La lírica trobadoresca s’inicia a les corts feudals occitanes al segle XII i aconsegueix en poc temps un gran prestigi a la resta de corts europees. Podem definir els trobadors com els primers autors medievals que, a Europa,  conreen una poesia culta en llengua vulgar. La llengua que fan servir aquests poetes és el provençal, llengua artificiosa que no s’ajusta a cap dialecte occità (és un dialecte específic per a la poesia).

Els trobadors catalans fan servir també el provençal  com a llengua per a la poesia. Els motius que provoquen aquest fet són bàsicament els següents:

• Gran prestigi de la lírica trobadoresca occitana.
• Proximitat geogràfica.
• Llaços polítics Provença-Catalunya.
• Semblança de la llengua provençal amb la catalana.

El paper del trobador ( i també el del joglar) a la societat medieval es justifica pels llargs intervals d’oci  que es produïen a les corts feudals. Les diferències bàsiques que hi havia entre ambdós personatges són les següents:

• Els joglars són de procedència humil, desvergonyits i exercien una funció de diversió (com els bufons): feien acrobàcies, ensinistraven animals, feien mim, ballaven… Els trobadors, en canvi, es professionalitzaven en els medis aristocràtics.
• Els joglars difonien (a part de les composicions dels trobadors) una literatura oral, de divulgació oral, en català, que s’ha perdut. Els trobadors, en canvi, no eren transmissors sinó autors de les seves composicions (lletra i música). Alguns trobadors tenien joglars fixos per cantar les seves composicions.

Hi havia dos tipus de joglars; els de lírica (més refinats i cultes; cantaven les composicions dels trobadors) i els de gesta (recitaven epopeies de memòria).

Es conserven actualment 2.542 composicions de trobadors. Es tracta majoritàriament de composicions molt treballades que posen de manifest la professionalitat dels seus autors.

És el codi amorós que els trobadors desenvolupen en les seves composicions.

Els amors dels trobadors sempre eren adúlters: s’adreçaven a una dona casada i de posició social més elevada. Aquests dos fets convertien el seu amor en impossible.

El fin’amors de què parlen els trobadors és un amor espiritualitzat (enfront de l’amor físic o sexual: “falsa amor”). Com més gran sigui la “mesura” del trobador en relació a la seva dama, més valuós serà considerat el seu amor perquè serà més difícil de mantenir. La “distància” és indispensable perquè l’amor del trobador pugui perpetuar-se.

La relació amorosa entre el trobador i la dama és un clar reflex de la societat feudal: és una relació de vassallatge entre l’enamorat i una dama inaccessible.

Els principals personatges al voltant dels quals gira l’amor cortès són els següents:

• Hom: Vassall/trobador.
• Midons o Domina (meus dominus: el meu senyor): És una dona noble, casada (sovint l’esposa del senyor feudal del trobador). La seva relació amorosa amb l’Hom és plantejada fora del matrinoni. És una dona llunyana, de difícil accés: és un ésser superior però no angèlica, sinó carregada de sensualitat. L’Hom s’hi adreça a traves del senyal.
• Gilós: Marit gelós.
• Lausengiers: Envejosos que descobreixen els amants al gilós.
• Guaita: Amic del trobador que vigila que no arribi el gilós mentre els amants passen la nit junts. Els avisa quan surt el sol perquè se separin.

Les relacions entre el trobador i la dama no solen passar de ser un joc galant i de tribut a la bellesa i a la noblesa d’ella (amor platònic), per bé que hi ha algunes excepcions (casos en què els poemes encobrien un adulteri real).

1. Cançó: La temàtica és amorosa o de lloança de la dama. Consta de cinc a set estrofes amb tornada (estrofa final més curta que conclou i que conté, sovint, el senyal de la dama). Té melodia pròpia.
2. Sirventès: La seva intenció és de sàtira moral i política. Els temes principals que sol tractar són: l’atac personal, l’odi, la ira, la repressió moralitzadora, l’exposició d’idees polítiques, la crítica o la burla d’altres trobadors o de joglars que desafinen… Com que els temes que tracta són d’actualitat, els poemes es realitzen de manera molt ràpida, aprofitant la melodia d’una cançó coneguda i fàcil de recordar.
3. Plany: Lament per la mort d’algú. Lloança del mort.
4. Tençó: Debat lliure entre dos trobadors.
5. Pastorel·la: Diàleg amorós entre un cavaller i una pastora que vigila el ramat.
6. Alba: Parla de la tristesa dels dos enamorats que han de separar-se, avisats pel guaita, quan surt el sol després d’haver passat la nit junts.
7. Dansa i balada: Cançons per a cor i solista, aptes per al ball.

