LITERATURA POPULAR

Nadala

Fum, fum, fum

El 25 de desembre, fum, fum, fum
El 25 de desembre, fum, fum, fum

Ha nascut un minyonet
Ros i blanquet, ros i blanquet
Fill de la verge maria
Es nascut a una establia

Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum
Allà dalt de la muntanya
Fum, fum, fum

Si n’hi ha dos pastorets
Abrigadets, abrigadets
Amb la pell i la samarra
Mengen ous i botifarra

Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum
Déu mos do unes Santes festes
Fum, fum, fum

Faci fred, faci calor,
serà millor, serà millor
de jesús en fem memòria
perquè ens vulgui dalt la gloria

Romanç

El comte i la pastora (Mallorca)

Hi havia un gran senyor
qui habitava el seu castell,
i a la vila, no lluny d’ell,
hi havia un llaurador.
Una filla que tenia
era hermosa, gran i bella;
i el comte, perdut per ella,
sospirava nit i dia.
Perquè en tots aquells entorns
no hi havia altra fadrina
que tengués cara tan fina,
ni tanta gràcia a esser-ho.
I cada pic que la veia
son amor li declarava,
i ella tot d’una tornava
com la grana de vermella.
Ell li va dir robadora,
cap a ella s’hi acossta,
no li rep altra resposta:
-Vostè és comte i jo pastora.
-Jo per tu pastor em faré,
de riqueses n’estic fart.
-Senyor comte ha vengut tard;
un altre es meu cor ja en té.-
I el comte fora de si,
se’n va anar dins el torrent,
i quan no veu passar gent
se planta enmig des camí.
Molt prompte veu comparèixer
un jovenet qui venia.
I era el jove que ell volia;
sa rancor li feu conèixer.
Li diu: -Fillet tu em fa nosa
o tu em mates o jo et mat.
Un des dos, d’aquest combat,
quedarà davall la llosa.-
L’espasa li ofereix,
no la vol de cap manera;
i el comte que es desespera
i amb l’espasa l’envesteix.
Tot va passar tan de prompte,
i aquell jove pegà un crit,
quan se va sentir en el pit
que ha ficat l’espasa el comte.
El comte la se va neta
amb les aigos del torrent,
i se’n dugué el mort rabent
a enterrar dins una pleta.
I a les quatre nits després
se’n va anar a ca la pastora,
i ella l’estimat enyora
no sap res d’aquell succés.
L’agafà per la mà blanca,
dins un quarto la se’n du,
i el comte per més segur
la porta del quarto tanca.
La pastora sempre crida:
-Oh estimat meu ajuda’m-;
i cau en terra esmortida,
de tot quant passa no es tem.
I per espai de set anys
cada pic que se mirava,
i el mirall li presentava
i aquella taca de sang.

Gloses de Sant Antoni

Sant Antoni és patró
de Maó i Ciutadella
li pegam amb sa botella
perquè no tenim tassó.

A desset és Sant Antoni

I a vint sant Sebastià

Qui bones obres farà

No tendrá por del dimoni.

El dimoni cucarell

Sempre fa polissonades

Va pixar dins un ribell

On hi havia sobrassades

Sibil·la (fragment)

El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
Perdent los naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elíes i Enoc.

Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
– Anau, maleïts, en el turment!
anau, anau al foc etern
amb  vostro príncep de l’infern.
Als bons dirà: – Fills meus veniu!
benaventurats posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.
Oh humil Verge! Vos qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostro Fill vullau pregar
que de lo infern nos vulla guardar.
El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.

 ****************************************************************************************

Tweet

DECADÈNCIA (Segle XVI)

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (Cristòfor Despuig).

Parlen Fàbio i Lúcio (ciutadans tortosins) i Don Pedro (cavaller valencià)

 D.Pedro.Cada vegada que arribe entre i passege, per la ciutat que per a mon gust és la més apacible del món. I com és la primera que trobam de la nostra pàtria antiga, par que la mira hom de millor gana.

Fàbio: ¿Com de la vostra pàtria antiga?

D.Pedro.Sí,que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen los principi, no els tenim per tan bons: i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio. ¿I com? No dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d’Aragó? ¿I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

D.Pedro.Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi, era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no l’aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’Aragó e altres parts importants, que per avui encara se troben allí.

Fàbio: Altra raó done Pere Antoni Beuter* per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares.

