La romanització és el procés pel qual els romans varen ocupar pràcticament tota la ribera de la Mediterrània i la incorporaren a l’Imperi Romà. Ben aviat els pobles conquerits es varen fer seva la cultura dels colonitzadors, que tenia molt més prestigi, començant així el procés de substitució de les llengües  autòctones dels diferents territoris pel llatí. Els territoris on aquesta  llengua llatina va arrelar i evolucionar s’anomenen la Romània.

La centralització política i la interrelació econòmica existent entre les diverses províncies varen afavorir el desenvolupament d’una cultura molt similar a tots els territoris que integraven un Imperi que va mantenir el seu poder fins al segle V d.C. La caiguda de l’Imperi Romà d’Occident a causa de les invasions germàniques suposà l’inici de la disgregació d’aquest imperi i el trencament d’una unitat lingüística que s’havia mantingut durant segles: el llatí va anar evolucionant fins que es va convertir, a cada província, en una altra llengua, en part igual i en part diferent de la llengua original.

A finals de segle VIII i principis del segle IX, el llatí ja apareix fragmentat en nombrosos dialectes que s’aniran transformant, en el transcurs del temps, en les llengües romàniques. Els factors que determinaren aquesta evolució diferenciada són:

• El substrat: Conjunt d’elements lingüístics preromans que influïren en el llatí i que s’han conservat en les diferents llengües romàniques. Les llengües més importants de les quals provenen són l’indoeuropeu (banya, blat, maduixa…), el grec (Empúries, Roses...), el fenici (Eivissa, Maó…), iberobasc (carabassa, esquerre…)…
• La intensitat de la romanització: El procés d’influència dels romans no va ser uniforme a tot el territori. Com més intensa va ser la romanització menys pes va tenir el substrat en el procés de formació de la nova llengua.
• El superestrat: Elements procedents de les llengües posteriors a la caiguda de l’Imperi Romà. És el cas del germànic (espia, guerra, guanyar, blau…) i l’àrab (arròs, albergínia, alfabeguera, talaia...)
• La procedència dialectal dels colonitzadors: Influència dels trets propis dels diferents parlars llatins en funció de la zona d’on procedien els nous pobladors.
• L’adstrat: La influència de les llengües veïnes, que poden variar en els diferents moments de la història d’una llengua. En el cas del català podem parlar, per exemple, de llengües com l’occità (al·lot, bacallà, ballar, salvatge…), el castellà (afició, cuidar, entregar, guapo…) , l’anglès (bàsquet, futbol, golf, màrqueting…)…

Gràcies a la influència d’aquests factors a cada un dels territoris el llatí vulgar va evolucionar i va donar lloc a les llengües romàniques. De les que es formaren inicialment algunes han deixat de parlar-se i d’altres han acabat integrant-se en d’altres que han anat agafant més força (és el cas del dàlmata, el francoprovençal, l’asturià o l’aragonès). Les llengües romàniques que es conserven a l’actualitat són nou: portuguès, castellà, català, occità, francès, sard, italià, retoromànic  i romanès.

Tweet