| LLENGUA O DIALECTE? CATALÀ O MALLORQUÍ? (Francesc de Borja Moll, 1978)
Fragments
(…)” No crec que hi hagi ningú a les nostres illes que cregui que els illencs parlam tres o quatre llengües diferents. Un menorquí ve a Mallorca o va a Eivissa i s’entén perfectament amb els nadius d’aquestes illes, i això mateix succeeix a un mallorquí o un eivissenc que vagi a Menorca. Això és una prova clara de la identitat de llengua entre les illes: a totes tres es parla el mateix idioma. És ver que a cada illa hi ha un cert nombre de paraules especials, que no es troben normalment a les altres; però unes quantes dotzenes de paraules diferents, dins un conjunt de molts de mils, no determinen una diferència d’idioma, sinó de dialecte.
(…)” El mallorquí i el menorquí i l’eivissenc, què són? Idiomes o dialectes? (…)Són totes dues coses; i no solament els nostres parlars insulars, sinó tots els del món. Entre llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot sistema natural de parlar és, al mateix temps, llengua i dialecte: és llengua si es considera com un sistema de signes orals d’evolució històrica ben caracteritzada, en relació a un altre sistema que té característiques essencialment diferenciadores; és dialecte si es considera com un sistema de signes orals que no es distingeix sinó accidentalment d’un altre, amb el qual, per tant, forma una mateixa llengua o idioma. Així podem dir, per exemple, que el castellà de Burgos és una llengua si es compara amb el francès de Bordeus o de Lyon, però és un dialecte si es compara amb el castellà que es parla a Santander o a Cuenca. Anàlogament, el mallorquí és una llengua si el miram en relació al castellà, al francès o a l’italià, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al gironí o al valencià”.
(…)”És l’opinió de tots els filòlegs, no sols catalans, sinó castellans i estrangers coneixedors de la nostra llengua. La categoria d’idioma atribuïda al català, i la identitat idiomàtica de les tres branques principals (Catalunya, València i les Balears), són proclamades de fa molts d’anys per l’Acadèmia Espanyola de la Llengua quan declara: «La lengua castellana no ha prevalecido sobre la de los otros pueblos que habitan la Península Ibérica, puesto que así los portugueses, que forman un Estado aparte, como los vascongados y los pueblos que hablan el catalàn o alguna de sus variedades (Cataluna, Valencia y las Islas Baleares), conservan su propio lenguaje y lo cultivan literariamente».
(…)”Així, doncs, queda clar que el dialecte no és un sub-idioma, inferior en dignitat a l’idioma, sinó la forma especial que l’idioma té en una àrea geogràfica determinada. I els subdialectes no són dialectes inferiors, sinó varietats d’un mateix dialecte. I també dins el mallorquí hi ha varietats d’aquestes, ben definides, com el pollencí, el solleric, el felanitxer, etc, però totes són «mallorquí»; i pel fet d’esser mallorquí, totes són català.
Tots els idiomes tenen diversitat de paraules o de formes, segons les diferents regions on són parlats. Això, referit al castellà, per exemple, molta gent no ho sap, perquè ha après el castellà a l’escola i per la lectura, i s’ha acostumat a considerar d’ús general totes les paraules que llegeix. Molts s’estranyaran si dic —i és la pura veritat— que el castellà o espanyol parlat és un conjunt de dialectes, cada un dels quals té particularitats pròpies: el burgalès, el toledà, el santanderí, el sevillà, etc, són altres tants dialectes que, tots plegats, formen la llengua castellana.
Els mallorquins que han après el castellà a l’escola se pensen que entenen bé del tot aqueixa llengua. Es una il·lusió: van ben errats. Només entenem una part del lèxic espanyol: aquella que és més general i que surt cada dia en els diaris o en les converses televisives. Però si ens posam a llegir autors castellans autèntics i de fibra literària, hi trobarem centenars de paraules que ignoràvem.