D.Pedro.Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força la opinió sua, perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traiguera.I així no pot quadrar lo que ell diu sinó lo que jo dic: que és cosa certa que en aquell temps no sols lo rei mas tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

(*Pere Antoni Beuter és un historiador valencià del s.XVI.)

************************************************************************************************

(Un altre tortosí, Fàbio, és més radical.)

[Jo m’escandalize] en veure que per a avu tan absolutament se abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc ad aquest abús los magnànims reis de Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesso que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne i reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

*************************************************************************************************

DECADÈNCIA (Segle XVII)

A UNA MOSSA GRAVADA DE VEROLA (Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona)

 Bon viatge us dó Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia,

formatge ullat, cruel fisonomia,

ab més puntes i grops que té l’arada.

D’alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia,

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

Però, si sou de vermes escapada,

perquè siau menjar de les cucales,

que de mal en pitjor la sort  vos porta,

mantinga-us Déu la negra burullada,

i adéu-siau, que em par que em naixen ales

i em torno corb desprès que pic carn morta!

*************************************************************************************

DECADÈNCIA (Segle XVIII)

LUCRÈCIA (Joan Ramis i Ramis)

TARQUINO: Com sempre, per plorar los vostros ulls estan?

Les ll’agrimes, senyora, en vós no cessaran?

Mitigau el turment, dau tregües al dolor,

pues vos ha feta el Cel per a un destí millor.

LUCRÈCIA: I ¿què altra cosa més pot fer una afligida,

sinó passar plorant sa desgraciada vida?

Elles calmen ma pena, aplaquen mon turment:

mon cor, senyor, no pot consolar-se altrament.

Mon adorat espòs acaba de partir:

pensau, pues, com jo estic, quals penes dec sofrir.

La sort en mi demostra el seu cruel rigor:

ella me fa alegrar per dar-me més dolor.

A penes al gosar a mon espòs present

havien mos dolors cessat súbitament,

a penes començava, alegre, a respirar,

quan ja me priva d’ella, quan ja lo fa apartar,

quan torna a submergir-me en los passats dolors,

qui sempre són més cruels, qui sempre són pitjors.

TARQUINO: Este vostro turment, esta vostra aflicció

mourien el meu cor a pena, a compassió,

si, cansada la sort, de veure-us penar,

no vos volgués en fin, senyora, aconsolar.

LUCRÈCIA: Vostro discurs sorpresa, atònita, me té.

********************************************************************************

Jo vos lo jur, senyor, altre motiu no sé,

sinó el veure present a mon espòs amat,

perquè los meus sospirs haguessen acabat.

Esto pot fer cessar la trista vida mia;

esto sols en mon cor pot moure l’alegria.

TARQUINO: Ja vos faç, doncs, patent lo que ha de fer mudar

en un content etern el vostro sospirar.

¿Què més digne motiu, senyora, què més glòria,

major consolació, més singular victòria,

 que veure que es rendeix, es postra davant vós

un príncep que los Cels han fet per amar-vós?

LUCRÈCIA: Oh, Déus, què és lo que deis?

TARQUINO: Que jo vos am, senyora,

que vós solament sou la que mon cor adora.

Vós veis el príncep vostre a vostres peus rendit.

Sa passió, son amor, a tant lo ha reduït:

admeteu son ardor, Lucrècia, no irriteu

un cor qui pèr amar tan humiliat es veu.

LUCRÈCIA: A penes he comprès lo que m’haveu parlat,

quan de mon esperit l’horror s’ha apoderat.

(Joan Ramis: Lucrècia, acte III, fragment de l’escena III

********************************************

Tweet

CURIAL E GÜELFA

(Moments inicials dels amors entre els dos protagonistes. Captivada per les qualitats del jove, la germana del marquès de Montferrat decideix afavorir el jove perquè excel·leixi en l’art de la cavalleria). La Güelfa, que era jove i fresca , i a la qual només li faltava marit,  trobant-se molt bella i molt lloada, rica, afavorida , ociosa i sol·licitada per molts, veient que el seu germà no s’ocupava de donar-li marit, ni a ella li semblava cosa honesta demanar-lo, no podent resistir els naturals desitjos de la carn, la qual amb punyiments incessament la combatia,  pensà que si per ventura ella estimàs secretament algun valerós jove, si ningú no se’n temia no seria deshonestedat, ja que això ja havia passat a  més de mil altres; i en cas que alguns, per mitjà d’indicis, volent endevinar el que no saben, se’n temessin, no s’atrevirien a parlar de tan gran senyora com ella era. I així donà permís als seus ulls que mirassin bé tots aquells que eren a casa del seu germà. I, no fixant-se en claredat de sang ni en riqueses, entre els altres li agradà molt Curial, ja que veient-lo bell i molt gentil de cor i molt savi per a la seva edat, pensà que seria un home valent si tingués mitjans. Així decidí protegir-lo i a partir d’aquell moment se li començà a acostar i el cridava sovint i parlava amb ell amb molt bona voluntat”.