1. Trobar leu: Poesia senzilla, planera, lleugera i emotiva. Popularitzant, a l’abast de tot l’auditori.
2. Trobar clus: Presenta una cercada complicació en el sentit de les paraules. Críptic, tancat.
3. Trobar ric: Basat en la bellesa i en la sonoritat de les paraules, més enllà del significat (preciosista en la forma).

1. Guillem de Berguedà (segle XII):

Noble poderós que va tenir una vida agitada i plena de violència.

Quant a la seva obra, en podem destacar especialmente els sirventesos, en els quals expressa un fort sentiment d’odi envers l’enemic, per adreçar-se al qual no rebutja l’insult més obscè i dur. Són molt coneguts els atacs que adreçà al marquès de Mataplana i al Bisbe d’Urgell.

Usa un llenguatge ple d’enginy i ironia, que cerca la complicitat de l’oient mitjançant la ridiculització del personatge odiat.

2. Cerverí de Girona (segle XIII):

 Pseudònim de Guillem de Cervera. És un trobador dels últims temps de l’amor cortès i és considerat, juntament amb Ramon Llull, el gran autor del segle XIII.

Les principals diferències que el distancien dels altres trobadors del segle XIII són:

1. Lluny del món feudal, està integrat a la cort dels reis d’Aragó amb sou.
2. No és un poeta servil o adulador per sistema. És relativament independent a nivell moral i fidel a la justícia i a la veritat. A vegades, fins i tot, diu coses que no devien agradar gaire als seus protectors: Deixau-me estar, senyor, que faig versos…
3. El to que fa servir en els seus poemes és personal, íntim i eminentment subjectiu. Ens expressa de manera més humana i més tendra la relació dels amants.

Pel que fa a la forma, aprofundeix en l’estil del trobar ric.

3.  Altres trobadors:

Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Alfons el Cast, Bernat de Ventadorn, Peire Vidal…

Tweet

L’Edat Mitjana comença amb la caiguda de l’Imperi Romà (476) i acaba amb la caiguda de l’Imperi Bizantí (1453) i amb el Descobriment d’Amèrica (1492).

Aquest període històric s’estructura en dues grans etapes:

1. Alta Edat Mitjana (segles V-XII): És el període en què es configura el feudalisme a la major part de l’Occident europeu. Pel que fa a la cultura, els principals elements que la caracteritzen són:
2. Es difon l’art romànic.
3. La cultura es reclou als monestirs.
4. La literatura encara es fa en llatí.

    2.    Baixa Edat Mitjana (segles XIII- XV):

1. Es generalitza l’art gòtic.
2. Les universitats i les corts esdevenen centres de cultura com a conseqüència del ressorgiment de les ciutats i del comerç.
3. La literatura ja s’escriu en llengües romanç.

          El feudalisme és l’estructura social que caracteritza l’Edat Mitjana. L’economia en què es basa és de tipus agrari. Amb la caiguda de l’Imperi Romà, es produeix una desmembració de l’Estat que provoca, a la llarga, la pràctica desaparició del comerç. Aquest fet, que genera inseguretat, fa que l’únic valor que es mantengui sigui la possessió de la terra: no té sentit produir excedents perquè no es poden fer intercanvis comercials. La terra serà, per tant, la principal font de poder.

Els senyors feudals reuniran en les seves mans tant el domini sobre la terra com sobre els homes que la treballen sota la seva protecció. L’estructura jeràrquica de la societat feudal és de tipus piramidal:

Els Reis i els Papes, sense el  suport  d’ una  estructura estatal, no poden controlar tots els    territoris que haurien d’administrar. Necessiten l’ajuda militar de la noblesa. A canvi, cedeixen en feu alguns territoris als nobles i cavallers i, d’aquesta manera, esdevenen els seus vassalls . El vassall deu al seu senyor: ajuda, obediència, consell i una part de la collita. El senyor, en canvi, deu al vassall protecció.

Els ducs, els comtes, els marquesos i els bisbes, a la vegada, subinfeuden a altres nobles (vescomtes, barons i cavallers), que d’aquesta manera esdevenen vassalls seus.

Com que cada vassall només reconeix el poder del senyor a qui ret vassallatge, el poder del rei està tan allunyat de la base social i té tants d’intermediaris que tendeix a atenuar-se i a esdevenir merament nominal. Aquest fet tindrà com a conseqüència una gran inestabilitat política que es perllongarà fins al segle XV ( l’estabilitat arribarà amb les monarquies nacionals).

