a la seva edat, pensà que seria un home valent si tingués mitjans. Així decidí protegir-lo i a partir d’aquell moment se li començà a acostar i el cridava sovint i parlava amb ell amb molt bona voluntat”.

*************************************************************************************************

“Quan arribà el vespre, Melchor agafà Curial. A la cambra de la senyora se n’anaren i, quan foren davant la senyora, ella començà a parlar i digué:

—Curial, jo (…) sense dir-te’n res he donat principi al teu honor. És ver que jo t’estim. Així com t’he donat els béns, et donaré altres coses quan jo veuré que ho mereixes, i per això et deman que vulguis treballar per aconseguir que el teu honor cresqui. I no et preocupis perquè doblers no te’n mancaran. Però vull que aquesta llei em respectis, que tu mai no em demanaràs del meu amor més que allò que jo te’n vulgui donar. I d’altra part t’avís, i recorda-ho bé, que si tu a qualque moment fas conèixer que ets servidor meu em perdràs per a sempre i et prendré el bé que tu esperes obtenir de mi. I d’aquí endavant no al·leguis ignorància. I agafant-lo per les galtes, el besà, manant-li que se’n tornàs a casa seva. Curial, alegre sense mesura, se n’anà a casa seva i aquella nit amb prou feines va poder dormir del gran plaer que sentia.”

*************************************************************************************************

“Aquesta Laquesis era donzella de poc més de quinze anys, molt ben plantada i de meravellosa bellesa la qual, aquell dia, s’esforçà a afegir bellesa artificial a la natural, de la qual nostre senyor Déu l’havia dotada llargament i amb tota exuberància per davant de totes les altres donzelles de l’imperi d’Alemanya (…). I entre totes les belleses la més gran era que tenia els ulls més bells, resplendents i alegres que mai s’hagin vist, que no hi havia ningú que la miràs que, immediatament, no oblidàs qualsevol altra cosa i que no pensàs en altra cosa que mirar-la contínuament”.

*************************************************************************************************

“Besats llavors, Curial i Laquesis l’un i l’altre s’encengueren tan fort que tothom conegué obertament que estaven enamorats. Laquesis es tornà tota vermella i tremolosa, així com aquella que mai no havia amat. Semblantment, Curial es torbà tot.”

*************************************************************************************************

(Càmar, la filla d’un cavaller de Tunis, s’enamora de Curial, però els seus pares la volen casar amb el rei de Tunis. Ella no ho pot suportar, diu a Curial que el seu pare té un gran tresor amagat que pot agafar quan vulgui i se suïcida llençant-se per una finestra) “ I deixant-se caure des de l’alta finestra, topà amb el cap a la vora de les andes, els ossos del cap se li trencaren en diversos trossos, el cervell li va sortir per molts costats i en aquell lloc va morir”.

***********************************************************************************************

TIRANT LO BLANC

Joanot Martorell

 (Com Tirant tornà a replicar a l’ermità del precedent capítol)

“-Pare, senyor, per què vostra senyoria no parla així bé d’aquell tan famós cavaller el comte Guillem de Varoic, del qual he sentit recitar singulars actes, com per la seva gran virtut foren vençudes moltes batalles a França i a Itàlia i a moltes altres parts, i deslliurà la comtessa de Bell Estar, a la qual el marit i els tres fills incriminaven d’adulteri? I volent cremar la dita senyora , que la lligaven a un pal i ja tenien el foc aparellat entorn, en Guillem de Varoic s’hi trobà i anà cuitadament al rei (…), que feia executar aquella cruel sentència, i li digué: “Senyor,vostra altesa faci apagar el foc, que jo vull per batalla alliberar aquesta senyora ja que de manera tan injusta la voleu fer morir”. I el marit s’hi acostà amb els tres fills i li digué: “Cavaller, ara no és l’hora de defensar aquesta mala dona sinó que quan ella serà morta, així com mereix, jo us respondré o amb les armes o en la manera que voldreu”. Digué el rei: “El comte parla molt bé”. Quan en Guillem de Varoic veié tanta inhumanitat del rei i del marit i dels fills, tirà l’espasa i pegà al marit tan gran cop que quedà estès a terra. Després s’acostà al rei i d’un cop li llevà el cap; i dels fills en va fer morir dos i l’altre fugí que no el pogué aconseguir (…). I el valerós cavaller entrà dins el cércol de foc (…) i tallà la cadena amb què la comtessa estava lligada. (…).

I moltes altres honors que s’han sabut d’ell i que no em bastarien tots el dits per recitar-les.

L’ermità, per no fer demostració que ell fos aquell començà a parlar d’aquesta manera.”

***********************************************************************************************

(Com Tomàs de Muntalbà requerí de batalla a Tirant per venjar la mort dels Reis i la mort de son germà) -“Tirant, jo he vengut aquí per venjar la mort d’aquell virtuós cavaller Kirieleison de Muntalbà, germà meu, i per dret d’armes no em podeu refusar(…)”.

(Digué Tirant:):

_”(…)No resta més entre nosaltres sinó que poseu la vostra penyora en poder dels jutges del camp perquè si a la data per ells assignada vós fallíeu(…), jo pogués usar de tots aquells drets pertanyents a defensor contra requeridor, d’un cas tan lleig com el que m’heu plantejat els dos germans”.

El cavaller es llevà del cap el bonet que portava, i Tirant prengué una cadena d’or i els posaren en mans dels jutges del camp. I quan això va ser fet els dos cavallers s’abraçaren i es besaren com a mostra del perdó que es donaven si es mataven.

El dia assignat de la batalla, Tirant, per posar Nostre Senyor de part seva, digué al cavaller(…):

Jo estaria ben content, si a vós plaïa que entre nosaltres hi hagués pau, amor i bona amistat, i que vós em perdonàssiu i jo us perdonaria les injúries que vostre germà i vós m’heu dites. I no penseu que dic això per covardia, ja que estic preparat per entrar en batalla, ara o quan els jutges m’ho manaran. I us promet d’anar a peu descalç a la casa santa de Jerusalem i estar-hi un any i un dia, i fer dir cada dia trenta misses per les ànimes dels Reis i dels Ducs que he mort amb les meves mans, i per la mort del vostre germà”. (…)

Totes aquelles dames pregaren al cavaller  que cessàs la batalla amb voluntat de les parts, però mai el cavaller ho volgué acceptar , sinó que amb molta supèrbia respongué que no faria res per elles ni per cap persona del món. (…)

El combat entre ells fou molt dur i fort. Però el cavaller era tan gran i tenia tanta força que pegava els cops tan poderosos a Tirant que cada cop que li pegava li feia inclinar el cap ben baix. Quan hagué durat així per bon espai la batalla, i al parer de tots Tirant se’n duia la pitjor part, es veié forçat a posar-se en defensió, i el cavaller li tornà pegar un tan fort cop damunt el bacinet que els dos genolls li féu ficar en terra. I Tirant així com estava amb un genoll en terra posat, li tirà una punta d’atxa i li pegà a l’engonal i el nafrà, ja que no portava bragues de malla. Tirant s’aixecà prestament i el cavaller, que se sentia nafrat, pensà d’acabar la batalla perquè dubtava que no es dessagnàs, i li tirà una punta dret a la vista amb tanta força que li travessà la bavera del bacinet de manera que la punta de l’atxa li tocava el coll i li féu algunes nafres, emperò no entraven molt, i així el dugué al mig del cap i el tingué de tal manera que Tirant no podia moure ni peu ni mà. (…)

Quan Tirant es veié desenferrissat (…) alçà la seva atxa amb una mà i ferí la mà del cavaller; després amb la punta li féu dues ferides i el forçà a amollar-li les mans. I el cavaller es trobà sense atxa i sense manyopla, i tirà l’espasa (…). Tirant, veient-se lliure, el sorprengué amb dos cops amb l’atxa, i així el féu retrocedir fins a l’altra cap de la lliça”.

