TEXTOS BERNAT METGE
HISTORIA DE VALTER I GRISELDA
(Carta de Bernat Metge a la molt honorable madona Isabel de Guimerà)
Cercant entre llibres de filòsofs i poetes alguna cosa amb la qual poder complaure les dones virtuoses, se m’ocorregué l’altre dia una història que conta Petrarca, gran poeta a les obres del qual jo tenc un gran afecte. I com que aquesta història és basada en les virtuts de paciència, obediència i amor conjugal i estic segur que, entre d’altres virtuts, vós teniu molt especialment aquestes, he decidit traduir aquesta història i enviar-vos-la perquè vós i les altres dones virtuoses prengueu exemple de les coses que s’hi conten.
************************************************************************************************
LO SOMNI
“Ha passat poc temps des que, estant a la presó, no per cap malifeta que els meus perseguidors i envejosos sabessen en contra meva (com després clarament i per a la seva vergonya s’ha demostrat) sinó per la simple ràbia que em tenien o per algun secret designi de Déu, un divendres, entorn de la mitjanit, estudiant a la cambra on jo solia estar, la qual és testimonI dels meus pensaments, em vingué un molt gran desig de dormir, i em vaig aixecar i vaig passejar un poc per l’esmentada habitació, però sorprès per una son tan forta, em vaig estirar al llit i, de sobte, sense ni despullar-me, em vaig adormir no de la manera acostumada sinó d’aquella en què els malalts o els afamats solen dormir.
Estant així m’aparegué un home de mitjana estatura amb cara reverent, vestit de vellut carmesí sembrat amb corones dobles d’or i amb un capell vermell al cap. L’acompanyaven dos homes de gran estatura, un dels quals era jove, molt bell i tenia una rota (espècie d’arpa) entre les mans; l’altre era molt vell, amb barba llarga i sense ulls, i duia un gran bastó a la mà. I entorn de tots ells hi havia molts falcons, astors i cans de diferents races que cridaven i udolaven molt lletjament.
I quan vaig haver mirat bé, especialment aquell home de mitjana estatura, em va semblar que era el rei Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc temps havia mort i al qual jo llargament havia servit. I, dubtant de qui era, em vaig espantar terriblement. Llavors ell em digué:
-Allunya tota la por de tu, ja que jo som aquell que et penses.
Quan el vaig sentir parlar, el vaig conèixer de cop i, tremolant, li vaig dir:
-Oh senyor! Com és que sou aquí? No moríreu l’altre dia?
– No vaig morir -digué ell- però vaig deixar la carn a la seva mare i vaig tornar el meu esperit a Déu, que me l’havia donat.
– Com, l’esperit? – vaig dir jo -. No puc creure que l’esperit, si és res, pugui tenir cap altre camí més que aquell que la carn té.
– I doncs, què et creus – digué ell – que som jo? No saps que l’altre dia vaig morir?
– Ho he sentit a dir – vaig respondre jo – però ara no ho crec, perquè si fóssiu mort no seríeu aquí, i entenc que sou viu i que la gent, a qui sempre agrada tenir notícies noves o per algun engany que vol fer, ha fet córrer que sou mort.
– El que es diu és cert: jo he pagat el que devia a la natura i el meu esperit és aquest que parla amb tu.
– Vós, senyor, em podeu dir el que vulgueu; però, parlant amb vostra reverència, jo no creuré que sigueu mort ja que els homes morts no parlen.
– És cert- digué- que els morts no parlen, però l’esperit no mor i per això no li és impossible parlar.
-No crec – vaig dir jo – que l’esperit sigui res després de la mort, ja que moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells i no he vist que cap esperit ni cap altra cosa els sortís del cos.”
************************************************************************************************
(Parlament de Tirèsies)
La causa principal del teu mal és que no saps com són les dones ja que si ho sabessis no en tindries l’opinió que en tens. I perquè ho sàpigues, escolta bé això que et diré. Una dona és un animal imperfecte que no estima cap altra cosa més que el seu cos, i si els homes la veien així com és, una vegada fet allò que a la generació humana pertany, li fugirien com a la mort. No hi ha cap animal més brut que les dones (…). Elles, que coneixen allò que els manca, volen que la gent cregui que tenen moltes coses que la natura no els ha donat. (…)
Desitjant que els seus cabells negres siguin semblants a fils d’or, moltes vegades amb sofre, amb sabons i lleixius de diverses cendres (…) i a vegades amb sagí de serp i de guàtlera i amb els rajos del sol els converteixen en el color que desitgen. Després els fan caure a vegades pel mig de l’esquena, sovint els escampen pels muscles i a vegades els emboliquen pel cap, segons com creuen que els està millor.(…) Els pelen les celles i el front, els afaiten amb un vidre subtil les galtes i el coll i els en lleven certs pèls que creuen que els fan lleig (…).