Els estaments bàsics de la societat feudal són la noblesa, l’Església i el poble. Tots ells tenien una representació a les Corts per mitjà de tres braços: militar, eclesiàstic i popular.

Són els bellatores (aquells que guerregen): nobles, cavallers, escuders, soldats. És la classe social més poderosa, perquè tant els reis com l’Església han de recórrer a ella cada vegada que cal defensar els territoris (guerres) o les creences religioses (croades).

En un primer moment, habiten als castells. Posteriorment, però, els abandonen, es construeixen palaus i esdevenen autèntics cortesans.

Reben una educació adequada a la vida militar, basada principalment en la destresa en el maneig de les armes: d’infants, són patges; d’adolescents, escuders; i entre els vint i els trenta anys són armats cavallers.

Com que no poden fer cap treball manual (és considerat poc honrós), els cavallers reparteixen el seu temps entre la caça (que els proporciona carn i entrenament militar) i la guerra.

La rudesa, l’orgull i la crueltat caracteritzaven la seva manera de viure. A  partir  dels segles XI i XII, però, tornen més refinats i amants del luxe. Enmig de l’ociositat que els envoltarà durant aquesta època, els cavallers i les dames produiran una literatura que reflectirà el seu sistema de vida.

Són els oratores (aquells que resen): clergues, monjos, bisbes…

El món de l’Edat Mitjana gira entorn de la religió i de Déu (teocentrisme): el poder s’obté i s’exerceix per la gràcia de Déu, i els reis i els emperadors són coronats pel papa. L’Església té durant aquesta època, per tant, un gran poder.

Els eclesiàstics, a més, tenen el patrimoni de la cultura, de la lectura i de l’escriptura. Els monjos copien els manuscrits i els llibres es guarden als monestirs, autèntics centres de cultura (sobretot a l’Alta Edat Mitjana).

Són els laboratores (aquells que treballen): pagesos, obrers, artesans, mercaders…

És la immensa majoria de la població. Molts d’ells són pagesos i no tenen gairebé cap llibertat personal. Han de lliurar una part de la collita (el primer que cullen i un percentatge de la resta) al seu senyor i una desena part del total a l’Església (el delme). Tota la societat descansa sobre la feina del pagès, que és qui fa que la terra produesqui.

No tenen cap instrucció, a no ser l’adoctrinament que reben (amb resignació) de l’Església. Només poden esperar una vida millor després de la fi del món, que els és presentada com a imminent.

La progressiva pressió dels senyors per augmentar el rendiment de la terra va empitjorar les seves condicions de vida i varen acabar emigrant a les ciutats, on esperaven trobar una vida més digna, lliures ja del pacte de vassallatge.

En els darrers segles de l’Edat Mitjana assoliren una major independència dels senyors i es convertiren en un pol d’atracció de la població rural. La reialesa els va concedir independència i protecció a canvi del seu ajut en els seus enfrontaments amb la noblesa.

La societat s’hi estructura de la  manera  següent:

1. Minoria rica: burgesos. Tot i que són rics no tenen els avantatges legals de la noblesa .
2. Minoria erudita: advocats, metges, professionals liberals…
3. Majoria analfabeta: petits comerciants, menestrals i pagesos.

La població, que creixia i minvava segons el ritme de les migracions, la fam i les epidèmies, es dedicava sobretot a l’artesania i al comerç. En el camp del comerç destacaren els jueus, que fugint de la persecució que patien a terres musulmanes varen establir barris propis (els calls) a les ciutats més importants dels regnes cristians. Durant molt de temps, els cristians consideraren impur dedicar-se al comerç. Aquest fet, juntament al ràpid enriquiment de la minoria jueva, va acréixer l’odi del poble cap als jueus, fet que va produir com a conseqüència els assalts als calls, que sovint es convertien en autèntiques massacres.

Ja al segle VIII, la llengua parlada pels habitants de Catalunya era el català. Els textos, però, seguien escrivint-se en llatí, encara que començaven a presentar alguna paraula de la llengua parlada (romanç),

En el segle IX, els habitants dels antics territoris de parla llatina ja no entenien el llatí i parlaven llengües romàniques diferents, encara en un estadi de formació molt primitiu. En tenim constància perquè l’any 813 es va reunir a la ciutat francesa de Tours un concili eclesiàstic on es va decidir recomanar als clergues que predicassin in rusticam romanam linguam, és a dir, en la llengua romànica del poble, no en llatí. Això demostra que si ho feien en llatí, la gent no els entenia.