*************************************************************************************************

“Quan arribà el vespre, Melchor agafà Curial. A la cambra de la senyora se n’anaren i, quan foren davant la senyora, ella començà a parlar i digué:

—Curial, jo (…) sense dir-te’n res he donat principi al teu honor. És ver que jo t’estim. Així com t’he donat els béns, et donaré altres coses quan jo veuré que ho mereixes, i per això et deman que vulguis treballar per aconseguir que el teu honor cresqui. I no et preocupis perquè doblers no te’n mancaran. Però vull que aquesta llei em respectis, que tu mai no em demanaràs del meu amor més que allò que jo te’n vulgui donar. I d’altra part t’avís, i recorda-ho bé, que si tu a qualque moment fas conèixer que ets servidor meu em perdràs per a sempre i et prendré el bé que tu esperes obtenir de mi. I d’aquí endavant no al·leguis ignorància. I agafant-lo per les galtes, el besà, manant-li que se’n tornàs a casa seva. Curial, alegre sense mesura, se n’anà a casa seva i aquella nit amb prou feines va poder dormir del gran plaer que sentia.”

*************************************************************************************************

“Aquesta Laquesis era donzella de poc més de quinze anys, molt ben plantada i de meravellosa bellesa la qual, aquell dia, s’esforçà a afegir bellesa artificial a la natural, de la qual nostre senyor Déu l’havia dotada llargament i amb tota exuberància per davant de totes les altres donzelles de l’imperi d’Alemanya (…). I entre totes les belleses la més gran era que tenia els ulls més bells, resplendents i alegres que mai s’hagin vist, que no hi havia ningú que la miràs que, immediatament, no oblidàs qualsevol altra cosa i que no pensàs en altra cosa que mirar-la contínuament”.

*************************************************************************************************

“Besats llavors, Curial i Laquesis l’un i l’altre s’encengueren tan fort que tothom conegué obertament que estaven enamorats. Laquesis es tornà tota vermella i tremolosa, així com aquella que mai no havia amat. Semblantment, Curial es torbà tot.”

*************************************************************************************************

(Càmar, la filla d’un cavaller de Tunis, s’enamora de Curial, però els seus pares la volen casar amb el rei de Tunis. Ella no ho pot suportar, diu a Curial que el seu pare té un gran tresor amagat que pot agafar quan vulgui i se suïcida llençant-se per una finestra) “ I deixant-se caure des de l’alta finestra, topà amb el cap a la vora de les andes, els ossos del cap se li trencaren en diversos trossos, el cervell li va sortir per molts costats i en aquell lloc va morir”.

***********************************************************************************************

TIRANT LO BLANC

Joanot Martorell

 (Com Tirant tornà a replicar a l’ermità del precedent capítol)

“-Pare, senyor, per què vostra senyoria no parla així bé d’aquell tan famós cavaller el comte Guillem de Varoic, del qual he sentit recitar singulars actes, com per la seva gran virtut foren vençudes moltes batalles a França i a Itàlia i a moltes altres parts, i deslliurà la comtessa de Bell Estar, a la qual el marit i els tres fills incriminaven d’adulteri? I volent cremar la dita senyora , que la lligaven a un pal i ja tenien el foc aparellat entorn, en Guillem de Varoic s’hi trobà i anà cuitadament al rei (…), que feia executar aquella cruel sentència, i li digué: “Senyor,vostra altesa faci apagar el foc, que jo vull per batalla alliberar aquesta senyora ja que de manera tan injusta la voleu fer morir”. I el marit s’hi acostà amb els tres fills i li digué: “Cavaller, ara no és l’hora de defensar aquesta mala dona sinó que quan ella serà morta, així com mereix, jo us respondré o amb les armes o en la manera que voldreu”. Digué el rei: “El comte parla molt bé”. Quan en Guillem de Varoic veié tanta inhumanitat del rei i del marit i dels fills, tirà l’espasa i pegà al marit tan gran cop que quedà estès a terra. Després s’acostà al rei i d’un cop li llevà el cap; i dels fills en va fer morir dos i l’altre fugí que no el pogué aconseguir (…). I el valerós cavaller entrà dins el cércol de foc (…) i tallà la cadena amb què la comtessa estava lligada. (…).