*************************************************************************************************

(Com el rei de Sicília pregà a Tirant que l’acollís en la seva nau per anar al sant Sepulcre de Jerusalem) (…) “El Rei i Tirant cada dia parlaven de moltes coses, i vingueren a parlar de Felip, que Tirant desitjava que es casàs amb la Infanta amb el dot que el Rei de França li havia dit, i el rei de Sicília hi venia a bé per lligar-se a la casa de França, i digué:

– Tirant, aquests assumptes jo no voldria cloure sense comptar amb la voluntat de la meva filla, perquè és a ella que ha de servir. Si ella està contenta, per part meva us oferesc el matrimoni. (…)

El dia assignat del solemne convit, la infanta havia ordenat que el Rei, la Reina, Felip i ella, tots quatre, menjassin a dalt a la taula del Rei(…).

Felip prengué del braç la Infanta per estar prop d’ella i Tirant no se separava de Felip per por que no fes o que no digués alguna bajanada que causàs disgust a la Infanta.(…)

Dita la missa i tornat el Rei a palau amb tots els altres, el dinar ja va ser preparat. El Rei s’assegué enmig de la taula i la Reina al seu costat. I el Rei, per fer honor a Felip, el féu seure al cap de la taula, i la Infanta davant Felip. Tirant volia restar dret per estar prop de Felip i el Rei li digué:

• Tirant, el meu germà, el duc de Messina, us està esperant, que no es vol seure sense vós.
• Senyor, li mani vostra mercè que s’assegui- li digué Tirant, ja que en una festa com aquesta és de raó que jo servesqui un fill de rei.

La Infanta, no amb prou paciència, li digué amb la cara un poc irada:

• No us preocupeu, Tirant, d’estar sempre a les faldes de Felip, ja que en la casa del senyor rei mon pare hi ha prou cavallers que el serviran i no cal que hi sigueu vós. (…)

Després portaren el pa i el posaren davant el Rei i tots els altres, i ningú no el tocà esperant que  duguessin la vianda. Felip, quan veié el pa davant, agafà apressadament un ganivet i un pa i el llescà tot, en va fer dotze llesques grans i les adobà. Quan la  Infanta va veure aquella endemesa no es pogué detenir de riure. (…)

Vingué la notícia a Tirant, per tal com no llevava mai l’ull de Felip. S’aixecà corrent de taula i digué:

-Déu meu!  Felip ja haurà fet alguna bajanada.

Es posà al seu costat davant la taula i veié les llesques del pa que Felip havia tallat i (…) deduí el motiu de les rialles. Tirant llevà prestament les llesques, posà mà a la seva bossa i en tragué dotze ducats i posà damunt cada llesca un ducat i tots s’aturaren de riure. El Rei demanà a Tirant quin significat tenia el que havia fet.

-(…) els cristianíssims senyors reis de França, per les moltes gràcies obtingudes de la immensa bondat de Nostre Senyor Déu , instituïren que tot els seus fills (…), abans de menjar, fessin dotze llesques del primer pa que els posassin davant, i a cada una hi posassin un real d’agent i el donassin per amor de Déu en reverència dels dotze apòstols(…). I per això, senyor, Felip ha tallat el pa i n’ha fetes dotze tallades, perquè cada apòstol tengui la seva.

• (…) Aquesta caritat, digué el Rei, és la més bella que jo mai no he sentit dir.

(…) Felip, coneixent el seu gran error i la discreta reparació que Tirant li n’havia fet, durant tot el menjar tingué esment i no menjava sinó tant com la Infanta ho feia.

*************************************************************************************************

(Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora que ell tant amava) “Digau-me, Tirant,- digué la Princesa-: (…) digau-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, que si en alguna cosa us hi puc ajudar jo ho faré de molt bona voluntat(…).

Tirant posà la mà a la màniga, tragué el mirall i digué:

• Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida(…).

La Princesa agafà prestament el mirall i amb amb passes apressades entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada i no hi veié res més sinó la seva cara. Llavors ella tingué plena notícia que per ella es feia la festa i fou molt admirada que sense parlar es pogués requerir una dama d’amors. “

*********************************************************************************************** 

(Com Plaerdemavida posà Tirant en lo llit de la Princesa) “Quan fou nit obscura, Tirant anà a la cambra de la Duquessa, i com que l’Emperador sopava amb les dames, Plaerdemavida entrà a la cambra molt alegre i prengué Tirant per la mà i se l’endugué (…). I Plaerdemavida el posà dins el retret. Hi havia una gran caixa amb un forat que hi havia fet perquè pogués alenar. El bany que allà tenien aparellat estava davant la caixa. Després d’haver sopat, les dames dansaren amb els galants cavallers, i quan veieren que Tirant no hi era deixaren de dansar , i l’Emperador es retirà a la seva cambra, i les donzelles se n’anaren i deixaren la Princesa dins el seu retret (…) sola amb aquelles que l’havien de servir. Plaerdemavida, amb l’excusa de treure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa i la deixà un poc oberta i hi posà roba damunt perquè cap de les altres no ho veiés. La Princesa es començà a despullar (…) i quan ella fou tota nua, Plaerdemavida prengué una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava tota la seva persona (…) i li digué:

• A fe, Senyora, si Tirant fos aquí, si us tocava amb les seves mans així com jo ho faig, jo crec que ho estimaria més que si el feien senyor del reialme de França.
• -No creguis tu això-digué la Princesa- que més s’estimaria ell ser rei que no tocar-me així com tu ho fas.
• Oh Tirant, senyor, i on sou vós ara? Com no sou aquí prop perquè poguéssiu veure i tocar la cosa que més estimau en aquest món i en l’altre? Mira, senyor Tirant, vet aquí los cabells de la senyora Princesa; jo els bes en nom teu, que ets dels cavallers del món el millor. Vet aquí els ulls i la boca: jo la bes per tu. Vet aquí les seves cristal.lines mamelles, que tenc cada una amb la mà: les bes per tu; mira com són poquetes, dures, blanques i llises. Mira, Tirant, vet quí el seu ventre, les cuixes i el secret. Oh trista de mi, que si home fos aquí voldria acabar els meus darrers dies. Oh, Tirant, on ets tu ara? Per què no véns a mi ja que tan pietosament et crid? Les mans de Tirant són dignes de tocar aquí on jo toc, i cap altre no, ja que aquest és un lloc que qualsevol s’hi voldria ofegar.(…)
• I estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, i la Princesa li pregà que es banyàs amb ella. La Viuda es despullà tota nua i restà amb calces vermelles i amb un capell de lli al cap. I encara que ella tenia molt bona persona i ben disposta, les calces vermelles i el capell al cap la desfavorien tant que pareixia que fos un diable(…).

*************************************************************************************************

La Viuda se n’anà a la seva cambra amb les altre donzelles, excepte dues que dormien dins el retret. Quan totes foren adormides, Plaerdemavida s’aixecà del llit i en camisa tragué Tirant de la caixa i secretament el féu despullar que cap no el sentís. I a Tirant tot el cor, les mans i els peus li tremolaven.

• Quina cosa és aquesta – digué Plaerdemavida- No hi ha cap home al món que sigui valent en armes que no sigui temerós entre dones. A les batalles no teniu temor de cap home del món, i aquí tremolau per la vista d’una sola donzella. No heu de témer res, que jo seré sempre amb vós i no me’n separaré.
• Per fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d’entrar en lliça, a camp clos, a tota ultrança amb cavallers, que no cometre semblant acte(…). Donzella, el meu temor és de vergonya per l’extrem bé que vull a ma Senyora(…). Pens que sa Majestat no té cap sentiment d’això i tenc por que, quan vegi aquesta gran novetat no s’alteri tota, i jo desig abans la mort que la vida que fer ofensa a sa Majestat. Adquirir-la voldria amb amor més que no amb dolor.