Els primers textos que es conserven escrits pròpiament en català són:

1. El Jurament de Radulf Oriol(inicis del segle XI) ) és el jurament feudal de fidelitat de Radulf Oriol a Ramon IV de Pallars Jussà. És un text breu on conviuen el català i el llatí; les parts més formulàries, l’encapçalament i el final, estan escrites en llatí, i la resta està escrit en un català molt arcaic.
2. Forum iudicum: Fragment de la traducció d’un llibre de lleis visigòtiques escrit inicialment en llatí i datat a la segona meitat del segle XII.
3. Homilies d’Organyà: Fragment d’un llibre de sermons (amb explicacions i comentaris de l’Evangeli) datat entre finals del segle XII i principis del XIII.

1. Tota la literatura està impregnada d’intencions moralitzants: ja vulguin explicar la bondat de la vida religiosa o dels ideals cavallerescos, la dolentia de les dones… tot exhibeix un clar objectiu doctrinal.
2. Manca d’originalitat, com a conseqüència de les intencions doctrinals de què parlàvem abans. Molts escriptors prenen de la tradició o d’altres autors arguments, idees o pàgines senceres sense preocupar-se ni d’amagar-ho ni de citar-ne l’autoria.
3. Oral i ambulant: els joglars (recitadors itinerants), amb les seves cançons i representacions, difonen per les viles i pels castells tant la literatura com les notícies (són el mitjà de comunicació de masses més important del món medieval). Com a conseqüència d’aquesta oralitat, una part molt important de la literatura popular s’ha perdut irremissiblement.

Cada estament de la societat feudal va produir una literatura que li era pròpia i a traves de la qual reflectia les seves formes de vida i expressava els seus ideals: els bellatores, literatura cavalleresca; els oratores, literatura doctrinal i els laboratores, literatura popular. Hem de parlar, així, de diferents corrents de la literatura catalana medieval:

1. Literatura cavalleresca: Reprodueix els ideals cavallerescos de la noblesa. Els gèneres que s’hi inclouen són: poesia trobadoresca, cròniques, novel·la cortesana, narrativa cavalleresca…
2. Literatura religiosa i doctrinal: Pretén difondre els ideals religiosos. Gèneres: sermons, vides de sants…
3. Literatura popular: És anònima i acompanya les celebracions del poble. Gèneres: cançons, llegendes, representacions teatrals…
4. Literatura burgesa: Té el seu origen en el creixement de les ciutats. Intenta ridiculitzar els ideals del feudalisme i les actituds religioses. El gènere més conreat és la poesia satírica.
5. Literatura humanística: Es produeix al final de l’Edat Mitjana, quan es reprèn l’interès pels clàssics grecollatins. És reduïda als ambients intel·lectuals. Té escàs ressò popular, però estableix els fonaments del Renaixement.

Hi ha autors que no s’integren en un sol d’aquests corrents sinó en més d’un: Anselm Turmeda (religiosa i burgesa), Francesc Eiximenis (religiosa i burgesa), Bernat Metge (burgesa i humanística)…

Tweet

Consonants oclusives

1. Omple els buits amb les grafies corresponents (b/p, t/d, c/g).

A l’examen de dissa__te el varen declarar a__te. El  ma__ va fer un tru_ increïble.  Aquest infan__ es fa un emboli__ entre el suman__ i el dividen__. Sa__s què és una ser_? Esten__ la roba en un llo__ massa fos__. No compren__ per què he de pagar un recàrre__. Ha au__mentat el valor dels o_jectes  gre__s.  Amb l’exercici ha a__quirit una complexió a__lètica. Esti__ far_ de  viatjar pels mars del Cari__. És un article si__nat amb __seudònim. És latitu__ nor__ o su__? N’Alfre__ és mol__ resisten__ al fre__.  Na Ma__dalena ens explicarà una anè__dota. Tan_ si fa fre_ com si no, anirem d’excursió. Si vols venir amb nosaltres, dissa _te, 3 de setembre, ens trobarem a les vuit a la plaça de la Vila. No sé si sa_s que po_s utilitzar aquesta targeta per anar al teatre.  Vine ràpi_ que l’avi no té gaire salu_ .  Aquest estiu he menjat molts présse_ s i espàrre_ s ver _s. Si no tens temps de passar per la botiga, pots fer l’encàrre _ per telèfon. No es mereixia un càsti_ tan sever.