I moltes altres honors que s’han sabut d’ell i que no em bastarien tots el dits per recitar-les.

L’ermità, per no fer demostració que ell fos aquell començà a parlar d’aquesta manera.”

***********************************************************************************************

(Com Tomàs de Muntalbà requerí de batalla a Tirant per venjar la mort dels Reis i la mort de son germà) -“Tirant, jo he vengut aquí per venjar la mort d’aquell virtuós cavaller Kirieleison de Muntalbà, germà meu, i per dret d’armes no em podeu refusar(…)”.

(Digué Tirant:):

_”(…)No resta més entre nosaltres sinó que poseu la vostra penyora en poder dels jutges del camp perquè si a la data per ells assignada vós fallíeu(…), jo pogués usar de tots aquells drets pertanyents a defensor contra requeridor, d’un cas tan lleig com el que m’heu plantejat els dos germans”.

El cavaller es llevà del cap el bonet que portava, i Tirant prengué una cadena d’or i els posaren en mans dels jutges del camp. I quan això va ser fet els dos cavallers s’abraçaren i es besaren com a mostra del perdó que es donaven si es mataven.

El dia assignat de la batalla, Tirant, per posar Nostre Senyor de part seva, digué al cavaller(…):

Jo estaria ben content, si a vós plaïa que entre nosaltres hi hagués pau, amor i bona amistat, i que vós em perdonàssiu i jo us perdonaria les injúries que vostre germà i vós m’heu dites. I no penseu que dic això per covardia, ja que estic preparat per entrar en batalla, ara o quan els jutges m’ho manaran. I us promet d’anar a peu descalç a la casa santa de Jerusalem i estar-hi un any i un dia, i fer dir cada dia trenta misses per les ànimes dels Reis i dels Ducs que he mort amb les meves mans, i per la mort del vostre germà”. (…)

Totes aquelles dames pregaren al cavaller  que cessàs la batalla amb voluntat de les parts, però mai el cavaller ho volgué acceptar , sinó que amb molta supèrbia respongué que no faria res per elles ni per cap persona del món. (…)

El combat entre ells fou molt dur i fort. Però el cavaller era tan gran i tenia tanta força que pegava els cops tan poderosos a Tirant que cada cop que li pegava li feia inclinar el cap ben baix. Quan hagué durat així per bon espai la batalla, i al parer de tots Tirant se’n duia la pitjor part, es veié forçat a posar-se en defensió, i el cavaller li tornà pegar un tan fort cop damunt el bacinet que els dos genolls li féu ficar en terra. I Tirant així com estava amb un genoll en terra posat, li tirà una punta d’atxa i li pegà a l’engonal i el nafrà, ja que no portava bragues de malla. Tirant s’aixecà prestament i el cavaller, que se sentia nafrat, pensà d’acabar la batalla perquè dubtava que no es dessagnàs, i li tirà una punta dret a la vista amb tanta força que li travessà la bavera del bacinet de manera que la punta de l’atxa li tocava el coll i li féu algunes nafres, emperò no entraven molt, i així el dugué al mig del cap i el tingué de tal manera que Tirant no podia moure ni peu ni mà. (…)

Quan Tirant es veié desenferrissat (…) alçà la seva atxa amb una mà i ferí la mà del cavaller; després amb la punta li féu dues ferides i el forçà a amollar-li les mans. I el cavaller es trobà sense atxa i sense manyopla, i tirà l’espasa (…). Tirant, veient-se lliure, el sorprengué amb dos cops amb l’atxa, i així el féu retrocedir fins a l’altra cap de la lliça”.

*************************************************************************************************

(Com el rei de Sicília pregà a Tirant que l’acollís en la seva nau per anar al sant Sepulcre de Jerusalem) (…) “El Rei i Tirant cada dia parlaven de moltes coses, i vingueren a parlar de Felip, que Tirant desitjava que es casàs amb la Infanta amb el dot que el Rei de França li havia dit, i el rei de Sicília hi venia a bé per lligar-se a la casa de França, i digué:

– Tirant, aquests assumptes jo no voldria cloure sense comptar amb la voluntat de la meva filla, perquè és a ella que ha de servir. Si ella està contenta, per part meva us oferesc el matrimoni. (…)

El dia assignat del solemne convit, la infanta havia ordenat que el Rei, la Reina, Felip i ella, tots quatre, menjassin a dalt a la taula del Rei(…).