 

 

Tweet

TEXTOS BERNAT METGE

 

HISTORIA DE VALTER I GRISELDA

 

(Carta de Bernat Metge a la molt honorable madona  Isabel de Guimerà)

Cercant entre llibres de filòsofs i poetes alguna cosa amb la qual poder complaure les dones virtuoses, se m’ocorregué l’altre dia una història que conta Petrarca, gran poeta a les obres del qual jo tenc un gran afecte. I com que aquesta història és basada en les virtuts de paciència, obediència i amor conjugal i estic segur que, entre d’altres virtuts, vós teniu molt especialment aquestes, he decidit traduir aquesta història i enviar-vos-la perquè vós i les altres dones virtuoses prengueu exemple de les coses que s’hi conten.

************************************************************************************************

LO SOMNI

“Ha passat poc temps des que, estant a la presó, no per cap malifeta que els meus perseguidors i envejosos sabessen en contra meva (com després clarament i per a la seva vergonya s’ha demostrat) sinó per la simple ràbia que em tenien o per algun secret designi de Déu, un divendres, entorn de la mitjanit, estudiant a la cambra on jo solia estar, la qual és testimonI dels meus pensaments, em vingué un molt gran desig de dormir, i em vaig aixecar i vaig passejar un poc per l’esmentada habitació, però sorprès per una son tan forta, em vaig estirar al llit i, de sobte, sense ni despullar-me, em vaig adormir no de la manera acostumada sinó d’aquella en què els malalts o els afamats solen dormir.

Estant així m’aparegué un home de mitjana estatura amb cara reverent, vestit de vellut carmesí sembrat amb corones dobles d’or i amb un capell vermell al cap. L’acompanyaven dos homes de gran estatura, un dels quals era jove, molt bell i tenia una rota (espècie d’arpa) entre les mans; l’altre era molt vell, amb barba llarga i sense ulls, i duia un gran bastó a la mà. I entorn de tots ells hi havia molts falcons, astors i cans de diferents races que cridaven i udolaven molt lletjament.

I quan vaig haver mirat bé, especialment aquell home de mitjana estatura, em va semblar que era el rei Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc temps havia mort i al qual jo llargament havia servit. I, dubtant de qui era, em vaig espantar terriblement. Llavors ell em digué:

-Allunya tota la por de tu, ja que jo som aquell que et penses.

Quan el vaig sentir parlar, el vaig conèixer de cop i, tremolant,  li vaig dir:

-Oh senyor! Com és que sou aquí? No moríreu l’altre dia?

– No vaig morir -digué ell- però vaig deixar la carn a la seva mare i vaig tornar el meu esperit a Déu, que me l’havia donat.

– Com, l’esperit? – vaig dir jo -. No puc creure que l’esperit, si és res, pugui tenir cap altre camí més que aquell que la carn té.

– I doncs, què et creus – digué ell – que som jo? No saps que l’altre dia vaig morir?

– Ho he sentit a dir – vaig respondre jo – però ara no ho crec, perquè si fóssiu mort no seríeu aquí, i entenc que sou viu i que la gent, a qui sempre agrada tenir notícies noves o per algun engany que vol fer, ha fet córrer que sou mort.

– El que es diu és cert: jo he pagat el que devia a la natura i el meu esperit és aquest que parla amb tu.

– Vós, senyor, em podeu dir el que vulgueu; però, parlant amb vostra reverència, jo no creuré que sigueu mort ja que els homes morts no parlen.

– És cert- digué- que els morts no parlen, però l’esperit no mor i per això no li és impossible parlar.

-No crec – vaig dir jo – que l’esperit sigui res després de la mort, ja que moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells i no he vist que cap esperit ni cap altra cosa els sortís del cos.”

************************************************************************************************

(Parlament de Tirèsies)

La causa principal del teu mal és que no saps com són les dones ja que si ho sabessis no en tindries l’opinió que en tens. I perquè ho sàpigues, escolta bé això que et diré. Una dona és un animal imperfecte que no estima cap altra cosa més que el seu cos, i si els homes la veien així com és, una vegada fet allò que a la generació humana pertany, li fugirien com a la mort. No hi ha cap animal   més brut que les dones (…). Elles, que coneixen allò que els manca, volen que la gent cregui que tenen moltes coses que la  natura no els ha donat. (…)

Desitjant que els seus cabells negres siguin semblants a fils d’or, moltes vegades amb sofre, amb sabons i lleixius de diverses cendres (…) i a vegades amb sagí de serp i de guàtlera i amb els rajos del sol els converteixen en el color que desitgen. Després els fan caure a vegades pel mig de l’esquena, sovint els escampen pels muscles i a vegades els emboliquen pel cap, segons com creuen que els està millor.(…) Els pelen les celles i el front, els afaiten amb un vidre subtil les galtes i el coll i els en lleven certs pèls que creuen que els fan lleig (…).

(referint-se al seus vestits)(…) que siguin de drap fi i folrats, amb les mànigues molt amples fins als talons, i amb la falda molt ampla i folrada per mostrar les seves anques ben grosses, i de la cintura per amunt,  embotides de tela o de cotó per fer-los grans pits i grans espatles i per cobrir tot allò que tenen i no volen mostrar(…)

Elles primerament es posen davant un gran mirall, i a vegades dos per poder-se veure les dues parts i conèixer quina de les dues mostra millor la seva figura; i a una part fan estar la serventa i a l’altra la cabellera o les polseres(…). I amb l’ajuda d’aquella comencen a vestir-se fent mil retrets dient : “Aquell vel no està ben tenyit,  aquest altre no està ben estufat i aquest penja massa d’aquesta part (…) I adesiara, cridant, flastomen dient:”Vés-te’n a la punyeta, vilana traïdora, que no ets bona  més que per escatar peix i rentar les escudelles(…). I si per ventura els seus marits els critiquen aquest vici, diran que ho fan per agradar-los més a ells(…).

Quan ja van ben arreglades i pintades, si algú els mira les mamelles (que elles desitgen que tothom  els les miri perquè per això les treuen defora) les amaguen corrent, volent donar a entendre que no volen que les vegin  i és tot el contrari ja que tot d’una que les han cobertes les tornaran a descobrir i mostrar tan deshonestament com podran (…). I si algú, passant, no les mira (…) voldrien matar-lo amb les seves pròpies mans.

Després, a noces i convits solemnes, es mostren bé als mesquins que els van darrere, els quals cauen a la ratera ja que o les prenen per mullers o a vegades per amigues. Quan els han aconseguit fan veure que són obedients i humils i demanen als bèsties dels seus marits (que tot els ho donen) agulles de pit, anells, perles, collars (…).

I quantes coses penses que es posen quan van al bany (diuen que per conservar la joventut)? No te les podria dir de tantes com són. Untades hi van i més untades se’n tornen. Si per mala ventura les beses hi quedes aferrat (…). (enumera els productes que es posen les dones abans d’anar al llit amb el  seu marit) molts perfums i aigües,  calç viva, sulfur d’arsènic, olis, sabons, estopa, banya de cabrons, sulfat de ferro, sang de voltor (…) I altres innombrables materials que et provocarien el vòmit si els senties. Evita-la, doncs, si viure desitges.