La gent que opina sobre la llengua i dialecte sense tenir una preparació adequada, se fixa sobretot —quasi exclusivament— en el lèxic: en les paraules aïllades. A Mallorca, els fanàtics del «mallorquí-i-res-més-que-mallorquí» diuen que usant les paraules gos i gat deixarem de parlar mallorquí, perquè a Mallorca el gos es diu ca i el gat es diu moix. En primer lloc, no tenim cap necessitat ni obligació de dir gos i gat. Però seguint aquell criteri tan simplista, podríem proclamar l’existència d’una llengua diferent per a cada ciutat o vila, perquè totes tenen paraules pròpies, només usades en aquella localitat. Anau a Sóller, i hi sentireu mots com babaiana o aubaïna i altres que només se senten a dir entre sollerics. I per altra banda, el mot gat és ben mallorquí, com ho demostra el fet de trobar-lo en una partida de locucions i refranys ben arrelats a Mallorca: «El refuava com un gat sa rata»; «De gat a gat no hi ha més que arpades»; «Qui no té més que un gat, amb aquell se combat»; etc.
És que les paraules com a tals, el simple lèxic, tenen dins l’idioma una importància molt relativa. No parlam amb paraules aïllades, sinó amb frases, amb tota una estructura mental i formal que està per damunt de les paraules totes soles. (…)Això vol dir que una llengua no és una col·lecció de paraules, sinó que és un sistema, una estructura complexa.
I vos puc assegurar que podríem fer llistes de mil, de tres mil, de deu mil paraules, que resultarien idèntiques en el llenguatge de les Illes i en el de Catalunya. Què vol dir això? Que el mallorquí (o menorquí o eivissenc) i el català són una mateixa llengua. (…) són mils i mils les paraules que en qualsevol aspecte presenten diferències amb el castellà i una absoluta identitat entre el català i el mallorquí.
Davant aquests fets, rigorosament comprovats, és superflu demanar si és justificat el nom de català aplicat a la llengua de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa. La resposta lògica, científica i lliure d’apassionaments, és l’afirmativa. Si el mallorquí, el menorquí i l’eivissenc formen un conjunt que s’identifica amb el parlar de Catalunya i que prové del fet d’haver-nos duit aquesta llengua els repobladors catalans, el nom de l’idioma és «català», tan justificat com ho és el de «castellà» aplicat a l’espanyol de Ciudad Real, de Granada, de l’Argentina i de Mèxic, perquè Castella la Vella va ser el nucli impulsor de la Reconquista que propagà la seva llengua a l’Espanya meridional i a l’Amèrica espanyola.
Així com un escriptor de Cuba o de Guatemala no diu que escriu en cubà ni en guatemaltec, sinó en castellà o espanyol, i un periòdic del Canadà no s’escriu en una cosa que es digui «canadenc», sinó en francès o en anglès, un literat mallorquí pot ben dir que escriu en català. És clar que, si l’interessa que se sàpiga que escriu en llenguatge col·loquial o familiar de Mallorca, de Menorca o d’Eivissa, pot dir amb tota veritat que escriu en mallorquí, en menorquí o en eivissenc, així com els Quintero a vegades escrivien comèdies en andalús.
Efectivament, és important distingir entre llengua popular o col·loquial i llengua literària o de cultura. En escriure una rondalla de la pagesia, una comèdia d’ambient local o popular, és molt raonable usar el llenguatge planer de la conversa familiar. Ja se suposa que aquesta classe d’escrits no circularan fora de l’illa i que l’autor té la intenció de representar fidelment la forma local de parlar. Però en escriure un article polític o científic, un treball d’assaig o una novel·la, un poema o altra composició destinada a un àmbit de difusió més ample que el regional, és de sentit comú que s’adopti el llenguatge literari, lliure de localismes i adequat a la normativa gramatical. No per això l’escrit deixarà de ser mallorquí o eivissenc; serà mallorquí culte o eivissenc culte; serà català en el sentit ample, idiomàtic, d’aquest nom.