Felip prengué del braç la Infanta per estar prop d’ella i Tirant no se separava de Felip per por que no fes o que no digués alguna bajanada que causàs disgust a la Infanta.(…)

Dita la missa i tornat el Rei a palau amb tots els altres, el dinar ja va ser preparat. El Rei s’assegué enmig de la taula i la Reina al seu costat. I el Rei, per fer honor a Felip, el féu seure al cap de la taula, i la Infanta davant Felip. Tirant volia restar dret per estar prop de Felip i el Rei li digué:

• Tirant, el meu germà, el duc de Messina, us està esperant, que no es vol seure sense vós.
• Senyor, li mani vostra mercè que s’assegui- li digué Tirant, ja que en una festa com aquesta és de raó que jo servesqui un fill de rei.

La Infanta, no amb prou paciència, li digué amb la cara un poc irada:

• No us preocupeu, Tirant, d’estar sempre a les faldes de Felip, ja que en la casa del senyor rei mon pare hi ha prou cavallers que el serviran i no cal que hi sigueu vós. (…)

Després portaren el pa i el posaren davant el Rei i tots els altres, i ningú no el tocà esperant que  duguessin la vianda. Felip, quan veié el pa davant, agafà apressadament un ganivet i un pa i el llescà tot, en va fer dotze llesques grans i les adobà. Quan la  Infanta va veure aquella endemesa no es pogué detenir de riure. (…)

Vingué la notícia a Tirant, per tal com no llevava mai l’ull de Felip. S’aixecà corrent de taula i digué:

-Déu meu!  Felip ja haurà fet alguna bajanada.

Es posà al seu costat davant la taula i veié les llesques del pa que Felip havia tallat i (…) deduí el motiu de les rialles. Tirant llevà prestament les llesques, posà mà a la seva bossa i en tragué dotze ducats i posà damunt cada llesca un ducat i tots s’aturaren de riure. El Rei demanà a Tirant quin significat tenia el que havia fet.

-(…) els cristianíssims senyors reis de França, per les moltes gràcies obtingudes de la immensa bondat de Nostre Senyor Déu , instituïren que tot els seus fills (…), abans de menjar, fessin dotze llesques del primer pa que els posassin davant, i a cada una hi posassin un real d’agent i el donassin per amor de Déu en reverència dels dotze apòstols(…). I per això, senyor, Felip ha tallat el pa i n’ha fetes dotze tallades, perquè cada apòstol tengui la seva.

• (…) Aquesta caritat, digué el Rei, és la més bella que jo mai no he sentit dir.

(…) Felip, coneixent el seu gran error i la discreta reparació que Tirant li n’havia fet, durant tot el menjar tingué esment i no menjava sinó tant com la Infanta ho feia.

*************************************************************************************************

(Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora que ell tant amava) “Digau-me, Tirant,- digué la Princesa-: (…) digau-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, que si en alguna cosa us hi puc ajudar jo ho faré de molt bona voluntat(…).

Tirant posà la mà a la màniga, tragué el mirall i digué:

• Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida(…).

La Princesa agafà prestament el mirall i amb amb passes apressades entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada i no hi veié res més sinó la seva cara. Llavors ella tingué plena notícia que per ella es feia la festa i fou molt admirada que sense parlar es pogués requerir una dama d’amors. “

*********************************************************************************************** 

(Com Plaerdemavida posà Tirant en lo llit de la Princesa) “Quan fou nit obscura, Tirant anà a la cambra de la Duquessa, i com que l’Emperador sopava amb les dames, Plaerdemavida entrà a la cambra molt alegre i prengué Tirant per la mà i se l’endugué (…). I Plaerdemavida el posà dins el retret. Hi havia una gran caixa amb un forat que hi havia fet perquè pogués alenar. El bany que allà tenien aparellat estava davant la caixa. Després d’haver sopat, les dames dansaren amb els galants cavallers, i quan veieren que Tirant no hi era deixaren de dansar , i l’Emperador es retirà a la seva cambra, i les donzelles se n’anaren i deixaren la Princesa dins el seu retret (…) sola amb aquelles que l’havien de servir. Plaerdemavida, amb l’excusa de treure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa i la deixà un poc oberta i hi posà roba damunt perquè cap de les altres no ho veiés. La Princesa es començà a despullar (…) i quan ella fou tota nua, Plaerdemavida prengué una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava tota la seva persona (…) i li digué:

• A fe, Senyora, si Tirant fos aquí, si us tocava amb les seves mans així com jo ho faig, jo crec que ho estimaria més que si el feien senyor del reialme de França.
• -No creguis tu això-digué la Princesa- que més s’estimaria ell ser rei que no tocar-me així com tu ho fas.
• Oh Tirant, senyor, i on sou vós ara? Com no sou aquí prop perquè poguéssiu veure i tocar la cosa que més estimau en aquest món i en l’altre? Mira, senyor Tirant, vet aquí los cabells de la senyora Princesa; jo els bes en nom teu, que ets dels cavallers del món el millor. Vet aquí els ulls i la boca: jo la bes per tu. Vet aquí les seves cristal.lines mamelles, que tenc cada una amb la mà: les bes per tu; mira com són poquetes, dures, blanques i llises. Mira, Tirant, vet quí el seu ventre, les cuixes i el secret. Oh trista de mi, que si home fos aquí voldria acabar els meus darrers dies. Oh, Tirant, on ets tu ara? Per què no véns a mi ja que tan pietosament et crid? Les mans de Tirant són dignes de tocar aquí on jo toc, i cap altre no, ja que aquest és un lloc que qualsevol s’hi voldria ofegar.(…)
• I estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, i la Princesa li pregà que es banyàs amb ella. La Viuda es despullà tota nua i restà amb calces vermelles i amb un capell de lli al cap. I encara que ella tenia molt bona persona i ben disposta, les calces vermelles i el capell al cap la desfavorien tant que pareixia que fos un diable(…).

*************************************************************************************************

La Viuda se n’anà a la seva cambra amb les altre donzelles, excepte dues que dormien dins el retret. Quan totes foren adormides, Plaerdemavida s’aixecà del llit i en camisa tragué Tirant de la caixa i secretament el féu despullar que cap no el sentís. I a Tirant tot el cor, les mans i els peus li tremolaven.

• Quina cosa és aquesta – digué Plaerdemavida- No hi ha cap home al món que sigui valent en armes que no sigui temerós entre dones. A les batalles no teniu temor de cap home del món, i aquí tremolau per la vista d’una sola donzella. No heu de témer res, que jo seré sempre amb vós i no me’n separaré.
• Per fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d’entrar en lliça, a camp clos, a tota ultrança amb cavallers, que no cometre semblant acte(…). Donzella, el meu temor és de vergonya per l’extrem bé que vull a ma Senyora(…). Pens que sa Majestat no té cap sentiment d’això i tenc por que, quan vegi aquesta gran novetat no s’alteri tota, i jo desig abans la mort que la vida que fer ofensa a sa Majestat. Adquirir-la voldria amb amor més que no amb dolor.

Tweet

TEXTOS BERNAT METGE

HISTORIA DE VALTER I GRISELDA

(Carta de Bernat Metge a la molt honorable madona  Isabel de Guimerà)

Cercant entre llibres de filòsofs i poetes alguna cosa amb la qual poder complaure les dones virtuoses, se m’ocorregué l’altre dia una història que conta Petrarca, gran poeta a les obres del qual jo tenc un gran afecte. I com que aquesta història és basada en les virtuts de paciència, obediència i amor conjugal i estic segur que, entre d’altres virtuts, vós teniu molt especialment aquestes, he decidit traduir aquesta història i enviar-vos-la perquè vós i les altres dones virtuoses prengueu exemple de les coses que s’hi conten.

************************************************************************************************

LO SOMNI

“Ha passat poc temps des que, estant a la presó, no per cap malifeta que els meus perseguidors i envejosos sabessen en contra meva (com després clarament i per a la seva vergonya s’ha demostrat) sinó per la simple ràbia que em tenien o per algun secret designi de Déu, un divendres, entorn de la mitjanit, estudiant a la cambra on jo solia estar, la qual és testimonI dels meus pensaments, em vingué un molt gran desig de dormir, i em vaig aixecar i vaig passejar un poc per l’esmentada habitació, però sorprès per una son tan forta, em vaig estirar al llit i, de sobte, sense ni despullar-me, em vaig adormir no de la manera acostumada sinó d’aquella en què els malalts o els afamats solen dormir.

