AUSIÀS MARCH

 

Lleixant a part l’estil dels trobadors
qui per escalf trespassen veritat,
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trob en vós.
Tot mon parlar, als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran,
en creure a mi llur arma serà trista.

L’ull de l’hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l’esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.

Tots som gossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l’han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s’adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.

Sol per a vós bastà la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones:
fetes n’ha assats molt sàvies e bones;
mas, compliment, dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l’hom devot sa bellesa encega,
past d’entenents és son enteniment.

Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l’entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.

Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós, car la qui és visible
no es deu posar lla on miracle està.

*************

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

***************

Fantasiant, amor a mi descobre
los grans secrets que als pus subtils amaga
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca
e visc de ço que persones no tasten.

***************

Ma carn no sent aquell desig sensible
e l’esperit obres d’amor cobeja:
d’aquell cec foc qui els amadors s’escalfen,
paor no em trob que jo me’n pogués ardre.
Un altre esguard lo meu voler pratica,
quan en amar vós, dona, se contenta,
que no han cells qui amadors se mostren
passionats e contra amor no dignes.

Si fos amor substança raonable
e que es trobàs de senyoria ceptre,
béns guardonant e punint los demèrits,
entre els mellors sols me trobara fènix,
car jo tot sols desempare la mescla
de lleigs desigs qui ab los bons s’embolquen.

 Llir entre cards, lo meu voler se tempra
en ço que null amador sap lo tempre.
Ço fai amor, a qui plau que jo senta
sos grans tresors: sols a mi els manifesta.

****************

 Sens lo desig de cosa deshonesta,
d’on ve dolor a tot enamorat,
visc dolorit desitjant ser amat,
e par-ho bé que no us vull deshonesta.
Ço que jo am de vós és vostre seny
e los estats de vostra vida casta:
molt no deman, car mon desig no basta
sinó en ço que honestat ateny.

L’enteniment a vós amar m’empeny
e no lo cos ab voler deshonest:
tira’m a vós un amigable gest,
ab sentir prim, qui desperta desdeny.

****************

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no em davallen avall

*****************

I

Així com cell qui desitja vianda

per apagar sa perillosa fam

e veu dos poms de fruit en un bell ram,

e son desig egualment los demanda,

no el complirà fins part haja elegida

sí que el desig vers l’un fruit se decant;

així m’ha pres, dues dones amant,

mas elgesc per haver d’amor vida.

II

Sí com la mar se plany greument e crida

com dos forts vents la baten egualment,

u de llevant e l’altre de ponent,

e dura tant fins l’un vent ha jaquida

sa força gran per lo més poderós,

dos grans desigs han combatut ma pensa,

mes lo voler vers u seguir dispensa.

jo el vos públic: amar dretament vós.

       Versió actualitzada:

Així com aquell que desitja menjar

per apagar la seva fam extrema

i veu dos fruits en una bella branca,

i el seu desig anhela igualment tots dos,

no satisfarà el desig fins que hagi elegit una part

de manera que es decanti envers un fruit;

així em passa a mi, estimant dues dones,

però trio per tenir la vida d’amor.

Així com la mar es plany violentament i crida

quan dos vents forts la baten a la vegada,

un de llevant i l’altre de ponent,

i tant dura fins que un vent ha abandonat

la seva gran força davant del més poderós,

igualment dos desitjos forts han combatut el meu pensament,

però la voluntat s’inclina a seguir-ne un.

Jo us el faig públic: estimar-vos honestament.

****************************

POEMA XLVI

I

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

mestre i ponent contra d’ells veig armar;

xaloc, llevant, los deuen subvenir,

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tremuntanal

que en son bufar lo sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

II

Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets:

fugint al mar on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

IV

Jo tem la mort per no ser-vos absent,

perquè amor per mort és anul·lats,

mes jo no creu que mon voler sobrats

pusca esser per tal departiment.

Jo só gelós de vostre escàs voler

que, jo morint, no meta mi en oblit.

sol est pensar me tol del món delit

—car, nós vivint, no creu se pusca fer—:

aprés ma mort d’amar perdau poder

e sia tots en ira convertit.

 

Versió actualitzada:

Veles i vents compliran els meus desitjos

fent camins incerts per la mar.

Contra ells veig armar-se el mestral i el ponent;

en canvi, el xaloc i el llevant els ajudaran,

 amb els seus amics el gregal i el migjorn,

pregant humilment al vent de tramuntana

que en el seu bufar els sigui de la seva part,

i que tots cinc aconsegueixin el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn,

canviant el color i el seu estat natural,

i mostrarà que vol fer mal a qualsevol cosa

que sobre d’ell s’aturi per un moment.

Els peixos grossos i els petits correran a refugiar-se

i cercaran amagatalls secrets:

fugint del mar, on han nascut i s’han criat,

eixiran a terra com a últim remei.

Jo tem la mort perquè no vull ser absent de vós,

ja que l’amor s’anul·la per la mort,

però jo crec que el meu voler

pugui ser vençut per tal separació.

Jo estic recelós que el vostre voler escàs,

si jo moro, no em deixi en oblit.

Només aquest pensament em treu delit del món.

Només aquest pensament em treu delit del món

—car, mentre visquem, no crec que això pugui esdevenir—:

que, després de la meva mort, perdeu el vostre poder

d’estimar, i sigui tot en ira convertit.

*****************************

Cant espiritual

Puix que sens tu algú a tu no abasta,
dóna’m la mà o pels cabells me lleva;
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira.
Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo són cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m’empatxa.

Llevar mi vull e prou no m’hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia’t, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.
Fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira em denuncia;
ta pietat no trob en mi que obre.

Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda’m, Déu! Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen
no els pots fallir, e mostren-ho tos braços.
Què faré jo, que no meresc m’ajudes,
car tant com puc conec que no m’esforce?

Perdona mi si follament te parle!
De passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull e no hi disponc mos passos.
Mas jo em record que meritist lo lladre
tant quant hom veu no hi bastaven ses obres.
Ton espirit lla on li plau espira:
com ne per què no sap qui en carn visca.

Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t’encolpe;
jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença,
d’on tinc per foll qui vers tu es vol iréixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen.

A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que el voler ab ta voluntat lligue;
e puix que sé que lo món no em profita,
dóna’m esforç que del tot l’abandone;
e lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le,
haja afalac, que del tot no em contraste.

Ajuda’m, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m’és amarga.
Oh Déu, mercé! Revolta’m ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.

Tweet