CURIAL E GÜELFA

(Moments inicials dels amors entre els dos protagonistes. Captivada per les qualitats del jove, la germana del marquès de Montferrat decideix afavorir el jove perquè excel·leixi en l’art de la cavalleria). La Güelfa, que era jove i fresca , i a la qual només li faltava marit,  trobant-se molt bella i molt lloada, rica, afavorida , ociosa i sol·licitada per molts, veient que el seu germà no s’ocupava de donar-li marit, ni a ella li semblava cosa honesta demanar-lo, no podent resistir els naturals desitjos de la carn, la qual amb punyiments incessament la combatia,  pensà que si per ventura ella estimàs secretament algun valerós jove, si ningú no se’n temia no seria deshonestedat, ja que això ja havia passat a  més de mil altres; i en cas que alguns, per mitjà d’indicis, volent endevinar el que no saben, se’n temessin, no s’atrevirien a parlar de tan gran senyora com ella era. I així donà permís als seus ulls que mirassin bé tots aquells que eren a casa del seu germà. I, no fixant-se en claredat de sang ni en riqueses, entre els altres li agradà molt Curial, ja que veient-lo bell i molt gentil de cor i molt savi per a la seva edat, pensà que seria un home valent si tingués mitjans. Així decidí protegir-lo i a partir d’aquell moment se li començà a acostar i el cridava sovint i parlava amb ell amb molt bona voluntat”.

*************************************************************************************************

“Quan arribà el vespre, Melchor agafà Curial. A la cambra de la senyora se n’anaren i, quan foren davant la senyora, ella començà a parlar i digué:

—Curial, jo (…) sense dir-te’n res he donat principi al teu honor. És ver que jo t’estim. Així com t’he donat els béns, et donaré altres coses quan jo veuré que ho mereixes, i per això et deman que vulguis treballar per aconseguir que el teu honor cresqui. I no et preocupis perquè doblers no te’n mancaran. Però vull que aquesta llei em respectis, que tu mai no em demanaràs del meu amor més que allò que jo te’n vulgui donar. I d’altra part t’avís, i recorda-ho bé, que si tu a qualque moment fas conèixer que ets servidor meu em perdràs per a sempre i et prendré el bé que tu esperes obtenir de mi. I d’aquí endavant no al·leguis ignorància. I agafant-lo per les galtes, el besà, manant-li que se’n tornàs a casa seva. Curial, alegre sense mesura, se n’anà a casa seva i aquella nit amb prou feines va poder dormir del gran plaer que sentia.”

*************************************************************************************************

“Aquesta Laquesis era donzella de poc més de quinze anys, molt ben plantada i de meravellosa bellesa la qual, aquell dia, s’esforçà a afegir bellesa artificial a la natural, de la qual nostre senyor Déu l’havia dotada llargament i amb tota exuberància per davant de totes les altres donzelles de l’imperi d’Alemanya (…). I entre totes les belleses la més gran era que tenia els ulls més bells, resplendents i alegres que mai s’hagin vist, que no hi havia ningú que la miràs que, immediatament, no oblidàs qualsevol altra cosa i que no pensàs en altra cosa que mirar-la contínuament”.

*************************************************************************************************

“Besats llavors, Curial i Laquesis l’un i l’altre s’encengueren tan fort que tothom conegué obertament que estaven enamorats. Laquesis es tornà tota vermella i tremolosa, així com aquella que mai no havia amat. Semblantment, Curial es torbà tot.”

*************************************************************************************************

(Càmar, la filla d’un cavaller de Tunis, s’enamora de Curial, però els seus pares la volen casar amb el rei de Tunis. Ella no ho pot suportar, diu a Curial que el seu pare té un gran tresor amagat que pot agafar quan vulgui i se suïcida llençant-se per una finestra) “ I deixant-se caure des de l’alta finestra, topà amb el cap a la vora de les andes, els ossos del cap se li trencaren en diversos trossos, el cervell li va sortir per molts costats i en aquell lloc va morir”.