(…) Fan veure que són porugues si el seu marit els encomana alguna cosa honesta (…) : si han de pujar a qualque lloc alt diran que el seu cervell no ho pot sofrir; si han d’entrar a la mar, diran que l’estómac els fa mal; no van de nits perquè diuen que tenen por dels esperits i dels fantasmes; si senten una rata anar per casa o que el vent mogui alguna porta (…) criden, tremolen i  s’acuben com si fossin en gran perill. Però elles són atrevides en aquelles coses deshonestes que els interessen : no tenen  por de passar per terrats ni per torres, ni d’anar de nit i passar pels cementeris o pel mig d’homes armats quan els seus amants les criden, i els amaguen, si és necessari, en llocs secrets de les seves cases(…)

I quantes tenen els fills abans de temps per por de no caure en vergonya! I quants parts que podrien haver anat bé fan anar malament? Els hospitals ho saben, i els boscos, els rius i els pous on molts d’infants són tirats també; i els peixos, ocells i bèsties ferotges que se’ls han menjat també.(…)

I si per ventura la nit anterior els seus marits els han girat les anques o els han dit alguna paraula desagradable, l’endemà pegaran a les seves criades i esclaves i renyaran els seus escuders i servidors encara que no tenguin motiu només perquè no es poden venjar dels seus marits com voldrien. Quan elles van pintades, el sol, el vent, el fum, el fred, la calor i les mosques són els seus enemics capitals, i si una mosca es posa damunt la seva cara els que estan al seu voltant han d’agafar i matar la mosca davant elles, i si no durant vuit dies no estaran alegres ni faran cas de res.”

***********************************************************************************************

(Resposta de Bernat Metge a Tirèsies)

 

Tu has dit el pitjor que has pogut de les dones, i per les bones obres que m’han fet les vull defensar tant com podré de dues maneres: la primera, dient tot el que tenen de bo(…) i l’altra mostrant-te tot el mal que hi ha habitualment en els homes(…). I això em servirà per excusar-les, perquè si els homes són viciosos (que haurien de fer servir la raó per allunyar-se del mal més que les dones, que no tenen tanta perfecció com ells) no és estrany que elles s’equivoquin, posat que algunes ho facin, cosa que no crec.

(…)  conclouré breument parlant de la reina dona Maria, ara regnant, no perquè ella meresqui ser darrera per tenir menors virtuts sinó per donar-li avantatge i honor. Són tantes les seves virtuts que no

sé per on començar. (Parla del gran amor que té al seu marit i el compara al de Penèlope per Ulisses) (…) molt més gran fou l’amor que la reina mostrà cap al rei ja que no només el recordà quan ell conqueria, amb gran perill per a la seva persona,  Sicília i l’esperà mig vídua amb gran perill de no tornar-lo a veure més sinó que per ajudar-lo va vendre tot el que tenia I li envià molts de soldats I molts de doblers consentint ella viure amb grans escassetats.

                                                                                   Maria de Luna

 

 

SERMÓ

 

» Per ço que hage bon fonament nostre sermó, digats amb gran devoció: «Ave Maria»; consell-vos que de tot lo dia no en digats pus (…) Jamés almoina no darets, que això us perdríets. No us confessets, si dir devíets les veritats. En dejú missa no ojats, ne begats poc. (…) Haver no porets valor granda, si no robats. Consciència no hajats, si volets viure.(…) Treball llunyarets e desfici del vostre cors. (…) A tot hom pagarets de fum, a qui degats. (…) Si el cor havets plen de falsia, serets del temps. (…) La dona no val una figa si no és lloçana e que set jorns de la setmana vage per vila. Siats de natura d’anguila en quant farets. Jamés no dejunarets sinó en durment. (…) Ab vidues haurets diners, si us hi fregats; car, puix han llurs marits robats, si us sabeu fer, pujar-vos han a cavaller o a ric-hom. Jamés no porets ésser prom, si no sóts sord. Si volets estament en cort, siats frescal. Si veets hom que faça mal, no el ne reptets. (…) Si volets conseguir tost amor de dones, totes, les àvols e les bones, difamarets, e faran ço que volrets alegrement. (…) Jamés no tingats per amic null hom qui us am, e si el veets morir de fam, no li n’aidets. E quan muller pendre volrets, si és encetada, per vós no sia menyspreada, car més ne val; e si algú vos en diu mal, deits-lo-hi tantost. E si no és venguda al sol post, jague defora; quan la veurets tornar, si plora ni és fellona, abraçats-la, que a poca estona farets la pau. (…) Injúries farets e torts generalment, e puis haurets gran estament e bona fama, e serets quiti de la flama que en infern crema. E, doncs, provat és nostre tema; així us port Déu, quan vós morrets, al regne seu e us gard de mal. La confessió general ja la sabets: Del bé que en lo món fet haurets, vos penedits; les malvolences retenirts mentre viscats; sobre tota res comportats los hòmens rics, e cells que es fan vostres amics quan ops vos han.

Tweet

AUSIÀS MARCH

 

Lleixant a part l’estil dels trobadors
qui per escalf trespassen veritat,
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trob en vós.
Tot mon parlar, als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran,
en creure a mi llur arma serà trista.

L’ull de l’hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l’esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.

Tots som gossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l’han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s’adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.

Sol per a vós bastà la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones:
fetes n’ha assats molt sàvies e bones;
mas, compliment, dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l’hom devot sa bellesa encega,
past d’entenents és son enteniment.

Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l’entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.

Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós, car la qui és visible
no es deu posar lla on miracle està.

*************

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

***************

Fantasiant, amor a mi descobre
los grans secrets que als pus subtils amaga
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca
e visc de ço que persones no tasten.

***************

Ma carn no sent aquell desig sensible
e l’esperit obres d’amor cobeja:
d’aquell cec foc qui els amadors s’escalfen,
paor no em trob que jo me’n pogués ardre.
Un altre esguard lo meu voler pratica,
quan en amar vós, dona, se contenta,
que no han cells qui amadors se mostren
passionats e contra amor no dignes.

Si fos amor substança raonable
e que es trobàs de senyoria ceptre,
béns guardonant e punint los demèrits,
entre els mellors sols me trobara fènix,
car jo tot sols desempare la mescla
de lleigs desigs qui ab los bons s’embolquen.

 Llir entre cards, lo meu voler se tempra
en ço que null amador sap lo tempre.
Ço fai amor, a qui plau que jo senta
sos grans tresors: sols a mi els manifesta.

****************

 Sens lo desig de cosa deshonesta,
d’on ve dolor a tot enamorat,
visc dolorit desitjant ser amat,
e par-ho bé que no us vull deshonesta.
Ço que jo am de vós és vostre seny
e los estats de vostra vida casta:
molt no deman, car mon desig no basta
sinó en ço que honestat ateny.

L’enteniment a vós amar m’empeny
e no lo cos ab voler deshonest:
tira’m a vós un amigable gest,
ab sentir prim, qui desperta desdeny.

****************

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no em davallen avall

*****************

I

Així com cell qui desitja vianda

per apagar sa perillosa fam

e veu dos poms de fruit en un bell ram,

e son desig egualment los demanda,

no el complirà fins part haja elegida

sí que el desig vers l’un fruit se decant;

així m’ha pres, dues dones amant,

mas elgesc per haver d’amor vida.

II

Sí com la mar se plany greument e crida

com dos forts vents la baten egualment,

u de llevant e l’altre de ponent,

e dura tant fins l’un vent ha jaquida

sa força gran per lo més poderós,

dos grans desigs han combatut ma pensa,

mes lo voler vers u seguir dispensa.

jo el vos públic: amar dretament vós.

       Versió actualitzada:

Així com aquell que desitja menjar

per apagar la seva fam extrema

i veu dos fruits en una bella branca,

i el seu desig anhela igualment tots dos,

no satisfarà el desig fins que hagi elegit una part

de manera que es decanti envers un fruit;

així em passa a mi, estimant dues dones,

però trio per tenir la vida d’amor.