Estant així m’aparegué un home de mitjana estatura amb cara reverent, vestit de vellut carmesí sembrat amb corones dobles d’or i amb un capell vermell al cap. L’acompanyaven dos homes de gran estatura, un dels quals era jove, molt bell i tenia una rota (espècie d’arpa) entre les mans; l’altre era molt vell, amb barba llarga i sense ulls, i duia un gran bastó a la mà. I entorn de tots ells hi havia molts falcons, astors i cans de diferents races que cridaven i udolaven molt lletjament.

I quan vaig haver mirat bé, especialment aquell home de mitjana estatura, em va semblar que era el rei Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc temps havia mort i al qual jo llargament havia servit. I, dubtant de qui era, em vaig espantar terriblement. Llavors ell em digué:

-Allunya tota la por de tu, ja que jo som aquell que et penses.

Quan el vaig sentir parlar, el vaig conèixer de cop i, tremolant,  li vaig dir:

-Oh senyor! Com és que sou aquí? No moríreu l’altre dia?

– No vaig morir -digué ell- però vaig deixar la carn a la seva mare i vaig tornar el meu esperit a Déu, que me l’havia donat.

– Com, l’esperit? – vaig dir jo -. No puc creure que l’esperit, si és res, pugui tenir cap altre camí més que aquell que la carn té.

– I doncs, què et creus – digué ell – que som jo? No saps que l’altre dia vaig morir?

– Ho he sentit a dir – vaig respondre jo – però ara no ho crec, perquè si fóssiu mort no seríeu aquí, i entenc que sou viu i que la gent, a qui sempre agrada tenir notícies noves o per algun engany que vol fer, ha fet córrer que sou mort.

– El que es diu és cert: jo he pagat el que devia a la natura i el meu esperit és aquest que parla amb tu.

– Vós, senyor, em podeu dir el que vulgueu; però, parlant amb vostra reverència, jo no creuré que sigueu mort ja que els homes morts no parlen.

– És cert- digué- que els morts no parlen, però l’esperit no mor i per això no li és impossible parlar.

-No crec – vaig dir jo – que l’esperit sigui res després de la mort, ja que moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells i no he vist que cap esperit ni cap altra cosa els sortís del cos.”

************************************************************************************************

(Parlament de Tirèsies)

La causa principal del teu mal és que no saps com són les dones ja que si ho sabessis no en tindries l’opinió que en tens. I perquè ho sàpigues, escolta bé això que et diré. Una dona és un animal imperfecte que no estima cap altra cosa més que el seu cos, i si els homes la veien així com és, una vegada fet allò que a la generació humana pertany, li fugirien com a la mort. No hi ha cap animal   més brut que les dones (…). Elles, que coneixen allò que els manca, volen que la gent cregui que tenen moltes coses que la  natura no els ha donat. (…)

Desitjant que els seus cabells negres siguin semblants a fils d’or, moltes vegades amb sofre, amb sabons i lleixius de diverses cendres (…) i a vegades amb sagí de serp i de guàtlera i amb els rajos del sol els converteixen en el color que desitgen. Després els fan caure a vegades pel mig de l’esquena, sovint els escampen pels muscles i a vegades els emboliquen pel cap, segons com creuen que els està millor.(…) Els pelen les celles i el front, els afaiten amb un vidre subtil les galtes i el coll i els en lleven certs pèls que creuen que els fan lleig (…).

(referint-se al seus vestits)(…) que siguin de drap fi i folrats, amb les mànigues molt amples fins als talons, i amb la falda molt ampla i folrada per mostrar les seves anques ben grosses, i de la cintura per amunt,  embotides de tela o de cotó per fer-los grans pits i grans espatles i per cobrir tot allò que tenen i no volen mostrar(…)

Elles primerament es posen davant un gran mirall, i a vegades dos per poder-se veure les dues parts i conèixer quina de les dues mostra millor la seva figura; i a una part fan estar la serventa i a l’altra la cabellera o les polseres(…). I amb l’ajuda d’aquella comencen a vestir-se fent mil retrets dient : “Aquell vel no està ben tenyit,  aquest altre no està ben estufat i aquest penja massa d’aquesta part (…) I adesiara, cridant, flastomen dient:”Vés-te’n a la punyeta, vilana traïdora, que no ets bona  més que per escatar peix i rentar les escudelles(…). I si per ventura els seus marits els critiquen aquest vici, diran que ho fan per agradar-los més a ells(…).