***********************************************************************************************

TIRANT LO BLANC

Joanot Martorell

 (Com Tirant tornà a replicar a l’ermità del precedent capítol)

“-Pare, senyor, per què vostra senyoria no parla així bé d’aquell tan famós cavaller el comte Guillem de Varoic, del qual he sentit recitar singulars actes, com per la seva gran virtut foren vençudes moltes batalles a França i a Itàlia i a moltes altres parts, i deslliurà la comtessa de Bell Estar, a la qual el marit i els tres fills incriminaven d’adulteri? I volent cremar la dita senyora , que la lligaven a un pal i ja tenien el foc aparellat entorn, en Guillem de Varoic s’hi trobà i anà cuitadament al rei (…), que feia executar aquella cruel sentència, i li digué: “Senyor,vostra altesa faci apagar el foc, que jo vull per batalla alliberar aquesta senyora ja que de manera tan injusta la voleu fer morir”. I el marit s’hi acostà amb els tres fills i li digué: “Cavaller, ara no és l’hora de defensar aquesta mala dona sinó que quan ella serà morta, així com mereix, jo us respondré o amb les armes o en la manera que voldreu”. Digué el rei: “El comte parla molt bé”. Quan en Guillem de Varoic veié tanta inhumanitat del rei i del marit i dels fills, tirà l’espasa i pegà al marit tan gran cop que quedà estès a terra. Després s’acostà al rei i d’un cop li llevà el cap; i dels fills en va fer morir dos i l’altre fugí que no el pogué aconseguir (…). I el valerós cavaller entrà dins el cércol de foc (…) i tallà la cadena amb què la comtessa estava lligada. (…).

I moltes altres honors que s’han sabut d’ell i que no em bastarien tots el dits per recitar-les.

L’ermità, per no fer demostració que ell fos aquell començà a parlar d’aquesta manera.”

***********************************************************************************************

(Com Tomàs de Muntalbà requerí de batalla a Tirant per venjar la mort dels Reis i la mort de son germà) -“Tirant, jo he vengut aquí per venjar la mort d’aquell virtuós cavaller Kirieleison de Muntalbà, germà meu, i per dret d’armes no em podeu refusar(…)”.

(Digué Tirant:):

_”(…)No resta més entre nosaltres sinó que poseu la vostra penyora en poder dels jutges del camp perquè si a la data per ells assignada vós fallíeu(…), jo pogués usar de tots aquells drets pertanyents a defensor contra requeridor, d’un cas tan lleig com el que m’heu plantejat els dos germans”.

El cavaller es llevà del cap el bonet que portava, i Tirant prengué una cadena d’or i els posaren en mans dels jutges del camp. I quan això va ser fet els dos cavallers s’abraçaren i es besaren com a mostra del perdó que es donaven si es mataven.

El dia assignat de la batalla, Tirant, per posar Nostre Senyor de part seva, digué al cavaller(…):

Jo estaria ben content, si a vós plaïa que entre nosaltres hi hagués pau, amor i bona amistat, i que vós em perdonàssiu i jo us perdonaria les injúries que vostre germà i vós m’heu dites. I no penseu que dic això per covardia, ja que estic preparat per entrar en batalla, ara o quan els jutges m’ho manaran. I us promet d’anar a peu descalç a la casa santa de Jerusalem i estar-hi un any i un dia, i fer dir cada dia trenta misses per les ànimes dels Reis i dels Ducs que he mort amb les meves mans, i per la mort del vostre germà”. (…)

Totes aquelles dames pregaren al cavaller  que cessàs la batalla amb voluntat de les parts, però mai el cavaller ho volgué acceptar , sinó que amb molta supèrbia respongué que no faria res per elles ni per cap persona del món. (…)

El combat entre ells fou molt dur i fort. Però el cavaller era tan gran i tenia tanta força que pegava els cops tan poderosos a Tirant que cada cop que li pegava li feia inclinar el cap ben baix. Quan hagué durat així per bon espai la batalla, i al parer de tots Tirant se’n duia la pitjor part, es veié forçat a posar-se en defensió, i el cavaller li tornà pegar un tan fort cop damunt el bacinet que els dos genolls li féu ficar en terra. I Tirant així com estava amb un genoll en terra posat, li tirà una punta d’atxa i li pegà a l’engonal i el nafrà, ja que no portava bragues de malla. Tirant s’aixecà prestament i el cavaller, que se sentia nafrat, pensà d’acabar la batalla perquè dubtava que no es dessagnàs, i li tirà una punta dret a la vista amb tanta força que li travessà la bavera del bacinet de manera que la punta de l’atxa li tocava el coll i li féu algunes nafres, emperò no entraven molt, i així el dugué al mig del cap i el tingué de tal manera que Tirant no podia moure ni peu ni mà. (…)

Quan Tirant es veié desenferrissat (…) alçà la seva atxa amb una mà i ferí la mà del cavaller; després amb la punta li féu dues ferides i el forçà a amollar-li les mans. I el cavaller es trobà sense atxa i sense manyopla, i tirà l’espasa (…). Tirant, veient-se lliure, el sorprengué amb dos cops amb l’atxa, i així el féu retrocedir fins a l’altra cap de la lliça”.