Així com la mar es plany violentament i crida

quan dos vents forts la baten a la vegada,

un de llevant i l’altre de ponent,

i tant dura fins que un vent ha abandonat

la seva gran força davant del més poderós,

igualment dos desitjos forts han combatut el meu pensament,

però la voluntat s’inclina a seguir-ne un.

Jo us el faig públic: estimar-vos honestament.

****************************

POEMA XLVI

I

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

mestre i ponent contra d’ells veig armar;

xaloc, llevant, los deuen subvenir,

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tremuntanal

que en son bufar lo sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

II

Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets:

fugint al mar on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

IV

Jo tem la mort per no ser-vos absent,

perquè amor per mort és anul·lats,

mes jo no creu que mon voler sobrats

pusca esser per tal departiment.

Jo só gelós de vostre escàs voler

que, jo morint, no meta mi en oblit.

sol est pensar me tol del món delit

—car, nós vivint, no creu se pusca fer—:

aprés ma mort d’amar perdau poder

e sia tots en ira convertit.

 

Versió actualitzada:

Veles i vents compliran els meus desitjos

fent camins incerts per la mar.

Contra ells veig armar-se el mestral i el ponent;

en canvi, el xaloc i el llevant els ajudaran,

 amb els seus amics el gregal i el migjorn,

pregant humilment al vent de tramuntana

que en el seu bufar els sigui de la seva part,

i que tots cinc aconsegueixin el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn,

canviant el color i el seu estat natural,

i mostrarà que vol fer mal a qualsevol cosa

que sobre d’ell s’aturi per un moment.

Els peixos grossos i els petits correran a refugiar-se

i cercaran amagatalls secrets:

fugint del mar, on han nascut i s’han criat,

eixiran a terra com a últim remei.

Jo tem la mort perquè no vull ser absent de vós,

ja que l’amor s’anul·la per la mort,

però jo crec que el meu voler

pugui ser vençut per tal separació.

Jo estic recelós que el vostre voler escàs,

si jo moro, no em deixi en oblit.

Només aquest pensament em treu delit del món.

Només aquest pensament em treu delit del món

—car, mentre visquem, no crec que això pugui esdevenir—:

que, després de la meva mort, perdeu el vostre poder

d’estimar, i sigui tot en ira convertit.

*****************************

Cant espiritual

Puix que sens tu algú a tu no abasta,
dóna’m la mà o pels cabells me lleva;
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira.
Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo són cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m’empatxa.

Llevar mi vull e prou no m’hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia’t, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.
Fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira em denuncia;
ta pietat no trob en mi que obre.

Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda’m, Déu! Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen
no els pots fallir, e mostren-ho tos braços.
Què faré jo, que no meresc m’ajudes,
car tant com puc conec que no m’esforce?

Perdona mi si follament te parle!
De passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull e no hi disponc mos passos.
Mas jo em record que meritist lo lladre
tant quant hom veu no hi bastaven ses obres.
Ton espirit lla on li plau espira:
com ne per què no sap qui en carn visca.

Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t’encolpe;
jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença,
d’on tinc per foll qui vers tu es vol iréixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen.

A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que el voler ab ta voluntat lligue;
e puix que sé que lo món no em profita,
dóna’m esforç que del tot l’abandone;
e lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le,
haja afalac, que del tot no em contraste.

Ajuda’m, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m’és amarga.
Oh Déu, mercé! Revolta’m ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.

Tweet

FRANCESC EIXIMENIS

Lo Crestià 

Visió  crítica de la dona

 

…tot en ella és falsia, ja que si la mires als peus, duu sempre tacons, si pot, que la facin més alta; no posa el peu pla per anar més falaguera i més airosa. Tot el cos s’estreny per semblar més prima; els pits i les anques n’engrosseix per semblar més ben feta; la barba,  les celles i el front s’afaita per no parèixer peluda; els cabells duu manllevats, les celles pontades, la cara pintada; els llavis porta tenyits (…); les dents es pinta; l’alè i el cos es perfuma perquè no se sentin les seves olors amagades; la veu s’aprima, el coll plega i mou com a serp per semblar més falaguera; les mans s’omple d’anells i el cos de bells ornaments perquè tothom es fixi en ella i sigui més bella (…); en totes quantes parts té posa qualque ficció, de manera que així ornada ja no és la que era sense tots aquells aparellaments. I, sobretot, té el cor, a dins, com una font, bóta i barral de falsedat, ja que en res més no pensa i de res més no parla (…).

*************************************************************************************************

…El cinquè vici reprensible en els vestits és el tall i la forma, ja que alguns cada any muden la norma de vestir, i això és gran curiositat i gran supèrbia. Entre totes les curiositats i bogeries d’aquests temps (…) trobar vestits que cobreixen la cara i les mans i descobreixen les anques i les parts vergonyoses (…). I amb aquestes curiositats el diable n’hi ha mesclades d’altres, com és que porten camises estretes al cos, que meravella és com no es trenquen les costelles, i així amples als pits, que per força s’han d’omplir de cotó o d’altra cosa, ja que natura no basta per per fer-los tan grossos. (DCCXIV)

*************************************************************************************************

Deus saber que demanaren a un poeta quina cosa era una dona i respongué que cap que pogués ser qualificada d’humana i que calia anomenar-la, millor, guineu, cranc o serp. Primerament guineu, perquè sempre pensa falsedats i enganys a qualsevol part on sigui. Després pot ser anomenada cranc perquè sempre va torta i perquè per fora sembla una cosa meravellosa i a dins no hi ha res de bo .(MXLVII)

 

Consells per al bon comportament a taula.

(…) primerament, a hora de menjar i abans de posar-se a taula, cal donar gràcies a Déu i anar a la comuna ja que és molt sa i profitós haver porgat el ventre i ajuda a evitar lletges ventositats que podrien sortir a taula(…).

Els homes honests quan mengen no obren la boca perquè badant la boca mentre es menja per força s’ha d’ensenyar allò que es té dins la boca i allò que es rosega, fet que podria provocar a l’altre vòmit (…).

L’home que duu gran barba s’hi ha de passar sovint la mà per tal que si hi ha caigut res d’allò que es posa a la boca s’ho pugui llevar(…).

Mai no facis castell de sopes a l’escudella perquè és de gran golafreria.

Res que dins la boca hagi estat no ho escupis a la mà, perquè és gran immundícia; actuen molt malament aquells que, menjant prunes o cireres o fruita amb pinyol, escupen el pinyol a la mà; basta que, abaixant el cap, escupis els pinyols davall la taula.

Mai per rosegar cap os de carn o espina de peix facis grans endemeses del cap ni de la boca, ni renou de pegar amb el ganivet.

Sobretot a casa d’altres, evita llepar els dits ni qualsevol altra cosa, ja que això és de gran vergonya i lletgesa.

Mai no et gratis el cap ni res del teu cos a taula ni quan menges, ni gratis a cap altre per res, ja que gratar és prendre a les ungles nova taca.

Estant a taula, i encara que estiguis vora el foc, no t’eixanquis de manera que et vegin cap part vergonyosa ni dels genolls amunt per res.

Mai no tenguis cama damunt cama a taula, ni mai et toquis sabates ni calces.

No et moquis a taula amb la mà nua, ni en facis gran renou (…). Mentre que per refredat tenguis el nas que et degoti no convidis a ningú ni et seguis en taula d’altre si ho pots evitar.

Estant en taula mai no cantis per tal que no sigui atribuït a embriaguesa ni a poc seny, ni et vulguis decantar molt d’una part ni d’altra alçant l’anca per tal que ningú no es pensi que vols ventar davall.

