RONDALLA

En Pere Gri

Això era un homo casat, amb un xinxer d’infants, i molt afectat d’alçar es colzo i escorxar moixos. Havia nom En Pere Gri.

A sa comare li passà per s’escudeller d’entregar-se a ca’n Pere amb un altre bigarniu.
En es batiar foren ses raons, perque no trobaven ningú que volgués esser padrí.
Justament el Rei i la Reina passen per allà, i els arriba a ses oreies, i el Rei diu:
– Ja ho serem noltros.

Varen esser padrins, el Rei i la Reina, i donaren una dobla de vint perhom an En Pere perque sa dona tengués bon servici i fessen així mateix una mica de refresc, amb una condició: que ell només poria buidar un tassa.

Aquí l’homo trescà totes ses botigues, cerca qui cerca tasses grans. En troba una que n’hi cabia una lliura afavorida, i la se cala ben al raset d’aigordent. No vos dic res, sa meula que aplegà!
No li bastaren dos dies per fer-li sa pell.

Com el Rei ho sabé, perque no donàs mal viure a sa dona, el desterra a Maó.
Però sa dona al punt no pogué estar pus, de tant que l’enyorava. I a la fi digué:
– Ja sé què faré. Me’n vaig a ca’l Rei; de cop-descuit li prenc sa mula millor d’es cotxo, la me’n men dins es pinar de Son Serra d’Artà, que no té fi; i la hi deix fermada llargueta, que puga pasturar així mateix. El Rei la farà cercar; ses darreres que tendran d’anar a Son Serra. Jo llavò hi aniré a dir-li que En Pere meu la trobaria; el farà venir, i així tornarem estar plegats, que a posta mos casàrem per estar-hi.

Així com la s’havia pensada, la va fer, i va endevinar: tots es criats del Rei cerca qui cerca sa mula, uns p’es pla, ets altres per la muntanya; mai anaren a pensar que de Ciutat se fos espitxada a Son Serra d’Artà.
Sa dona d’En Pere aleshores se presenta an el Rei i li diu:

– Senyor Rei, En Pere meu li trobaria sa mula.

– Ell trobar sa mula? Si fos una botella d’aigordent, ja ho crec!

– Senyor Rei, li dic que li trobaria sa mula. Que em tirin d’una passa si no la hi troba! Si és un endevinador de primera!
El Rei, veent que sa mula no compareixia, l’envia a demanar de Maó, an En Pere, perque endevinàs on era aquell animal.
Com l’homo sentí el recaldo, encara que estigués content així mateix de tornar, pujava més es retgiró que s’alegria; perque deia ell:

– ¿Però qui dimoni m’ha fet a mi endevinador?

En devia tenir poques, de feines, es qui m’ha posat aquest barret davant el Rei! Si no em costa sa pell, no serà res!
Mentres tant, l’afiquen dins sa barca, i cap a Mallorca falta gent.

Es mariners el se cuidaven a menjar amb sa vista i ell més de mig empipat veent que tots ets uis l’afitoraven, arribà a dir:
– ¿Que m’heu afinada cap puça?

Es mariners no gosaven a tornar-li ses pilotes en es joc; perque lo que ells deien entre si mateixos:
– Alerta mosques! Que Déu sap lo que és capaç de fer aquest homo, quant el Rei que és el Rei, l’envia a demanar perquè endevín.

Es patró no va tenir tanta feredat, i li volgué fer una prova.
Se posa una fuia de tabac ben estreta dins sa mà; se’n va an En Pere, i li diu, mostrant-li es puny:

-Veiam si sou bo per endevinar! Endevinau-me què tenc aquí dins!

– ¿Vos voleu fer trons, vós? ¿Que no trobau que hi estic atabacat que basta, i encara vendreu a atabacar-me més?

– El dimoni sou! Sí que ho és tabac lo que hi tenc! Sí que ho heu endevinat!
I li mostra sa fuia, tot astorat; però encara hi romangué més En Pere, de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella endevinada.

Arriben a Mallorca. Sa dona ja va esser en es moll. Tot d’una s’aferra p’es coll an En Pere, i li diu a s’oreia:
-Sa mula és dins es pinar de Son Serra; som jo que la hi he amagada.

Ja hi havia es criats del Rei que esperaven En Pere, i d’allà mateix el se’n varen menar.