(referint-se al seus vestits)(…) que siguin de drap fi i folrats, amb les mànigues molt amples fins als talons, i amb la falda molt ampla i folrada per mostrar les seves anques ben grosses, i de la cintura per amunt, embotides de tela o de cotó per fer-los grans pits i grans espatles i per cobrir tot allò que tenen i no volen mostrar(…)
Elles primerament es posen davant un gran mirall, i a vegades dos per poder-se veure les dues parts i conèixer quina de les dues mostra millor la seva figura; i a una part fan estar la serventa i a l’altra la cabellera o les polseres(…). I amb l’ajuda d’aquella comencen a vestir-se fent mil retrets dient : “Aquell vel no està ben tenyit, aquest altre no està ben estufat i aquest penja massa d’aquesta part (…) I adesiara, cridant, flastomen dient:”Vés-te’n a la punyeta, vilana traïdora, que no ets bona més que per escatar peix i rentar les escudelles(…). I si per ventura els seus marits els critiquen aquest vici, diran que ho fan per agradar-los més a ells(…).
Quan ja van ben arreglades i pintades, si algú els mira les mamelles (que elles desitgen que tothom els les miri perquè per això les treuen defora) les amaguen corrent, volent donar a entendre que no volen que les vegin i és tot el contrari ja que tot d’una que les han cobertes les tornaran a descobrir i mostrar tan deshonestament com podran (…). I si algú, passant, no les mira (…) voldrien matar-lo amb les seves pròpies mans.
Després, a noces i convits solemnes, es mostren bé als mesquins que els van darrere, els quals cauen a la ratera ja que o les prenen per mullers o a vegades per amigues. Quan els han aconseguit fan veure que són obedients i humils i demanen als bèsties dels seus marits (que tot els ho donen) agulles de pit, anells, perles, collars (…).
I quantes coses penses que es posen quan van al bany (diuen que per conservar la joventut)? No te les podria dir de tantes com són. Untades hi van i més untades se’n tornen. Si per mala ventura les beses hi quedes aferrat (…). (enumera els productes que es posen les dones abans d’anar al llit amb el seu marit) molts perfums i aigües, calç viva, sulfur d’arsènic, olis, sabons, estopa, banya de cabrons, sulfat de ferro, sang de voltor (…) I altres innombrables materials que et provocarien el vòmit si els senties. Evita-la, doncs, si viure desitges.
(…) Fan veure que són porugues si el seu marit els encomana alguna cosa honesta (…) : si han de pujar a qualque lloc alt diran que el seu cervell no ho pot sofrir; si han d’entrar a la mar, diran que l’estómac els fa mal; no van de nits perquè diuen que tenen por dels esperits i dels fantasmes; si senten una rata anar per casa o que el vent mogui alguna porta (…) criden, tremolen i s’acuben com si fossin en gran perill. Però elles són atrevides en aquelles coses deshonestes que els interessen : no tenen por de passar per terrats ni per torres, ni d’anar de nit i passar pels cementeris o pel mig d’homes armats quan els seus amants les criden, i els amaguen, si és necessari, en llocs secrets de les seves cases(…)
I quantes tenen els fills abans de temps per por de no caure en vergonya! I quants parts que podrien haver anat bé fan anar malament? Els hospitals ho saben, i els boscos, els rius i els pous on molts d’infants són tirats també; i els peixos, ocells i bèsties ferotges que se’ls han menjat també.(…)
I si per ventura la nit anterior els seus marits els han girat les anques o els han dit alguna paraula desagradable, l’endemà pegaran a les seves criades i esclaves i renyaran els seus escuders i servidors encara que no tenguin motiu només perquè no es poden venjar dels seus marits com voldrien. Quan elles van pintades, el sol, el vent, el fum, el fred, la calor i les mosques són els seus enemics capitals, i si una mosca es posa damunt la seva cara els que estan al seu voltant han d’agafar i matar la mosca davant elles, i si no durant vuit dies no estaran alegres ni faran cas de res.”
***********************************************************************************************
(Resposta de Bernat Metge a Tirèsies)
Tu has dit el pitjor que has pogut de les dones, i per les bones obres que m’han fet les vull defensar tant com podré de dues maneres: la primera, dient tot el que tenen de bo(…) i l’altra mostrant-te tot el mal que hi ha habitualment en els homes(…). I això em servirà per excusar-les, perquè si els homes són viciosos (que haurien de fer servir la raó per allunyar-se del mal més que les dones, que no tenen tanta perfecció com ells) no és estrany que elles s’equivoquin, posat que algunes ho facin, cosa que no crec.
(…) conclouré breument parlant de la reina dona Maria, ara regnant, no perquè ella meresqui ser darrera per tenir menors virtuts sinó per donar-li avantatge i honor. Són tantes les seves virtuts que no
sé per on començar. (Parla del gran amor que té al seu marit i el compara al de Penèlope per Ulisses) (…) molt més gran fou l’amor que la reina mostrà cap al rei ja que no només el recordà quan ell conqueria, amb gran perill per a la seva persona, Sicília i l’esperà mig vídua amb gran perill de no tornar-lo a veure més sinó que per ajudar-lo va vendre tot el que tenia I li envià molts de soldats I molts de doblers consentint ella viure amb grans escassetats.
Maria de Luna
SERMÓ
|
» Per ço que hage bon fonament Jamés almoina no darets, Haver no porets valor granda, Treball llunyarets e desfici E, doncs, provat és nostre tema;
|