Aquesta distinció entre llengua popular i llengua literària és una necessitat que tenen resolta tots els països culturalitzats. Un alemany d’Hamburg i un de Munich, parlant cada un el seu propi dialecte local —molt diferent un de l’altre—, s’entenen, així mateix; però quan escriuen per al públic, o sia, quan el seu parlar ha de servir per a comunicar-se amb els alemanys de totes les lànder o regions —que tenen cada una el seu dialecte—, el periodista o professor o novel·lista hamburguès i el muniquès escriuen d’una manera uniforme, segons les normes que han après a l’escola, i així no hi ha dificultats per als lectors, sia quina sia la regió a la qual pertanyin. Dins Espanya passa això mateix: bé són diferents la pronúncia i el lèxic dels naturals de Màlaga i dels de Santander; però els periòdics malaguenys i els santanderins surten escrits en un castellà marcadament uniforme, normal per a tot espanyol que hagi anat a una escola.
Aquí radica el punt important: a l’escola. Per l’escolarització hem après d’escriure en castellà d’una manera uniforme, segons unes normes que els acadèmics i pedagogs de l’idioma han considerat les més adequades per a arribar a unificar-lo en els aspectes més propensos a la diversificació dialectal. Però com que en aquestes illes no hem tengut organitzada l’ensenyança de la nostra pròpia llengua, prenem com a normal el dialecte de cadascú; i ho és, per a la vida familiar, però no per a la vida cultural, per a la literatura o el periodisme.
Ara imaginau-vos que en periòdics i revistes i llibres científics els andalusos s’encaparrotassin a no subjectar-se a normes acadèmiques i escriguessin així com els surt de la boca, amb els güeno i els Jozú, «lo do conejo iguale», «mariana gorveremo» i altres dialectalismes que escoltats resulten graciosos, però escrits són totalment grotescs!
Els pobles salvatges no tenen gramàtica normativa, ni en necessiten. La seva comunicació és purament oral. Però els pobles civilitzats, que fan ús del llenguatge escrit, tots tenen una normativa que facilita les seves relacions i els permet participar en comú dels avantatges de la premsa, del llibre tècnic i de la literatura. I aquests beneficis s’aconsegueixen per una forma de llenguatge més o manco unificada, que és la llengua apresa a les escoles.
Tots els idiomes de cultura presenten divergències entre la llengua parlada o col·loquial i la llengua escrita, sobretot la literària. Això és inevitable, per una raó molt senzilla: el llenguatge parlat a una comarca presenta sempre diferències respecte del que es parla a les altres comarques (allunyades o veïnades); si en escriure per al públic cadascú escrigués exactament tal com parla en el seu poble, hi hauria tantes maneres d’escriure com pobles o comarques, i un diari de Valladolid seria difícil d’entendre per un lector de Múrcia o de Sevilla.
La missió de la llengua literària és reduir tant com sigui possible les divergències locals o regionals, de manera que un llibre o periòdic escrit a Salamanca pugui ésser llegit còmodament per la gent de Guadalajara o d’Almeria. En el nostre cas, adaptar-nos a una llengua literària significa que puguem llegir còmodament allò que escriu un català, i que els catalans trobin la mateixa comoditat en llegir els escrits d’un mallorquí o d’un eivissenc.
Concretem un poc més. Molts es pensen que aprendre català a l’escola significa renunciar a les paraules mallorquines que no s’usen a Catalunya i substituir-les per les del Principat. Aquesta creença és falsa. No hi ha cap gramàtica que mani dir gos ni gat ni noi en lloc de ca i moix i al·lot. Com hi podríem renunciar en nom del català, si ca i moix i al·lot són paraules completament catalanes? A Catalunya han estat substituïdes, parcialment, per unes altres, però continuen essent tan catalanes com abans. En el diccionari de Pompeu Fabra, que molts se pensen que exclou totes les paraules mallorquines no usades a Catalunya, hi trobareu els mots ca, moix, nin, etc (…).