Quan ja van ben arreglades i pintades, si algú els mira les mamelles (que elles desitgen que tothom  els les miri perquè per això les treuen defora) les amaguen corrent, volent donar a entendre que no volen que les vegin  i és tot el contrari ja que tot d’una que les han cobertes les tornaran a descobrir i mostrar tan deshonestament com podran (…). I si algú, passant, no les mira (…) voldrien matar-lo amb les seves pròpies mans.

Després, a noces i convits solemnes, es mostren bé als mesquins que els van darrere, els quals cauen a la ratera ja que o les prenen per mullers o a vegades per amigues. Quan els han aconseguit fan veure que són obedients i humils i demanen als bèsties dels seus marits (que tot els ho donen) agulles de pit, anells, perles, collars (…).

I quantes coses penses que es posen quan van al bany (diuen que per conservar la joventut)? No te les podria dir de tantes com són. Untades hi van i més untades se’n tornen. Si per mala ventura les beses hi quedes aferrat (…). (enumera els productes que es posen les dones abans d’anar al llit amb el  seu marit) molts perfums i aigües,  calç viva, sulfur d’arsènic, olis, sabons, estopa, banya de cabrons, sulfat de ferro, sang de voltor (…) I altres innombrables materials que et provocarien el vòmit si els senties. Evita-la, doncs, si viure desitges.

(…) Fan veure que són porugues si el seu marit els encomana alguna cosa honesta (…) : si han de pujar a qualque lloc alt diran que el seu cervell no ho pot sofrir; si han d’entrar a la mar, diran que l’estómac els fa mal; no van de nits perquè diuen que tenen por dels esperits i dels fantasmes; si senten una rata anar per casa o que el vent mogui alguna porta (…) criden, tremolen i  s’acuben com si fossin en gran perill. Però elles són atrevides en aquelles coses deshonestes que els interessen : no tenen  por de passar per terrats ni per torres, ni d’anar de nit i passar pels cementeris o pel mig d’homes armats quan els seus amants les criden, i els amaguen, si és necessari, en llocs secrets de les seves cases(…)

I quantes tenen els fills abans de temps per por de no caure en vergonya! I quants parts que podrien haver anat bé fan anar malament? Els hospitals ho saben, i els boscos, els rius i els pous on molts d’infants són tirats també; i els peixos, ocells i bèsties ferotges que se’ls han menjat també.(…)

I si per ventura la nit anterior els seus marits els han girat les anques o els han dit alguna paraula desagradable, l’endemà pegaran a les seves criades i esclaves i renyaran els seus escuders i servidors encara que no tenguin motiu només perquè no es poden venjar dels seus marits com voldrien. Quan elles van pintades, el sol, el vent, el fum, el fred, la calor i les mosques són els seus enemics capitals, i si una mosca es posa damunt la seva cara els que estan al seu voltant han d’agafar i matar la mosca davant elles, i si no durant vuit dies no estaran alegres ni faran cas de res.”

***********************************************************************************************

(Resposta de Bernat Metge a Tirèsies)

Tu has dit el pitjor que has pogut de les dones, i per les bones obres que m’han fet les vull defensar tant com podré de dues maneres: la primera, dient tot el que tenen de bo(…) i l’altra mostrant-te tot el mal que hi ha habitualment en els homes(…). I això em servirà per excusar-les, perquè si els homes són viciosos (que haurien de fer servir la raó per allunyar-se del mal més que les dones, que no tenen tanta perfecció com ells) no és estrany que elles s’equivoquin, posat que algunes ho facin, cosa que no crec.

(…)  conclouré breument parlant de la reina dona Maria, ara regnant, no perquè ella meresqui ser darrera per tenir menors virtuts sinó per donar-li avantatge i honor. Són tantes les seves virtuts que no

sé per on començar. (Parla del gran amor que té al seu marit i el compara al de Penèlope per Ulisses) (…) molt més gran fou l’amor que la reina mostrà cap al rei ja que no només el recordà quan ell conqueria, amb gran perill per a la seva persona,  Sicília i l’esperà mig vídua amb gran perill de no tornar-lo a veure més sinó que per ajudar-lo va vendre tot el que tenia I li envià molts de soldats I molts de doblers consentint ella viure amb grans escassetats.

                                                                                   Maria de Luna

SERMÓ

Tweet