Consonants nasals

2. Omple els buits de les frases següents amb m, n, mp, nv o Ø:

  Aquell a_fibi dibuixava una circu_ferència en moure’s per terra. Després d’e_filar-se va quedar i_mòbil. Va demanar un ca_vi per anar a jugar a tenis. Aquell sofà és molt  co_fortable: hi llegiré un co_te. Ves amb co__te amb els co__tes que fan els co__tes: sempre s’equivoquen al seu favor!  L’a_bient  aquell dia era molt agradable.  La Gemma va voler celebrar-ho i va fer una volta per la ciutat amb l’autobús de circu__val·lació. Tampoc no feia gens de vent i els arbres de les avingudes estaven i__mòbils, com si s’acabessin de despertar d’un so__ni profund.  Han e_presonat el co__table per un presu___te robatori . Les circu_stàncies actuals són i__millorables. La i_fermera del doctor Piqué , molt e_fadada, li va fer una co__fidència important.  Va ser un trio_f espectacular. No podia ser i__nocent perquè hi havia les seves empre__tes en el sobre e__metzinat. Al bateig de n’Adrià varen repartir co_fits i varen i__flar un munt de globus.

Consonants fricatives

3. Escriu la grafia que correspongui als buits de les paraules següents: S, Z, SS, C, Ç:

__ebra, pa__ejar, oa__i, adhe__ió, trape__i, __ord, topa__i, tri__íl·lab, fu__ible, ante__ala, dan__a, esperan__a, creen__a, lloan__a, matan__a, cami_a, pan__a, defen__a, gri_a, temen__a, mi_a, estan__a, fa__e, coneixen__a, alian__a, cla__e, creixen__a, exten__a, venjan__a, comparan__a, ma__a, confe__ar, re__ar, destro__ar, co__a, co__ir, to__ir, tro__os, gro__os, espo__os, mo__egar, pre__a, po__ible, intere__ant, profe__or, a__imetria, pen__at, contra__entit, progre__os, canyi__os, bru__a, entre__uat, congre__os, __eba, __ivil, edi__ió, vèn__er, a__er, __elebrar, __ec, __endra,       __enyir , __ervell, na__ió, precau__ió, re__itar, _iment, ven__ut, dol__, balan__a, comen__ar,  ven__iment, ca__em, dre__era, fran__ès, al__ament, llen__ol, bra__ejar, feli__itat, adre__ar, can__ó, comer__, esfor__ar, vacan__es, capa__       , par__ial.

Tweet

 S’anomena DOMINI LINGÜÍSTIC el conjunt de territoris on es parla una mateixa llengua. En el cas del domini lingüístic català en aquests territoris hi viuen actualment més de 13 milions de persones de les quals aproximadament 10 milions parlen català. En algunes zones del domini lingüístic català s’hi  parla d¡altres llengües com l’occità (aranès) a la Vall d’Aran o el castellà a regions de l’interior del País Valencià.

La llengua catalana és parlada a quatre estats europeus:

1. Espanya:

• Catalunya
• Comunitat Valenciana
• Illes Balears
• Una franja de la Comunitat Aragonesa que va de nord a sud, ocupa 50 municipis de les tres províncies (Osca, Saragossa i Terol) i té una amplada d’uns 15-30 km
• La regió del Carxe a Múrcia.
  2. Andorra.
  3. França: El departament dels Pirineus Orientals.
  4. Itàlia: La ciutat de l’Alguer (Sardenya).

A l’Estat espanyol, un 41% dels habitants viu a comunitats autònomes que tenen més d’una llengua oficial i gairebé un terç de la població (29%) viu en territoris on la llengua pròpia és el català. El 95% dels ciutadans de Catalunya, de les Illes Balears i d’Andorra entenen el català. Per altra banda, al País Valencià, els ciutadans que entenen el català són un 80%.

El català és una llengua de demografia mitjana activa i viva en els territoris en què es parla:

• És la novena llengua més parlada a la Unió Europea, al costat de llengües com el suec, el grec o el portuguès.
• És oficial en un estat sobirà (Andorra), i en tres comunitats autònomes espanyoles és cooficial juntament amb el castellà (Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears).

• Es transmet de manera intergeneracional amb normalitat i és present en tots els mitjans de comunicació dels territoris catalanoparlants.
• Té una tradició i vitalitat literària, a més d’una cultura rica.
• És un idioma plenament codificat, normativitzat i estandarditzat amb un total consens acadèmic
• És la vuitena llengua a Internet.

Tweet

Tweet