Totes les paraules d’una comarca, si no són barbarismes innecessaris o deformacions incorrectes, tenen dret a ésser usades en la llengua literària, encara que en la col·loquial siguin pròpies de regions perifèriques o distintes del català central. Va ben errat el qui es pensi que a Catalunya tothom parla de la mateixa manera; allà, com a tot el món, hi ha moltes maneres diferents d’anomenar certes coses. Un literat català pot emprar ben legítimament mots lleidatans i no barcelonins, com espill en lloc de mirall, xic en lloc de nen, moixó en lloc de aucell, muricec en lloc de rata-pinyada, follí en lloc de sutja, etc. Per la mateixa raó, un mallorquí o menorquí pot usar mots com esclata-sang, espira, fadrí, jugueta, en lloc de rovelló, espurna, solter, joguina. I en el nostre mateix territori insular trobam a diversos pobles paraules distintes per a un mateix concepte, i totes poden ésser usades literàriament pels qui les diuen de naixença o pels qui les han apreses d’aquells; per exemple, papallona, papalló i babaiana; pèsol, xítxero i estiragassó; fesol i guixo; arracades i anelletes; muscle i espatla; greixonera i tià; pitxer i cadaf; cossigolles i còssigues i cassogues; jugueta i jugueroi; etc, etc.
Si de les paraules o lèxic passam a la morfologia verbal, veim que les gramàtiques catalanes que s’usen a Mallorca ensenyen d’emprar les nostres formes cant en lloc de canto, i cantam i cantau en lloc de cantem i canteu. I els catalans no se’n queixen, perquè les formes cant, cantam i cantau són justament les catalanes clàssiques, que nosaltres conservam i ells han perdut.
Una de les coses que més retreuen els anticatalanistes baleàrics és que usem els articles el i la en lloc de es i sa. Hi ha molta gent que no sap aportar cap més detall que aquest per dir que no s’ensenya mallorquí sinó català. Convé parlar-ne un poc, d’aquest punt.
De tot d’una he d’advertir que un detallet com aquest, entre mils d’altres en què el català continental i el mallorquí coincideixen, no significa absolutament res; i més poc significa si tenim en compte que es i sa són articles tan catalans com el i la, i que encara són emprats a la Costa Brava catalana, i que els pollencins usen eu i la des de sempre sense deixar d’esser mallorquins. En segon lloc, vull fer notar que l’article el i la és molt usat a tot Mallorca, a Menorca i a Eivissa, en una llarga sèrie de paraules com el rei, la reina, el papa, el Bon Jesús, la Mare de Déu, el dimoni, les ànimes, les Verges, la Puríssima, la Sala, la Seu, la mar, la terra etc, i en una multitud de locucions: a la llarga, a les bones, a les males, a la bona de Déu, vestit a l’ampla, a les fosques, a la fotrenca, etc. Per tant, estendre l’ús de el i la a tots els mots no significa més que eixamplar l’ús d’unes formes que en el llenguatge insular ja estam acostumats a emprar, i per tant, no ens crea cap problema de comprensió.
Per altra banda, la substitució de es i sa per el i la en l’escriptura no és una imposició de cap gramàtic, sinó que és un ús i costum a les nostres illes des de sempre, del segle XIII fins al XIX, en els documents notarials, municipals i de tot orde, i en les obres literàries que no fossin de to vulgar. Això vol dir que existeix aquí una tradició constant, des de sempre, de posar el i la quan s’escriuen documents o obra literària. El qui diu que això és una imposició dels gramàtics moderns, demostra no haver vist mai cap document antic i fa una ofensa a tots els notaris, escrivans i lletraferits que han existit a Mallorca i a les altres illes d’ençà que el rei En Jaume i els seus successors les van repoblar «de bona gent catalana», com deia el cronista Ramon Muntaner.
Vull sortir a camí a una possible objecció. Tant en el País Valencià com a Mallorca, existeix una massa de públic que es resisteix a admetre el nom de «català» perquè creu que hi ha el perill d’imperialisme o d’un predomini de Barcelona o català central sobre el de les Illes. Aquest recel existeix, i la consegüent antipatia contra els catalans; però la meva convicció, després de més de cinquanta anys de tractar amb intel·lectuals i gramàtics de Catalunya, és que tal recel és injustificat.