*************************************************************************************************

(Com el rei de Sicília pregà a Tirant que l’acollís en la seva nau per anar al sant Sepulcre de Jerusalem) (…) “El Rei i Tirant cada dia parlaven de moltes coses, i vingueren a parlar de Felip, que Tirant desitjava que es casàs amb la Infanta amb el dot que el Rei de França li havia dit, i el rei de Sicília hi venia a bé per lligar-se a la casa de França, i digué:

– Tirant, aquests assumptes jo no voldria cloure sense comptar amb la voluntat de la meva filla, perquè és a ella que ha de servir. Si ella està contenta, per part meva us oferesc el matrimoni. (…)

El dia assignat del solemne convit, la infanta havia ordenat que el Rei, la Reina, Felip i ella, tots quatre, menjassin a dalt a la taula del Rei(…).

Felip prengué del braç la Infanta per estar prop d’ella i Tirant no se separava de Felip per por que no fes o que no digués alguna bajanada que causàs disgust a la Infanta.(…)

Dita la missa i tornat el Rei a palau amb tots els altres, el dinar ja va ser preparat. El Rei s’assegué enmig de la taula i la Reina al seu costat. I el Rei, per fer honor a Felip, el féu seure al cap de la taula, i la Infanta davant Felip. Tirant volia restar dret per estar prop de Felip i el Rei li digué:

• Tirant, el meu germà, el duc de Messina, us està esperant, que no es vol seure sense vós.
• Senyor, li mani vostra mercè que s’assegui- li digué Tirant, ja que en una festa com aquesta és de raó que jo servesqui un fill de rei.

La Infanta, no amb prou paciència, li digué amb la cara un poc irada:

• No us preocupeu, Tirant, d’estar sempre a les faldes de Felip, ja que en la casa del senyor rei mon pare hi ha prou cavallers que el serviran i no cal que hi sigueu vós. (…)

Després portaren el pa i el posaren davant el Rei i tots els altres, i ningú no el tocà esperant que  duguessin la vianda. Felip, quan veié el pa davant, agafà apressadament un ganivet i un pa i el llescà tot, en va fer dotze llesques grans i les adobà. Quan la  Infanta va veure aquella endemesa no es pogué detenir de riure. (…)

Vingué la notícia a Tirant, per tal com no llevava mai l’ull de Felip. S’aixecà corrent de taula i digué:

-Déu meu!  Felip ja haurà fet alguna bajanada.

Es posà al seu costat davant la taula i veié les llesques del pa que Felip havia tallat i (…) deduí el motiu de les rialles. Tirant llevà prestament les llesques, posà mà a la seva bossa i en tragué dotze ducats i posà damunt cada llesca un ducat i tots s’aturaren de riure. El Rei demanà a Tirant quin significat tenia el que havia fet.

-(…) els cristianíssims senyors reis de França, per les moltes gràcies obtingudes de la immensa bondat de Nostre Senyor Déu , instituïren que tot els seus fills (…), abans de menjar, fessin dotze llesques del primer pa que els posassin davant, i a cada una hi posassin un real d’agent i el donassin per amor de Déu en reverència dels dotze apòstols(…). I per això, senyor, Felip ha tallat el pa i n’ha fetes dotze tallades, perquè cada apòstol tengui la seva.

• (…) Aquesta caritat, digué el Rei, és la més bella que jo mai no he sentit dir.

(…) Felip, coneixent el seu gran error i la discreta reparació que Tirant li n’havia fet, durant tot el menjar tingué esment i no menjava sinó tant com la Infanta ho feia.

*************************************************************************************************

(Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora que ell tant amava) “Digau-me, Tirant,- digué la Princesa-: (…) digau-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, que si en alguna cosa us hi puc ajudar jo ho faré de molt bona voluntat(…).

