DECADÈNCIA (Segle XVI)

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (Cristòfor Despuig).

 

Parlen Fàbio i Lúcio (ciutadans tortosins) i Don Pedro (cavaller valencià)

 D.Pedro.Cada vegada que arribe entre i passege, per la ciutat que per a mon gust és la més apacible del món. I com és la primera que trobam de la nostra pàtria antiga, par que la mira hom de millor gana.

Fàbio: ¿Com de la vostra pàtria antiga?

D.Pedro.Sí,que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen los principi, no els tenim per tan bons: i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio. ¿I com? No dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó? ¿I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

D.Pedro.Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’Aragó e altres parts importants, que per avui encara se troben allí.

Fàbio: Altra raó done Pere Antoni Beuter* per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares.

D.Pedro.Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força la opinió sua, perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traiguera.I així no pot quadrar lo que ell diu sinó lo que jo dic: que és cosa certa que en aquell temps no sols lo rei mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

(*Pere Antoni Beuter és un historiador valencià del s.XVI.)

************************************************************************************************

(Un altre tortosí, Fàbio, és més radical.)

[Jo m’escandalize] en veure que per a avu tan absolutament se abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc ad aquest abús los magnànims reis de Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesso que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne i reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

*************************************************************************************************

DECADÈNCIA (Segle XVII)

A UNA MOSSA GRAVADA DE VEROLA (Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona)

 

 Bon viatge us dó Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia,

formatge ullat, cruel fisonomia,

ab més puntes i grops que té l’arada.

D’alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia,

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

Però, si sou de vermes escapada,

perquè siau menjar de les cucales,

que de mal en pitjor la sort  vos porta,

mantinga-us Déu la negra burullada,

i adéu-siau, que em par que em naixen ales

i em torno corb desprès que pic carn morta!

*************************************************************************************

DECADÈNCIA (Segle XVIII)

LUCRÈCIA (Joan Ramis i Ramis)

TARQUINO: Com sempre, per plorar los vostros ulls estan?

Les ll’agrimes, senyora, en vós no cessaran?

Mitigau el turment, dau tregües al dolor,

pues vos ha feta el Cel per a un destí millor.

LUCRÈCIA: I ¿què altra cosa més pot fer una afligida,

sinó passar plorant sa desgraciada vida?

Elles calmen ma pena, aplaquen mon turment:

mon cor, senyor, no pot consolar-se altrament.

Mon adorat espòs acaba de partir:

pensau, pues, com jo estic, quals penes dec sofrir.

La sort en mi demostra el seu cruel rigor:

ella me fa alegrar per dar-me més dolor.

A penes al gosar a mon espòs present

havien mos dolors cessat súbitament,

a penes començava, alegre, a respirar,

quan ja me priva d’ella, quan ja lo fa apartar,

quan torna a submergir-me en los passats dolors,

qui sempre són més cruels, qui sempre són pitjors.

TARQUINO: Este vostro turment, esta vostra aflicció

mourien el meu cor a pena, a compassió,

si, cansada la sort, de veure-us penar,

no vos volgués en fin, senyora, aconsolar.

LUCRÈCIA: Vostro discurs sorpresa, atònita, me té.

********************************************************************************

Jo vos lo jur, senyor, altre motiu no sé,

sinó el veure present a mon espòs amat,

perquè los meus sospirs haguessen acabat.

Esto pot fer cessar la trista vida mia;

esto sols en mon cor pot moure l’alegria.

TARQUINO: Ja vos faç, doncs, patent lo que ha de fer mudar

en un content etern el vostro sospirar.

¿Què més digne motiu, senyora, què més glòria,

major consolació, més singular victòria,

 que veure que es rendeix, es postra davant vós

un príncep que los Cels han fet per amar-vós?

LUCRÈCIA: Oh, Déus, què és lo que deis?

TARQUINO: Que jo vos am, senyora,

que vós solament sou la que mon cor adora.

Vós veis el príncep vostre a vostres peus rendit.

Sa passió, son amor, a tant lo ha reduït:

admeteu son ardor, Lucrècia, no irriteu

un cor qui pèr amar tan humiliat es veu.

LUCRÈCIA: A penes he comprès lo que m’haveu parlat,

quan de mon esperit l’horror s’ha apoderat.

(Joan Ramis: Lucrècia, acte III, fragment de l’escena III

 

********************************************

Tweet