La normalització de la nostra llengua literària s’ha fet, efectivament, des de Barcelona. Això és lògic i normal, pel fet d’esser el català central el dialecte més estès i per ser Barcelona el centre de gravitació de la vida intel·lectual i literària de tot el país on es parla la nostra llengua. Les normes per a formar la llengua literària no surten ni dels pagesos, ni dels menestrals, ni dels metges, ni dels missèrs ni dels astrònoms: surten dels lingüistes i dels literats, o sia, dels qui tenen una preparació especial i una necessitat professional de disposar d’unes regles per a emprar l’idioma en una forma adequada a les conveniències culturals. I aquesta classe de gent sol habitar a les capitals on hi ha centres universitaris i vida intel·lectual que permet l’organització de càtedres i acadèmies. Observau que la normalització del castellà s’ha fet des de Madrid, i la del francès des de París, Això no vol dir que fora de les grans ciutats no hi hagi gent preparada i competent per a opinar en qüestions del llenguatge; però aquestes persones solen ésser representants o corresponsals de les corporacions i centres d’estudi radicats en aquelles capitals.
La reforma normalitzadora dirigida per Pompeu Fabra se va fer amb moderació i respectant moltes variants dialectals no barcelonines. Respectaren, per exemple, la pronúncia diferenciada de la a i la e àtones (casa/cases) i la de la b i la v(cavall/cabell, acabar/travar), que en barceloní no es distingeixen; i en la flexió verbal, tot donant preferència a les formes de subjuntiu en -/ (que surt/, que surt/s, que surt/n), ningú no ha recusat les formes en -a es -en (que surta, que surtes, que surten). S’han admès en el diccionari normatiu moltes paraules que en l’ús col·loquial són pròpies de les nostres Illes [capell, eguinar, copinya, esclata-sang, greixonera, escarada, espira…). He intervingut a les sessions de l’Institut d’Estudis Catalans amb propostes de reconèixer com a vàlides formes baleàriques com cantam cantau al costat de cantem canteu, i com jo som al costat de jo soc, i han estat acceptades sense cap dificultat.
Com a mostra de la inconsciència amb què obren els maniàtics del «mallorquí sí» i «català no», citaré el cas d’un bon senyor que va publicar una glosada de més de 100 versos que acabava així:
En Mallorquí popular
he escrit jo aquests versos,
modos de veure diversos
podran donar que pensar.
No hi fic res de català
perquè no vaig de coverbos.
Per curiositat, vaig rellegir tota la glosada mirant mot per mot quina paraula no seria catalana, i vaig veure que no n’hi havia ni una que no ho fos o que no hagués estat usada per «catalans de Catalunya». De manera que l’autor no va necessitar «ficar-hi» res que no fos mallorquí, i el seu llenguatge va coincidir exactament amb el de qualsevol català. L’únic mot que no sol usar se en el continent era el darrer de la glosada: coverbos. Quin èxit! Compondre més de cent versos amb la pretensió de «no ficar-hi» res de català, i sortir-li completament catalans!
Francesc de Borja Moll.- Lliçó inaugural dels cursos de llengua catalana 1978 – 79
1- Hi ha diferències entre els parlars de Mallorca, Menorca i Eivissa? De quin tipus? Significa això que a les tres illes es parlen tres idiomes diferents?
2- Què diu el diccionari de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua a la seva darrera edició respecte del mallorquí? (teniu en compte que es tractra d’un text escrit el 1978)
3- Com defineix el dialecte Francesc de B. Moll? .
4- Totes les llengües tenen dialectes o només el català? Què diu Francesc de B Moll referint-se al castellà? Quin castellà aprenen els mallorquins a l’escola?
5- Com rebat Francesc de B Moll la idea dels qui no accepten la unitat de la llengua catalana, fixant-se en algunes diferències de lèxic entre els distints dialectes?
6- Quina explicació dona F de B Moll per distingir llengua popular (o col.loquial) de llengua literària (o culta)?
7- Què és la llengua estàndard? Aprendre l’estàndard a l’escola significa renunciar a paraules del nostre dialecte que en altres llocs de parla catalana hagin estat substituïdes per d’altres de sinònimes?
8- Des d’on s’ha elaborat l’estàndad català? Significa això que no s’han tingut en compte els diferents dialectes? |