Tirant posà la mà a la màniga, tragué el mirall i digué:

• Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida(…).

La Princesa agafà prestament el mirall i amb amb passes apressades entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada i no hi veié res més sinó la seva cara. Llavors ella tingué plena notícia que per ella es feia la festa i fou molt admirada que sense parlar es pogués requerir una dama d’amors. “

*********************************************************************************************** 

(Com Plaerdemavida posà Tirant en lo llit de la Princesa) “Quan fou nit obscura, Tirant anà a la cambra de la Duquessa, i com que l’Emperador sopava amb les dames, Plaerdemavida entrà a la cambra molt alegre i prengué Tirant per la mà i se l’endugué (…). I Plaerdemavida el posà dins el retret. Hi havia una gran caixa amb un forat que hi havia fet perquè pogués alenar. El bany que allà tenien aparellat estava davant la caixa. Després d’haver sopat, les dames dansaren amb els galants cavallers, i quan veieren que Tirant no hi era deixaren de dansar , i l’Emperador es retirà a la seva cambra, i les donzelles se n’anaren i deixaren la Princesa dins el seu retret (…) sola amb aquelles que l’havien de servir. Plaerdemavida, amb l’excusa de treure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa i la deixà un poc oberta i hi posà roba damunt perquè cap de les altres no ho veiés. La Princesa es començà a despullar (…) i quan ella fou tota nua, Plaerdemavida prengué una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava tota la seva persona (…) i li digué:

• A fe, Senyora, si Tirant fos aquí, si us tocava amb les seves mans així com jo ho faig, jo crec que ho estimaria més que si el feien senyor del reialme de França.
• -No creguis tu això-digué la Princesa- que més s’estimaria ell ser rei que no tocar-me així com tu ho fas.
• Oh Tirant, senyor, i on sou vós ara? Com no sou aquí prop perquè poguéssiu veure i tocar la cosa que més estimau en aquest món i en l’altre? Mira, senyor Tirant, vet aquí los cabells de la senyora Princesa; jo els bes en nom teu, que ets dels cavallers del món el millor. Vet aquí els ulls i la boca: jo la bes per tu. Vet aquí les seves cristal.lines mamelles, que tenc cada una amb la mà: les bes per tu; mira com són poquetes, dures, blanques i llises. Mira, Tirant, vet quí el seu ventre, les cuixes i el secret. Oh trista de mi, que si home fos aquí voldria acabar els meus darrers dies. Oh, Tirant, on ets tu ara? Per què no véns a mi ja que tan pietosament et crid? Les mans de Tirant són dignes de tocar aquí on jo toc, i cap altre no, ja que aquest és un lloc que qualsevol s’hi voldria ofegar.(…)
• I estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, i la Princesa li pregà que es banyàs amb ella. La Viuda es despullà tota nua i restà amb calces vermelles i amb un capell de lli al cap. I encara que ella tenia molt bona persona i ben disposta, les calces vermelles i el capell al cap la desfavorien tant que pareixia que fos un diable(…).

*************************************************************************************************

La Viuda se n’anà a la seva cambra amb les altre donzelles, excepte dues que dormien dins el retret. Quan totes foren adormides, Plaerdemavida s’aixecà del llit i en camisa tragué Tirant de la caixa i secretament el féu despullar que cap no el sentís. I a Tirant tot el cor, les mans i els peus li tremolaven.

• Quina cosa és aquesta – digué Plaerdemavida- No hi ha cap home al món que sigui valent en armes que no sigui temerós entre dones. A les batalles no teniu temor de cap home del món, i aquí tremolau per la vista d’una sola donzella. No heu de témer res, que jo seré sempre amb vós i no me’n separaré.
• Per fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d’entrar en lliça, a camp clos, a tota ultrança amb cavallers, que no cometre semblant acte(…). Donzella, el meu temor és de vergonya per l’extrem bé que vull a ma Senyora(…). Pens que sa Majestat no té cap sentiment d’això i tenc por que, quan vegi aquesta gran novetat no s’alteri tota, i jo desig abans la mort que la vida que fer ofensa a sa Majestat. Adquirir-la voldria amb amor més que no amb dolor.

 

 

Tweet