Si et sents venir esternut, abaixa el cap ben aviat davall la taula i, amb el mocador o amb la falda, cobreix-te el nas i fes-lo servir a la teva necessitat.

Si t’has de mocar, evita mirar la brutor que del nas t’ha sortit com ho fan alguns bestials que s’ho miren com si haguessin tornat folls i sense vergonya.

Si has d’escopir, eixampla les cames un poc i escup entre elles i després amb el peu cobreix-ho dissimuladament i sense fer renou (…).

No et facis tan poc bocí que sigui motiu de burla, com feia aquella núvia que d’un pinyó es feia dos bocins o tres.

Per res del món no badallis a taula i, si no ho pots evitar, cobreix-te la boca sense clamor ni brogit. Alguns homes bestials quan badallen peguen un gran crit que és horrorós i lleig entre persones de vergonya.

Sempre que hagis d’escopir a taula, escup darrere teu si hi ha lloc. No escupis mai al banc en què seus. I si espai no hi ha, escup entre les teves cames, amagant el teu escopir tant com puguis. Mai no escupis de manera que l’escopinada per res hagi de passar per damunt la taula ni davant ningú.

 

Faula de la somera que es volia pintar quan fou núvia.

 

Reconta el fabulari que la somera, veient que s’havia de casar, digué a la serventa de la casa:

• Jo et preg que em vulguis pintar la cara de manera que jo no sigui lletja sinó bella com la senyora a les festes.

Respongué la serventa que li plaïa molt però que primer li havia de llevar tot el pèl de la cara, i plagué a la somera que així es fes. Llavors la serventa encalentí cera i li escaldà una galta i després la hi fregà fortament perquè el pèl es llevàs de tots punts. La somera s’esquivava fort per la gran pena que sofria i quan la serventa volgué fer semblantment a l’altra galta la somera li digué que no ho volia:

• Més m’estim anar així desordenament a l’església que si tanta pena havia de sofrir encara. A bona fe!- digué ella- si tant costava a la senyora pintar-se com a mi em costa, mai no es pintaria.

I digué la serventa a la somera:

• Més li costarà que a tu, però tu ja has pagat pel teu pintar i ella pagarà quan sigui morta, perquè els cucs li menjaran la cara i els diables se’n duran la seva ànima.

Digué la somera:

-Si tu m’haguessis dit que tan mala cosa era pintar-se i que costava tant, mai no ho hauria volgut. Ara, que ja sé que és tan gran pecat, tindré pàciència a la cara i sempre d’ara endavant portaré una part pelada i l’altra amb pèl. I mai més no tornaré a fer res semblant.

Diu aquí el fabulari: “Ja plauria a Déu que així contestassin i ho fessin totes les dones que es pinten, com féu la somera, ja que si així ho feien no es condemnarien tantes pel seu pecat.

ANSELM TURMEDA

 

Llibre de bons amonestaments (estrofes 65-73)

Diners de tort fan veritat,

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’hom orat,

       pus que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial,

       segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

       Beati quorum.

 

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

       a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Si diràs “jas” a hòmens sords,

       Tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

       diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan-li dir “oc”.

       Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

Si molts n’hauràs poràs tornar

       Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan

per advocat té sant “jo ha’n”.

Totes coses per ell se fan,

       En esta vida.

 

La disputa de l’ase.

 

Frare Anselm respon a l’ase: – Monsenyor ase, sense rumiar-hi gens us provaré que entre nosaltres, fills d’Adam, som de major dignitat I noblesa que vosaltres, animals. I això per tal com mengem els animals de la terra, de la mar i de l’aire, és a dir, els ocells, de moltes i diverses menes. I és cosa clara i certa que el menjador és més noble que no és la cosa menjada. Per la qual cosa és manifest que nosaltres som més nobles que vosaltres.

Respon l’ase: – A boca closa, frare Anselm, no hi entre mosca. Bon home de Déu! Valdria més que tinguéssiu la boca closa que no que parléssiu follament. Doncs, per la vigor de la vostra raó, els verms serien els vostres sennyors, car us mengen; també serien els lleons i els voltors els vostres senyors, i tots els altres animals i ocells i els peixos de la mar, car us mengen; i serien els vostres senyors els llops i els cans i molts d’altres animals. I, cosa que encara és pitjor, els polls, puces, xinxes, llémenes, nadelles i altres serien els vostres senyors car tots aquests mengen la vostra carn. Digueu-me, doncs, per vostra fe, si la vostra disputa, que és sense raó que vós pugueu donar ni assignar, és suficient.

Com una mosca demanà llicència a l’ase per parlar: -Molt reverend responent, `per bé que no procedeixi de gran discreció parlar sense que en sigui requesta,emperò la gran temeritat, audàcia i ambició que veig en aquest frare no pot ser sense que li digui algunes raons per les quals si ell té un poc d’enteniment coneixerà que els animals són de major noblesa que els fills d’Adam. Per la qual cosa us plaurà permetre que jo li pugui parlar.

– Madona mosca, sota el bon voler del rei nostre senyor, vós i tot altre animal que sabrà donar alguna raó per la qual es pugui palesar que nosaltres son de major noblesa i dignitat que els fills d’Adam, que tot seguit la doni i prpfereixi.

La mosca diu: – Frare Anselm, jo no dic pas els més honorables, honorables i grans animals, sinó encara els més petits i malaurats són de major dignitat i noblesa que vosaltres. I primerament us diré de nosaltres, les mosques, de les quals vós no feu cap cas i no ens preeu de res. I aquesta és la prova. El principal i major senyor de vosaltres, fills d’Adam, és el papa, l’emperador i el rei. I quan les festes vénen ells es vesteixen amb llurs vestidures de seda, porpra i vellut i es perfumen de moltes bones olors, com ambre gris, civeta, almesc i altres. I llavors, quant d’orgull! Els sembla que al món no hi hagi ni honor ni noblesa major que la seva. I quan ells tenen tanta de glòria nosaltres, les mosques, sortint de la immundícia, i amb lñes mans immundes i sollades i els peus enfemtats, ens posam a la barba del vostre papa, emperador o rei i ens hi torcam i eixugam els nostres peus i les nostres mans enfemtades. I després, si ens ve en voluntat de pixar o fer de cos, ho fem en llus barbes i vestidures (…). Doncs, frare Anselm, qui us sembla que sigui de major dignitat i noblesa: nosaltres, que enfemtat i pixem les vostres barbes i les dels papes, reis i emperadors o els fills d’Adam?

Del sisè i setè pecats mortals, que són enveja i peresa.

Frare Anselm, s’esdevingué una vegada al poble de Falset que a una festa de Nadal hi anaren a predicar un framenor i un frare predicador. Quan les festes foren passades, volent-se’n els frares tornar a Tarragona, d’on havien vingut, i prenent comiat del senyor comte, aquest els digué: “Senyors religiosos, a nós i a tot el poble ha plagut vostra científica i plaent manera de predicar, i per tant pensau de demanar qualque do que us plagui i nós us el donarem. Mes nós volem que el frare predicador demani el primer do i després demanarà el framenor”.

Immediatament, frare Anselm, que el frare predicador ho hagué sentit digué en si mateix: “He fet malviatge, car si demano primer, el framenor demanarà més que jo; i si ell té més que jo, la mort em seria millor que la vida. Però jo sabré més que ell”. I llavors, girant-se vers el comte, li digué: “Senyor comte, jo us demanaré un do a condició que la cosa que jo demanaré em sigui donada sense cap dilació”. El comte li  ho prometé. I llavors li digué: “Senyor, jo us deman que em sigui donat el doble de tot el que us demanarà el framenor”. I el comte li ho atorgà.