I el Rei diu:

– Hala, Pere, veiam on és sa mula!

En Pere es posa a pensar gratant-se es clotell, i un cortesà li diu:
– ¿No saps tu que davant el Rei no se graten?
– Idò si no em puc gratar, no sabré endevinar.
– Idò grate’t, mal t’arregussis sa pell!
En Pere se pegà un parei de gratades que feien solc, i llavò diu:
– ¿Sa mula on és?… ¿I on pot esser aquesta pècora!… ¿saps on serà?… Ja ho veig, on serà… Dins es pinar de Son Serra d’Artà.
Hi van es criats del Rei, i ja ho crec que la hi trobaren fermada, pastura qui pastura.
El Rei quedà tan content i agraït, que donà un bon grapat de dobletes de sis lliures a sa dona, que era més bona guardadora, i a ell el fa romandre a la casa per endevinar lo que fos necessari.
L’homo estava a ca’l Rei, ben menjat i ben begut; però no li deixaven tenir cap dobler perque no en fes de ses seves per dins tabernes i xibius.
D’es cap de temps, a la Reina li descompareix un anell tot d’or i diamants, s’anell de ses noviances.
Tres criats le hi havien fet sauvatge.
Tothom cuidà a caure mort cercant s’anell, i enlloc el podien trobar.
El Rei a la fi se pega un esclafit su’s mig d’es front, i diu:
-Oh bèstia de mi! ¿tenim un enedevinador en casa, com En Pere, i no mos ne servim?
El crida tot d’una i li diu:
– Ja veus sa tribulació que hi ha dins aquesta casa amb aquest bo d’anell, que el dimoni que el trob. Tu que ets es nostro endevinador, és hora que tregues s’estam, i mos diguis on és. Si dins tres dies no ho has endevinat, fora cap i coll.
En Pere amb aquesta descàrrega quedà sense polsos, més blanc que la paret. Llavò rompé amb un sens fi de carretades de llamps i pestes contra tots els qui l’havien fet endevinador i contra ell mateix perque havia consentit a passar-hi.
Mentrestant, el posen en capella, i aquí ja deixà ses flastomies i asperges, i es seus uis tornaren dues fonts.
I heu de creure i pensar que es primer dia un d’aquells criats que havien robat s’anell, li hagué de dur es menjar.
A migdia, En Pere pegà quatre bocinades; es vespre no volgué tastar res. Quan es criat se’n duia es sopar, En Pere va dir:
-Oh gloriós Sant Brun!
de tres, ja en tenim un!
Es criat ho va prendre per ell, sense pensar que lo que En Pere tenia, era un dia de capella passat; i es criat se’n va corrents a contar-ho an ets altres, que digueren:
-No hi ha remei! T’ha aglapit, aquest dimoni!
Lo endemà toca a un d’aquells dos dur es dinar a En Pere, que només pegà quatre bocinades es migdia, i es vespre no volgué tastar res, sinó que mentres es criat se n’ho tornava, va dir:
– Oh Sant Brun gloriós!
des tres ja en tenim dos!
No vos dic res amb aquesta si se va encendre sa coa de paia d’es criat, i ben encesa. Se’n va corrents a contar-ho an ets altres; i vos assegur que los entraren unes torçons de ventre que no eren tot berbes, i no feien més que dir:
-Estam perduts!… està fet de noltros!… mal llamp s’anell!
Lo endemà tocà a s’altre criat, dur es menjar an En Pere.
El pobre només pegà una espipellada a migdia, i es vespre, què havia de voler tastar res!
I es criat se’n tornava es sopar, i ell va dir, exhalant un gros gemec:
– Valeu-me, Santa Ainès!
ja los tenim tots tres!
Ja ho crec que es criat se donà per entès: de l’esglai que va agafar, lo que duia en ses mans li va caure, i se va fer benes. També seria caigut ell si no té eima d’aferrar-se per sa paret.
Així com pogué, se’n va a cercar ets altres dos; i, com prou hagueren flastomat, maleït i plorat, una hora antes de s’auba, se n’entren dins sa presó; se tiren de genoions an es peus d’En Pere, amb un singlot que casi no los deixava parlar; i amb tot secret li diuen:
– És ver que som noltros que robàrem s’anell. Tenguérem aquesta mala hora. Ho veim, que mereixem la mort; però compatiu-vos de ses nostres dones i d’es nostros infants, que són innocents! No los tireu dins s’afronta i sa misèria! Velt’aquí, a s’anell! Demanau-mos qualsevol cosa, sols que no mos destapeu!
En Pere, davant aquella passada, se creia somiar; no hi poria donar volta, que allò fos ver. Se paupava es cos per veure si vertaderament estava despert o somiava; i se mirava aquells tot espantolat, fins que a la fi diu:
– No res, duis-me una oca de ses d’es jardí.
Li duen s’oca, agafa s’anell, le hi fica dins sa boca, s’animal el s’envia.
– Ara, tornau-la-vos-ne allà mateix on l’heu trobada; i no tengueu ànsia de res: tot s’arreglarà.
Sol sortint, En Pere demana per parlar amb el Rei.
El Rei s’hi presenta i diu:
– ¿Què és? ¿que ho has afinat, o t’hem de matar?
– No serà ver, no, que em mateu. Ho he afinat!
– ¿I aquesta m’és vera? ¿tu saps on és s’anell?
– Vaja si ho sé! Dins es gavatx d’una oca d’es jardí, és s’anell. Degué caure a la Reina, i s’animalet el trobà i el s’engolí.
– ¿Què me dius?
– Lo que sent.
– ¿I quina és aquest dimoni d’oca?
– Que les me presentin totes i le hi diré.
Li anaren presentant d’en una en una totes ses oques, i En Pere los paupava es gavatx.
Arriba la que li havien fet enviar s’anell, i En Pere diu:
– Aquesta és.
El Rei li fa obrir es gavatx, i ja ho crec que hi va esser, s’anell dedins.
Tothom romangué amb sos cabeis drets, i el Rei més que tots.
Fa treure En Pere de sa presó, el nombra s’endevinador major de tot es reinat, i envia a sa dona un sarró ben ple de durets d’or.
Amb aquells cops de lliura En Pere entrà un poc en si; i encara que estigués ben menjat i ben begut, enyorava sa dona, ets infants i ca-seva; i feia es cuc de s’oreia malalt an el Rei demanat-li que le hi deixàs anar.
El Rei no hi poria consentir que se n’anàs, perque deia:
– ¿Com ho faria sense un endevinador com tu?
Vaja, lleva-t’ho d’es cap! no tenguis ànsia de sa dona ni d’ets al·lots! Deixa-los fer per compte meu!
Un dia que En Pere li havia feta sa grèmola fort perque el deixàs fugir, el Rei el se’n mena a caçar, i diu entre si mateix:
– Ara n’hi he de fer una, veiam si també m’ho endevinarà! Ja serà el dimoni, si la m’endevina!
Se posa d’amagat un gri dins sa mà, estreny, se’n va an En Pere, i li diu presentant-li es puny ben estret:
– Hala, Pere, si endevines lo que tenc aquí dins!
Si ho endevines, te’n vas a ca-teva.
An En Pere allò li pegà de sorpresa i, poc per berbes que estava, li va caure ben avall.
D’es cap d’una estona, amb una careta ben trista, ben trista, exclamà:
– Ah pobre Gri!
Pobre de mi!
Que estàs en ses mans del Rei
i no pots fugir!
En Pere s’ho deia a si mateix, perquè era En Pere Gri, però el Rei ho va prendre per s’altre vent; i, eixamplant sa mà, digué tot esglaiat:
– Sí que ho és un gri! El dimoni ets per endevinar! Te’n pots anar en voler!… i, en haver de mester res, vine a sa casa.
En Pere estava amb sos cabeis drets de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella altra endevinada.
Se n’anà a ca-seva més content que un Pasco, i p’es camí féu sa promesa d’esclafar es morros an es primer que li tornàs parlar d’endevinar res.
No n’hi hagué cap que s’hi atansàs.
¿I què me’n direu?
Ell amb sa dona i ets infants, cuidant-se de lo seu, sense voler sebre pus qui l’havia encalçada, sense fer mai més xicotines a borratxel·los, botelles ni brocals, va viure una mala fi de temps, fins que se n’anà a veure Sant Pere.
I qui no ho creu, que ho vaja a cercar.