Quan el framenor hagué sentit la demanda del frare predicador, cregué morir d’enveja i de disgust, dient en si mateix: “Malviatge pugui tenir aquest traïdos de predicador, si tindrà el doble de tot el que jo demanaré. Car si jo deman cent florins ell en tindrà dos-cents. I més m’estimaria morir content que viure malcontent”. I llavors el framenor pensà I demanà el do dient: “Senyor comte, jo us demano ara que us plagui fer-me donar dues-centes bones bastonades. I en això us deman, senyor, que no hi hagi falla(…). Aleshores el comte digué a dos escuders que eren prop d’ell: “Anau i portau dos bons bastons de nespler i feu-li aquest plaer ja que ho demana amb tan gran devoció”.

Després que els dos escuders hagueren portat dos bons bastons, prengueren el framenor pel caperó i començaren a batre’l. I quan ells hagueren donat al framenor cent bastonades, el frare predicador començà a cridar dient: “Això basta, senyor, car el framenor només ha demanat cent bastonades”. Quan el framenor sentí les paraules del predicador, digué suplicant, plorant i cridant: “No, senyor! No escolteu el frare predicador i donau-me altres cent bastonades car dues-centes us n’he demanat!”. I girant-se vers el frare predicador, li digué: “Què us sembla, frare predicador, del do que he demanat? Em sembla que no us plau gaire. Vós heu demanat el doble dels que em seria donat i a mi em plau passar un mal Nadal per tal que vós tingueu pitjors Innocents i encara més males estrenes!”.

Tan bon punt, frare Anselm, el framenor hagué rebut la dita gràcia, els dos escuders prengueren el frare predicador per la vora de la capa i li donaren quatre-centes bastonades, de manera que calgué portar-lo damunt un ase a la ciutat de Tarragona. Vet aquí, frare Anselm, com els vostres religiosos esquiven el pecat d’enveja.

 

L’ase comença a descobrir les malvades obres i fets dels religiosos.

(…) hi havia un religiós anomenat frare Joan Juliot. Aquerst frare era un bell gallard de sa persona, molt ben fet i proporcionat de tots els seus members i de gran eloqüència, per la qual cosa tot el poble de Tarragona li volia gran bé i el tenirn en gran estima i reputació. Talment que els principals de la dita ciutat es confessaven amb ell. En la dita ciutat hi havia un home de bé anomenat Joan Destellers que tenia per muller una bona dona anomenada madona Tecla. Era una de les dones més belles de la ciutat, talment que semblava, per sa bellesa, que fos un àngel de l’alta jerarquia.

Vinguda la quaresma, frare Anselm, i veient madona Tecla que les seves veïnes anaven diàriament a confessar, digué a son marit: “Senyor, ja són passats deu dies de quaresma i no m’he confessat encara, per la qual cosa, si us plaïa, hi voldria anar”. D’aquesta cosa el marit en tingué un gran plaer, veient sa bona intenció, i responent-li li digué:  “Dona, estic molot content que us aneu a confessar. Emperò, per tal com sou jove i innocent i mai no us confessàreu (…) vulla que aneu a confessar amb frare Joan Juliot (…) car és mon confessor I sap molt bé demanar els pecats(…): Li direu que jo us hi he enviada.

Tot seguit que madona Tecla hagué sentit les paraules del seu marit prengué el seu mantell i se n’anà dret al convent dels frares predicadors. I per bé que la dita dona passàs a totes en bellesa, era força ensopida i rude d’eteniment i de bona fe, creient que tot el que hom li deia era veritat. (…) Veient frare Juliot la bellesa de la dona i coneixement en el seu parlar que era llorda d’enteniment fou molt alegre i es digué a si mateix: “Jo us mostraré tan bé com confessar-vos que d’ara endavant no caldrà que cap altre us ho mostri”. I llavors ell la féu entrar en un setial arraconat de l’església, on ell acostumava a confessar. Era un racó molt obscur, talment que els de dins no veien els de fora ni els de fora els de dins, per la seva gran foscor.

Tot seguit li demanà frare Juliot si ella havia amat algú i ella respongué: “Monsenyor, jo no dubto que per ma bellesa molts s’hagin enamorat de mi, mes jo no m’he enamorat de ningú perquè el meu marit em diu que la dona que ama altre home que el seu marit les velles bruixes vénen, de nit, i la prenen, la fiquen dins un sac i la tiren dins la mar. I per aquesta raó jo no he estat mai enamorada, ni he volgut bé ni he dut amor sinó a mon marit, per por d’entrar al sac”. Frare Juliot en tingué un singular plaer i digué en si mateix: “Jo us ficaré el dia d’avui en tal sac que d’aquí endavant no tindreu por del sac de les velles”. I llavors li demanà: “Ma filla, quant fa que sou amb el vostre marit?”. I ella respongué: “Monsenyor, avui fa sis mesos””. “Quantes vegades ha tingut afer vostre marit amb vós?”. I ella respongué: “En veritat, monsenyor, jo no us ho podria  mai dir. Tantes vegades m’ho fa, de nit i de dia, que no n’he sabut tenir compte”. Frare Juliot, mostrant-se molt torbat, li digué: “Quina cristiana sou vós, que no teniu comptre de les vegades que el vostre marit us ho ha fet per bé que per dret n’hàgiu de donar el delme al confessor a< qui us confesseu? Com podria, doncs, prendre el delme de vós, si no sé quantes vegades el vostre marit ha tingut afer amb vós? Cert, vós mereixer´´ieu gran pena i penitència!”. Quan madona Tecla hagué sentit les paraules de frare Juliot, digué plorant: “Monsenyor, us prec per l’amor de Déu que em vulgueu perdonar. Car jo, trista de mi, he caigut ignorantmnent en aquest tan gran pecat; i jo us promet que d’ara endavant hi prendré bé esment i comptaré quantes vegades mon marit m’ho farà, i les marcaré en els meus rosaris per tal que no les oblidi. I cada vegada que m’ho farà jo hi faré un nus. I per tal, monsenyor, que mon marit sap que jo no sé res de tals coses m’ha enviat a vós per tal que m’ho mostreu!”. Així que frare Juliot sentí les paraules de la jove dona, tingué gran goig car conegué clarament que ella era de simple voluntat. I per aconhortar-la li digué: “Filla meva, de Déu i de mi us sigui perdonat. I no ploreu més ni us doneu desplaer, car jo us donar´´e bon ordre a tot i faré el compte ara, i si hi ha algun poc més o menys, això no hi farà res. Ma filla, segons vostre dir, avui fa sis mesos que vós heu estat esposada. Per l’amor de vostre marit i de vós només comptaré trenta dies per cada mes, per bé que alguns tenen trenta-un dies. I segons que vós dieu, ell us ho ha fet tantes vegades, de nit i de dia, que no n’heu sabut tenir el compte. Vet, emperò, que per l’amor de vós jo no comptaré sinó a raó d’una vegada, tant de la nit com del dia, que serna sis vegades trenta, que és, tot plegat, cednt vuitanta vegades. I el delme, ma filla, és de deu, una. Per tant, me’n pertanyerien devuit vegades. I més d’altres devuit us n’he deixat per l’amor del vostre marit, que us ha adreçat a mi”. Aleshores, madona Tecla, besant-li els peus, li digué: “Monsenyor, cent mil voltes us don les gràcies per la vostra cortesia, per la qual, sense cap coneixença precedent, m’heu fet tanta de gràcia. I per tant, monsenyor, en nom de Déu preneu del vostre delme tota aquella part que us plaurà”.

Veient iaxò, el dit frare l’estengué tota per terra i en prengué el delme de vint vegades. I havent pres el dit delme, digué a la dona: “Ma filla, veieu que ara som pagat de vint vegades i no em vull, al present, pagar de més car vós no ho podríeu sostenir, per tal com sou fe3ble a causa del dejuni. Mes, si a Déu plau, jo us aniré a visitar a casa per prendre la resta del delma. “Monsenyor, digué la dona, jo no voldria res deure de resta, si possible era. Per tant, jo us preg que, al més aviat que podreu, prengueu de mi la resta del delme”. I després de frare Juliot li hagué demanat on vivia, la va absoldre de tots els seus pecats, dienjt-li el que segueix:

“Veieu, ma filla! Ara, per aquesta confessió, sou absolta dels vostres pecats i sou tan pura i neta com el dia que nasquéreu del ventre de la vostra mare, amb la condició, però, que tingueu secret de tot el que hi hagut entre vós i jo en confessió. I us faig saber que a qui revela el jurament de la santa confessió la llengua li és tallada i, després de sa mort, va amb cent mil diables i no veu més la faç de Déu”. Respongué madona Tecla: “Monsenyor, no plagui a Déu que jo digui res de la santa confessió! Emperò, monsenyor, jo usx suplic que no oblideu venir a casa meva per prendre la resta del delme”. I dit això li besà les mans, s’acomiadà de frare Juliot i se’n tornà a casa seva.

 

 

Llibre de tres

 

Tres coses salven l’home: Pare, Fill i Sant Esperit.

Tres coses deshonren l’home: malparlar, esquinçat anar i vent darrere amollar.

Tres dolors són: mal d’ulls, dolor de dents i puça en l’orella.

Tres coses fan dona desplaent: color de meló assaonat, pits secs i anques estretes.

Tres coses fan dona bruta: camisa foradada, darrere concagada i pixar al llit banyada.

Tres aigües són perdudes: la que es posa en el vi, la que serveix per batiar jueu vell i la del bany de dona vella.

Tres coses fan l’home alegre: honor inflada, mala muller soterrada i bella serventa davall la flassada.

Tres coses fa l’orenella ensems: vola, caga i menja.

Tres coses fa l’ase ensems: bramar, xiular i petejar.

Tres coses impedeixen dormir: por, dolor i fam.

Tres plaers són en aquest món: beure a taverna, jeure a bordell i cagar al prat.

Tres coses fan les dones quan es descalcen: tiren la calça, mostren les mamelles i baden el cul.

Tres coses són de què hom es deu guardar: de vent de forat, d’amic reconciliat i de carn dues vegades cuita.

Tres coses hi ha de les quals hom no es pot fiar: cul d’infant petit, serè d’hivern i dona falsa.

SANT VICENT FERRER   (Sermons)

Jo he notat cinc turments que foren donats a Santa Margalida. El primer, que el prefecte la féu despullar del tot per tal de sadollar-se de mirar-la, que era molt bella la seva cara… i quina bellesa devia tenir en el cor! Vosaltres sabeu quin turment li devia suposar, a ella que era tan bella i vergonyosa (…); com devia plorar! Però ella pensava en Jesucrist dient: “Senyor, vós que sou senyor de tot el món volguéreu passar tanta vergonya davant el poble jueu per amor de mi i de tots els que creiem en vós i jo, per amor a vós, també ho sostindré”. I aquells la despullaren; oh… quina vergonya tenia! El segon turment fou que, quan la tingué tota nua, la féu posar a l’aculeu ( són dos bastons que ballen com unes tisores) i la féu fermar amb cordes, les mans altes, així, i els peus a baix, així, i així estava eixancada, i estirant-li els braços li estiraven els nervis. Oo, quin dolor i quina pena tenia! Però ella pensava: “Senyor meu Jesucrist: Vós fóreu  estirat en la creu per amor de mi i de tots els creients en vós perquè no es condemnassin; i jo, per amor de vós, vull ser estesa i estirada”, i tenia bona paciència. El tercer turment fou que va fer que li pegassin amb vergues de ferro, fortes i mal esporgades; i li pegaven tan fortament que tota corria sang. I el prefecte digué: “Margalida, tingues llàstima de la teva bellesa, del teu cos”. I ella respongué: “Més que de la bellesa, tenc llàstima de la meva ànima, que és imatge de nostre senyor Jesucrist”. El quart turment que li donà fou que, amb ferros aguts i tallants tota la féu tallar, mentre estava a l’aculeu, i ella no deia res més que “Jesús”. I aquell turment era tan fort que els infidels que l’envoltaven ploraven i deien: “Oo, tanta bellesa es perd”. I ella no deia res. El cinquè turment fou que, passats aquests turments, la portaren de nou a la presó i hi estava a les fosques. Però Jesucrist la consolava i quan ella fou a la presó tornà clar. El sisè turment fou que, tornada a l’aculeu, la féu cremar amb llaunes de ferro ardents del foc: “xii, xiiii”, però el foc no li feia mal. Quan el prefecte va veure que el foc no la podia cremar pensà d’ofegar-la en aigua. Féu dur un cup d’aigua ple de serps i cuques verinoses perquè se la menjassin i féu que la hi posassin a dins, però ella va fer el senyal de la creu dient “In nomine patris, et Filii, et Spirits sacti, amen” i de sobte vingué un tro del cel, com un terratrèmol, i tot es vessà. Quan el poble veié aquest miracle, es convertiren dotze mil o quinze mil persones. I així veiem la lliçó: hem de ser fidels en la fe…

************************************************************************************************ 

 (Martiri de Sant Llorenç) Després agafaren uns forques de ferro i amb elles el giraven, ara a un costat , ara a l’altre, i així com el giraven, la carn… xi, xi… i rajava el greix així com la pell es trencava.”

 *************************************************************************************************

No només parlar de boca Pater noster així com vosaltres, quan féu oració, i com quan us vestiu i posau la camisa al matí: “Pater noster” a una mànega, i “xa, xa, xa, Marieta, posa l’olla! Pater noster”: oh, quina bella oració; i quan us embotonau “Ave Maria, eee! Gratia plena, xa, xa, xa”: no val res (…). I vosaltres, dones, com feu oració? “Senyor, quan em pentín i em depil les celles i agaf el mirall”: “Ave Maria, xa, xa, xa”… tampoc no val res…

*************************************************************************************************

Podeu pensar quina devia ser aquella contrició que devia rompre el cor; deia així: “Do…Do…Domine!”, plorant i amb paraules trencades.

*************************************************************************************************

I llavors cada cristià onsevulla que sigui ha de pregar agenollat en terra, no a porta ni a pedrís, així com fan alguns que fiquen els genolls així… Moltes persones, llavors, fan so de calderes, de bacins, etc. per espantar els dimonis (…). Altres cremen herbes pudentes, però els dimonis ja estan acostumats a pudors de fems i de sofre a l’infern (…). I els dimonis, llavors, se’n riuen.

*************************************************************************************************

Un feix de capellans, arquebisbes, bisbes, rectors i vicaris, oficials,etc. Si han pecat de simonia o si han mal regit amb ufanes cavalcadures, amb concubines… no donant bon exemple a la gent; oo, quin feix tan gran d’aquests a l’infern! Un altre feix es farà d’emperadors, reis, etc. O que no hagin fet de senyors amb bona justícia, o que no han punit els seus pecats, o que no gosin extirpar els crims a les ciutats tan nobles que es podreixen per pecats i es corrompen: d’aquests tals, gran feix, sus! al foc de l’infern…

*************************************************************************************************

…que els jueus o moros estiguin en llocs apartats, no entre els cristians. No sostingau metges infidels, ni compreu vitualles d’ells i que estiguin tancats i emmurallats ja que no tenim pitjors enemics. Una cristiana no ha de ser dida seva ni menjar amb ells. Si us envien pa, tirau-lo als cans; si us envien carn viva, preniu-la, però si fos morta, no.

Tweet